diumenge, 29 de setembre del 2013

PETITS DETALLS EN LA MUNTANYA

“PETITS DETALLS”(Falset-Portell de Llaberia-Llaberia-Miranda-Coll del Guix-Colldejou-Torre de Fontaubella-Falset).
Just ahir em vaig posar en cami a les 16’15h provant una cosa: després de la mala nit que havia passat darrerament i no haver pogut dormir més de mitja hora de migdiada, volia saber com aniria el meu cos en l’estat –més psíquic que físic- d’esgotament.
A aquesta hora agafe la carretera de Marça, el Mas de Crusat i travessant la carretera de la Torre em pose en direcció cap al Coll del Guix, per obviar-lo agafant el Sender dels Revolts per tal de, fent una miqueta de ca-co(caminar-córrer)plantar-me dalt del Portell en una hora i un minut. Sense parar de beure ni per gaudir del paisatge, al que faig una mirada ràpida, accelere baixant per tal de sumar 12 minuts més al crono i arribar a la font del poble de Llaberia on tocava reomplir la kamelbag, beure ben begut i remullar-me tot a grapats.
5 minuts d’aturada i torne per on havia vingut fins agafar el desviament de la Miranda; curiosament, no veig a ningú corrent ni caminant, però a prop d’eixe lloc escolte unes veus que metres més avant se fan més fortes. Res, no ve ningú, probablement hagen fet cap al Portell –pense-. I res, jo a la meua ja divise la gran bola de l’Observatori de la Miranda i cometo l’errada d’encetar un trac més tard del començament de la ruta, fet que motiva que perda el crono inicial. Llavors tracte de memoritzar on ho vaig fer per anar sumant o posar com a referència l’hora d’eixida.
Tocava anar fent, ja que la Miranda és un lloc de pista i pedra seca on el millor és no parar ni un moment).  Una de les anècdotes de la vesprada va estar que just quan acabava la pista allà dalt em vaig trobar en un ramat d’ovelles les quals van pegar a fugir al veure’m. I com pujaven cap amunt –pensava jo en veu alta- . Llavors amb el trac vaig seguint i em percate que hi ha algun crac de la muntanya(de l’alçada del company Armand Pi) que va tindre la traça de fer aquell muntonet de pedres per on s’agafava l’escletxa de baixada.
La baixada és supertècnica, vaig en molt de  compte(massa crec!) passe de la roca a la pedra solta i en un moment en plante en una zona on a més d’arbres hi ha un convidat xungo que no havia tingut altres vegades, les fulles seques. Les Quechua rt360º  esmorteixen molt bé, però la falta de tacos s’evidència en eixe moment(després ni abans res de res!). Després d’agafar la darrera zona fins al Coll del Guix puc córrer un poc més fins que arribe a aquell lloc.
En eixe moment, improvise un repte: ara mateix no necessite molta altitud per al que prepare, aleshores decidisc que com que són les 18’16h veure si puc rodejar la Mola per la part de Colldejou, passar per la Torre de Fontaubella i arribar a casa abans de les 20’00. Llavors, pensat i fet; per l’experiència de  la passada per eixe tros fins a prop de Colldejou de la cursa del 24 d’agost decidisc guiar-me per l’instint i així ho faig fins al creuament que em portava fins a Colldejou. En eixe moment seguisc un pal que m’indicava “Torre Font.”  Llavors agafant una pista em trobe de cara en un senderó, el qual no agafe travessant una barana que tenia al davant i seguint una nova referència(no molt sana però) que és les torres de la llum. Ahí seguisc fins que la senda s’acaba i agafe una pista  que em porta, sense perdre de vista la Mola ni les torres fins a un altre pal de la Torre F., aquest ja conegut per mi de les vegades que he baixat la Mola per Coll Roig. En aquell moment, trobe altre pal que m’indica a la Torre, i des d’ahí fins al poble ja no hi ha més història.
Em va semblar curiós com per la vora de Colldejou havien uns bolets d’unes dimensions considerables (un pam més o menys).
Una vegada en la Torre, no carregue d’aigua, però bec d’una font i menje una barreta, compartint amb un xiquet, que curioseja sobre la meua ruta i el seu contingut. Llavors li envie un wtsapp a Mar indicant-li el meu retorn a casa cosa, que faig després de l’acostumat enllaç amb el Camí Vell de la Torre, per tal de fer cap a les 19’45 a casa on m’esperaven les princeses amb els somriures a punt.
Una gran ruta feta en solitari(fins al punt de no trobar gairebé ningú humà pels paratges muntanyosos).

Salut  i muntanya!!*!!

Pere