dimarts, 29 de maig de 2012

Eixint del foc per caure en les brases



15/05/2012 Entrenament en Piscina de Vila-seca: 55 piscines i exercicis complets de musculació en piscina(abductors-adductors-lumbars) i abdominals. Tot resolt satisfactòriament.
Entrenament en btt:  Miravet-4 camins-deixant Serra de Cavalls a l’esquerra-Sant Jeroni- Móra- Benissanet-Miravet. La veritat és que va ser un entrenament, més llarg que  el darrer fet per la Ribera d’Ebre, però no més dur, ja que tot i passar per unes pujades molt empinades va haver molt més pla que l’altra vegada i van descansar força a les baixades(algunes d’elles com la que arribava fins a Sant Gregori llarguiiiiiiiíssimes i acollonants).
He de dir que la meua consigna era treballar les pujades i gaudir tot el que pogués en les baixades, però sense patir cap caiguda, donat que la cursa de Rasquera està ahí darrere; per aquest motiu, responia bastant bé pujant i decidia veure com Toni s’allunyava de la meua vista en un tres i no res i jo seguia al meu ritme –arriscant el que tocava-.
Quan vam arribar a Sant Jeroni, vam veure i vam seguir a prop de la Picossa fins al bonarea, per  passar pel túnel de la carretera i després de passar per Benissanet, aturar-nos a fer un avituallament molt especial: calia aprofitar els pocs  cirerers que encara quedaven farcits i ens delectaven amb la seua dolcesa i vermellor enlluernadors.
En tot això, arribaven al punt d’eixida, quatre estiraments i cap a casa a descansar  fins el cap de setmana, que serà quan tocarà rutina de dos dies.
19/05/2012 Entrenament Falset- Camí de la Torre- Mas de Magrinyà- Camí de la Torre- Falset  de 18 km i poc més 900 m positius, junt a Armand Pi i Jordi Rofes, que ens posava a les 7’30 del dissabte 19 de maig en camí des de la Font Vella per passar el tunel de la dreta i encaminar-nos  per fer a l’inrevés un corriol de la cursa que condueix cap al Camí de les Bateries, però sense arribar a baixar per la carena donat que abans de fer el darrer revolt trencàrem cap a la dreta per baixar a les vinyes de Torres i per un camí de Marça enfilar cap a la massa espesa boscosa que ens duria –almenys a mi- a descobrir la bellesa i la netedat dels revolts que ens feren passar un bon moment fins acabar a prop de la Torre de Fontaubella –poble que deixàrem a la dreta, a certa distància- per enfilar per la pista que s’allunya d’aquell poble fins a creuar el barranc la carretera i enfilar de nou cap a Falset pel camí vell de la Torre en una pujada en la que vaig aprofitar per fer de formigueta treient alguna pedra del mig del camí per tal de fer més segures futures traçades.
20/05/2012 Entrenament Falset- Porrera- Falset. Una de les meues rutes preferides és va convertir en un sucós matí en el que van invertir 1’45 hores  per recórrer els poc més de 16km. Les sinuoses baixades de camí a Porrera ens marcaren els turmells i ens deixaren els peus(de Pau Ferré i meus) ben molls degut que havia tornat a eixir  l’herba i les punxes.  La veritat és que cada vegada em perdo menys en aquest trajecte(com no podria ser d’una altra manera) i em trobe més còmode(si bé no tant com en el sofà de casa, però sí més realitzat).
Ací conclou una rutina de dos dies, en la que tinc com a premisses principals tant l’eixir acompanyat(per evitar disgustos) com el fer volum amb poc descans per veure com podria acabar una marató.
22/05/2012 Altre dimarts i...cap a la piscina a fer el que no és més agradable, però sí el que més agradeixen els meus músculs: piscina i musculació en l’aigua. Tot acabat i el segon apartat complert amb dosi extra per tal de posar a punt tots els músculs de la cintura pelviana de cara al trot de Rasquera.
23/05/2012 Ruta  Btt Miravet-4 Camins- Serra de Cavalls-La Fonteta-Estació del Pinell- la Fontcalda-Benifallet-Miravet. 56 km en 3’40hores(4 hores si compten les aturades).
Una ruta superxaladora per posar-me ben a prova en les pujades i passar-ho bé (però patint en les llarguiiiiísimes baixades). Els recesos de la Fonteta i la Fontcalda, els llargs túnels de la via verda així com l’encopetada carreterera del Pinell a Miravet ens refrescaren tot el camí en una vesprada on el termòmetre degué de rondar els 30º. En acabat, una clara ben fresqueta al bar l’Arenal  va entrar d’allò més bé.
I res, passaven els dies pensant en temes més cassolans i trascendentals, passejant, deixant passar els dies ple d’inconsciència sense saber la que se’m venia al damunt: El trail Rasquera-Tortosa de 42 km i 2000 m +.
D’aquesta manera, em plante en diumenge i després de preparar la meua logística(motxilla d’ultra, aigua a dojo, sals de sobra, manta tèrmica i bena elàstica) em pose en camí junt a 3 valents més del Club Excursionista Priorat, Pau Ferré, Raül García i Oriol Carreño. Eixint a les 6’45 h de la benzinera a les 7’20h ja estem en Rasquera a punt per recollir els dorsals i en qüestió de mitja horeta se’ns dóna el tret d’eixida.
Comence massa fort –crec – però de seguida la pujada al Mirador de Lister (aquest pren el nom d’un camperol, gran lluitador del bandol comunista durant la guerra civil) va frenant-me i fent-me saber que el pistó ha d’anar baixet fins arribar als molins (km 30). En tot això, seguint els consells del meu amic Albert Blanch em decidisc a pujar de manera constant i baixar planejant i aprofitant les poques ombres que el camí ens plantejava; això em porta a contactar amb un grup de quatre en el que va un noi de Triatló Lleida, un Spiridon(que posteriorment faria 10 km junt a mi), un ampostí i un rapitenc, vells companys de fatigues. Els seguisc i aprofitant ombra i fent de murri en una bifurcació abrupta, els passe davant continuant poc més d’un quilòmetre fins que em desconcentre,caiguent,  picant de genolls a terra i ensanginant-me les dues mans; llavors el espere i vaig seguint-los mentre puc i finalment desistisc per tal de seguir al meu rotllo.
Vàries pujades i baixades molt llargues, tècniques amb llocs on t’hi podies enganxar i fer volantins com si res,  no tenen més història, fins que em plante en la Creu de Santos per tal que l’excel·lent organització em sane les ferides de les mans i alguna fricció als genolls. Seguisc i veig com pel retrovisor arriba Josep Benaiges, sotscampió de Catalunya de raids, a qui veig com a pal de paller en moltes curses i que presentia que en un moment o altre em donaria caça. Llavors abans de 2 km això es consuma i jo, que pense ja seria un bon lloc  quedar darrere d’ell, i després de passar a uns quants grupets, em decidisc a seguir-lo. Fins ací tot en ordre, però un fet que va marcar el desenvolupament de la cursa va ser que, per una enganxada amb branques o fricció amb pedres,  vaig veure com la meua sabatilla dreta s’esquellava per la part superior deixant penjant de les meues  grapes i els mitjons, i  hauríem de veure quant aguantarien en el tram més salvatge de la cursa. Li vaig preguntar a Josep Benaiges - quant puc aguantar així – contestant-me –ho veig complicat perquè és un tros molt salvatge, que seria més suportable la zona dels molins(km 26). Llavors pense que és massa temps i el meu cap es posa a pensar solucions(no tinc als altres traileros del club perquè estan a Vilanova fent altra cursa, Mar ha de descansar, Toni treballa...) i llavors no se m’ocorre altra que trucar a Josep Blanch qui no té el número adequat i a qui penje involuntàriament al tindre un altra caiguda. Tot eren súpliques i control màxim...una eternitat desitjant que arribara l’avituallament següent per tal que em feren una “solsideta” al forat.  Llavors la gent supercompetent de la UEC em donen solució:  embenada sabateril de dalt a baix i pels costats hehe, semblava un mutilat o... si més no ho era perquè ja portava dues caigudes.
Baixe una costera llarguíssima en pista i mentre em continc les llàgrimes per aquell paisatge cremat agafe a Sergi Sánchez de la UEC i Francesc Monteverde de  AEC TERRA DE FANG rodant 500m amb ells i escapant-me ben aviat.
Quant arribe  a Cabrafeixet,  al km 18, veig que l’embenatge funciona bé, però que jo no puc córrer igual(em falta seguretat). I vaig seguint i vaig tirant i tirant seguint a aquests 2 d’abans que em tornen a agafar fins que en l’avituallament del km 23(Parc Eòlic) se m’apareix un àngel, sí sí un ángel, L’Ángel Accensi d’ATE COLL DE L’ALBA qui em  cedeix gentilment unes bambes en perfecte estat, per tal d’acabar la cursa fet un home. No sé quins calificatius se li pot donar des de fora a tot aquest circ de les curses de muntanya , però els que us puc assegurar és  que solidari ho és i de llarg!

                  Molt agraït senyor Àngel, ara és de rigor una botelleta de vi per complir i que compleixis amb la teua penya el dia que vos donen el pernil.

Era temps per assegurar-se bé que podíem acabar la cursa, però més enllà d’això, de què les constants vitals estaven a punt per acabar la cursa (sense pensar en el lloc) i així em dedique durant 10 km a mirar-me una vegada i una altra les pulsacions, a escoltar-me el cor i a no donar treva a la calor que em volia deshidratar. La contrapartida era arribar al Coll de l’Alba, on faria l’últim sòlid, ben sencer i planejar els últims 9 km al 70-80%. Prèviament, havia corregut amb Raul Sales i Jesús Escudero d’Spiridon Team, els quals em van haver de cedir la càrrega del ritme per rampa del primer i definitivament m’abandonaren quan el segon es trencà momentàneament (només de cansament) en la pujada que donava accés a l’avituallament esmentat i del segon quan en el mateix àpat comença a sentir molèsties al bessó.

                        Moments complicats just al pujar cap al Coll de l'Alba, però també d'intimar i compartir experiències

Llavors el camí era meu, el passat unia el present, un dels meus primers entrenaments en la memòria em donaren força per pujar ara corre, ara camina... fins a la Creu de Coll Redó on tocava una baixada tècnica molt terregosa fins tocar asfalt i en 300m plantar-me en una baixada “frenètica” on només volia saber si venia algú darrere. La resposta no apareixia i jo que arribava a l’últim líquid on faltaven 4 km i allò no parava de baixar. La darrera caiguda vingué quan  en acabar una baixada vingueren pedres i jo cansat i fart del desnivell negatiu vaig veure tard una fletxa a esquerra, cosa que em dugué a posar en evidència que el grip també  és qüestió de reflexos tan mancats en eixos moments.
Cap als 2’5 km del poble ja veig urbanitzacions, asfalt i el que no em veig per enlloc és a mi mateix, quasi com si de la tornada a Chamonix(UTMB)  es tractara veig unes tanques metàliques de xalets on no veig cintes fins que dubtant em decidisc a avançar 100 metres. -Bé- em dic, puc seguir,  i entrant entre cases més modestes ja veig un pas elevat: -Sí, és la meta- em dic i de content que estava veig com puje i baixe les rampes de ferro traçant els revolts amb gran dretania. Finalment, ja sent els crits, ho havia aconseguit, no m’ho creia, i encara em quedaven forces per llançar des de la  barana més alta que baixa un –no m’ho creeeec!- cap a Albert Segura de Trail Roquetes, que m’aplaudeix  i  m’anima de cor, com sempre.

                      Al final happy-end i amb tot el que havia passat i que haja una nena esperant-me (això em dóna bons presagis de futur) amb aigua justifica el meu somriure.

Res, això s’acaba i jo veig com una vegada més açò està marcat pels contrastos: un cor feliç i un cos dolorit, sang per molts llocs i endorfines, executius del calçat sense escrúpols i paios que et donen el cor quan menys t’ho esperes,  sol per viure, però també per morir en la pista...
Salut i cames!!*!!
Pere


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada