dilluns, 14 de maig de 2012

Quan menys t’ho esperes, salta la llebre (dita popular de la Vilajoiosa). Especial Cursa dels Reguers

En aquesta entrada només us deixaré un parell de gotetes del meu ingeni: un entrenament bastant sofrit i eclèctic, i la darrera satisfacció en competició. Espere que vos agrade!!
09/05/2012.
Recorregut: Falset-Torres d’Altafalla-El Morral-Serra Obagues-Siurana(Mas Martinet)-Bellmunt-Falset
Distància: 25’63 km. Desnivell: 1300m +
Una ruta divertida, però bastant dura, ja que vaig decidir eixir a les 17h amb  quasi 25º de temperatura. En fi…experiments! Només eixir decidisc que he de fer molta altitud, donat que la cursa dels Reguers així ho exigeix i en tot això, a la mitja hora de començar ja em berene la tartera de la Cursa de Falset. Allí, veig com després de pujar m’espera una bona estona d’ombra fins que baixe a la carretera i la creue per enfilar-me cap a les sinuoses i brutes senderes de El Morral(que sensació més estranya fent-ho a l’inrevés!); finalment, toca una baixada espectacular i xaladora entre mig del bosc per encarar la pista que, en altra llarguíssima baixada carregada de revolts, en la que l’objectiu era guardar el màxim de renda de temps per tal d’afrontar una tirada que acabaría sent pessadíssima.
 En tot això, em plante altra vegada en el poble endinsant-me de nou en la terra pel camí que em conduirà cap a Serra de les Obagues. Mala cosa ací perquè en mal moment no vaig carregar la batería del meu MP3 i això no m’acaba de deixar concentrar-me i em passaria factura al final de la ruta.
Aleshores, arribe als 4 camins, on em dispose a fer una de les meues baixades preferides(clar està que encara ho seria més si estigués net de licorella, cosa que el fa infumable en alguna de les seues parts), però jo avant al meu ritme i sense gastar excesivament pneumàtics, acabe plantant-me baix al riu on bec un poc d’aigua, m’eixugue la cara i neteje el buff de suor(tot un plaer amb la calda que caia). Llavors seguisc la ruta marcada amb línia groga i puje per un sender llarguíssim i molt sinuós fins a les vinyes de Palacios. En 1km tombe a l’esquerra on ja vaig cap a Bellmunt, clar que m’espera una baixada i algun que altre problema com el flato  que em dugué a aturar-me durant un minut, cosa que vaig lamentar, ja que altre dia ahí anava més lleuger(clar que no m’havia berenat una tartera: tot siga dit de pas). En un moment, travesse un terreny tou per evitar la licorella i em plante en l’última baixada abans d’enfilar de nou cap  a Bellmunt, però no sense abans mullar-me un peu al riu per la crescuda d’aquest que desbordava les pedres de recolzament.
 En aquell moment, vaig fer una ràpida reflexió i vaig pensar que  aquella pujada la faria xano-xano i així ho vaig executar. En acabat, quan passe per dins de Bellmunt, rebo la trucada de Mar per localitzar-me i li dic on em trobe. Llavors seguisc pel Camí del Molí per, entre vinyes, arribar de nou al pal que m’assenyala si anar cap a Serra Obagues o cap a Falset, decidint-me per aquesta última opció. Ja veig el poble, però aquests últims 3km no van tindre més historia que la d’arrossegar-me per aquest tram d’asfalt que em conduiria fins a ma casa, i on beneiria aquella vesprada haver arribat(un poc més que sempre).

En fi, un dia d’aquestos que ningú sabem que ens poden agafar perquè ens creiem superhomes (o superdones), però que quant menys t’ho esperes pot que t’estiguen esperant a la porta de ta casa, o a l’eixida del bosc, com va ser el meu cas.

En tot això, que arribava el dia 13 de maig i després d’un mes i escaig sense competir, em plante al poble baixebrenc dels Reguers per afrontar la Cursa del Vent. Bon matí, ens posem en camí, Pau Ferré, Jordi Rofes, Raul García i jo mateix, passant pels Guiamets a recollir a Jordi  Soldevila  i a n’Oriol Carreño.
Una cursa completament nova, però que segons les referències ens prometia tot el caràcter agrest dels Ports de Caro-Beseit; a  això havíem d’afegir que va eixir  un dia amb una ofegant calor  cosa que va fer que els 9 avituallaments en 22km foren poc per tal d’apagar la constant sequetat de les nostres goles.
En principi, el desnivell positiu acumulat de més de 1400 metres  marcava tres cims impressionants per la qual cosa, fora de tota previsió vaig decidir guardar una mica pel final tractant de donar un poc de gas al principi, col·locant-me en bona disposició de cara a la primera pujada. Em venien al cap les pujades de l’ultra, pujades en les que veies com al GPS corria el temps, però no així la distancia, desnivells que calia superar i que una vegada aconseguit t’havies de trobar amb baixades llarguíssimes que, en aquest cas, eren molt tècniques, havent-te d’ajudar amb cordes (que encara les pateixen les meues mans).
Ja pel quilòmetre cinc, sent com el meu genoll dret comença a molestar-me, i és que tantes frenades, revolts, gambades... se fan notar, i per això al segon avituallament demane reflex;  no l’aconseguisc fins al quart, fet que provoca traure del meu ingeni el millor, que és anar deixant-me caure gots d’aigua per tal de calmar la força acumulada en les infinites frenades. Lla vors trobe trams de córrer un poc, però res, ni corredora ni per mirar el paisatge, tot per a acabar just amb el dipòsit.
Les pujades estan bé, però si penses que hauries d'estar torrant-te el fardatxo, no sé no sé!!
                        
Crec que va ser un dia per omplir els tancs a rebossar i així, amb tres gots d’isotònic, per avituallament eixia disparat per trobar-los a faltar en qüestió d’un quart d’hora.
Allà pel km 12, ja començava a vore gent de la marxa, els quals em deixaven passar i m’animaven. També vaig evocar les mítiques pujades al Caro d’asfalt amb Ivan i Bernabé del Trail Roquetes com a testimonis de luxe. Era moment per seguir:  caminar, caminar... i la lluita personal, ja que no recorde tant de temps lluitant mentalment contra mi mateix. La solució tan senzilla abans de l’MP3 ja no servia i jo no feia cas ni a Cristo, debatent-me constantment amb mi mateix per si no era un dia de córrer per si no era apte per aquell tipus de curses(no del tot cert perquè la Cornudella-Siurana de fa 2 anys en ple juliol i amb pocs avituallaments ho fa palès!).
Llavors arriba un gran moment, que és quan en un avituallament quasi al cel veig un cartell de 3KM A L’ARRIBADA que em fa albergar esperances de cara a poder arribar i callar, a no pensar en resultats, a pensar en Mar, en el que porta a dins i a que la meua salut em deixara gaudir de tot plegat.  Pot ser l’estratègia, tot i que un poc improvisada, va ser bona, ja que només em van passar quatre paios i en les pujades(ben preparats tot siga dit). Finalment, em trobe amb els cracs de l’ATE COLL DE L’ALBA RUNNING que m’animen i baixe fins el pont que marcava l’últim quilòmetre. Tot un patiment, mirant cap enrere que no vinguera ningú més i a poc a poc em vaig atracant a l’objectiu. Havia arribat, tocava recuperar i preparar-se per a la sorpresa final: increïble, 19é!! Crec que bastant just però inesperat, pels moments que havia estat més pendent de la meua salut que de competir.



Una de les baixades més còmodes, donat que és tipus Puigcampana 
(Finestrat, Marina Baixa) on em vaig iniciar com a fan de la muntanya.

Salut i cames!!*!!
Pere

Pd: aquesta setmana les entrades del Cursionari van dedicades a l'èxit esportiu(tant en muntanya com en altres disciplines). Són facilitades per l'amic Jordi Merino(riudecanyenc):

- Ser un fenomen.
- Tenir el dia rodó.

De tota manera, això és tot ben matisable, ja que com tots sabem o hem comprovat alguna vegada l'èxit estarà allà on el posem cadascun de nosaltres.

2 comentaris:

  1. Que bó Pere!!

    Ànims que això del top 20 ha de ser una constant d'aquí al final del circuit!!

    A veure si ens veiem dissabte per aquestes muntanyes, salut i merci per la dedicació de l'entrada del cursionari

    ResponElimina
  2. Com sempre una gran i efusiva salutació per als amics mexicans de www.cenoteslabnaha.com, per a la meua coach Montse, i tots els amics i seguidors d'aquest bloc.

    Gassssssss

    ResponElimina