2 elements contra els estats de l'aigua(Riudoms-la Mola-Riudoms)

Després de dormir el que van poder degut a l’esperat retrobament amb el padrí de la meua filla, Adolf(qui correria amb mi la caminada a l’endemà) i per la matinada del començament ens posem en camí cap a Riudoms a les 5 del matí per arribar cap a la mitja i anar en busca del pitrall. Allí estaven Manel Ruiz i Joan Jarque per fer el mateix.

En l’eixida havia una representació molt minvada del total de la inscripció, ja que com és lògic l’aigua va fer tirar-se enrere a molta gent: potser en quedaren uns 200 i escaig dels 500 inscrits.

Llavors sona el tro i tots com a bales en direcció al Priorat.

Passem per Montbrió i en aquell moment ja toquem pista. Curiosament, aquell dia, com la pluja vaig ser molt pixaner, cosa que no em va fer perdre gaire temps. Adolf i jo anàvem rellevant-nos sense aturar-nos donat que cadascú feia les necessitats quan i com podia. Al arribar a Riudecanyes i al passar pel seu pantà anem plegats tot i que jo  m’ature i en menys de cinc minuts ja puc donar-li caça. Seguim i per uns paratges preciosos iniciem la pujada fins al Castell d’Escornalbou. En aquell moment, faríem un control i un avituallament, que havia de ser copiós(després vaig saber que havia entrepà calent a desig), però que jo resumisc en en un glop d’isotònic i mig entrepà de formatge a la carrera. Adolf no estava per parar gaire i al veure la baixada del castell, perillosa en tant que era camí de pedra, va pensar que era un bon lloc per començar a esgarrapar alguna cosa al cronòmetre.

Baixem del castell i per un camí ens plantem en Duesaigües des d’on agafem un bon tros d’asfalt que ens porta fins a una pujada la qual ens portaria als molins de la Serra de l’Argentera (o Collet dels Feixos com diuen al Temps de tv3). Hi ha que dir que en aquell moment, l’aigua no només no havia parat sinó que de mica en mica es va convertint primer en aiguaneu i finalment en neu, ja una vegada havíem alcançat els molins.

Cal dir que abans d’iniciar la pujada cap als aerogeneradors ens vam trobar un avituallament on Adolf finalment va decidir posar-se el paravent i jo em vaig fartar de llaminadures. En eixe moment, amb tota la roba mullada vaig pensar que era millor seguir per trobar-nos després i així li ho faig saber a Adolf qui assenteix. Llavors jo vaig fent cap als molins ignorant tot el fred i la humitat que des de ja feia estona em recorria tot el meu cos. Era pujada i damunt la faig a un ritme més baix de l’habitual a l’espera que apareguera el company; ja porte com a uns vint minuts  mirant cap enrere i llavors quan portem uns 500 metres de la pista dels molins recorreguda, veig el seu paravent gris i els seus pantalonets curts(quins trons Déu meu eixe xic!).

 Francament, aquest moment quedarà sempre en la nostra memòria, no només per l'esforç sinó 

pel  risc i el patiment que suposa practicar esport en aquestes condicions meteorològiques.

Seguim junts i a partir d’aquest moment s’intensifica tota aquesta història donat que comence a trobar-me malament per la neu i el fred que en eixe moment apreten de valent. Pense que el millor que puc fer és córrer com mai, donat que ni tot el malestar que em recorre de dalt a baix ni les ganes de pixar són motiu per fer un alto.

S’acaben els molins i tot just, en l’avituallament que havia a Colldejou em planteje retirar-me cosa que em convencen varis corredors i organitzadors que no faça(si de cas que m’espere al proper avituallament). Llavors, és quan a falta d’alguna cosa calenteta per  beure o llançar-me al damunt no se m’ocorre altra cosa que pixar, però damunt de les meues mans. Continue, no sense abans esbandir-me les mans i fer acopi de llaminadures i de fruits secs.

És el moment de fer una baixada força corredora per tal de plantar-nos en Colldejou, per fer ràpidament un avituallament on anirien fins al següent després de fer una baixada força corredora, enmig de la qual férem parada tècnica per desaiguar i menjar alguna barreta amb additius. Just al peu de l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca(Montroig) menje un parell de trossos de plàtan, en previsió de què arribaren les rampes a les cames. En aquest moment el noi de l’avituallament ens diu que potser tinguem unes vint-i-cinc persones al davant. Això i el fet de què tenia la sensació d’haver passat el pitjor em va fer –igual que a Adolf- que miràrem de tirar més i més.

La pujada a l’ermita tot i tindre trossos corredors és molt exigent, ja que toca enganxar-se a les roques. Arribem a dalt del rocar i només tenim una baixadeta d’escales tallades damunt les roques per tal d’arribar a l’ermita on ens espera altre avituallament-control des d’on iniciaríem una baixada tècnica molt curosament per la perillositat de l’aigua. Som al km 38 i pel que m’han dit podrien faltar uns 7 o 8(finalment serien 10).

Paciència! -Pensem- i mentrestant seguim superant altres corredors amb un ritme que s’aproximava a 7 min/km ja amb 40 km a les cames. Passem un rierol i ja tenim Montbrió a tocar. Allí ens esperava l’últim  avituallament on em bec un suc de préssec, un isotònic i un tros  de plàtan, i li dic a Adolf trota!

Continuem el nostre pas incessant, i a mi les cames ja comencem a fer figueretes, cosa que Adolf observa i em dóna alè uns metres més avant. Llavors, al fi veiem les urbanitzacions de Riudoms, ens endinsem ens els seus carrers i en un tres i no res ja estem en la Plaça de l’Església.

Havíem aconseguit el nostre objectiu amb escreix i amb molt de patiment.  Finalment, 5 hores 27 minuts en 48km i una gran satisfacció. Ara a pensar en la MIM!

Gràcies a tots els d’Alqueries Running i als Trailrunners falsetans pel seu suport!

Salut, fred, volves i gassss!!*!!

Pere

Pd: avui l'entrada per al Cursionari és obra del company Adolf Marco(Alqueries Running):

 1) Anar en tarifa plana: Expressió aplicada al  moment d'una cursa en el que, donat el cansament màxim de l'atleta, no serveix de res cap nutrient que es puga ingerir i on tampoc es pot variar el ritme de cursa.