Com en tota competició d'alt nivell aquesta és digna de tocar al màxim el màxim de
punts de cursa possibles. Aquest UTSM no podia ser menys, per això us en faré
cinc cèntims d’allò més destacat en diferents punts quilomètrics del
recorregut.
Km0. Cornudella de
Montsant. Mire de tindre temps per ultimar tot(mapes, estratègia,
avituallaments de Cabassers i Escaladei)...Tot
a punt i sense desperdiciar energies, al trot ens plantem Ruben i jo a 7 i pico el
km en Albarca(km 5) on ens trobem de cara amb Adolf i Jose que ja ens traien 10
minuts(segons la info de Yolanda).
En l'eixida la foto de rigor(by Yolanda) amb 3 grans amics alqueriencs: Rubén, Adolf i Jose.
Kms 10-15. Coll Grau
Gran-Pi Carabasseta. Una vegada hem fet la duríssima pujada que venia
després d’Albarca, ens fiquem per una cresta i llavors en Pi Carabasseta, ve
una zona molt corredora i un tant perillosa, donat que passa a un metre del
teraplé. Des d’allí ja veiem Ulldemolins, cap on baixem per uns revolts molts ràpids.
Km 18. Ulldemolins.
En aquest punt havia un avituallament sòlid i la qüestió era fer-lo i bé, fet
pel qual menje de tot(entrepà, galetes, xocolata, “xuxes”, platans i bec i
m’abastisc d’isotònic). Ací van veure a Dani en la xicona i Yolanda, que ens
donaren ànims.
Poc després d’Ulldemolins, abans d’arribar a l’ermita de
Sant Antoni(km 22), comença el calvari del pobre Ruben al girar-se el turmell.
Jo en eixe moment en trobava bé i decidisc “tirar” d’ell fins que arribem a
l’altra font(aquella que no és un rajolí i no gaire visible). Poc després va
passar el que jo no volia que passara(1r regiró i després rampa)...
Km32(Pantà de Margalef)Rubén, després de la meua
insistència, m’ha de deixar(em va fer gràcia quan va dir que pensava que a
partir de Cabassers jo el portaria a l’esquena). Dic insistència perquè em feia
il·lusió que la meta que ens havíem marcat junts de almenys tractar de tornar
plegats a Cornudella. A més en aquest punt, m’entristisc bastant donat que ell
no va creure ni que devia continuar ni un quilòmetre més fins a Margalef(on
l’esperava la dona). M’haguera encantat donar-li una última espenteta, però
finalment, vaig pensar que devia traure el millor de mi, i alhora fer-ho pels
dos(és a dir, un podia caure, els dos mai, mai!). Després 7 km sense més
història que la d’anar passant els kms, els corredors i anar gaudint del
paisatge mentre arribava Margalef.
Km 39. Margalef.
Mentre Yolanda espera pacientment, jo li anuncie la desgràcia (o la sort) de la
retirada del seu company. En tot això, entre al líquid del bar del poble,
esperant el coi d’aigua que no arribava. No demore gaire, i per una pista d’asfalt enganxe una
altra de terra que em portaria fins a la Bisbal de Falset.
Km 45. Bisbal de
Falset. Sabedor de les limitacions
del meu trac, feia poc que l’havia engegat i també coneixent que la gent solien
perdre’s a l’eixida d’aquest poble el seguisc ara-i-adés. Baixe cap a un
caminet que em portaria per una pista de terra un faig la goma en un senyor
gran. El deixe darrere(em tornaria la moneda en Cabassers, ole el tio i ole!!).
En eixa pista de terra vaig molta estona sol i no pare de taladrar-me el cap,
fins que a 2km del 50 conec un tal Pere de Sant Vicenç de Calders, que va haver
d’aguantar les meues ganes de conversa i, molt amablement va departir amb mi;
d’aquest bon home vaig saber que, curiosament,
renaixia de Cornudella i vàrem departir impressions sobre la comarca. El
tornaria a veure, saludant-lo com si el coneguera de tota la vida, al poc
d’eixir de la Figuera
Grans moments, moments per al record(amb Rubèn García)
Km 50. Arribe al
control de pas i material de Mas de
Serrador. On ensenye ràpidament a dos corredors i isc volant, ja que estic
desitjant eixir cap a Cabassers on em toca el meu ritual particular d’equador de cursa. Ja em veia en el poble i
alcance a un corredor de Vinaròs conegut del circuit ebrenc amb qui xarre una
estona d’aquest mundillo. En eixe
moment, passa l’inesperat, em veig a dos paios al fons de la pista d’asfalt.
-Dic –Blai? Noo, era Pau el seu germà i
company dels corredors falsetans, i al seu costat Jordi Martí, amb els quals
trote fins al bar del poble. Abans, però, ens trobem amb Sergi Capdevila amb el menut Joel, qui
acaba corrent en natros i entra al bar de Cabassers(km 56) per demanar-me una
birra(10% de la ultra). El ritual era massatge del quadriceps trinxat des de no
sé quant fa + massatge de peus i crema + pasta, birra i dolços + sobret de
cafeïna. Foto de rigor i a cap la Figuera on m’esperaven Mar i Vinyet.
Ací amb Pau Ferré. Foto de Jordi Martí
Km 61. Mar, Vinyet, Montse i Pau petit esperant-me per
convidar-me a un suc i a dos galetes de xocolata. Un petó, em deixen una altra
armilla reflectant(al haver perdut la meua) i a la marxa. Isc més o menys ràpid per una pista fins a la
Vilella Baixa, trobant-me amb un corredor de Sant Sadurní amb qui compartisc
impressions sobre la posada del sol i el futur en llibertat de Catalunya. Una
pista de baixada molt ràpida i en un tres i no res ja estem en ...
Km 70.Vilella Baixa. Passe pel poble per tal de reomplir bidons i
afegir-me un poc de les sals que portava damunt. Isc corrents en direcció a la
Vilella Baixa. Només passar la carretera enganxe un noi i una noia. Al poc el
noi ens deixa i la noia em comenta tota indignada els preus i altres detalls
dolents de l’organització. En tot això, xerrant xerrant arribem, creuant de nou
la carretera, a aquella inacabable costera que ens portaria fins a la Vilella
Alta.
Km 75. Vilella Alta.
Com en cada poble torne a veure a Vicenç Laiz, que m’informa sobre la bona
situació del meu temps(“has recuperat molt”- em deia-). Llavors agafe aquella
coneguda pista on se que es pot córrer i comence amb un trot no molt ràpid,
però sostingut. Això em porta a arribar a la Conreria d’Escaladei molt content
de com estaven anant les coses. Ah! Cal dir que en eixa pista vaig perdre la
samarreta del CEP, la qual tractava d’assecar com fóra ràpidament per tal de
tindre roba seca dalt de Serra Major, fet que em provoca una reacció instintiva
de “ja la recuperaré, no tinc temps que perdre”.
Km80. Escala Dei.
Ací tenia l’últim sòlid i vaig marcar fer-lo més o menys bé per la qual cosa agafe
un tros de pa i li pose pernil dolç i formatge, em menje dos talls de platans,
un grapat de llaminadures, i mig litre d’isotònic a més d’omplir els bidons.
Abans d’eixir recupere la samarreta del CEP(que una corredora va tindre el seny
de deixar-me en l’avituallament); també agafe els bastons que Rubén i Yolanda
em van deixar en Escala Dei en tota la delicadesa del món. De moment, tot el
pla funcionava a la perfecció.
En tot això que enfile cap al Grau de l’Escletxa i continue
passant corredors(entre ells una corredora que probablement fos la de la
samarreta. Gràcies!); molt bé, no afluixes però llences la cursa -pense-. En
això, al mateix grau em trobe amb David d’Evasion Running qui em dóna ànims,
cosa que jo agraisc, per tal de pujar i anar fent la goma amb un tio que no em
deixaria fins a pocs kms de l’arribada. Ja sóc a la Punta del Boter i ara toca
superar tota la Serra Major per tal de trobar el control de dalt de tot que em
portaria fins a la Morera. Reconec que ahí dalt vaig sentir de tot, des de por,
fins a mooooolt fred(que em motiva a ficar-me el paravent), impaciència i
ràbia(per la senyalització tan dolenta en alguns punts que em va fer perdre
molt de temps i energia). Finalment, veig una llum de llanterna fortíssima i
una tenda de campanya al costat, era el control i ja tocava enfilar cap a la
Morera. Primer em passa aquell paio baixant i després ho faig jo així fins que
aquella baixada superconeguda ja m’aboca cap a la Morera de Montsant.
Km 92. Morera de
Montsant. Acabadet de baixar de dalt de la Serra Major, no em crec que ja
està tot fet, però encara no m’imagine el que vindria després. Vinga Peret!- em
cride per dins i just quan passe per l’últim líquid agafant alguna “xuxe” i
carregant un dels dos bidons d’isotònic, mentre escolte un cop més l’alè que em
dóna Vicenç Laiz.
Llavors isc d’allí bastant convençut que ja estava fet, però
que calia veure l’oficina de turisme com fos. Partisc bastant ràpid amb els
bastons, caminant però en pas sòlid perdent de vista el tio en que fa estona
m’estic picant(des del Grau de l’Escletxa). Ja fa estona que no tinc ni bateria
al gps ni tampoc tinc cap referència d’on em trobe, fet que em provoca en algun
moment molta ansietat i, enmig del bosc,
arribe a veure alguna paranoia al més pur estil UTMB. De sobte, el meu mal de
peus es torna insofrible en extrem i apareix el paio aquest de la “picada” a
qui no puc respondre el seu atac. Al cap d’una altra estona el torne a agafar i
passem junts per un celler; després en creuar la carretera, estem una estona
junts i definitivament el perdo. Arriba un moment en que veig un focus gran i
dos nois tirant fotos, i pensant-me que el poble ja està darrere m’emocione
frustrant-me al poc temps al sentir-los dir que em queden poc més de dos
quilòmetres. Aquests dos em van semblar els més llargs de ma vida i encara vaig
tindre temps per tractar de canviar el pas al baixar els marges per tal de
trepitjar amb el peu dret i sobreviure.
Últims moments, redéu!- pense, ja reconec l’entrada del
poble, ja xafe els seus carrers i em torne a emocionar; al tombar quatre o cinc
carrers em trobe al 12é classificat, el gran amic Adolf Marco, amb qui vaig
trotant cap a meta mentre ell truca a Mar(?) per dir-li que ja arribava jo.
Mar? Déu quina sorpresa!! Ella esperant-me a l’arribada, ens abracem, ens fem
un petonàs abans d’arribar i una vegada ens soltem em trobe en meta amb el Pol
de Naturetime, qui m’ature el crono i també m’abraça.
El de després per oblidar: el tema de l’ambulància, amb
l’amabilitat d’eixos xics que, fins i tot, van tindre la delicadesa de
telefonar-me al dia següent per veure com estava; els alquerieros fent conya a
la porta de l’ambulància i l’eixida cap a casa de ma sogra per descansar en
família d’una vegada per totes.
Amb un dels cracs de la cursa, el 12é classificat, el padrí de ma filla, Adolf Marco(Alqueries Running). Foto: Mar Carrillo
Al dia següent pense: ja està ja ha passat: Finisheeeeeer!!!!!!!!!
Amb un dels cracs de la cursa, el 12é classificat, el padrí de ma filla, Adolf Marco(Alqueries Running). Foto: Mar Carrillo
Al dia següent pense: ja està ja ha passat: Finisheeeeeer!!!!!!!!!
Salut, muntanya i gassss!!!!
Camí de MARcar, camí de la glòria,
passeig del dolor, moments per la història.
Pere
Pd: una més per al Cursionari :
-
By Trail Tarraco. Fer una mussara: anar a fer un tomb de trail per aquell indret tan... de la Serra de Prades.
Pd: una més per al Cursionari :
-
By Trail Tarraco. Fer una mussara: anar a fer un tomb de trail per aquell indret tan... de la Serra de Prades.
