dilluns, 13 de maig de 2013

MIM o com escriure un episodi de supervivència



Amb el hàndicap de no haver dormit ni 3 hores en presentem a les 5’30h en la UJI.  Com que ja teniem el pitrall agafat del dia abans, entrem directament a la pista d’atletisme de la Universitat , punt de trobada dels atletes i lloc d’eixida, per arrencar puntualment a les 6’00h.

 La cursa es presentava amb molt d'optimisme degut a l'esperit competitiu que portàvem de Riudoms.

Anem junt a Adolf i Carles qui fa la CSP 115. A José Bort, que també prenia part en la cursa més llarga tot i tindre problemes al turmell, i no li tornem a veure el pèl en tota la cursa.
Al principi bastant confiat i amb l’aposta per un calçat mixt(ASICS SKY SPEED2), donat que el perfil així m’ho va donar a entendre. Als primers 35 kms no vaig tindre cap problema, aquests van vindre quan passada aquesta distància, amb tots els kms que portàvem a les cames i amb tot el que l’orografia exigia, em vaig trobar sense l’amortiment per evitar el contacte brusc en les baixades. Abans ja ho havia trobat a faltar, però amb molta precaució i més precisió havia superat les baixades en la suficient.
Només eixir de la UJI  tenim molt de tros d’asfalt fins que toquem les senderes, així passem el pont de l’autopista i enmig de les botzines dels camions que passen ens enfilem cap a una urbanització que ens durà fins al primer desnivell de la cursa, La Pedra de la Serra de Borriol on ja començàvem a donar-nos compte de què el nivell d’aficionats a les cunetes seria considerable.
Més endavant, continuem amb els repetxonets de Pou de Mollet i Mas de Panero els quals passem sense quasi ni pensar-hi.  La baixada és frenètica en la mesura de les meues possibilitats, ja que sóc conscient de què les soles de les Asics no donen per a  més  i Adolf m’indica que tampoc és moment per arriscar. Així li faig més cas pensant en una relliscada que tinc i la contraelongació del genoll que me’ls posa de corbata.
Seguim pujant  de desnivell i quan anem cap a la Bassa de les Orenetes pense que és moment per seguir esgarrapant llocs i així ho faig en llocs impossibles. Adolf em torna a aturar en la meua intenció per tal de seguir pujant còmodament en filera d’un i dosificar un poc les forces. En tot això arribem a la Bassa on es respirava un gran ambient de curses, cosa que ens dóna pas al mos i glop pertinent per tal de seguir forts fins a les Useres. En aquell moment, Adolf ja s’escapava i al arribar a aquell poble Adolf portava uns 10 minuts esperant-me junt a Josep Broch qui ens va brindar a fer-nos d’assistència.  Josep em passa els bastons per acabar de lligar la cursa(gràcies Josep!!) i al eixir d’aquest poble veig com la impotència s’apodera completament de mi, en forma de pesos a les cames, de voler córrer i no poder. Llavors s’origina en reiterades ocasions un debat entre dos bons amics(sí, aquells que siga blanc o negre no tenen cap problema de dir el que hi ha!) respecte a acabar la cursa junts o per separat cosa que Adolf conclou ràpidament amb allò de fer el que s’havia acordat d’un principi(junts fins la glòria).

 Moments de gaudir en la cursa i aparença de competitivitat. El més dur encara estava per arribar.

A Sant Miquel de les Torrocelles ja vaig com un mer caminant, traient la meua curta però dilatada experiència amb els nordic walking,  tractant de caminar el més ràpid que poguera, apretant les dents a les pujades i mirant de trotar el que podia a les baixades (que venia a ser més bé poc). La UT LES FONTS  queda molt lluny en el temps, però ara en fred pense, que tots aquells 97 km dels dos darrers dies els portava gravats en la pell i que m’empenyien el culet fins al finisher.  Adolf en una situació molt còmoda, unes desenes de metres més endavant es comunica en mi amb la mirada i de tant en tant em pregunta pel meu estat(bastant evident pel que es veia).
Ara no sé si és en Sant Miquel o a Xodos que havia una ermita i ahí vaig cometre altra gran errada, que va ser el no fer com en Sant Roc(UTFonts) i parar a banyar-me els peus donat que l’esquerre el tenia unflat com  una bota. El que sí que faig és menjar com un senyor barretes, entrepà i algun dolcet apart de carregar el bidonet d’isotònic i beure’m mitja gerra d’aigua de colp. Seguisc pensant que queden només 12 km després de Xodos,  però els kms eren el de menys donat que encara ens esperava el Marinet i la Banyadera.  Al final del primer acabe caient del burro per tal d’aturar-me al líquid (+ plàtans) per tal de demanar aigua p’al peu i acabar oferint-me reflex, amb el qual me l’arruixe per veure si puc seguir amb un poc més de “garbo”. Després d’elogiar una vegada més l’organització isc tal com puc amb l’únic objectiu de no perdre molt de temps respecte d’Adolf i a colps de bastó anar tirant tot el que puc.
És l’hora final, l’hora que tots esperàvem Adolf m’indica que només ens queda eixe fenòmen, la Banyadera, després tocaria gaudir, però abans com tot, patir i més patir. Ens enfilem i després d’acceptar de bon grat la cafeïna que un dia li vaig oferir al padrí de la Vinyet me la prenc i reviscole per tal d’agafar per moments la iniciativa i tirar dels dos, aguantant les embestides de Manu, superant-lo però claudicant finalment davant la seua gran cursa (enhorabona Manu, com a tots els Alqueries Running!). Evidentment, que si ja plovia la cosa acaba de prendre tints èpics en el moment de passar junt al punt més alt de la cursa, donat que aquesta aigua es fa sòlida i ens apedrega(sort que només eren balins); en aquell moment, fem l’últim líquid i ens disposem a baixar amb moltíssims peus de plom xafant terra i herba per tal d’evitar les esvaroses pedres del voltant de l’Ermita de Sant Joan de Penyagolosa.
Aleshores, Adolf m’adverteix sentir la megafonia i jo i el meu debat intern trenquem en tot per tal d’assentir i canviar l’immnens dolor per una gran emoció que el disfressava i el revestia d’una gran joia al passar aquella línia d’arribada amb les mans juntes, abraçant-nos i jo envoltat de llàgrimes de ràbia, dolor i satisfacció enmig del xivarri dels espectadors.

Ho havíem aconseguit en 9 hores i 3 minuts. Havia que xalar i celebrar-ho aguantant-me com bonament poguera.

Salut, excés de confiança, patiment, bastons, paciència(no sé ni d’on la vaig traure) i finishers.
Enhorabona a tots els finishers d’Alqueries Running  de la MIM i de la CSP, i també als que van abandonar donat que això no és cap fracàs sinó un port enmig la turmenta que els portarà fins a un mar d’èxits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada