dilluns, 8 d’octubre del 2012

Cursa d’Alcanar: fi de la temporada(?).


La veritat és que tots els entrenos em portaven a planificar la temporada de la manera millor possible, això és, mirant la classificació senior amb la renda que tenia per tal de dossificar-la el millor possible de cara al que quedava de campionat, tot i tindre una cursa de menys(Horta de Sant Joan).
Pensava en la Cursa de Falset, en haver assolit allò que tant ansiava, però al mateix temps aquells últims 2 kms irrefrenables em duien un remordiment incesant donat que d’haver sabut que els següents competidors arribaven a 3 minuts i el següent local a més de 8 probablement no hauria fet aquella galopada desbocada fins al final. No era només això, era tota una temporada: la que deixaria sense acabar i la part de la passada, les quals encaixaven perfectament dins un any, un gran any –crec modestament-; això respectant els descansos pre i post cursa , però sense canviar rutines (fins i tot augmentant-les en Nadal, Setmana Santa i estiu).
Dimecres anterior feia un entrenament bastant maco: Entrenament Falset-Sant Gregori-Torres-Morral-Pedra Sta Càndia-Bòbila-Antic Escorxador-Obagues-Mas Martinet-Bellmunt-Camí del Molí-Obagues-Falset.

Diguem-ne que en els 28km amb 1532 m + i 3h 40min ha hagut de tot. Whatsapps cada 8/9 km per fer-li saber a Mar que estava viu, cagueroles(per duplicat), una autoassistència al Carrer de l'Escorxador feta al maleter del meu Zafira, assatjos de baixades en coneixement... en definitiva, bones sensacions. En aquest primer bucle, fins a tornar a Falset, anava amb el meu bidó lligat a la cintura, una barreta energética i les mitges compressives per suportar una tirada llargueta. Puje ràpidament a les Torres i buide la ment baixant per l’encimentat que duu al Coll de Falset, per travessar la carretera estatal i pujar fruint d’aquell entorn tan frondós fins arribar a dalt del Morral i baixar fins a la Pedra de Santa Càndia. D’ahí baixaria fins a Falset, no sense abans canviar un cordó de la meua bamba(el
quicklace té les seues limitacions!).
En Falset, tinc l’assistència on em toca traure totes les pedretes de la sabata, menjar tres o quatre galetes , dos talls de pernil dolç, glop d’isotònic. Llavors canvie la ronyonera amb el bidó per una motxilla ut per tal d’afrontar els últims 19km. Bidons carregats, cordons ben premuts i gasss cap a Bellmunt. Envie un whatsapp a Mar per tal que sapiguera on em trobava i seguisc. Seguisc rodant sobre 7 min/km, perquè crec que no cal més i tot i sentir alguna coseta ahí pensé que puc seguir. Arribe al camp de tir i després de girar en la pujada a esquerres passe les vinyes baixant fins a aquell bidó i pel camí de la dreta faig una baixada bastant lleugera, però no descontrolada fins al Mas Martinet.
Allí, en passar a l’altra banda del Siurana faig una pujada intensa en la que alterne trot ràpid i caminar amb pas ample. Un cop a dalt, a les vinyes de Palacios, trenque a la dreta per fer una pista d’uns 2 kms que em portaria per una baixada sinuosa i dolceta a tornar a creuar el riu i pujar per una senda molt ben marcada fins a Bellmunt.
En aquell poble, m’ature a una font tot somrient, donat que estava xalant de valent, em proveisc d’aigua pel que quedava i em menje una barreta. Altre whatsapp a Mar, em col·loque el frontal i a la marxa!!
Després de trotar 200m per l’asfalt trenque per un camí a l’esquerra que hi ha poc després del poliesportiu i llavors es produeix l’anècdota del dia: allà lluny veig un tractor que s’hi apropa i just quan estic a punt de veure’l a la part interior del revolt m’espera a un costat pensant-se que era un cotxe o alguna cosa així. Déu n’hi do el LED LENSER quina passada de llum!!!!! Llavors seguisc i em trobe sorprés per la nit i per un mal de ventre terrible que em fa aturar-me a fer aigües majors(i mai millor dit donat que els meus problemes estomacals em tenen fregit). M’aixeque per seguir i just quan tire a córrer rebo la telefonada de Mar a qui indique la meua posició i que encara no podia calcular la distància. Llavors recorrec 1’5km fins a Serra Obagues i en arribar al creuament que em feu baixar cap a Mas Martinet li envie altre whatsapp per dir-li que en mitja hora ja estaria al Carrer de l’Escorxador on tenia el cotxe. Baixe per aquell camí tocant 500m d’asfalt girant a la dreta pel canyar i aturant-me de nou pel mal de panxa. Isc i allí estaven Mar i Vinyet esperant-me. S’acaba això, dutxa i a sopar!!

I després d’un parell de dies de descansar, només alterats per una de les dues sessions setmanals, que faig a l’únic alumne que tinc com a Personal Trainer, arribe l’últim dia del mes de setembre amb la Cursa d’Alcanar.

 Xè de lo milloret: venim del nord, venim del sud...!!!!

Bon matí, a les 6:00 ens posem en camí des de la benzinera del poble, per tal de plantar-nos allí en hora i quart. Només arribar em trobe amb el gran amic Adolf amb qui em fonc en una efusiva abraçada. Puje a dalt del poliesportiu, agafe pitrall i xip, em vestisc i cap al corralet. Eixim i només passar aquella llarga recta asfaltada ens fiquen en la muntanya i amb ella les primeres rampes. La gent va molt ràpida, Adolf va amb mi fins al km 6 que és quan jo li dic q no puc més i seguisc fins a l’avituallament proper al Mas del Mulet(on està la bassa dels bombers), el passe però al poc decidisc tornar enrere a buscar-lo i abandone. Llavors espere per saber que he de fer i em conviden a un entrepà de truita amb tomaca fregida que treia el sentit. D’ahí baixaria fins al Mas del Mulet per veure com passaven els tres primers(Ahmed, Kiko i Abde). Em baixen fins a l’Ermita del Remei i d’allí faig un passejet fins a l’arribada. Eixa va ser la meua cursa hehhe.
En arribar, esperava en candeletes a Adolf, qui arriba en 3’48, i ens abracem amb totes les ganes en un moment irrepetible i memorable. Després arriben Raül i Pau en 4’15, però crec que aquest temps s’ha de valorar donat que van entrenar pocs quilòmetres per aquesta cursa.
Ben menjadets, dutxats i amb el massatge al cos, ens acomiaden fins la UTSM i cap a casa falta gent.
Salut i cames!!*!!
Peret


Pd: avui faré un parell d’entrades del Cursionari, un tant originals:
Ser un torbellino(per Kiko Monteverde de l’AEC Terra de Fang): Bucle repetit en doble direcció que es dóna en la Cursa de Falset que es caracteritza per l’assombrosa pujada i sinuositat en poc més de dos quilòmetres.
Benzina(de collita pròpia): nom que es dóna a alguns líquids com el vi del Priorat, que afavoreixen l’espurna dels atletes.

Pd: Avui m'he ratllat i com que ens va agradar tant als 3 de casa aquesta recepta, us la regale!!


Avui us presento una truita de verdures ben facileta i que faig per donar sortida a tota la producció de carbassons i porros que tenim. Quan l’hort comença a donar tot són alegries però quan ja dona massa, tothom es cansa i he de canviar contínuament la presentació de les verdures.He baixat a l'hort i he vist uns porros, uns carbassons... les meves gallines... i he sabut que fer ràpidament!!!!

TRUITA DE CARABASSÓ I PORROS AMB PARMESÀ

 
Ingredients:
2 porros
1 carbassó
1 cullerada de tomàquet concentrat
Formatge parmesano
3 ous
Sal, pebre



Tallem els porros ben petits i els sofregim a la paella amb molt poc oli. Després tallem els carbassons (jo no els pelo ja que són de casa ) i els afegim a la paella i continuem remenant. Quan ja està casi cuit afegim la cullerada de tomàquet concentrat i el formatge a làmines primes.
Batem els ous i salpebrem. Afegim el farcit i quallem la truita.
Espero que us agradi!!!


dijous, 4 d’octubre del 2012

Personal Trainer per tothom a preus assequibles

Hola amics i amigues del kms!!!!

Des d'aquest el meu fòrum d'exposició d'idees vull proposar-vos una cosa. Donada la meua situació actual en la feina en la que em trobe a l'atur he pensat posar en marxa dos dels meus millors actius: un és el curs (Curs Superior d'Entrenador Personal) que he aconseguit amb nota d'Excel·lent durant aquest any; i d'altra banda la meua bona marxa en el Circuit de Curses de les Terres de l'Ebre(entre els millors 15 de la general i els millors 10 seniors), Finisher del UT Les Fonts de Xerta i preparant el UTSM.
.
Amb això, i tot el coneixement que m'han donat les meues sessions de coaching crec que és el moment per posar-se a la feina per tal de transmetre tots els meus coneixements de cara a futurs atletes de running i trail running.

Si algú es veu en cos de tirar endavant tot el procés que sàpiga que es trobarà davant a una persona que li transmetrà uns valors com són constància, passió, esforç, lluita i altres però tot aixòi sense perdre mai de vista que està fent un esport el qual li servirà per trencar amb la rutina i la monotonia de la vida diària.

Si comencem el nostre procés es trobarà amb una entrevista inicial en la que clarificarem els seus objectius i avaluarem les seues condicions de cara a la pràctica de l'esport.

A continuació, anirem a provar aquestes condicions físiques i veure els primers indicadors en la pràctica, per tal de veure d'on partim.



PLANIFICACIÓ-ACCIÓ-AVALUACIÓ --> AQUESTS SERAN ELS EIXOS EN ELS QUE INCIDIREM.

A més cada setmana et faré arribar al teu correu electrònic una avaluació completa de les teues sessions, així com un article interessant relacionat amb aspectes de l'esport(físic, psicològic, nutricional...)

Tot això ho tindràs dividit en 8 sessions amb un cost de tan sols 50 euros. Increïble, no? Potser, no tant perquè amb les ganes de rebre a gent i veure com gaudeixen de l'esport i se senten millor no hi ha millor recompensa!!!

Res, ens veiem per les muntanyes i no dubtes en fer córrer aquest missatge a tot aquell que li puga interessar. Moltes gràcies!!


Salut i cames!!!

Pere Llinares i Llorca













divendres, 14 de setembre del 2012

Falset, 11 de setembre: el puny ben alt i… damunt la taula!!!!




Els dies anteriors a la cursa havien estat marcats per l’entreno de la cursa curta del dilluns dia 3,  i el recorregut del dia 5 agafant el darrers 13 km(Grèfol-Coll E- Camí Bateries-Creu del Terme...) plegant en aquest últim per una punxada al bessó on va aparèixer l’Home del Mall i em va fer tornar cap a casa preocupat. No faria res més d’impacte fins a la cursa.
Dissabte vaig anar al massatgista i vaig fer 30 km en bici per Miravet i el Pinell, però sense excesives complicacions.
Cursa de Falset
Començava un dia complicat, ja que era el dia pràcticament més important de tota la temporada, el dia en el que tenia marcat un objectiu: ser el primer local.
La nit abans, com era d’esperar no vaig poder dormir, l’anterior tampoc ni la migdiada del dia abans degut a l’obligada atenció que requeria una eixida sobtada cap a Reus per malaltia de Mar.
Tot i això aquell dia m’aixeca animat, i un tant nerviós, bon matí a les 6’30h per tal de realitzar el meu  desdejuni amb tota normalitat. Comence fent els primers estiraments i mirant que no falte cap detall (roba, sabatilles, mocador, ulleres, gels…). Deixe passar les hores entre el face i el whatsapp intercanviant primeres impressions amb els viciosos de les xarxes.
A les 8’20h isc de casa xiulant i gaudint del que no puc fer en tota la temporada: anar a peu a la cursa. Josep Ma Olesa de l’Extrem Team Tivissa em para i em diu si vull pujar, saludant-lo i refusant l’oferiment(ningú em podia treure aquest plaer!).

 D'esquerra a dreta: Pere, Jordi Martí, Raül Garcia, Armand Pi, Jordi Rofes, 
Oriol Carreño, Solde i Pau Ferré. Tot un luxe de companyia.

Arribe a la Pça. de l’Artesana i comence a saludar a tots quants coneguts m’ixen al pas.  M’acabe l’isotònic que porte, escalfe i al corralet!!
Eren les 9h i només eixir em decidisc  a no quedar-me enrere d’un primer moment, accelere i tracte d’arribar a la pujada de Sant Cristòfol ben situat. Conscient de què aquesta cursa és diferent, no pare de mirar a la gent que ve darrere, gipant a Pau Ferré i Oriol Carreño que em segueixen de prop  fins a dalt de la pujada. És el moment de baixar cap a la Roca Roja, tal com era la consigna, sense cremar-se en les baixades perquè immediatament tocava pujar. Només tocar aquell asfalt abandonat em toca donar gas cap amunt i buscar aquells revolts empinats que em portaran al primer avituallament on prenc aire i em bec dos gots(o almenys el que puc buidar en la boca).
Fins ahí, anava darrere de Jordi Martí i el seguiria fins que s’acaba l’asfaltat (just on està la caravana d’aquell de la bandereta ianqui), moment en el que el perd completament, ja que Jordi, que fa la curta, va per feina, i jo seguisc al meu ritme(5’15). Arribe a l’avituallament de les Vinyes d’en Rafel bastant confiat, però conscient de què queda molta cursa. Menje un poc de platan, un glop d’aigua i seguisc baixant el ritme ja que eixa costereta i jo no és que siguem molt amics. ¾ del mateix ocorre  fins al peu del Coll de l’Eudalda. Abans en un creuament, em trobe amb en Gifré i Marc Borja als qui deixe tot emprenyat l’emissor del Gps que no m’acaba d’ajustar.
És el moment de pujar al primer gran cim, però allò no era un entrenament frenètic, faig el que puc i tracte d’arribar dalt el més sencer possible. Inicie la baixada fins a la bifurcació de les dues curses mirant bé on trepitje i no desgastant-me més del que toca. 

 Normalment recorde els meus pensaments, cosa que ací no ocorre. L'únic que veig és que de vegades 
 crec estar esquiant. Poseu-hi un bastó a cada mà i feu un poc d'imaginació(al poder!).

Llavors quan estic a punt d’arribar a l’avituallament on acaba el Camí Vell de la Torre, gire a dreta, lliscant en unes pedres  amb la sort que caic inclinat i m’agafe fort a un arbre treient gripaus i serps per  la boca. En l’avituallament Anton Vidal m’ofereix eixugar-me el cap, cosa que accepte, menje un poc de meló, bec isotònic i obric gas fins al fons del barranc. És bonic- pense-,  fins que arribe a aquella baixada on has d’anar en compte de no sortir-te’n, decidisc arrossegar el cul i derrapar un poc a baix, junt a la roca,  per concloure el descens.
Allí em tocava pujar i agafar la pista que em duria al Camí de les Bateries. Allí tracte d’agafar el ritme com puc, de baixar un poc ritme mitjà, aconseguint arribar a 5’25 al peu de la carena que ve després del pont. Allí  m’agafa un de Reus amb qui aniria quasi fins a la fi. Junts pugem la carena tal com podem:  primer tire jo després ell. Dalt de la carena,  hi ha un avituallament on està la cunyada d’Armand Pi; allí bec ràpid i el passe. Arribem al creuament on tornàvem a creuar-nos i  a l’avituallament de la Creu del Terme ja m’ha tornat a passar. 

 La desitjada arribada a dalt de les Torres(fi de la crono), més per passar-la que per les pròpies aspiracions.

En tot això, arribem al començament de la Crono on ell va davant i jo m’aprope dalt de Sant Gregori, passant-lo i arribant primer dalt de les Torres. Llavors baixe fins al darrer avituallament, conscient de què el meu objectiu el tenia a l’abast. Ara tocava lluitar per això, i tot el meu debat intern es torna més fort quan note que el bessó que em va fer plegar l’altre dia em punxa terriblement, però pense que era hora d’acabar. Llavors seguisc tal com puc baixant cap a la Roca Roja i puje cap a Sant Cristòfol davant del reusenc, tractant de traure-li una mica de renda.  Tal com era d’esperar la baixada se me fa moooolt llarga i al tercer revolt em passa, ja de manera definitiva.  No cal ficar-me en lluites estèrils –pense- però tampoc cal que baixe el ritme, que en eixe moment era de 5’45. Acabe la baixada i no pare de cridar-me  en veu alta -Vinga Peret, què ja ho tens!- i m'exigisc ser  constant fins a la fi.
És el moment de baixar la rampa i endinsar-se en el tunel, a la fi del qual hi ha dos nois que com a dos àngels caiguts del cel m’agafen de les mans per tal d’ajudar-me a pujar el marge. Ja està ahí -pense-, passe el pavelló i resignat a que Mar s’havia quedat en casa patxutxeta gaudiré com puga amb la resta de la gent. Estava equivocat , sorpresa! Ahí estava ella què emocionant quant m’aprope tocant-li la mà, cosa que em dóna ales per esprintar fins a meta. OBJECTIU COMPLERT.

 Un dia feliç, sens dubte, i la fi de dies d'insomni i nerviosisme. Això és per Mar i Vinyet, 
per la vostra paciència i també per tots els companys de fatiga!

Salut, coaching i gasss!!*!!


www.labnaha.com
www.mcoach.cat

dimarts, 4 de setembre del 2012

Camí al Caro buscant el fred

18/08/2012. Falset-Marça-Guiamets-Serra d’Almos-Mas de Pena(i tornada pels mateixos camins) en bici. Aquesta ruta de 37 km i 850 metres de desnivell positiu va ser realitzada amb les següents mitges horàries:
Falset- Guiamets 28’; Guiamets-Mas de Pena. 1’12; Mas de Pena-Falset 1’17.
 Es tractava d’ocupar una part de la vesprada per tal de compensar l’emmagatzemament de greixos durant les festes del poble i traure temps per l’absència de companys  en les sessions d’entrenament i la no-realització de la Cronoescalada de la Mola.; a més, era important la bici donat que és de suma importància treballar la potència de cara als quilòmetres verticals.
Així des de Falset fins a Marça la ruta transcorre per asfalt per tal d’encarar un camí de ciment a la dreta d’aquest poble. Des d’allí trace a dretes, després d’haver passat per baix d’un pont, per un camí molt carregat de pols(la sequera és evident!). Llavors tombe a la dreta per aquella casa abandonada i baixa a tot drap per aquelles costeres de les vinyes per tal d’arribar a la carretera que porta als Guiamets. Com sempre en fique enmig de la boscada i isc a un camí que em porta per entre roques a un senderó que va a parar a una pujada per on accedisc al centre dels Guiamets.  És hora de remullar-se bé la cara i el bescoll per tal de buscar la ctra. Del Masroig i trencar a l’esquerra per buscar el camí dels cirerers, des d’on accediria fins als últims dos revolts que em donarien pas al camí del Molí de la Bleda, des d’on treballaria bastanta potència pels seus daltabaixos pronunciats per tal d’arribar a la Serra d’Almos. Allí, just a l’entrada em trobe amb el camperol que em proveeix de productes ecològics, amb qui xarre cinc minuts degustant dues tallades d’un meló deliciós. Des d’allí trace per dins del poble fins al camí veïnal que em porta al Mas de Pena.
Allí, fi del trajecte de anada i residència del meu amic Jaume, faig una cerveseta ràpida intercanvie  impressions sobre amistats i el començament imminent del curs escolar. Res, la tornada no té més història que el caure del sol, la trucada de rigor a Mar a l’alçada dels Guiamets i l’estrena del meu LED LENSER per arribar a casa sa i estalvi amb un pedalar constant i el gust que dóna la fresqueta de les darreres hores del dia.

23/08(2012. Entreno per a la cursa d’Alforja. A les 19 hores ens posàrem en camí junt als col•legues d’Obrint Traça Jordi Merino, Albert Buira, Marc Balaña, Juanfra... Aquesta cursa, que jo ja coneixia de l’any passat,  consta de 15 km, 11 dels quals són de pista i la resta de senderó, inclós el darrer any.   Si alguna cosa defineix els entrenaments amb aquesta colla és el nivellàs que tenen, ja que allò no era un entrenament de sèries, sinó que tot l’entrenament semblava una sèrie.  Bategar constant a les pujades i grans traçades de baixada que feien exigir de mi mateix el millor. He de dir que la referència era sembla Balaña, sobretot pujant, ja que de baixada tractava de seguir al Buira cosa bastant complicada, donat que anava com una fona. Finalment, apareixem baix a refrescar-nos en una font, un cop aturat el cronòmetre en 1’35.

24/08/2012. Treball de sèries en pujada. Agafant el terraplè que hi ha just enfront de les 2 carreteres(la estatal i la que va de la rotonda de Marça fins a la Costera del Butà). Primer agafàrem la pujada menys pronunciada remuntant els primers 57 metres per dos vegades amb un temps semblant(al voltant dels 51 segons) tant amb bastons com sense.
Un poc més enllà, just on comencen els quadres de la zona de frenat dels camions, comencen altre test de pujada d’uns 81 metres ara amb 39 metres de desnivell positiu, donant com a fruit un temps al cim de 2’04, i una gran satisfacció i...ganes de recuperar l’aire.
Cal dir que era bonic pujar però que baixar aquella depressió del terreny era tot un goig, donat que la terra permetia surfejar i vam xalar com a nanos.
Després d’esgarrapar-nos les cames buscant l’eixida vam aparèixer a la rotonda del pavelló per tal d’endinsar-nos en el tunel i arribar fins a la Creu del Terme.  Des d’allí tocava fer una progressió fins al Coll de l’Eudalda. Llavors els 1’15km de pujada amb 145 m desnivell + els vam fer amb 8’24. Jo, amb l’ajuda dels bastons.
Després vam baixar per l’altra part, decidint-nos a última hora per fer la crono de les Torres  enlloc de fer una 2a passada fins a l’Eudalda. Ací vam cobrir els 761 metres de distància i 183 m positius en 8’56. Ací he d’agrair el fet que Jordi(damunt del gran corredor, excel•lent persona)  insistira en encastar els pals en la seua camelbak.
Gran satisfacció per la feina feta i finalment temps per aprendre, ja que enlloc de pujar per la Roca Roja vam travessar la ctra estatal  fent  cap a la baixada que porta al camí que apareix junt a la botiga de decoracions junt a la Carretera Nova.


26/08/12. Falset-Gratallops-Bellmunt-Falset by Jordi Rofes.
Ruta pel típic terrenys prioratí, hem quedat al les 7.15h (tot i que algú arribat una mica més tard) amb el Pere Llinares i l'Armand Pi Coll. A aquelles hores hi havia jovent a la gasolinera que encara no havien anat a dormir i estaven més frescos que jo.
El Pere ens ha marcat una mica el ritme i l'Armand i jo a aguantar les estirades. Prou bé tot i el paron de 2 setmanes, la pujada de Gratallops no s'ha fet més costa amunt del que és, bon senyal ja que sempre pateixo molt.
Ja queda menys per Falset i cal estar forts...

Pere Ll. Tot el que havia d’intentar com molt bé diu Rofes és tirar un poc d’ells i ocupar-me de no baixar el ritme, en la mesura de les meues possibilitats. Crec que la cosa va anar força bé, donat que en la 1a pujada des del Mas Martinet cap a Gratallops va anar d’allò més bé; similar satisfacció respirava en la pujada que donava accés al poble de Bellmunt; finalment, ens prenguérem algunes concessions fent cap a les Obagues, ja que aquell entorn privilegiat ho mereixia. A última hora, del canyar on giràrem a esquerres fins a casa em vaig permetre la llicència de acomiadar-me dels grans companys prematurament donat que volia veure, després de quasi dos mesos sense competir, que quedava d’aquell final explosiu(bé, però no definitiu!).


Falset-Gratallops-Bellmunt-Falset
connect.garmin.com



28/08/2012. Ruta 120531(wikiloc) MONTSANT. Al toll de l'Ou pels Graus dels Barrots,Mateva i Espinós. Barranc de les Falles.
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2908570
Aquesta ruta barreja llocs força coneguts del Montsant, Toll de l’Ou i Grau dels Barrots, amb altres com el barranc de les Falles i els Grauets de Mateva. A La Morera agafem el senderó que puja al Montsant. Seguim les indicacions del Grau dels Barrots-Carrasclet. Pugem lleuger fins bifurcació Grau Carrasclet ( pal). Ara ja notem el desnivell. Anem trobant marques de PR recent pintades. Trams més directes ens duen fins l’escletxa d’entrada al Grau.  . Uns claus ben col•locats, ens permeten salvar al primera dificultat. Em sembla més difícil superar la gran roca que hi ha després. Després haurem de acotxar-nos per sortir al exterior. La vista és espectacular. Ara creuarem la roca que abans havíem passat per sota. Caminem per la vora del penya-segat. Uns passamans metàl•lics ajuden en cas de vertigen. Ens apropem a la roca penjada coneguda com “balcó del Priorat”. Cal dir que des del començament fins passades dues hores convivim amb una espessa boira que ens amaga el preciós paisatge. El desenllaç meteorològic seria completament diferent. Seguim fins el Racó dels Boixets  on podem baixar pel grau del Carrasclet. En aquesta zona les vistes del Priorat són espectaculars. Ara anem a trobar la Serra Major (N) tot seguint les marques de PR i les fites. En apropar-nos veurem una sèrie de pals. Trobem el GR al pal indicador del Grau de l’Agnet. Passem pel indicador del Grau de l’Espinós, per on baixarem. Seguim pel llom de la Serra fins entroncar amb el camí d’Albarca. En aquesta cruïlla anem cap al NE (Albarca) seguint l’indicador de les Falles. Uns metres més endavant anem a l’esquerra tot seguint un senderó ben assenyalat amb dues fites. Anem sempre a la dreta, vorejant la serra i baixant per apropant-nos al barranc. El canvi de vegetació ens mostra on som. En un clar veiem, a la dreta, unes fites que indican com anar a la Cova de les Falles. Seguim recta i de seguida hem d’anar a l’esquerra seguint unes fites en forma de portell. La vegetació d’aquest barranc de les Falles és exuberant. Quan el corriol s’obre una mica, passem a frec de la balma de la Cova Seca . Seguim fins sortir a la pista que ve d’Albarca .

El meu objectiu principal assolit: arribar al Toll de l'Ou. Enrere quedaven aquells intents vans amb el meu cunyat Toni.

Anem a l’esquerra, la pista esdevé senderó. Caminant sempre a la dreta, vorejarem el barranc dels Pèlags fins a trobar el GR 171 ( pal indicador) . En aquest punt  ens acostem tots els companys fins al Toll de l’Ou i tot i no haver aigua m’acoste per recordar millors temps .. Desfaig camí pujant fins el darrer pal abans esmentat . Deixem el GR i seguim pel mateix camí que a la anada. Al arribar al Barranc de l’Aixagarall deixem a l’esquerra el sender pel que havíem vingut i seguim recte. Quan el senderó sembla acabar i en una roca propera, veiem una pintura de “Mateva” i tot i que per la meua gràcia ens passem de llarg, comencem a pujar seguint les fites. De seguida trobem un tram rocós  en el que cal ajudar-se amb les mans per superar-lo. Ens acostem al carenat anant amb cura de seguir les fites. Encara tenim que superar un parell de trams amb petites grimpades abans d’arribar al darrer pas una mica més vertical . Continuem pel carenat amb l’atenció posada a les fites i en algun tram rocós de pas no tan senzill. Entronquem amb el sender pel que havíem anat cap al Barranc de les Falles i després amb el GR que ve de la Cova Santa. Des d’aquest punt, desfem el camí d’anada fins el pal indicador del Grau de l’Espinós on deixarem el GR per anar a buscar el Grau. Caminem pel Comellar del Rosalí per apropar-nos al cingle. Quan sembla que no es pugui baixar seguint aquest sender, veiem unes fites que ens mostren com fer-ho. Cal esmentar que les vistes de La Morera, des d’aquest lloc, són espectaculars. El terreny molt rocós i amb fort desnivell no fa perillosa la curta baixada fins a tocar les roques conegudes com “els billots”. Anant a la dreta i passant per sota del “Rei i la Reina”, entronquem amb el camí del Grau de la Grallera . Només caldrà seguir baixant per aquest fàcil Grau per tornar a La Morera.

29/08/12. Entreno de sèries en pujada. De nou Jordi Martí i jo tornàvem a la càrrega amb l’entrenament cap amunt per tal de veure com podíem millorar la nostra potència. Així seguírem fent la pujada de la carretera, tant en la versió de 60m com en la de 200(aquesta si bé ampliada per un gir en plà fins al taquejat de la pista de frenada dels camions). Els temps bastant semblants al de l’altre dia, Jordi tant bé com sempre i jo tractant de millorar agafant-me com un gat per on podia per tal de no deixar de veure-li l’esquena.
D’ahí anem fins al darrer suggeriment de Jordi,     que era la tartera terregosa que puja fins als forats del pont.

En la foto una imatge de la panoràmica que ofereix el pont. Pujar ahí dalt a tot metxa tota una experiència.

1/9/12. Km vertical Caro(Roquetes, Baix Ebre).  La cursa, en línies generals, bé. Jordi va eixir abans amb els sub-23 i les dones, i Josep i jo 1/4 d'hora més tard amb tots els mascles.

L'equip curt per a aquesta disciplina però jo content per estar envoltat de tanta qualitat(junt a mi Jordi Martí i Josep Ferré)


En principi, no m'apanyava massa això de fer un km vertical tots junts (no un a un), però era el que hi havia. Em vaig veure aprisionat en un corralet del que al principi quasi no et podies moure. En uns minuts
allò, però es va anar escampant i Josep i jo a la feina: 1r vaig atacar jo, vaig veure  com els màsters anaven com a motos. L'òstia de rigor hi va ser, al costat de Nazario(ATE COLL DE L'ALBA) .En un parell de kms ja vaig agafant a algunes fèmines que es van quedant despenjades. Seguisc veient a cares conegudes a les que vaig donant bon compte, inclòs al que em va privar del pòdium en Móra(vendetta!). La cosa va  empinant-se i llavors Ahmed(UEC TORTOSA), que semblava estar de camp i platja, venint des de molt enrere avança com si s'acabara el món.
Els avituallaments, 3, els faig correctament i al acabar el 2n veig que no puc més, tot un paret davant meua en passa un màster i se'n va que ni me n'adone. Seguisc passant un grupet de uequeres de les quals, una era alumna meua i m'anima, responent-li amb un gest perquè la veu ni eixia.

Queden 3'5kms i crec que cal donar tot el que queda, que el descans i la cervesa és a prop, i veig que un grupet de 4 entre els quals hi ha el conegudíssim Nicolae Caraba i dos màsters(semblaven julivert Déu
meu!). En un principi, em situe tercer entre ells i en un moment, prenc el coratge suficient com per fotre una fuetada, i anar tirant fins a perdre'ls vista. Llavors, en el moment més oportú,  arriben les esperades baixadetes on sent que no tire més del que puc(mentida! el software del garmin va marcar puntes de velocitat de 15 km/h). Baixe i gaudisc només per 3 segons de l'única concessió a la vista pel gran
paisatge que s'observava(buf, un glopet increïble!: una parts dels Ports, la nostra mar i una part del Delta).




Quan falten poc menys de 3km, arriba Josep i repetint el guió de l'any passat, em repassa, tractant de seguir-lo, però acabant cedint per no cremar inutilment energies. El veig una estona fins que entre en la zona asfaltada  i l'acabe perdent com el sol quan es posa. L'única esperança és que com estàvem a escassos 500 metres de l'arribada em tragues el mínim temps possible.

Ja se sent el calor de la gent, l'asfalt acaba de rematar les poques forces que quedaven i per si fóra poc cap salvar els desnivell que travessen la carretera per tal de trepitjar més muntanya i el menys asfalt possible per tal de no desnaturalitzar la cursa. Ja quedaven  200 metres i fa estona que no veig a Josep (lògicament, que deia   aquell!). Agafe els últims revolts de pedra solta amb totes les forces superant-ho per saltar la sèquia que ho separa de la recta de meta.  L'afronte amb un trot suau, espectant del rellotge que finalment marca el 1:15:02 que m'indiquen al deixar el xip.                                                                                                 Just quan J. Ferré m'alcança. Bona foto!

Finalment, a 30 segons de Josep content per dinar i  poder fer una cerveseta tots 3 junts i per la joia i la fascinació amb la que Jordi Martí va presenciar tot aquest gran dia(Fira, cursa i menjars). Lamentablement, ens hagués agradat que tornara amb un premi de categoria però per 50 segons (temps 1:16:20: espectacular!!) no ho va aconseguir davant de les bestioletes de la selecció catalana.

La valoració molt positiva i ara toca descansar el que es puga per  anar concloent la preparació per la nostra cursa el més fort que es puga.

Salut, coaching i gasss!!!!

Pd: aquesta setmana un parell d'entrades del Cursionari(gentilesa d'Obrint Traça)

1) Foc de palla: expressió que es fa servir quan un corredor o corredor fa servir la seua efervescència en un moment de la cursa, quedant sense forces en moments posteriors.

2) Fer servir el truc de la poma podrida: expressió usada per dissimular un mal dia d'un bon corredor qui tracta de passar desapercebut -supose que en un lloc on el coneixen poc- ficant-se en un grupet de corredors normalets.

dissabte, 18 d’agost del 2012

Quilòmetre a quilòmetre enmig de la calor


En aquesta entrada, poques fotos, però convé recordar amb les 
tardanes i escases fotos de Móra aquell gran dia.

30/07/12: Falset-St. Gregori-St. Cristòfol-Roca Roja- Coll de l’Eudalda- Camí de les Bateries- Falset. Una ruta bastant distesa l’ocorreguda aquest dia amb Pau Ferré, Raül Garcia i Jordi Martí parant a fer-la petar als cims de les Soleies i dalt de la carena de les Bateries, fent el temps final palès d’això, resultant 1’50min per 14km.
Al principi ens vam equivocar tirant per la creu del terme, rectificant per la drecera que baixa al Pla del Castanyer i tornant a pujar per la pista que fa cap a Sant Cristòfol. Després, en la baixada cap a la Roca Roja ens envalentonàrem (sobretot Pau)  tractar d’apartar el tronc caigut que envaïa  el senderó, no aconseguint-ho, però aplanant-lo un poc per tal de poder saltar-lo i seguir, no sense eixir amb els membres esgarrapats per les punxes que cobrien l’obstacle.
Una vegada a baix de la Roca Roja seguirem a bon ritme sense afluixar costera amunt fins a sortir a la pista que puja a les Torres d’Altafalla, llavors giràrem cap al camí del polvorí, girant per  la caravana per estalviar-nos el Mas d’en Rafel i apareixent a la part de baix de les Soleies(Coll de l’Eudalda) on al pujar faríem el primer descans. A la baixada frenètica d’aquella punta li succeïa altra no menys on camí de la Torre es posen d’evidència els meus problemes estomacals. Pare en la cruïlla que em portaria fins al fons del barranc i deixe que caminen els companys, agafant-los a l’altre costat d’aquest ja un cop a dalt. Seguim per la pista que ens durà fins a aquell pont on passem pel camí de les Bateries i pugem la carena sense baixar el ritme i al seu cim parem al repetidor abandonat per conversar sobre futures curses.
Des d’allí ens enfilem per una altra pujada i al baixar-la seguim pel camí de Ferradura que ens conduirà cap a la Creu del Terme on deliberàrem per tornar cap a casa.

31/07/12: Falset-Morral- Camí de les Torres- Roca Roja-Sant Cristòfol- Sant Gregori –Torres d’Altafalla- Coll de l’Eudalda- Falset. Van ser gairebé 15km en la incondicional companyia de Raül García i Pau Ferré. Aquest últim, si bé ens va deixar just quan pujàvem per Sant Gregori, donat que suportava el tercer dia consecutiu fotent canya.
A l’eixida de la Plaça de les escoles a les 19’30h Raül ens comenta que vol fer un poc d’altitud de cara a la cursa de dissabte a Vandellós. Pau i jo teníem prou en anar sumant volum de cara als compromisos de la Mola de Colldejou(Priorat) i el Caro(Roquetes, Baix Ebre). Enfilem pel camí de la Bòbila i de seguida en aquella pista arenosa eixint cap al primer desnivell, que ens portaria –sense ni tan sols prendre un respir- cap a la Pedra de Sta. Càndia. Allí ens aturem a beure i decidim que hem de fer la pujada del Morral (La nova ruta cap a Porrera haurà d’esperar!). La pujada la comencem caminant però al poc m’entone i ells em segueixen arribant al cim del Morral, des d’on pugem per una xicoteta carena fins als revolts serpentejants que ens portaran a prop del Mirador del Cucó. Des d’allí mateix, trenquem a l’esquerra per la pista pedregosa que ens portarà fins a un tros de l’antiga carretera i des d’on creuàrem la nova, trencant per una altra pista pujant fins al senderó que ens duria fins a la Roca Roja. Aquest camí era el de sempre, però amb un pèl més de dificultat, ja que aquell arbre caigut ara l’havíem de superar en pujada, cosa que fem i arribem a Sant Cristòfol, des d’on descendim fins al Grèfol on Pau desapareix pel Pla del Castanyer, mentre nosaltres fem la pujada per Sant Gregori fins a les Torres. L’anècdota estaria en què  quan ja érem a dalt de l’ermita Pau ens fa un crit anunciant-nos que la nova equipació ja estarà per divendres.
Nosaltres ja hi érem dalt de les torres i llavors entre glop d’aigua i mos de barreta decidim fer-ho més sucós anant cap   al Coll de l’Eudalda. Com ja es de costum, trenquem per la dreta del camí del polvorí on, per enèsima vegada, caic en un lloc facilíssim per tanta distensió. M’ature, respire, ja que al caure amb costelles damunt del puny fa que perda la respiració uns segons, i seguim més espai per la  senda que ens porta a la cruïlla, i frenèticament per les sinuoses pujades de les Soleies.  Des d’allí, baixada i a caseta que es fa fosc!

01-02/08/2012: Falset-Mas Martinet- Falset. Ara mateix des de l’escalfor que dóna haver fet uns quilòmetres em propose experimentar aquesta sobre el teclat i cree una experiència sense precedents per a mi.L’entrenament amb Jordi Rofes va ser tan senzill com anar cap a aquell lloc deixant-nos seduir per la nit tan bonica de lluna plena que ens envoltava, en la que fins i tot feia ganes d’apagar els frontals(no evidentment, dins del bosc sinó en les zones descobertes).Quan comencen, a les 23h, la frescor era immensa i les ganes de córrer també, almenys per part meua, ja que Jordi em commovia amb les seues històries de feina i nens, fent part per a millor trobar-se físicament. Seguia amb el seu sofriment, però jo sabia que calia emmirallar-me de cara al futur.
Decidim en arribar als 4camins no tornar per les Obagues, per allò d’estalviar-nos un bon grapat d’asfalt, tirant recte i fent aquella baixada sinuosa que tan m’agrada. Anem a 7’34 i veig la possibilitat de baixar el ritme mitjà arribant a casa deixant-lo en 7’15 en una tirada nocturna que ens portaria al  somni més profun.

03/08/2012: Falset-Masos-Coll de Porrera- Plàstics-Pedra de Sta. Càndia-Morral-St. Cristòfol-Torres d’Altafalla-Coll de l’Eudalda-Falset. 21km i 1000metres de  desnivell positi(uns quants menys, evidentment, per al Sr. Pi que acabava la ruta en St. Cristòfol). Aquest recorregut va començar a les 7’30h a la Font Vella des d’on ens dirigiren ràpidament per asfalt cap als Masos. A partir d’aquell arc comença la zona terregosa i pedregosa amb una pujada molt acompasada per tots tres (Jordi Martí, Armand i jo mateix). El ritme és constant i Armand, al seu rotllo, però seguint-nos!
Apareixem a la part de dalt dels Masos i ací apareix la novetat d’avui: trenquem cap a la dreta enlloc de baixar cap a Porrera(no hi ha oportunitat de caiguda –pense- tot i que després no seria així!) anant a parar al Coll de Porrera des d’on baixem per l’asfalt fins a aquells corriols i senderons tan punxeguts. Finalment, quan veiem la claror ja estem en Plàstics.
És hora de pujar sense pensar-nos-ho primer cap a la Pedra de Sta. Càndia i després cap al Morral. Des d’ahí faig un dels meus trams favorits a ritme frenètic junt a Jordi, per anar a parar al camí de la Cova dels Lladres, esperant poc temps l’arribada d’Armand. Baixem fins a la carretera, per travessar-la prudentment i tombem cap a la dreta per pujar cap a les Torres, trencant de nou pel senderó que baixa a la Roca Roja, tot i que agafem la drecera que ens duria a Sant Cristòfol.
Armand marxa, però nosaltres tenim ganes de rock&roll tirant cap a les Torres per la seua tartera i baixant fins al Coll de l’Eudalda per la caravana. La pujada a les Soleies fou digna de tota competició i com si d’una sèrie es tractara donàrem el màxim de nosaltres mateixos fins tocar el cim. Aleshores arriba el moment amarg del dia, caient al poc de baixar aquella punta quan m’enganxà amb una pedra, punxant-me tota la mà. Caminem una estoneta i de nou i al trot fins a casa.

10/08/2012. Falset-Masos-Porrera-Coll de Porrera- Morral-Torres- Coll de l’Eudalda.
Aquest dia, després del parèntesi per l’últim adéu a la tia Beatriz (sempre et recordaré i la propera anirà per tu!), tocava posar-se les piles de valent i així aquell dia em vaig posar en camí cap als Masos acompanyat dels bastons i de bona provisió d’aigua. L’objectiu principal era anar fent algun test per als quilòmetres verticals però sense deixar de banda el darrer compromís de la temporada(Ultratrail Serra Montsant). D’aquesta manera, m’aniria bé combinar el pas llarg i ràpid de caminant amb un ritme constant en les pujades.
Ja al passar per sota dels arcs que donen accés al camí dels Masos comence a caminar amb pas ferm i ràpid deixant-me anar en la baixadeta que donava accés al primer revolt i a la pujada cap als camps de Vinyes. El descens cap a Porrera el faig correctament, amb total precisió i posant atenció de no repetir l’accident de fa dos mesos. Ja tocant a Porrera em decidisc a pujar cap al primer coll atacant amb els bastons, cosa que em dóna un resultat excel·lent, tot i que arribe a dalt de tot ofegat(la calor ja començava a fer-se veure!).
Després de fer els pertinents 150 metres d’enllaç per asfalt torne a una pista sinuosa on crec que puc baixar de nou el ritme mitjà i així ho faig mentre no puja el desnivell. Al final d’aquesta pista hi ha una senda més tancada que em toca atacar-la i on sortuosament no baixe gaire el ritme. Així, doncs el resultat continuava sent satisfactori, però el cansament cada vegada més evident per la pujada de les temperatures. A dalt, a la carretera, em faig un glop llarguíssim d’aigua amb sals i em cruspisc una barreta.
Llavors toquem altres 200 metres de baixada revirada per l’asfalt de la ctra. vella de Porrera, per tal de trencar a la dreta per aquell corriol tan bonic, però que sempre deixa empremta en la pell per algun esbarzer. Tot transcorre amb normalitat, sense cap caiguda però amb una rascada en tota l’amplària de la zona púbica.
Un cop arribe a la fàbrica de plàstics, vaig cap a la Pedra de Sta. Càndia per tal de trencar cap al Morral, on puje més pensant en una UT que en un KMVertical, arribe a dalt i com sempre em dispose a gaudir del pas per una de les zones més brutes del Morral, la que uneix els miradors de les Sentius i el del Cucó; l’acabe satisfet però amb un cansament evident. NO ERA DIA PER FER EIXES COSES,  a més després me n’assabentaria que en aquests dies d’alt risc d’incendi estava prohibit l’accés a les zones forestals colindants a Falset.
Em pose a caminar tranquilament i em plante a la carretera, creuant-la i anant cap a la pista que duu  a les Torres, trenque a la dreta i en lloc de baixar cap a la Roca Roja,  faig drecera cap a Sant Cristòfol. Aleshores, amb camí de bona ombra faig cap al Grau de les Torres, des d’on encararia el tram final en direcció a les Soleies, però agafant el trencant a la dreta (direcció St. Cristòfol) per tal de fer cap a casa i així finalitzar els 24 soferts kms i         de desnivell + amb 3hores i quart.

11/08/2012. Cursa popular de Falset. O el que seria d’altra manera com suportar sense preparar  una competició en una superfície que no és l’habitual i amb una temperatura infernal sense sucumbir. Després de la lliçó de l’any passat per aquella eixida boja vaig preveure que havia de fer-ho més progressivament. Així, em vaig situar un poc més cap enrera,  començant bé però trobant-me amb els lògics taps. Al arribar a la nevera, veig de fons a Pau Ferré i a Gerard Sánchez, però pense que no és dia per a l’èpica i em centre en algun dels meus objectius: baixar dels 20 minuts i mig de l’any passat. Llavors pujant la Carretera Nova em trobe amb Robert Coll amb qui compartiria recorregut durant 2’5km. No acabava de notar-me gaire còmode quan tiraven de mi, per la qual cosa em decidisc a ser jo qui marque el ritme, i i això tindria conseqüències positives. Entrem al tancat fins a la casa de Jaume Martí i quan estem pels bombers, passant-me Sergi, cosa que fa que jo deixe a Robert Coll i de seguida li done a caça a aquell per tal de superar-lo. Llavors en la pujada del Carrer de l’Era com en la del Portal dels Bous, sóc conscient que puc aplicar la meua millor arma de les curses de muntanya, ja que molts afluixaven en eixes pujades, i així podria agafar una mica de distància. Arribant a la Plaça Vella ja veig altre corredor a qui seguisc en la Plaça de la Quartera, superant davant del local del Baster. Finalment, per posar la cirereta, en la recta de meta apareix com una llapassa el Raül Garcia per tal de provocar-me un últim esprint en el que per poc no trec els budells per la boca.
En  conclusió, una jornada satisfactòria per l’equip ficant a Jordi Martí, Pau Ferré i Oriol Carreño en el pòdium dels locals, ficant a cinc corredors entre els 15 primers i a 6 entre els 25 primers. També cal destacar el paper dels deseanyers Magí Carrillo i Pol Jarque els quals van cobrir tot el recorregut en 35 minuts i sense haver preparat gens la prova.

14/08/2012. Entreno Crono Mola. Jordi Martí i jo ens vam posar en camí cap a la Torre de Fontaubella per tal d’entrenar els 3’097km d’aquesta bonica pujada contra el crono. A les 7’15 ja estem a la Torre i després de fer l’escalfament i estiraments adients, engeguem el rellotge allà a l’esgléssia. Eixim més o menys fort però també amb certes reserves, ja que el camí és llarg i cada vegada seria més elevat. Pel camí veïnal ja notem que allò seria dur i les dues vegades que travessem la carretera comentem experiències passades sobre aquell trajecte. En poc, ens enfilem per un senderó que transcorre per dins del bosc i on ja observem algunes rampes que posem a relluir la nostra preparació en músculoesquelètica. Al km 1’5 hi ha una miqueta de baixadeta, i tal com si d’un miratge es tractara, trobem una xicoteta baixada que dóna pas a la famosa tartera. Era el moment per posar a prova els nostres nervis, donat que veure com perds tracció entre un munt de pedres no casa molt amb anar el més ràpid possible i la resistència mental; en fi, ja ho havíem de preveure i teniem alguns rocs fixes i algun arbre per tal d’agafar-nos a ell i donar-nos un poc d’impuls. En tot això, m’equivoque i apareixem a la canal de costat. De tota manera, aquesta errada ja la tenia present i trenquem cap a la nostra esquerra per tal d’enfilar, ara sí, la Canal del Mig. En aquesta, hi ha una semiescalada en la que cames i braços serveixen per superar un rocar enpinadíssim. Aquest ens conduiria al cim, però hauríem de trobar el camí enmig d’una convidada previsible, però poc cooperativa de cara a jugar-nos-la en el tram final: la boira. Allí dalt, amb la sensació de vorejar la Lluna ens decidim per confiar en la nostra situació i seguir una senda en direcció cap al Castell.  En principi, qualsevol desnivell resulta perillós, ja que de no res ens podíem plantar a la vora d’el precipici i tindre conseqüències nefastes. Amb un poc de sort i la bona orientació de Jordi ens plantem en l’estanyet on solen beure les cabres, des d’on enfilem una senda que primer baixa i després s’enfila per tal d’anar buscant el castell, que no apareix, però que finalment apareix a la nostra dreta. Hem arribat sans i estalvis marcat 38 minuts. Barrejant el km vertical amb una mena de rogaine ràpida. La baixada pel mateix lloc, frenètica i cap a casa després de nodrir-nos bé.



En la foto -junt al Castell- la cara de satisfacció, ja que arribar a meta en eixes condicions és tot un plaer.

17/08/2012. Falset-Masos- Coll de Porrera-Falset en bici. 12 km en una hora per tal d’anar preparant un poc de potència de cara als quilòmetres verticals.
Finalment, a 16(via correu electrònic) i 17(telefònica) d’agost vaig rebre la comunicació de què la crono de la Mola s’havia suspés per les altes temperatures i donat que els agents forestals no permetien l’accés a la zona. L’ajornament seria per al 23 de setembre. D’aquesta manera, em quedava un mes apretadet al màxim, perfecte per preparar la UTSM.

I ara unes quantes entrades al  Cursionari:
1)      Foter-se una borrega(per Albert Segura i Ivan Maigí del Trail Roquetes): Expressió baixebrenca que denota una caiguda d’una persona que corre; Tot i donar-se connotacions de caiguda forta, es pot eixir ben parat, però tocadet.
2)      Mola: tossal o penyalar elevat i de cim planer. De la mateixa família : moleta, molar.(Revista  Vèrtex núm. 243. Juliol- agost 2012).


divendres, 20 de juliol del 2012

Baixant de quatre grapes i sirgant per la Ribera

7/07/2012: Móra,ara sí! Aquest seria el títol d’un entreno en el que Albert Blanch i jo vàrem esmenar el recorregut que el darrer dia no vam fer correctament amb Ramon. Simplement el que tocava fer era rectificar el segon bucle a partir de Sant Jeroni posant-lo al principi. Així, el que feiem era  eixir com a fones per agafar posició de cara a pujar la Picossa. Així, ens tocava fer front a uns trams empinadíssims en el que ens havíem d’agafar com fos a terra, branques o arbustos. Una vegada que vam coronar ens tocava passar per zones on havíem d’anar amb molt de compte, ja que estàvem constantment crestejant o passant per zones on no ens servia de res la velocitat. La baixada, doncs, es presentava interessant, ja que finalment trobàvem algun lloc per on planejar i això ens portava fins al barranquet que precedia a l’ermita; ahí vaig patir una caiguda al enganxar-me amb una arrel.
Albert diguem que és el nostre apèndix del CEP i és un plaer entrenar amb ell entre riures i somriures.
 
Quan arribem a Sant Jeroni, fem un beure ràpid i seguim, ja que tenim moltes zones de bosc on hem de ser força ràpids, però guardant força per les pujades. La tònica dominant d’aquest trajecte no va ser mai anar ràpid sinó conèixer-lo bé. El segon cim, complicat és el Pic de l’Àliga a on s’accedeix per una pujada escarpadíssima, la qual s’ha de fer agafant-se a les roques i, fins i tot, a uns ferros que ajuden en aquesta semiescalada per tal de fer el cim. Quan ja hem coronat, veiem que hi ha una senyera trencada que marcaria un futur control i per una cresta hem de baixar cap a la nostra esquerra amb molt de compte de no despenjar-nos vorejant la carena fins al parc eòlic. Era el moment per pensar quina estratègia podríem planificar de cara a la fi de la cursa donat que quedaven 4 kms i gairebé tot el recorregut fins a l’arribada de Sant Jeroni va ser en baixada i bastant net. Així que vam traçar a tope, ja que teníem moltes ganes d’arribar aturant el crono el 3’15h.
9/07/2012: Exercicis físics amb escales.  A les 19’30h em vaig posar en marxa per tal de fer un escalfament previ amb un tram mixt asfalt-terra començant en direcció a Marça i trencant per un camí veïnal que travessava l’horta marçalenca fins a la carretera estatal i creuant-la s’endinsava en l’horta falsetana. Aleshores, eixint per la carretera de Belmunt torne de nou a Falset on iniciaré el treball de força.
En aquell moment, tenia per davant una hora i 40 esglaons amb els quals milloraria tota la potència treballada a principis de temporada per aplicar-la als llocs més escarpats. Senzillament, el que vaig fer van ser:  dues sèries de salts amb les cames juntes, un amb cada cameta coixa, cinc saltant els esglaons de dos en dos i cinc saltant-los de tres en tres. Finalment, a les tres últimes baixades, vaig treballar salts des de tres o quatre esglaons en diferents direccions. Me’n vaig anar força cansat, però satisfet, ja que els dos primers exercicis eren un tant angoixants i vaig estar a punt de plegar.
11/07/12. Entreno de la cursa de Móra. Aquest entrenament amb la gran companyia de Pau Ferré va transcórrer entre un gran ambient, ja que, tot i la calorada que fotia al començament(17’30h) vam compartir un bon grapat de coneixements no només de les curses sinó també de pares i mares, d’ensenyament, d’amistat...  Es tractava de què Pau reconegués tota la ruta, que jo la repasara i de què anàrem mitjanament ràpids. Les dues primeres coses es van acomplir amb escreix, i el darrer no del tot, ja que al segon bucle va ocórrer un fet que va marcar el temps final.
En la foto el gran company i amic Pau. Sempre és un plaer entrenar xarrant de tot el que la vida ens porta.
 
Vam eixir bastant lleugers en busca de la primera pujada ja pensant que diumenge hauríem d’encarar-la força preparats. Només agafar el trencant a la dreta comencem a pujar i anem pujant marges fins que al arribar a la cova ens trobem amb una tartera que ens fa baixar de cop la mitjana de ritme i ens duu a coronar el primer cim. Des d’allí anem crestejant fins que trobem una baixada tècnica i una de ràpida. Llavors arribem a una pista que ens porta a un camí corredor de baixar bancals fins arribar a un barranquet, que ens porta a Sant Jeroni. És moment de beure i, llavors Pau es planteja si ha de seguir o no, donat que la calor és molt forta. Ell decideix seguir fins on puga i sinó ja tornaria per on va venir.  Ahí ens trobem amb Albert que començava a marcar i qui ens comenta les últimes modificacions(ampliació en 1 km) en el primer bucle. A partir d’ara jo interprete malament el que diu el meu gps i com que la cursa fa un vuit comence el segon bucle pel final. Li consulte a Pau i diu que no li sembla malament que el fem a l’inrevés; seguint per zones de pista i bosc que ràpidament ens conduirien passant pels molins fins a la pujada del Pic de l’Àliga, on ens fem una foto i gaudim d’un inspirador paisatge riberenc on ens planifiquem una possible eixida de senderisme amb el club.
Una vegada dalt ens toca baixar i analitzar des d’eixe punt de vista com podria ser una pujada, inclosa la part dels ferros. Amb tanta pedra solta ens divertim com a bojos i anem a parar a altra zona bosca i força corredora. Just quan eixim d’aquesta ens trobem amb l’altre germà, Josep, qui ens diu quant de tros ja tenim marcat(aproximadament 3 km) on ens deixem anar fins que trobem una pista  llarguíssima que ens portarà fins al creuament de la carretera on mirem espants l’hora que és, patim per les dones, Pau pel bany del Julià, i decidim fer cap per la pista asfaltada per fer camí recte i amb el cotxe volar fins a casa.
15/07/12: Cursa del Camí de Sirga. De nou era el gran dia i aquesta vegada més perquè hi eren tots: no només els Ferré, García, Rofes i jo sinó també els Carreño, Pi i Soldevila. Llavors ens esperancem bastant al veure que havia un temps bastant fresc, cosa que pensem que ens afavoriria per córrer. Ens fem la foto de rigor i suportant el retard en l’eixida eixim com a bales.



Després d’afrontar aquella pujada de marges tracte, ja en la cova, d’anar agafant posicions, ja que l’arma de les pujades va donant els seus fruits. Així, vaig passant a corredors fins que arriba la minitartera que em puja al primer cim. Llavors, en la corda he d’aturar-me i anar en peus de plom, però des d’allí crec que cal anar gratant tots els llocs que es puga i en la cresta vaig treient més rèdit. A la primera baixada tècnica arribe ben col·locat i en el següent sender  corredor baixe tot sol. Llavors faig cap a una pista que em duu fins a una pujada que trenca en una pujada molt tècnica, on he de posar les mans als genolls i fer de tractoret; en aquest moment porte enganxat com una puça un corredor de Garrigues Altes a qui vull cedir el ritme, rebent una negativa. Arribem dalt i descendim per un senderó rapidíssim amb alguna roca i enfilem per altra pista que ens portarà fins a un descens entre ombres, arbres i alguna casa abandonada. Llavors li comente al lleidatà com es la baixada i que venia després, caient i fent-me un poc de sang als genolls. Pase el barranc i ja l’havia perdut, havent de parar a pixar i sent agafat per Jordi Cherto d’AE Cara nord en la mateixa ermita de Sant Jeroni. Transcorrem uns 3km junts fins que veig com fot una fuetada i se m’allunya, però tampoc excesivament. A la zona boscosa, a punt arribar a l’avituallament del revolt de la palla el veig clarament donat que el camí s’obri tremendament, llavors menje mig platan i una ampolleta d’aigua i de nou em llance a picar pedra. Hi ha una pista, on salude a la gent de Miravet, fins que donem amb la pujada boscosa que ens portarà cap a dalt del Pic de l’Àliga, on li pregunte a Josep Blanch si ha passat cap veterà per allí, ja que d’això depenia el  meu pòdium de categoria(anava 6é en Sant Jeroni i 7é al passar-me Chertó) rebent una negativa. És moment per pensar, ja que de vegades arribe a veure’l  o, com en la pujada al pic, m’hi acoste, però sembla que em treu entre 20 i 30 segons. Llavors decidisc que es bona aquesta posició, però que he de treballar de valent per mantindre-la,  mire cap enrera i tinc la sensació de veure com si acosta Angel Accensi del ATE COLL DE L’ALBA.
    Ara només pense en tirar i tirar i baixe per la cresta per trobar-me amb una baixada molt tècnica on pense que les curses no són més que un joc i que la vida segueix després, prenent-m’ho amb tranquilitat. Ja toque de peus a terra i tot i que no tinc completament en horitzontal els peus ja s’acaba el rocar. És el meu moment –pense- i  cride avaaaant Pereee!! Per tal de córrer més ràpid fins als molins on hi ha el penúltim avituallament; aquest el faig ràpid i llavors sóc conscient que llevat d’una desgràcia del Chertó ja no l’agafaré i seguisc esforçant-me amb un esforç més relaxat per mantindre la meua posició. Baixades i més baixades em duen a arribar 7é a Sant Jeroni i amb la satisfacció de veure a la meua perla esperant-me.


Salut, coaching i gassss!!*!!


www.labnaha.net
www.mcoach.cat

PD:Aquesta setmana no hi ha cursionari, per la qual cosa no dubteu en enviar els vostres termes o expressions. Moltes gràcies!

divendres, 6 de juliol del 2012

Tots els camins condueixen al pòdium


Tot just després de l’èxit(?) de  la Reus-Prades-Reus m’havia marcat que no tocaria pista fins exactament una setmana després. Així mateix, el dimarts 5,  els meus exercicis de piscina es van reduir a la meitat i vaig seguir amb idèntic procés en la musculació en el líquid element. Dimecres 6 era un dia per seguir xalant i deixant reposar les cames, per  la qual cosa vaig acceptar la invitació del meu cunyat i la gentilesa de la piragua del meu antic veí, Alex Pérez, per tal de fer un descens de Móra d’Ebre a Miravet en 2h 45min.
Arribats al diumenge 10 de juny, si que em tocava complir amb el meu compromís i assolir el que em demanava el meu cos i l’exigència dels meus honorables companys d’equip. En aquest cas, junt a N’Armand i En Jordi Rofes vam dur a terme el tram Falset-Llaberia-Falset. Aleshores, eixint de baix de ma casa a les 7’15h, ens posàrem en camí per enfilar per asfalt cap a la primera rotonda que duu a Marça i des d’allí mateix agafar una pista que ens portarà per una pista forestal cap a Llaberia, passant pel Portell. Cal dir que aquesta pujada del Portell és impressionant i fa que m’estimule a donar més i més en les rampes i fins i tot a grimpar per fer drecera en elles. En tot això arribem al cim on estirem i bevem un poc. És el moment per descendir pels revolts pedregosos practicant tècnica de baixada unes vegades i altres agafant dreceres que ens converteixen en autèntics kamikazes. En tot això girem una roca i per una pista arenosa on descansem les articulacions accedim fins al nucli de Llaberia. La tornada va ser pel mateix lloc, però amb la xicoteta variació d’agafar un desviament que va per Colldejou.

13/06/2012: Miravet-4camins-Serra de Cavalls-la Fonteta-Serra de Pàndols-Estació del Pinell-Fontcalda-carretera del Pinell-Miravet. En aquesta eixida de 54 kms vam participar 6 ciclistes: German(que vingué des de Alcoletge, Segrià), Dani, Toni de Benissanet, Alberto, Toni de Miravet i jo mateix. Aquest recorregut era el mateix que Toni M. férem setmanes enrere, tot i que sense el tram de Benifallet. Ara mateix el que canviava a més d’això havia canviat el nivell que estava més alt, amb Toni B. i Dani que amb les seues màquines a punt no volien donar ni un sol moment de treva. Així ho manifestaren des del primer moment  i ja en la famosa pujada a Cavalls premeren de valent l’accelerador, junt a Toni M.  Fent-nos saber que eren els que més ofici tenien en això de la btt.
Decidim reagrupar-nos quasi dalt de cavalls, en un balcó, que cau cap a la dreta de la pista, i en un tres i no res ja estem a dalt de tot. Serra de Cavalls al sac –pensava-, però ara em tocava el més complicat, baixar sense suspensions, fent el que pogués. Llavors al poc de la baixada, veig com començava el calvari del pobre German, ja que una caiguda en un revolt en plena baixada li deixa tot el costat dret ple de pols i sang.
Continue baixant com puc i finalment ens plantem en la carretera que ens portava fins a la Fonteta, on podem refrescar-nos abans de fer la pujada a Pàndols. Ací després de fer 1 km d’asfalt ens plantem ens unes senderes per on hem d’anar amb molt de compte –així ens ho fa saber Toni B.- , ja que  hi ha uns palets de fusta posats a consciència per suposadament gent amb màquines d’enduro, que haurem de passar pel costat.
La resta del recorregut, un cop vam eixir de la via verda,  es resumeix en la pujada per l’asfalt fins arribar al terme de Miravet i el passeig per la seua horta per tal de fer un merescut avituallament de cireres i nectarines. D’ahí arribem a Miravet on donem bon compte d’un xampú a l’Arenal i ...cap a casa falta gent!
14/06/2012: Falset-Llaberia-Capçanes-les  Taules- Marça –Falset. Diguem que aquest tram és una evolució a partir de Llaberia per la qual cosa, la història realment comença a partir d’aquest subnucli rural. Una vegada vam eixir d’ell, deixem el GR per tal d’agafar un barranc que ens va fer perdre uns 30 minuts, però que ens deixà en la retina unes imatges idíl·liques i molt significatives del que és el Priorat. Després de tornar enrere, i gràcies al gps de Raül Garcia, vam tornar a agafar el barranc i travessant-lo ens vam enfilar en una pujada digna de les millors curses. Aleshores, un cop situats a dalt del cim i tenint una visió clara de Capçanes, Marça, els Guiamets o Falset,  ens disposem a fer una baixada que a mi particularment em recordava a la tartera de la Mola de Colldejou;  un suïcidi –pense- però alhora una baixada força tècnica on vam jugar tots els elements del nostre cos(cintura, cames, braços i fins i tot de vegades els glutis per suportar les caigudes constants damunt de la pedra solta).
Anem a parar a una pista que ens durà cap a les Taules, on ens l’havíem jugat i  després d’altra baixada rapidíssima. Per acabar, ja amb Marça a tocar eixim a la carretera des d’on agafem una  pista, ja en el terme de Falset, que ens durà cap a casa després eixir a la  rotonda de l’entrada del poble.

16/06/2012 Falset-Porrera-Falset. 16km 730 desnivell +
Tot i ser un cap de setmana en gent competint per tot arreu(Oriol i Solde en Capçanes i Raül i Pau en Amposta), Jordi Rofes i jo teníem la nostra treva i van decidir “atacar” pel nostre compte, però fer-ho amb qualitat. Així vam començar els 3 primers quilòmetres –fins als Masos- suportant l’asfalt fins que vam entrar entre vinyes a la pujada que ens portaria fins al Coll dels Masos. Llavors des d’ací prenen una sinuosa i llarguíssima baixada on... de sobte, virolla, va!! Em caic al terra en un revolt i veig com sagne per la part del colze. Malament –li comente a Jordi- qui em pregunta pel meu estat i li responc que potser trobem un rierol per refrescar-me la ferida. Posteriorment, veig com el rierol que coneixia està sec,  però, afortunadament  en 1km trobe un pagès qui amablement em cedeix una garrafa per netejar-me la ferida. Llavors això em va fer reviscolar i pogué  fer les dues properes pujades a bon ritme.
Ja baixant per la carretera de Porrera fins trobar el proper sender, ens prenem un respir fins que aquella baixada tan dolceta es converteix en una amargor per les constants friccions i aturades per tal de no fer-nos les cames un Crist amb els esbarzers. Aquell tram tan bonic i sofert alhora s’acabava en la fàbrica de plàstics i la creu, on vam decidir no continuar fins a el Morral, ja que el fet que la nostra ruta fos més qualitativa i que jo em moria de ganes per sanar la meua ferida, ens van fer optar per agafar el senderó que acabava en la Bòbila on agafàrem asfalt per passar pel Portal dels Bous i plantar-nos en un tres i no res en casa.
En qüestió de 2 dies em decidisc per atacar els trams de Bellmunt amb resultat satisfactori, ja que tenia ganes d’anar més suau i treballar en les pujades. Els planejos en les baixades em permeten acabar bastant sencer els 15 km.
19/06/2012. Entrenament Cursa  Camí de Sirga. Móra d’Ebre. 21km i 1100 desnivell +.
Amb el dubte de si plouria o no quedaven a les 8’15 Ramon Sastre i jo a un conegut supermercat d’aquesta localitat per tal de pujar amb la seua furgoneta cap a l’Ermita de Sant Jeroni, punt d’eixida i emplaçament central de tota la infraestructura competitiva. Ja en els primers 5 km Ramon comença a imprimir un ritme endiablat, cosa que fa que a l’arribar al primer cim senti un lleuger mareig;  això fa que m’ature, bega i respire. Llavors continuem  per les crestes que voregen el parc eòlic i seguim tot el trajecte enmig d’esbufecs, de conats de torcedures, de precisió i de velocitat continguda en la quantitat de baixades tècniques. És el moment d’alleujar la sed en l’ermita  de Sant Gregori i després d’una pujada pronunciada i de pujar i baixar la Picossa tornem a l’esmentada ermita per aturar el cronòmetre en 2’35. Satisfacció pel temps i per haver donat el do de pit amb tot un fora de sèrie.

24/06/2012. Falset-el Portell-la Mola-Falset. Tot un nou repte, ja que variàvem la pujada en direcció cap a Llaberia per tal de desviar-nos quasi a l’arribar dalt del Portell direcció a Colldejou. Llavors després d’una pista ampla traçàvem per un camí boscos fins a la pujada de la Mola més propera a Falset –molt corredora- baixant igualment per altra semitartera –que no era la Canal del Mig- per tal de lliscar entre pedres, arbres, enganxar-nos a una corda i acabar el seu recorregut caient d’esquena sobre un pal  que m’esperava amb la punta encarada cap als meus renyons(déu meu quin mal!). I després de veure com em quedava senyalada l’ esmentada zona feiem cap al poble aturant el crono sobre les 3 hores  per als 24km i 900m +.
Els dies 25 i 27 van introduir la novetat de l’entrenament nocturn degut a que les altes temperatures ens feren claudicar de la idea d’eixir més d’hora. Així, i amb la novetat de l’estrena del lluminosíssim frontal LED LENSER de Jordi Rofes ens vam posar el primer dia en marxa per la cursa curta de Falset i el segon per la circular de Bellmunt, havent de tornar sobre les nostres passes a l’alçada del Mas Martinet, donat que els gasos de l’incendi de Cabacés començaven a fer cap on érem corrent.

Ells, tots els que formen l'equip de trailrunning del CEP,(en la foto amb Armand Pi i Jordi Rofes, però també ho són Pau Ferré, Raül Garcia, Oriol Carreño, Josep Ortí i el Solde)són culpables de tot quant de bo està passant-me, ja que m'obliguen a donar el millor de mi mateix i alhora és un plaer desconnectar de la rutina amb les seues converses i quilòmetres. Vers l'infinit companys!!!!

El dia 30 de juny era el gran dia –Cursa de Bítem- tot i que enguany amb moltes novetats, ja que el recorregut estava retallat, era per la vesprada i ens trobàvem amb el “regal” de poder pujar  alguna posicioneta en la classificació donat que els cracs estaven de vacances.
Eixint més fort que mai em vaig decidir a no perdre-li la cara a la cursa i tot i que al principi vaig haver de claudicar deixant que els de davant marxaren, després un cop arribat als molins  i ja en plena muntanya decidisc que havia de patir tot el que toques i arriscar al màxim. Aleshores en pujada ja comence a agafar renda atacant en la pujada del Camí del Mas del Lledó on vaig desfullant la margarida dels rivals i buscant altres referents més potents. Al arribar a la pista asfaltada que ve després de la Bassa Gran connecte amb Pasqual López (un dels innobrables cracs que aquest any poblen la categoria de veterans). –On m’he fotut?- pense, i decidisc veure fins on aguanta la meua dosi de L-Carnitina i Maltodextrina, en el constant estira-i-arronsa que portava aquest corredor amb el seu propi ritme en les pujades. Ell seguia indicant-me els desnivells del terreny, donant-me ànims(gasssssssss!) i esperonant-me (estem ahí davant, avui fas podi!!) i per això li vaig agrair efusivament la seua col·laboració en acabar la  cursa. Ja després de la segona Freixa hi ha un avituallament(dels 10 ó 12 que en va haver) i en confonc amb les cintes, preguntant a 2 espectadors qui em diuen que he de seguir l’asfaltat, girant-me ràpid i trobant-me amb un gos que se me va creuar i de poc no m’envia al terra. Llavors arriben els Barrancs dels Tancats i el  de les Rocasses  que em posen totalment a prova i on decidisc no  forçar molt la màquina, però si lluitar amb constància. A l’acabar el segon barranc vaig sentir un soroll, però no encerte  a saber si és algú que puja pel barranc darrere meua o el soroll de l’aigua del meu bidó. –Tant és!- pense, he de donar el que em queda ja que, possiblement no queden més de 3km, i així ho faig prement l’accelerador en una pujada fins que al passar el darrer sòlid tinc el premi de passar a altre corredor. Ja crec veure el poble, però abans, com no, em tocà fer una d’eixes últimes baixades frenètiques les quals posen a prova tant la teua concentració com el debat intern per tal de fer-me veure que no ho tenia encara.


L'arribada a meta em donava un respir, el que quasi no havia tingut en tota la cursa, i em donava pas a unes estones de joia i xivarri. El que no m'esperava tan d'hora havia arribat.
 

Afortunadament, s’acaba la baixada, però no la cursa,  i encara em faig un favor, llançant el bidó de l’aigua a un noi assistent de cursa, per tal d’enfilar els darrers 800 metres asfaltats, no sense abans tindre un últim ensurt: un corredor cridant-me un missatge indesxifrable pel meu cansament, però que em va donar ales per tal de volar cap al 5é lloc de la general i 1r dels seniors(en realitat 2n, ja que el 1r senior ho va ser també d’absolut).
Ah! El del crit esperonador era un crac falsetà anomenat Raül Garcia, de qui l’afició local cada dia espera més i més, i el contingut del qual vaig descobrir posteriorment que era: espabilaaaaaa!!!


Les llàgrimes en pujar al més al del calaix en la meua categoria eren de joia, però vaig pensar que dies com els dies durs d’hivern entrenant o curses penoses com les de Ginestar, finalment,  havien donat el seu fruit.

Salut, cames i gassss


www.mcoach.cat
www.labnaha.net










Pd: dins del Cursionari inclourem els següents termes:


1) Calaix: denominació popular del lloc on pujen els tres millors de cada cursa, ja siga en categoria absoluta(masculina o femenina) o bé per categories d'edats; també es pot premiar amb altres criteris com el liderat local...

2) Pòdium: denominació culta del lloc anteriorment esmentat. Aquesta paraula té el seu origen en els temples grecs i romans, ja que era la base sobre on pujaven aquestes magnífiques construccions.

3) Gel: Estat sòlid de l'aigua, que en forma de glaçons serveix de gran remei ràpid per a lleus lesions esportives. Líquid viscós contingut en tubets o sobrets que posseeix uns oligoelements (fructosa, glucosa, maltodextrina...) els quals tenen propietats com ajudar als atletes a incrementar els esforços de llarga durada.

4) Barreta: quantitat de cereals i altres elements nutritius(mel, iogurt, xocolate...) els quals, tal com ocorre amb alguns gels són de ràpida absorció cap a la sang i donen energia en moments difícil accés a àpats més preparats.