15/05/2012 Entrenament
en Piscina de Vila-seca: 55 piscines i exercicis complets de musculació en
piscina(abductors-adductors-lumbars) i abdominals. Tot resolt
satisfactòriament.
Entrenament en btt: Miravet-4 camins-deixant Serra de Cavalls a
l’esquerra-Sant Jeroni- Móra- Benissanet-Miravet. La veritat és que va ser un
entrenament, més llarg que el darrer fet
per la Ribera d’Ebre, però no més dur, ja que tot i passar per unes pujades
molt empinades va haver molt més pla que l’altra vegada i van descansar força a
les baixades(algunes d’elles com la que arribava fins a Sant Gregori
llarguiiiiiiiíssimes i acollonants).
He de dir que la meua consigna era treballar les pujades i
gaudir tot el que pogués en les baixades, però sense patir cap caiguda, donat
que la cursa de Rasquera està ahí darrere; per aquest motiu, responia bastant
bé pujant i decidia veure com Toni s’allunyava de la meua vista en un tres i no
res i jo seguia al meu ritme –arriscant el que tocava-.
Quan vam arribar a Sant Jeroni, vam veure i vam seguir a
prop de la Picossa fins al bonarea, per
passar pel túnel de la carretera i després de passar per Benissanet,
aturar-nos a fer un avituallament molt especial: calia aprofitar els pocs cirerers que encara quedaven farcits i ens
delectaven amb la seua dolcesa i vermellor enlluernadors.
En tot això, arribaven al punt d’eixida, quatre estiraments
i cap a casa a descansar fins el cap de
setmana, que serà quan tocarà rutina de dos dies.
19/05/2012 Entrenament
Falset- Camí de la Torre- Mas de Magrinyà- Camí de la Torre- Falset de 18 km i poc més 900 m positius, junt a
Armand Pi i Jordi Rofes, que ens posava a les 7’30 del dissabte 19 de maig en
camí des de la Font Vella per passar el tunel de la dreta i encaminar-nos per fer a l’inrevés un corriol de la cursa
que condueix cap al Camí de les Bateries, però sense arribar a baixar per la
carena donat que abans de fer el darrer revolt trencàrem cap a la dreta per
baixar a les vinyes de Torres i per un camí de Marça enfilar cap a la massa
espesa boscosa que ens duria –almenys a mi- a descobrir la bellesa i la netedat
dels revolts que ens feren passar un bon moment fins acabar a prop de la Torre
de Fontaubella –poble que deixàrem a la dreta, a certa distància- per enfilar
per la pista que s’allunya d’aquell poble fins a creuar el barranc la carretera
i enfilar de nou cap a Falset pel camí vell de la Torre en una pujada en la que
vaig aprofitar per fer de formigueta treient alguna pedra del mig del camí per
tal de fer més segures futures traçades.
20/05/2012 Entrenament Falset- Porrera- Falset. Una de les
meues rutes preferides és va convertir en un sucós matí en el que van invertir
1’45 hores per recórrer els poc més de
16km. Les sinuoses baixades de camí a Porrera ens marcaren els turmells i ens
deixaren els peus(de Pau Ferré i meus) ben molls degut que havia tornat a
eixir l’herba i les punxes. La veritat és que cada vegada em perdo menys
en aquest trajecte(com no podria ser d’una altra manera) i em trobe més
còmode(si bé no tant com en el sofà de casa, però sí més realitzat).
Ací conclou una rutina de dos dies, en la que tinc com a
premisses principals tant l’eixir acompanyat(per evitar disgustos) com el fer
volum amb poc descans per veure com podria acabar una marató.
22/05/2012 Altre dimarts i...cap a la piscina a fer el que
no és més agradable, però sí el que més agradeixen els meus músculs: piscina i
musculació en l’aigua. Tot acabat i el segon apartat complert amb dosi extra
per tal de posar a punt tots els músculs de la cintura pelviana de cara al trot
de Rasquera.
23/05/2012 Ruta Btt Miravet-4
Camins- Serra de Cavalls-La Fonteta-Estació del Pinell- la
Fontcalda-Benifallet-Miravet. 56 km en 3’40hores(4 hores si compten les
aturades).
Una ruta superxaladora per posar-me ben a prova en les
pujades i passar-ho bé (però patint en les llarguiiiiísimes baixades). Els
recesos de la Fonteta i la Fontcalda, els llargs túnels de la via verda així
com l’encopetada carreterera del Pinell a Miravet ens refrescaren tot el camí
en una vesprada on el termòmetre degué de rondar els 30º. En acabat, una clara
ben fresqueta al bar l’Arenal va entrar
d’allò més bé.
I res, passaven els dies pensant en temes més cassolans i
trascendentals, passejant, deixant passar els dies ple d’inconsciència sense saber
la que se’m venia al damunt: El trail Rasquera-Tortosa de 42 km i 2000 m +.
D’aquesta manera, em plante en diumenge i després de
preparar la meua logística(motxilla d’ultra, aigua a dojo, sals de sobra, manta
tèrmica i bena elàstica) em pose en camí junt a 3 valents més del Club
Excursionista Priorat, Pau Ferré, Raül García i Oriol Carreño. Eixint a les
6’45 h de la benzinera a les 7’20h ja estem en Rasquera a punt per recollir els
dorsals i en qüestió de mitja horeta se’ns dóna el tret d’eixida.
Comence massa fort –crec – però de seguida la pujada al
Mirador de Lister (aquest pren el nom d’un camperol, gran lluitador del bandol
comunista durant la guerra civil) va frenant-me i fent-me saber que el pistó ha
d’anar baixet fins arribar als molins (km 30). En tot això, seguint els
consells del meu amic Albert Blanch em decidisc a pujar de manera constant i
baixar planejant i aprofitant les poques ombres que el camí ens plantejava;
això em porta a contactar amb un grup de quatre en el que va un noi de Triatló
Lleida, un Spiridon(que posteriorment faria 10 km junt a mi), un ampostí i un
rapitenc, vells companys de fatigues. Els seguisc i aprofitant ombra i fent de
murri en una bifurcació abrupta, els passe davant continuant poc més d’un
quilòmetre fins que em desconcentre,caiguent, picant de genolls a terra i ensanginant-me les
dues mans; llavors el espere i vaig seguint-los mentre puc i finalment
desistisc per tal de seguir al meu rotllo.
Vàries pujades i baixades molt llargues, tècniques amb llocs
on t’hi podies enganxar i fer volantins com si res, no tenen més història, fins que em plante en
la Creu de Santos per tal que l’excel·lent organització em sane les ferides de
les mans i alguna fricció als genolls. Seguisc i veig com pel retrovisor arriba
Josep Benaiges, sotscampió de Catalunya de raids, a qui veig com a pal de
paller en moltes curses i que presentia que en un moment o altre em donaria
caça. Llavors abans de 2 km això es consuma i jo, que pense ja seria un bon
lloc quedar darrere d’ell, i després de
passar a uns quants grupets, em decidisc a seguir-lo. Fins ací tot en ordre,
però un fet que va marcar el desenvolupament de la cursa va ser que, per una
enganxada amb branques o fricció amb pedres, vaig veure com la meua sabatilla dreta s’esquellava
per la part superior deixant penjant de les meues grapes i els mitjons, i hauríem de veure quant aguantarien en el tram
més salvatge de la cursa. Li vaig preguntar a Josep Benaiges - quant puc
aguantar així – contestant-me –ho veig complicat perquè és un tros molt
salvatge, que seria més suportable la zona dels molins(km 26). Llavors pense
que és massa temps i el meu cap es posa a pensar solucions(no tinc als altres
traileros del club perquè estan a Vilanova fent altra cursa, Mar ha de
descansar, Toni treballa...) i llavors no se m’ocorre altra que trucar a Josep
Blanch qui no té el número adequat i a qui penje involuntàriament al tindre un
altra caiguda. Tot eren súpliques i control màxim...una eternitat desitjant que
arribara l’avituallament següent per tal que em feren una “solsideta” al forat.
Llavors la gent supercompetent de la UEC
em donen solució: embenada sabateril de
dalt a baix i pels costats hehe, semblava un mutilat o... si més no ho era
perquè ja portava dues caigudes.
Baixe una costera llarguíssima en pista i mentre em continc
les llàgrimes per aquell paisatge cremat agafe a Sergi Sánchez de la UEC i
Francesc Monteverde de AEC TERRA DE FANG
rodant 500m amb ells i escapant-me ben aviat.
Quant arribe a
Cabrafeixet, al km 18, veig que
l’embenatge funciona bé, però que jo no puc córrer igual(em falta seguretat). I
vaig seguint i vaig tirant i tirant seguint a aquests 2 d’abans que em tornen a
agafar fins que en l’avituallament del km 23(Parc Eòlic) se m’apareix un àngel,
sí sí un ángel, L’Ángel Accensi d’ATE COLL DE L’ALBA qui em cedeix gentilment unes bambes en perfecte
estat, per tal d’acabar la cursa fet un home. No sé quins calificatius se li
pot donar des de fora a tot aquest circ de les curses de muntanya , però els
que us puc assegurar és que solidari ho
és i de llarg!
Molt agraït senyor Àngel, ara és de rigor una botelleta de vi per complir i que compleixis amb la teua penya el dia que vos donen el pernil.
Era temps per assegurar-se bé que podíem acabar la cursa,
però més enllà d’això, de què les constants vitals estaven a punt per acabar la
cursa (sense pensar en el lloc) i així em dedique durant 10 km a mirar-me una
vegada i una altra les pulsacions, a escoltar-me el cor i a no donar treva a la
calor que em volia deshidratar. La contrapartida era arribar al Coll de l’Alba,
on faria l’últim sòlid, ben sencer i planejar els últims 9 km al 70-80%. Prèviament,
havia corregut amb Raul Sales i Jesús Escudero d’Spiridon Team, els quals em
van haver de cedir la càrrega del ritme per rampa del primer i definitivament
m’abandonaren quan el segon es trencà momentàneament (només de cansament) en la
pujada que donava accés a l’avituallament esmentat i del segon quan en el
mateix àpat comença a sentir molèsties al bessó.
Moments complicats just al pujar cap al Coll de l'Alba, però també d'intimar i compartir experiències
Llavors el camí era meu, el passat unia el present, un dels
meus primers entrenaments en la memòria em donaren força per pujar ara corre,
ara camina... fins a la Creu de Coll Redó on tocava una baixada tècnica molt
terregosa fins tocar asfalt i en 300m plantar-me en una baixada “frenètica” on
només volia saber si venia algú darrere. La resposta no apareixia i jo que
arribava a l’últim líquid on faltaven 4 km i allò no parava de baixar. La
darrera caiguda vingué quan en acabar
una baixada vingueren pedres i jo cansat i fart del desnivell negatiu vaig
veure tard una fletxa a esquerra, cosa que em dugué a posar en evidència que el
grip també és qüestió de reflexos tan mancats en eixos
moments.
Cap als 2’5 km del poble ja veig urbanitzacions, asfalt i el
que no em veig per enlloc és a mi mateix, quasi com si de la tornada a Chamonix(UTMB)
es tractara veig unes tanques metàliques
de xalets on no veig cintes fins que dubtant em decidisc a avançar 100 metres. -Bé-
em dic, puc seguir, i entrant entre
cases més modestes ja veig un pas elevat: -Sí, és la meta- em dic i de content
que estava veig com puje i baixe les rampes de ferro traçant els revolts amb
gran dretania. Finalment, ja sent els crits, ho havia aconseguit, no m’ho
creia, i encara em quedaven forces per llançar des de la barana més alta que baixa un –no m’ho creeeec!-
cap a Albert Segura de Trail Roquetes, que m’aplaudeix i m’anima
de cor, com sempre.
Al final happy-end i amb tot el que havia passat i que haja una nena esperant-me (això em dóna bons presagis de futur) amb aigua justifica el meu somriure.
Res, això s’acaba i jo veig com una vegada més açò està
marcat pels contrastos: un cor feliç i un cos dolorit, sang per molts llocs i
endorfines, executius del calçat sense escrúpols i paios que et donen el cor
quan menys t’ho esperes, sol per viure,
però també per morir en la pista...
Salut i cames!!*!!
Pere