Tots els camins condueixen al pòdium

Tot just després de l’èxit(?) de  la Reus-Prades-Reus m’havia marcat que no tocaria pista fins exactament una setmana després. Així mateix, el dimarts 5,  els meus exercicis de piscina es van reduir a la meitat i vaig seguir amb idèntic procés en la musculació en el líquid element. Dimecres 6 era un dia per seguir xalant i deixant reposar les cames, per  la qual cosa vaig acceptar la invitació del meu cunyat i la gentilesa de la piragua del meu antic veí, Alex Pérez, per tal de fer un descens de Móra d’Ebre a Miravet en 2h 45min.
Arribats al diumenge 10 de juny, si que em tocava complir amb el meu compromís i assolir el que em demanava el meu cos i l’exigència dels meus honorables companys d’equip. En aquest cas, junt a N’Armand i En Jordi Rofes vam dur a terme el tram Falset-Llaberia-Falset. Aleshores, eixint de baix de ma casa a les 7’15h, ens posàrem en camí per enfilar per asfalt cap a la primera rotonda que duu a Marça i des d’allí mateix agafar una pista que ens portarà per una pista forestal cap a Llaberia, passant pel Portell. Cal dir que aquesta pujada del Portell és impressionant i fa que m’estimule a donar més i més en les rampes i fins i tot a grimpar per fer drecera en elles. En tot això arribem al cim on estirem i bevem un poc. És el moment per descendir pels revolts pedregosos practicant tècnica de baixada unes vegades i altres agafant dreceres que ens converteixen en autèntics kamikazes. En tot això girem una roca i per una pista arenosa on descansem les articulacions accedim fins al nucli de Llaberia. La tornada va ser pel mateix lloc, però amb la xicoteta variació d’agafar un desviament que va per Colldejou.

13/06/2012: Miravet-4camins-Serra de Cavalls-la Fonteta-Serra de Pàndols-Estació del Pinell-Fontcalda-carretera del Pinell-Miravet. En aquesta eixida de 54 kms vam participar 6 ciclistes: German(que vingué des de Alcoletge, Segrià), Dani, Toni de Benissanet, Alberto, Toni de Miravet i jo mateix. Aquest recorregut era el mateix que Toni M. férem setmanes enrere, tot i que sense el tram de Benifallet. Ara mateix el que canviava a més d’això havia canviat el nivell que estava més alt, amb Toni B. i Dani que amb les seues màquines a punt no volien donar ni un sol moment de treva. Així ho manifestaren des del primer moment  i ja en la famosa pujada a Cavalls premeren de valent l’accelerador, junt a Toni M.  Fent-nos saber que eren els que més ofici tenien en això de la btt.
Decidim reagrupar-nos quasi dalt de cavalls, en un balcó, que cau cap a la dreta de la pista, i en un tres i no res ja estem a dalt de tot. Serra de Cavalls al sac –pensava-, però ara em tocava el més complicat, baixar sense suspensions, fent el que pogués. Llavors al poc de la baixada, veig com començava el calvari del pobre German, ja que una caiguda en un revolt en plena baixada li deixa tot el costat dret ple de pols i sang.
Continue baixant com puc i finalment ens plantem en la carretera que ens portava fins a la Fonteta, on podem refrescar-nos abans de fer la pujada a Pàndols. Ací després de fer 1 km d’asfalt ens plantem ens unes senderes per on hem d’anar amb molt de compte –així ens ho fa saber Toni B.- , ja que  hi ha uns palets de fusta posats a consciència per suposadament gent amb màquines d’enduro, que haurem de passar pel costat.
La resta del recorregut, un cop vam eixir de la via verda,  es resumeix en la pujada per l’asfalt fins arribar al terme de Miravet i el passeig per la seua horta per tal de fer un merescut avituallament de cireres i nectarines. D’ahí arribem a Miravet on donem bon compte d’un xampú a l’Arenal i ...cap a casa falta gent!
14/06/2012: Falset-Llaberia-Capçanes-les  Taules- Marça –Falset. Diguem que aquest tram és una evolució a partir de Llaberia per la qual cosa, la història realment comença a partir d’aquest subnucli rural. Una vegada vam eixir d’ell, deixem el GR per tal d’agafar un barranc que ens va fer perdre uns 30 minuts, però que ens deixà en la retina unes imatges idíl·liques i molt significatives del que és el Priorat. Després de tornar enrere, i gràcies al gps de Raül Garcia, vam tornar a agafar el barranc i travessant-lo ens vam enfilar en una pujada digna de les millors curses. Aleshores, un cop situats a dalt del cim i tenint una visió clara de Capçanes, Marça, els Guiamets o Falset,  ens disposem a fer una baixada que a mi particularment em recordava a la tartera de la Mola de Colldejou;  un suïcidi –pense- però alhora una baixada força tècnica on vam jugar tots els elements del nostre cos(cintura, cames, braços i fins i tot de vegades els glutis per suportar les caigudes constants damunt de la pedra solta).
Anem a parar a una pista que ens durà cap a les Taules, on ens l’havíem jugat i  després d’altra baixada rapidíssima. Per acabar, ja amb Marça a tocar eixim a la carretera des d’on agafem una  pista, ja en el terme de Falset, que ens durà cap a casa després eixir a la  rotonda de l’entrada del poble.

16/06/2012 Falset-Porrera-Falset. 16km 730 desnivell +
Tot i ser un cap de setmana en gent competint per tot arreu(Oriol i Solde en Capçanes i Raül i Pau en Amposta), Jordi Rofes i jo teníem la nostra treva i van decidir “atacar” pel nostre compte, però fer-ho amb qualitat. Així vam començar els 3 primers quilòmetres –fins als Masos- suportant l’asfalt fins que vam entrar entre vinyes a la pujada que ens portaria fins al Coll dels Masos. Llavors des d’ací prenen una sinuosa i llarguíssima baixada on... de sobte, virolla, va!! Em caic al terra en un revolt i veig com sagne per la part del colze. Malament –li comente a Jordi- qui em pregunta pel meu estat i li responc que potser trobem un rierol per refrescar-me la ferida. Posteriorment, veig com el rierol que coneixia està sec,  però, afortunadament  en 1km trobe un pagès qui amablement em cedeix una garrafa per netejar-me la ferida. Llavors això em va fer reviscolar i pogué  fer les dues properes pujades a bon ritme.
Ja baixant per la carretera de Porrera fins trobar el proper sender, ens prenem un respir fins que aquella baixada tan dolceta es converteix en una amargor per les constants friccions i aturades per tal de no fer-nos les cames un Crist amb els esbarzers. Aquell tram tan bonic i sofert alhora s’acabava en la fàbrica de plàstics i la creu, on vam decidir no continuar fins a el Morral, ja que el fet que la nostra ruta fos més qualitativa i que jo em moria de ganes per sanar la meua ferida, ens van fer optar per agafar el senderó que acabava en la Bòbila on agafàrem asfalt per passar pel Portal dels Bous i plantar-nos en un tres i no res en casa.
En qüestió de 2 dies em decidisc per atacar els trams de Bellmunt amb resultat satisfactori, ja que tenia ganes d’anar més suau i treballar en les pujades. Els planejos en les baixades em permeten acabar bastant sencer els 15 km.
19/06/2012. Entrenament Cursa  Camí de Sirga. Móra d’Ebre. 21km i 1100 desnivell +.
Amb el dubte de si plouria o no quedaven a les 8’15 Ramon Sastre i jo a un conegut supermercat d’aquesta localitat per tal de pujar amb la seua furgoneta cap a l’Ermita de Sant Jeroni, punt d’eixida i emplaçament central de tota la infraestructura competitiva. Ja en els primers 5 km Ramon comença a imprimir un ritme endiablat, cosa que fa que a l’arribar al primer cim senti un lleuger mareig;  això fa que m’ature, bega i respire. Llavors continuem  per les crestes que voregen el parc eòlic i seguim tot el trajecte enmig d’esbufecs, de conats de torcedures, de precisió i de velocitat continguda en la quantitat de baixades tècniques. És el moment d’alleujar la sed en l’ermita  de Sant Gregori i després d’una pujada pronunciada i de pujar i baixar la Picossa tornem a l’esmentada ermita per aturar el cronòmetre en 2’35. Satisfacció pel temps i per haver donat el do de pit amb tot un fora de sèrie.

24/06/2012. Falset-el Portell-la Mola-Falset. Tot un nou repte, ja que variàvem la pujada en direcció cap a Llaberia per tal de desviar-nos quasi a l’arribar dalt del Portell direcció a Colldejou. Llavors després d’una pista ampla traçàvem per un camí boscos fins a la pujada de la Mola més propera a Falset –molt corredora- baixant igualment per altra semitartera –que no era la Canal del Mig- per tal de lliscar entre pedres, arbres, enganxar-nos a una corda i acabar el seu recorregut caient d’esquena sobre un pal  que m’esperava amb la punta encarada cap als meus renyons(déu meu quin mal!). I després de veure com em quedava senyalada l’ esmentada zona feiem cap al poble aturant el crono sobre les 3 hores  per als 24km i 900m +.
Els dies 25 i 27 van introduir la novetat de l’entrenament nocturn degut a que les altes temperatures ens feren claudicar de la idea d’eixir més d’hora. Així, i amb la novetat de l’estrena del lluminosíssim frontal LED LENSER de Jordi Rofes ens vam posar el primer dia en marxa per la cursa curta de Falset i el segon per la circular de Bellmunt, havent de tornar sobre les nostres passes a l’alçada del Mas Martinet, donat que els gasos de l’incendi de Cabacés començaven a fer cap on érem corrent.

Ells, tots els que formen l'equip de trailrunning del CEP,(en la foto amb Armand Pi i Jordi Rofes, però també ho són Pau Ferré, Raül Garcia, Oriol Carreño, Josep Ortí i el Solde)són culpables de tot quant de bo està passant-me, ja que m'obliguen a donar el millor de mi mateix i alhora és un plaer desconnectar de la rutina amb les seues converses i quilòmetres. Vers l'infinit companys!!!!

El dia 30 de juny era el gran dia –Cursa de Bítem- tot i que enguany amb moltes novetats, ja que el recorregut estava retallat, era per la vesprada i ens trobàvem amb el “regal” de poder pujar  alguna posicioneta en la classificació donat que els cracs estaven de vacances.
Eixint més fort que mai em vaig decidir a no perdre-li la cara a la cursa i tot i que al principi vaig haver de claudicar deixant que els de davant marxaren, després un cop arribat als molins  i ja en plena muntanya decidisc que havia de patir tot el que toques i arriscar al màxim. Aleshores en pujada ja comence a agafar renda atacant en la pujada del Camí del Mas del Lledó on vaig desfullant la margarida dels rivals i buscant altres referents més potents. Al arribar a la pista asfaltada que ve després de la Bassa Gran connecte amb Pasqual López (un dels innobrables cracs que aquest any poblen la categoria de veterans). –On m’he fotut?- pense, i decidisc veure fins on aguanta la meua dosi de L-Carnitina i Maltodextrina, en el constant estira-i-arronsa que portava aquest corredor amb el seu propi ritme en les pujades. Ell seguia indicant-me els desnivells del terreny, donant-me ànims(gasssssssss!) i esperonant-me (estem ahí davant, avui fas podi!!) i per això li vaig agrair efusivament la seua col·laboració en acabar la  cursa. Ja després de la segona Freixa hi ha un avituallament(dels 10 ó 12 que en va haver) i en confonc amb les cintes, preguntant a 2 espectadors qui em diuen que he de seguir l’asfaltat, girant-me ràpid i trobant-me amb un gos que se me va creuar i de poc no m’envia al terra. Llavors arriben els Barrancs dels Tancats i el  de les Rocasses  que em posen totalment a prova i on decidisc no  forçar molt la màquina, però si lluitar amb constància. A l’acabar el segon barranc vaig sentir un soroll, però no encerte  a saber si és algú que puja pel barranc darrere meua o el soroll de l’aigua del meu bidó. –Tant és!- pense, he de donar el que em queda ja que, possiblement no queden més de 3km, i així ho faig prement l’accelerador en una pujada fins que al passar el darrer sòlid tinc el premi de passar a altre corredor. Ja crec veure el poble, però abans, com no, em tocà fer una d’eixes últimes baixades frenètiques les quals posen a prova tant la teua concentració com el debat intern per tal de fer-me veure que no ho tenia encara.

L'arribada a meta em donava un respir, el que quasi no havia tingut en tota la cursa, i em donava pas a unes estones de joia i xivarri. El que no m'esperava tan d'hora havia arribat.
 
Afortunadament, s’acaba la baixada, però no la cursa,  i encara em faig un favor, llançant el bidó de l’aigua a un noi assistent de cursa, per tal d’enfilar els darrers 800 metres asfaltats, no sense abans tindre un últim ensurt: un corredor cridant-me un missatge indesxifrable pel meu cansament, però que em va donar ales per tal de volar cap al 5é lloc de la general i 1r dels seniors(en realitat 2n, ja que el 1r senior ho va ser també d’absolut).
Ah! El del crit esperonador era un crac falsetà anomenat Raül Garcia, de qui l’afició local cada dia espera més i més, i el contingut del qual vaig descobrir posteriorment que era: espabilaaaaaa!!!

Les llàgrimes en pujar al més al del calaix en la meua categoria eren de joia, però vaig pensar que dies com els dies durs d’hivern entrenant o curses penoses com les de Ginestar, finalment,  havien donat el seu fruit.

Salut, cames i gassss


www.mcoach.cat
www.labnaha.net










Pd: dins del Cursionari inclourem els següents termes:


1) Calaix: denominació popular del lloc on pujen els tres millors de cada cursa, ja siga en categoria absoluta(masculina o femenina) o bé per categories d'edats; també es pot premiar amb altres criteris com el liderat local...

2) Pòdium: denominació culta del lloc anteriorment esmentat. Aquesta paraula té el seu origen en els temples grecs i romans, ja que era la base sobre on pujaven aquestes magnífiques construccions.

3) Gel: Estat sòlid de l'aigua, que en forma de glaçons serveix de gran remei ràpid per a lleus lesions esportives. Líquid viscós contingut en tubets o sobrets que posseeix uns oligoelements (fructosa, glucosa, maltodextrina...) els quals tenen propietats com ajudar als atletes a incrementar els esforços de llarga durada.

4) Barreta: quantitat de cereals i altres elements nutritius(mel, iogurt, xocolate...) els quals, tal com ocorre amb alguns gels són de ràpida absorció cap a la sang i donen energia en moments difícil accés a àpats més preparats.

Com nen amb sabates noves...i corrent pel camp!!!!

I això era un xiquet… que després de suportar-ho tot –fins i tot a ell mateix- en una vall cremada, va agafar camí d’una bonica volada pel (Baix)camp.
Així començaria una historieta en la que em va tocar acabar de sanar-me les ferides de la marató, de cicatritzar-les bé, d’anar paint els cops, de refer els músculs, però també de pair les alegries d’arribar més enllà dels objectius proposats.
Realment, la que havia de ser una setmana per descansar es va convertir, en sis dies per donar-li voltes al cap, cinc per gaudir de la vida amb Mar, quatre per treballar, tres per estar amb la família, dos per entrenar i un per córrer la Reus-Prades-Reus.
Complicat panorama, quan només acabar una cursa, sense temps per pensar has de veure com la teua maltreta economia s’enfronta al repte de buscar un calçat a correcuita i provar-lo per una tirada llarga en menys de cinc dies. Era evident, que després d’una marató, el que no tocava era entrenar –sinó descansar- per al que venia, però donades les circumstàncies em vaig veure obligat a fer el que no estava en els escrits per tindre un calçat normalet amb el que afrontar una cursa d’aquestes característiques, amb el que no patir molt i que em permetés poder acabar la temporada amb garanties d’assolir els meus objectius.
Llavors els 2 entrenaments  es van resumir de la següent manera: primer, en companyia dels futurs companys falsetans de la Reus-Prades, més Anna Llop i Imma, van fer 10km per St Gregori-Coll de l’Eudalda i Falset. Segon, amb Albert Blanch i en Joan de Móra la Nova, 10km per alguns trams de la cursa de Móra. En principi, les sensacions no eren dolentes del tot, però el que no podia esperar era posar-me pneumàtics nous i arrasar.

                        Els amics de Trail Roquetes(groguets) es van prendre la R-P-R com una fita per preparar futures ultres.

En tot, això i després d’un descans total de dijous i divendres, ens posem cap a Reus  els de l’entrenament falsetà  i Ferran Piñol, en camí cap a la capital del  Baix Camp. A les 6’30 ja erem allí per agafar els dorsals. A les 7h donen el tret d’eixida i ja només començar fins que arribem a Castellvell Manel i jo ens posem junts i vaig avisant-lo de què de mica en mica anem afluixant, ja que anem a 5’30min/km. En uns 2km ja agafem les pistes de terra, quan decidim no només afluixar sinó posar-nos a caminar, ja que fem una pujada i encara ens queden 50 km per davant.
En aquest moment, veiem com el temps tapadot es torna en pluja –perfecte, vaig pensar-, cosa que ens ajudaria moltíssim donat que aquesta sensació éra força més agradable que la del  diumenge passat  amb aquella calorada. Llavors tinc el presentiment de què la cursa no tindria més història que la d’anar fent quilòmetres i més quilòmetres fins acabar. Una coseta que crec resaltar és que pujant a Prades, veig en aquelles escarpades pujades un bon moment per baixar el meu ímpetu i fer més feina de formigueta; km a km amb els bastons vaig pujant mentre gaudisc de les lliscoses pujades d’aquell bonic paratge i m’entrecreue amb els ciclistes de l’Extreme Man.
Llavors em trobe un avituallament, un dels tants que hagueren i –quin avituallament- veig més una superparada de menjar que un avituallament, ja que allí havia de tot el que us pogueu imaginar(entrepans, donuts, birra, isotònics, sucs, llaminadures, fruita...) i com no, molta simpatia. UN 14 per a l’organització.
Llavors pare a pixar i em veig que Ferran, em diu –no pixes tant, que no la tens tan gran- i isc volant darrere de Manel que se’m despegava a tots els avituallaments. En 2 km l’agafe i seguim corrent junts fins a Prades.
En Prades, en aquella plaça tan bonica, m’havia marcat que faria de 5 a 10 min de parada, per aiguar-me bé, bon entrepà, 2 cervesetes (no us sona això a UT LES FONTS, ja que abans no l’havia ni tocat) i a la marxa. Com de costum, Manel s’en va al·ludint qüestions de malestar per parada excesiva. El deixe i quan em toca isc d’aquest pintoresc poble per una llarga carretera d’asfalt cap a uns  paratges frondosos els quals només deixen passar un poc de sol entremig de les copes dels arbres.

                        Al centre, estic fent un àpat i si us fixeu el xic de la cinta del pulsòmetre porta als peus la meua futura i  revolucionària adquisició després del  fiasco de les Asics Kayana: Quechua RT 360º(tanca de cordons de Salomon, bon esmorteiment, comoditat). Els bastons de sota són meus: amics indefugibles per les muntanyes de Prades.

Em tocava anar al meu ritme i anar un pelet ràpid si el volia agafar, llavors tracte d’anar incrementant en el meu ritme, però sense que hagués de pagar amb la meua salut. Anava a 8’00min/km i de mica en mica, vaig mirant que allò baixara. Ho faig baixar fins a 7’45, i amb les pulsacions a 165 ppm passe 10km  fins que camí de la Febró en una baixada llarguíssima i molt sinuosa, d’aquella tipus camí de ferradura, em veig amb ganes de gresca, i tot i que amb molta cautel·la,  vaig passant corredors esquiant en les baixades ben assenyat i amb una concentració digna dels meus millors dies. –Ara és el moment, veig a Manel, primer, l’espere, però veig que no puc frenar el meu entusiasme sense acabar la baixada, llavors decidisc deixar-lo enrere i  no aturar-me fins que veig la pista de cement que em porta fins Vilaplana. Llavors altra vegada,el sol havia reviscolat i de quina manera, jo tenia un flato que em moria i deixe que Manel em passe.
En arribar a Vilaplana, veig com Manel ix de l’avituallament just quan jo entre. -Res, pense- he de hidratar-me i refrescar-me bé que les últimes tres hores de cursa es presenten magres. Aleshores, isc d’aquell nucli  i em dispose per patir de valent durant dues hores.

                     El de blanc assegut és Ferran Piñol i el de verd d'esquena Joan. En Prades, romanien junts; el calvari fou pel primer en perdre Joan: quina desesperació en meta!!!!

Al següent, i penúltim papeo, a l’Aleixar faig un glopet de birra un mos d’entrepà així com omplic a vessar les cantimplores, ja que veig que això pot fer-se inacabable. Llavors 6’5 kms que semblava que no s’acabaven mai amb mal de peus com a protagonista i una sensació mai observada: l’arrencada i el manteniment de la marxa a una certa velocitat em feia notar un poc de dolor als testicles. Tot i que al principi, decidisc no fer cas, finalment, passe a velocitat de passeig que tot i que a pas ràpid, no arribava a considerar-se com a córrer. I així, fins al següent avituallament (Boca de la Mina) quan em refresque desesperadament en la font ansiant veure ja línia d’arribada. – Un últim esforç- em dic, i veig com aquella arbreda s’acaba i jo seguisc caminant per acabar en la Plaça de les Baldufes que en un  no res em portaria a fer dues cantonades  per arribar i donar gràcies per haver-ho fet i per tindre darrere una organització tan precisa i agradable.
Avaluant, en definitiva, crec que les 7h 13 minuts em deixen a poc de les 7 hores desitjades, però m’emporte  un bon sabor de boca per haver respost molt bé tot i les dificultats, sense caigudes, sense errades i havent gaudit sempre de la bona companyia de Manel, així com de Joan i Ferran.
Salut, cames i gassss!!*!!
Peret
Pd: i avui, després d’una entrada sense posar cap novetat al Cursionari, tornem amb doble ració de la mà de Pau Ferré del Club Excursionista Priorat.
1) Baixar el pistó: expressió multidisciplinar que ve a fer palés de què la capacitat humana té un límit i que cal fer-se’n càrrec d’ell abans que puguem emportar-nos un disgust. Això pot donar-se tant dintre d’una cursa com al llarg d’una temporada donat que el descans també és part de la formació de la massa muscular com configura la  temporada atlètica.
2) Gasss!!: expressió també compartida amb altres esports amb la qual onomatopeïcament donem a entendre que accelerem; així podem ser els millors o si més no, els que més guadeixen de la pràctica muntanyenca.
3) Arremetre:  Mot amb el qual podem anomenar tant l’atac a un adversari que ens precedeix en la cursa com a la persecució pròpiament dita.
4) Anar fos: expressió usada per un moment de la carrera en el què les forces no ens responen o en què el cansament s’apodera físicament i mentalment del cos de l’atleta. Sinònim d’ anar desmanegat o d’ estar cadàver.

WIIMAX ESTAFA I

Bona vesprada companyes i companys!!

Curiosament, mai faig servir aquest mitjà per difondre afers diferents de l'esportiu, però aquesta ocasió que es presenta crec que és necessària i irrenunciable.

Aquesta companyia proveïdora(Wiimax Global Access, del grup British Telecom) d’internet establerta a Falset des de fa anys, té un servei bastant deficient deixant sense subministrament als abonats dies i fins i tot setmanes senceres. El servei tècnic només funciona de 9 a 13 i de 16 a 19 de dilluns a divendres per la qual cosa, si alguna cosa fallava un divendres ja estaven sense subministrament tot el cap de setmana.
Per aquest motiu i donat que jo, que treballe de docent, necessite tindre bon servei en tot moment, i la meua companya  van decidir donar-nos de baixa del servei. Ara ens quedava recuperar els 230 euros de fiança que la companyia ens demanà al donar-nos d’alta.
En aquest moment va començar la odissea:
Primerament, havien d’enviar un e-meil exposant els motius de la baixa cosa que vam fer;  després,havíem d’esperar a que vingués un tècnic a recollir-nos els aparells per comprovar que tot funcionava correctament(altres 15 dies). En teoria, entre 4 i 5 de juny, era la data en la que en deurien haver ingressat els calers, doncs no. A dia 4 de juny truquem a un 902(que també costa diners) i ens diuen que ens cridaran donat que havien de contactar amb el departament d’abonaments. No rebem cap trucada.
A 5 de juny, pel matí, Mar torna a trucar rebent com a  resposta la mateixa d’abans i també li diuen que ahir no la van trucar perquè no havien pogut contactar amb l’esmentat departament, que la trucarien abans de les 13h per tal de donar-li una resposta al respecte. No rep cap trucada. Per aquest motiu, aquella mateixa tarda em pose en contacte personalment amb Wiimax, per demanar explicacions i rebo com a resposta el mateix de les dues anteriors vegades (impossibilitat de contacte amb aquell departament); llavors opte per dir-los que si no fan efectiu aquest pagament en dos dies, optaré per anar a partir de dilluns vinent a tots els mitjans de comunicació per  tal de fer-los saber el seu tracte cap als clients.
Ara mateix, a 8 de juny tot està en què no he pogut enviar un correu electrònic, ja que el telèfon d’atenció al client me’ls retornava.
Seguiré informant-vos a aquest mateix bloc.
Salut!!*!!

Eixint del foc per caure en les brases

15/05/2012 Entrenament en Piscina de Vila-seca: 55 piscines i exercicis complets de musculació en piscina(abductors-adductors-lumbars) i abdominals. Tot resolt satisfactòriament.

Entrenament en btt:  Miravet-4 camins-deixant Serra de Cavalls a l’esquerra-Sant Jeroni- Móra- Benissanet-Miravet. La veritat és que va ser un entrenament, més llarg que  el darrer fet per la Ribera d’Ebre, però no més dur, ja que tot i passar per unes pujades molt empinades va haver molt més pla que l’altra vegada i van descansar força a les baixades(algunes d’elles com la que arribava fins a Sant Gregori llarguiiiiiiiíssimes i acollonants).

He de dir que la meua consigna era treballar les pujades i gaudir tot el que pogués en les baixades, però sense patir cap caiguda, donat que la cursa de Rasquera està ahí darrere; per aquest motiu, responia bastant bé pujant i decidia veure com Toni s’allunyava de la meua vista en un tres i no res i jo seguia al meu ritme –arriscant el que tocava-.

Quan vam arribar a Sant Jeroni, vam veure i vam seguir a prop de la Picossa fins al bonarea, per  passar pel túnel de la carretera i després de passar per Benissanet, aturar-nos a fer un avituallament molt especial: calia aprofitar els pocs  cirerers que encara quedaven farcits i ens delectaven amb la seua dolcesa i vermellor enlluernadors.

En tot això, arribaven al punt d’eixida, quatre estiraments i cap a casa a descansar  fins el cap de setmana, que serà quan tocarà rutina de dos dies.

19/05/2012 Entrenament Falset- Camí de la Torre- Mas de Magrinyà- Camí de la Torre- Falset  de 18 km i poc més 900 m positius, junt a Armand Pi i Jordi Rofes, que ens posava a les 7’30 del dissabte 19 de maig en camí des de la Font Vella per passar el tunel de la dreta i encaminar-nos  per fer a l’inrevés un corriol de la cursa que condueix cap al Camí de les Bateries, però sense arribar a baixar per la carena donat que abans de fer el darrer revolt trencàrem cap a la dreta per baixar a les vinyes de Torres i per un camí de Marça enfilar cap a la massa espesa boscosa que ens duria –almenys a mi- a descobrir la bellesa i la netedat dels revolts que ens feren passar un bon moment fins acabar a prop de la Torre de Fontaubella –poble que deixàrem a la dreta, a certa distància- per enfilar per la pista que s’allunya d’aquell poble fins a creuar el barranc la carretera i enfilar de nou cap a Falset pel camí vell de la Torre en una pujada en la que vaig aprofitar per fer de formigueta treient alguna pedra del mig del camí per tal de fer més segures futures traçades.

20/05/2012 Entrenament Falset- Porrera- Falset. Una de les meues rutes preferides és va convertir en un sucós matí en el que van invertir 1’45 hores  per recórrer els poc més de 16km. Les sinuoses baixades de camí a Porrera ens marcaren els turmells i ens deixaren els peus(de Pau Ferré i meus) ben molls degut que havia tornat a eixir  l’herba i les punxes.  La veritat és que cada vegada em perdo menys en aquest trajecte(com no podria ser d’una altra manera) i em trobe més còmode(si bé no tant com en el sofà de casa, però sí més realitzat).

Ací conclou una rutina de dos dies, en la que tinc com a premisses principals tant l’eixir acompanyat(per evitar disgustos) com el fer volum amb poc descans per veure com podria acabar una marató.

22/05/2012 Altre dimarts i...cap a la piscina a fer el que no és més agradable, però sí el que més agradeixen els meus músculs: piscina i musculació en l’aigua. Tot acabat i el segon apartat complert amb dosi extra per tal de posar a punt tots els músculs de la cintura pelviana de cara al trot de Rasquera.

23/05/2012 Ruta  Btt Miravet-4 Camins- Serra de Cavalls-La Fonteta-Estació del Pinell- la Fontcalda-Benifallet-Miravet. 56 km en 3’40hores(4 hores si compten les aturades).

Una ruta superxaladora per posar-me ben a prova en les pujades i passar-ho bé (però patint en les llarguiiiiísimes baixades). Els recesos de la Fonteta i la Fontcalda, els llargs túnels de la via verda així com l’encopetada carreterera del Pinell a Miravet ens refrescaren tot el camí en una vesprada on el termòmetre degué de rondar els 30º. En acabat, una clara ben fresqueta al bar l’Arenal  va entrar d’allò més bé.

I res, passaven els dies pensant en temes més cassolans i trascendentals, passejant, deixant passar els dies ple d’inconsciència sense saber la que se’m venia al damunt: El trail Rasquera-Tortosa de 42 km i 2000 m +.

D’aquesta manera, em plante en diumenge i després de preparar la meua logística(motxilla d’ultra, aigua a dojo, sals de sobra, manta tèrmica i bena elàstica) em pose en camí junt a 3 valents més del Club Excursionista Priorat, Pau Ferré, Raül García i Oriol Carreño. Eixint a les 6’45 h de la benzinera a les 7’20h ja estem en Rasquera a punt per recollir els dorsals i en qüestió de mitja horeta se’ns dóna el tret d’eixida.

Comence massa fort –crec – però de seguida la pujada al Mirador de Lister (aquest pren el nom d’un camperol, gran lluitador del bandol comunista durant la guerra civil) va frenant-me i fent-me saber que el pistó ha d’anar baixet fins arribar als molins (km 30). En tot això, seguint els consells del meu amic Albert Blanch em decidisc a pujar de manera constant i baixar planejant i aprofitant les poques ombres que el camí ens plantejava; això em porta a contactar amb un grup de quatre en el que va un noi de Triatló Lleida, un Spiridon(que posteriorment faria 10 km junt a mi), un ampostí i un rapitenc, vells companys de fatigues. Els seguisc i aprofitant ombra i fent de murri en una bifurcació abrupta, els passe davant continuant poc més d’un quilòmetre fins que em desconcentre,caiguent,  picant de genolls a terra i ensanginant-me les dues mans; llavors el espere i vaig seguint-los mentre puc i finalment desistisc per tal de seguir al meu rotllo.

Vàries pujades i baixades molt llargues, tècniques amb llocs on t’hi podies enganxar i fer volantins com si res,  no tenen més història, fins que em plante en la Creu de Santos per tal que l’excel·lent organització em sane les ferides de les mans i alguna fricció als genolls. Seguisc i veig com pel retrovisor arriba Josep Benaiges, sotscampió de Catalunya de raids, a qui veig com a pal de paller en moltes curses i que presentia que en un moment o altre em donaria caça. Llavors abans de 2 km això es consuma i jo, que pense ja seria un bon lloc  quedar darrere d’ell, i després de passar a uns quants grupets, em decidisc a seguir-lo. Fins ací tot en ordre, però un fet que va marcar el desenvolupament de la cursa va ser que, per una enganxada amb branques o fricció amb pedres,  vaig veure com la meua sabatilla dreta s’esquellava per la part superior deixant penjant de les meues  grapes i els mitjons, i  hauríem de veure quant aguantarien en el tram més salvatge de la cursa. Li vaig preguntar a Josep Benaiges - quant puc aguantar així – contestant-me –ho veig complicat perquè és un tros molt salvatge, que seria més suportable la zona dels molins(km 26). Llavors pense que és massa temps i el meu cap es posa a pensar solucions(no tinc als altres traileros del club perquè estan a Vilanova fent altra cursa, Mar ha de descansar, Toni treballa...) i llavors no se m’ocorre altra que trucar a Josep Blanch qui no té el número adequat i a qui penje involuntàriament al tindre un altra caiguda. Tot eren súpliques i control màxim...una eternitat desitjant que arribara l’avituallament següent per tal que em feren una “solsideta” al forat.  Llavors la gent supercompetent de la UEC em donen solució:  embenada sabateril de dalt a baix i pels costats hehe, semblava un mutilat o... si més no ho era perquè ja portava dues caigudes.

Baixe una costera llarguíssima en pista i mentre em continc les llàgrimes per aquell paisatge cremat agafe a Sergi Sánchez de la UEC i Francesc Monteverde de  AEC TERRA DE FANG rodant 500m amb ells i escapant-me ben aviat.

Quant arribe  a Cabrafeixet,  al km 18, veig que l’embenatge funciona bé, però que jo no puc córrer igual(em falta seguretat). I vaig seguint i vaig tirant i tirant seguint a aquests 2 d’abans que em tornen a agafar fins que en l’avituallament del km 23(Parc Eòlic) se m’apareix un àngel, sí sí un ángel, L’Ángel Accensi d’ATE COLL DE L’ALBA qui em  cedeix gentilment unes bambes en perfecte estat, per tal d’acabar la cursa fet un home. No sé quins calificatius se li pot donar des de fora a tot aquest circ de les curses de muntanya , però els que us puc assegurar és  que solidari ho és i de llarg!

                  Molt agraït senyor Àngel, ara és de rigor una botelleta de vi per complir i que compleixis amb la teua penya el dia que vos donen el pernil.

Era temps per assegurar-se bé que podíem acabar la cursa, però més enllà d’això, de què les constants vitals estaven a punt per acabar la cursa (sense pensar en el lloc) i així em dedique durant 10 km a mirar-me una vegada i una altra les pulsacions, a escoltar-me el cor i a no donar treva a la calor que em volia deshidratar. La contrapartida era arribar al Coll de l’Alba, on faria l’últim sòlid, ben sencer i planejar els últims 9 km al 70-80%. Prèviament, havia corregut amb Raul Sales i Jesús Escudero d’Spiridon Team, els quals em van haver de cedir la càrrega del ritme per rampa del primer i definitivament m’abandonaren quan el segon es trencà momentàneament (només de cansament) en la pujada que donava accés a l’avituallament esmentat i del segon quan en el mateix àpat comença a sentir molèsties al bessó.

                        Moments complicats just al pujar cap al Coll de l'Alba, però també d'intimar i compartir experiències

Llavors el camí era meu, el passat unia el present, un dels meus primers entrenaments en la memòria em donaren força per pujar ara corre, ara camina... fins a la Creu de Coll Redó on tocava una baixada tècnica molt terregosa fins tocar asfalt i en 300m plantar-me en una baixada “frenètica” on només volia saber si venia algú darrere. La resposta no apareixia i jo que arribava a l’últim líquid on faltaven 4 km i allò no parava de baixar. La darrera caiguda vingué quan  en acabar una baixada vingueren pedres i jo cansat i fart del desnivell negatiu vaig veure tard una fletxa a esquerra, cosa que em dugué a posar en evidència que el grip també  és qüestió de reflexos tan mancats en eixos moments.

Cap als 2’5 km del poble ja veig urbanitzacions, asfalt i el que no em veig per enlloc és a mi mateix, quasi com si de la tornada a Chamonix(UTMB)  es tractara veig unes tanques metàliques de xalets on no veig cintes fins que dubtant em decidisc a avançar 100 metres. -Bé- em dic, puc seguir,  i entrant entre cases més modestes ja veig un pas elevat: -Sí, és la meta- em dic i de content que estava veig com puje i baixe les rampes de ferro traçant els revolts amb gran dretania. Finalment, ja sent els crits, ho havia aconseguit, no m’ho creia, i encara em quedaven forces per llançar des de la  barana més alta que baixa un –no m’ho creeeec!- cap a Albert Segura de Trail Roquetes, que m’aplaudeix  i  m’anima de cor, com sempre.

                      Al final happy-end i amb tot el que havia passat i que haja una nena esperant-me (això em dóna bons presagis de futur) amb aigua justifica el meu somriure.

Res, això s’acaba i jo veig com una vegada més açò està marcat pels contrastos: un cor feliç i un cos dolorit, sang per molts llocs i endorfines, executius del calçat sense escrúpols i paios que et donen el cor quan menys t’ho esperes,  sol per viure, però també per morir en la pista...

Salut i cames!!*!!

Pere

Quan menys t’ho esperes, salta la llebre (dita popular de la Vilajoiosa). Especial Cursa dels Reguers

En aquesta entrada només us deixaré un parell de gotetes del meu ingeni: un entrenament bastant sofrit i eclèctic, i la darrera satisfacció en competició. Espere que vos agrade!!
09/05/2012.
Recorregut: Falset-Torres d’Altafalla-El Morral-Serra Obagues-Siurana(Mas Martinet)-Bellmunt-Falset
Distància: 25’63 km. Desnivell: 1300m +
Una ruta divertida, però bastant dura, ja que vaig decidir eixir a les 17h amb  quasi 25º de temperatura. En fi…experiments! Només eixir decidisc que he de fer molta altitud, donat que la cursa dels Reguers així ho exigeix i en tot això, a la mitja hora de començar ja em berene la tartera de la Cursa de Falset. Allí, veig com després de pujar m’espera una bona estona d’ombra fins que baixe a la carretera i la creue per enfilar-me cap a les sinuoses i brutes senderes de El Morral(que sensació més estranya fent-ho a l’inrevés!); finalment, toca una baixada espectacular i xaladora entre mig del bosc per encarar la pista que, en altra llarguíssima baixada carregada de revolts, en la que l’objectiu era guardar el màxim de renda de temps per tal d’afrontar una tirada que acabaría sent pessadíssima.
 En tot això, em plante altra vegada en el poble endinsant-me de nou en la terra pel camí que em conduirà cap a Serra de les Obagues. Mala cosa ací perquè en mal moment no vaig carregar la batería del meu MP3 i això no m’acaba de deixar concentrar-me i em passaria factura al final de la ruta.
Aleshores, arribe als 4 camins, on em dispose a fer una de les meues baixades preferides(clar està que encara ho seria més si estigués net de licorella, cosa que el fa infumable en alguna de les seues parts), però jo avant al meu ritme i sense gastar excesivament pneumàtics, acabe plantant-me baix al riu on bec un poc d’aigua, m’eixugue la cara i neteje el buff de suor(tot un plaer amb la calda que caia). Llavors seguisc la ruta marcada amb línia groga i puje per un sender llarguíssim i molt sinuós fins a les vinyes de Palacios. En 1km tombe a l’esquerra on ja vaig cap a Bellmunt, clar que m’espera una baixada i algun que altre problema com el flato  que em dugué a aturar-me durant un minut, cosa que vaig lamentar, ja que altre dia ahí anava més lleuger(clar que no m’havia berenat una tartera: tot siga dit de pas). En un moment, travesse un terreny tou per evitar la licorella i em plante en l’última baixada abans d’enfilar de nou cap  a Bellmunt, però no sense abans mullar-me un peu al riu per la crescuda d’aquest que desbordava les pedres de recolzament.
 En aquell moment, vaig fer una ràpida reflexió i vaig pensar que  aquella pujada la faria xano-xano i així ho vaig executar. En acabat, quan passe per dins de Bellmunt, rebo la trucada de Mar per localitzar-me i li dic on em trobe. Llavors seguisc pel Camí del Molí per, entre vinyes, arribar de nou al pal que m’assenyala si anar cap a Serra Obagues o cap a Falset, decidint-me per aquesta última opció. Ja veig el poble, però aquests últims 3km no van tindre més historia que la d’arrossegar-me per aquest tram d’asfalt que em conduiria fins a ma casa, i on beneiria aquella vesprada haver arribat(un poc més que sempre).

En fi, un dia d’aquestos que ningú sabem que ens poden agafar perquè ens creiem superhomes (o superdones), però que quant menys t’ho esperes pot que t’estiguen esperant a la porta de ta casa, o a l’eixida del bosc, com va ser el meu cas.

En tot això, que arribava el dia 13 de maig i després d’un mes i escaig sense competir, em plante al poble baixebrenc dels Reguers per afrontar la Cursa del Vent. Bon matí, ens posem en camí, Pau Ferré, Jordi Rofes, Raul García i jo mateix, passant pels Guiamets a recollir a Jordi  Soldevila  i a n’Oriol Carreño.
Una cursa completament nova, però que segons les referències ens prometia tot el caràcter agrest dels Ports de Caro-Beseit; a  això havíem d’afegir que va eixir  un dia amb una ofegant calor  cosa que va fer que els 9 avituallaments en 22km foren poc per tal d’apagar la constant sequetat de les nostres goles.
En principi, el desnivell positiu acumulat de més de 1400 metres  marcava tres cims impressionants per la qual cosa, fora de tota previsió vaig decidir guardar una mica pel final tractant de donar un poc de gas al principi, col·locant-me en bona disposició de cara a la primera pujada. Em venien al cap les pujades de l’ultra, pujades en les que veies com al GPS corria el temps, però no així la distancia, desnivells que calia superar i que una vegada aconseguit t’havies de trobar amb baixades llarguíssimes que, en aquest cas, eren molt tècniques, havent-te d’ajudar amb cordes (que encara les pateixen les meues mans).
Ja pel quilòmetre cinc, sent com el meu genoll dret comença a molestar-me, i és que tantes frenades, revolts, gambades... se fan notar, i per això al segon avituallament demane reflex;  no l’aconseguisc fins al quart, fet que provoca traure del meu ingeni el millor, que és anar deixant-me caure gots d’aigua per tal de calmar la força acumulada en les infinites frenades. Lla vors trobe trams de córrer un poc, però res, ni corredora ni per mirar el paisatge, tot per a acabar just amb el dipòsit.

 

Les pujades estan bé, però si penses que hauries d'estar torrant-te el fardatxo, no sé no sé!!

                        
Crec que va ser un dia per omplir els tancs a rebossar i així, amb tres gots d’isotònic, per avituallament eixia disparat per trobar-los a faltar en qüestió d’un quart d’hora.
Allà pel km 12, ja començava a vore gent de la marxa, els quals em deixaven passar i m’animaven. També vaig evocar les mítiques pujades al Caro d’asfalt amb Ivan i Bernabé del Trail Roquetes com a testimonis de luxe. Era moment per seguir:  caminar, caminar... i la lluita personal, ja que no recorde tant de temps lluitant mentalment contra mi mateix. La solució tan senzilla abans de l’MP3 ja no servia i jo no feia cas ni a Cristo, debatent-me constantment amb mi mateix per si no era un dia de córrer per si no era apte per aquell tipus de curses(no del tot cert perquè la Cornudella-Siurana de fa 2 anys en ple juliol i amb pocs avituallaments ho fa palès!).
Llavors arriba un gran moment, que és quan en un avituallament quasi al cel veig un cartell de 3KM A L’ARRIBADA que em fa albergar esperances de cara a poder arribar i callar, a no pensar en resultats, a pensar en Mar, en el que porta a dins i a que la meua salut em deixara gaudir de tot plegat.  Pot ser l’estratègia, tot i que un poc improvisada, va ser bona, ja que només em van passar quatre paios i en les pujades(ben preparats tot siga dit). Finalment, em trobe amb els cracs de l’ATE COLL DE L’ALBA RUNNING que m’animen i baixe fins el pont que marcava l’últim quilòmetre. Tot un patiment, mirant cap enrere que no vinguera ningú més i a poc a poc em vaig atracant a l’objectiu. Havia arribat, tocava recuperar i preparar-se per a la sorpresa final: increïble, 19é!! Crec que bastant just però inesperat, pels moments que havia estat més pendent de la meua salut que de competir.

Una de les baixades més còmodes, donat que és tipus Puigcampana 

(Finestrat, Marina Baixa) on em vaig iniciar com a fan de la muntanya.

Salut i cames!!*!!
Pere

Pd: aquesta setmana les entrades del Cursionari van dedicades a l'èxit esportiu(tant en muntanya com en altres disciplines). Són facilitades per l'amic Jordi Merino(riudecanyenc):

- Ser un fenomen.
- Tenir el dia rodó.

De tota manera, això és tot ben matisable, ja que com tots sabem o hem comprovat alguna vegada l'èxit estarà allà on el posem cadascun de nosaltres.

MISCEL·LÀNIA D’UN MES SENSE CURSES

MISCEL·LÀNIA  D’UN  MES  SENSE  CURSES

                En aquesta entrada vos relataré unes quantes pinzellades de tot el que va ocórrer en el mes d’abril. Aquest tingué com a denominador comú l’eixida d’aquell episodi eufòric de Xerta, el descans competitiu(excepte la del dia 1 d’abril en la Massaluca) després de cinc curses seguides, l’absència de coaching per motius econòmics, l’adquisició dels coneixements que dóna un llibre com Córrer o morir de Kilian Jornet, i  sobretot, i sempre el més important de tot la gran noticia del nostre embaràs. Va, per tant, per tu  amor meu, amb qui has tingut la sort, i de vegades la desgràcia(no sóc perfecte!) de compartir aquesta vida,  aquesta entrada.

La setmana després de la cursa de la Pobla de Massaluca, me la vaig prendre amb bastant calma, només eixint a rodar uns 10km en pla el dijous següent, tot pensant en el cap de setmana que ens escaparíem cap al meu poble(per tal de donar a familia i amics la nova).

08/04/2012 Aquell dia tenia el cuquet de fer la cursa de Falset sencera, però els meus problemes estomacals em van fer que m’hagués de conformar amb fer la curta.

09/04/2012 Al dia següent si que vaig poder fer-la sencera, però com sempre que passe per les vinyes del Mas d’En Rafel, l’experiència acaba petant-me l’estomac(passa o algun bacteri?). En acabat dutxa i a menjar la mona a un tros amb la colla falsetana.

La tornada de la feina sense poder acabar la jornada, em va fer desistir de fer res fins dissabte, excepte alguna caminadeta per dins del poble.

14/04/2012  Falset-Serra d'Almos-Falset: en una eixideta barreja de ut(pel ritme, 8'06), de marató (per la distància, 37km) i de rogaine(m'he encabotat en fer aventuretes perdent temps enganxat dins d'un barranc entre argelagues i altres punxes, havent de rebuscar el camí fent camp a través). El desnivell positiu van ser uns 1400 m.
Finalment, happy end, i en 5 horetes a casa amb una finíssima pluja que m'acompanyava l'últim tram(eixint d'un camí als Guiamets, em trobà amb 2 ciclistes que em deien -que, ens banyen!- i jo els contestà: -no, ara ve la salsa!-.

                    En la foto, tota la part dels Ports de Caro, Tivissa i la Serra d'Almós(punt de destí) amb els bastons i les   vinyes com a testimoni

15/04/2012  Aquest diumenge vam fer una eixida típica amb Jordi Rofes, Armand Pi i el ja ben acoplat als nostres diumenges Albert Blanch de la Picossa. La ruta ja era coneguda(Falset-Pradell-Torre de Fontaubella-Camí de les Bateries-Falset). Al principi, en l’hora d’eixida(7 del matí) van haver d’esperar per tal que passara una pluja que ens va fer dubtar, tot i que  amb la motivació en les venes molt alta, havien moltíssimes ganes i després d’una petita espera ens posàrem en camí per tal d’acabar convertint l’oratge en el nostre aliat, així com una conversa molt agradable i instructiva(tècnica de cursa, gels, velocitat, sèries, entrenos...). Finalment, he de dir que ho vaig passar un tant malament, ja que després del tute d’ahir... en fi, sé que sol no ho haguera fet, però entrenar amb gent és plaer que paga la pena un esforcet per tal de ser gaudit.

18/04/2012 Interessant volada betetera Miravet-4 camins-Cavalls-Pinell-Talaia-Miravet. Amb el mestre Toni, per gaudir d'una bona tarde serpentejant en les baixades, deixant-nos les lumbars en les inacabables pujades i amb algun que altre ensurt(a terra en una pujada per Cavalls enganxat en una arrel o esgarrifat poc abans del Pinell per una doble culejada al baixar). Comptat i debatut, 30 km i 1100 m desnivell  +.
Finalment, la bici sana i estalvia llevat de la sabata de fre(recuperada íntegra sortuosament) i frenant l'últim tram rotllo picapedra.
El que comptà, finalment, la gran experiència, i les ganes de tornar properament a assaltar la Serra de Cavalls per la seua part superior.

                          En aquesta foto(d'arxiu) la Serra de Cavalls vista des de Corbera. Aquesta panoràmica i la                            que veuria des de dalt serà el proper objectiu.

                          

I així, ara que vos escric aquestes línies em prepare per baixar cap a terres castellonenques per tal de gaudir de la companyia del meu gran amic Adolf Marco a qui he de comunicar la nova de l’embaràs i oferir-li l’apadrinament de la criatura. Dissabte, com és per tots sabut, tenim Barça-Madrid i diumenge, trotarem un poc amb aquest gran corredor del Alqueries Running per les sendes del Montí d’Onda(sense competir) per tal de provar que tal va la seua lesió i gaudir d’aquesta cursa en un -suposem- gran dia. Sóc, doncs, optimista, per tot el que queda per fer en aquest mes i ja en la ment posada en els Reguers, com en la Rasquera-Tortosa, i en la Reus-Prades-Reus del mes de juny.

Salut i cames!!*!!

Pd: avui posaré dues expressions de la mà del gran ultrafondista del Trail Roquetes, Ivan García:

1)      Ha pegat una volta en globus: vol dir que hi ha moments en que has forçat tant la marxa(siga per ànsies pròpies o perquè el teu company de cursa és una bèstia i el vols seguir peti qui peti) que et pots trobar amb una pájara  que et faça estar més a prop del cel que de la terra.

2)      La pujada pica tota l’estona: expressió que es fa servir per denotar dolor en un desnivell que pot ser força llarg o amb molta pendent, o ambdues coses, ja que cada atleta pot començar a notar que li fa mal alguna part del seu cos(abductors, lumbars, bessons...).

3)      L’home del mall(aquesta és de Marcel d’Obrint Traça): expressió amb que s’anomena un senyor fictici que va a simbolitzar una davallada física en plena cursa després d’un esforç conscient. És bastant típica, d’ultratrail, ja que és en aquest tipus de curses on es posa el cos al límit en competició i de vegades en condicions bastant extremes(p.ex. UTMB  o Sables).