Els dies anteriors a la cursa havien estat
marcats per l’entreno de la cursa curta del dilluns dia 3, i el recorregut del dia 5 agafant el darrers
13 km(Grèfol-Coll E- Camí Bateries-Creu del Terme...) plegant en aquest últim
per una punxada al bessó on va aparèixer l’Home del Mall i em va fer tornar cap
a casa preocupat. No faria res més d’impacte fins a la cursa.
Dissabte vaig anar al massatgista i vaig fer
30 km en bici per Miravet i el Pinell, però sense excesives complicacions.
Cursa
de Falset
Començava un dia complicat, ja que era el dia
pràcticament més important de tota la temporada, el dia en el que tenia marcat
un objectiu: ser el primer local.
La nit abans, com era d’esperar no vaig poder
dormir, l’anterior tampoc ni la migdiada del dia abans degut a l’obligada
atenció que requeria una eixida sobtada cap a Reus per malaltia de Mar.
Tot i això aquell dia m’aixeca animat, i un
tant nerviós, bon matí a les 6’30h per tal de realitzar el meu desdejuni amb tota normalitat. Comence fent
els primers estiraments i mirant que no falte cap detall (roba, sabatilles,
mocador, ulleres, gels…). Deixe passar les hores entre el face i el whatsapp
intercanviant primeres impressions amb els viciosos de les xarxes.
A les 8’20h isc de casa xiulant i gaudint del
que no puc fer en tota la temporada: anar a peu a la cursa. Josep Ma Olesa de
l’Extrem Team Tivissa em para i em diu si vull pujar, saludant-lo i refusant
l’oferiment(ningú em podia treure aquest plaer!).
D'esquerra a dreta: Pere, Jordi Martí, Raül Garcia, Armand Pi, Jordi Rofes,
Oriol Carreño, Solde i Pau Ferré. Tot un luxe de companyia.
Oriol Carreño, Solde i Pau Ferré. Tot un luxe de companyia.
Arribe a la Pça. de l’Artesana i comence a
saludar a tots quants coneguts m’ixen al pas.
M’acabe l’isotònic que porte, escalfe i al corralet!!
Eren les 9h i només eixir em decidisc a no quedar-me enrere d’un primer moment,
accelere i tracte d’arribar a la pujada de Sant Cristòfol ben situat. Conscient
de què aquesta cursa és diferent, no pare de mirar a la gent que ve darrere,
gipant a Pau Ferré i Oriol Carreño que em segueixen de prop fins a dalt de la pujada. És el moment de
baixar cap a la Roca Roja, tal com era la consigna, sense cremar-se en les
baixades perquè immediatament tocava pujar. Només tocar aquell asfalt abandonat
em toca donar gas cap amunt i buscar aquells revolts empinats que em portaran
al primer avituallament on prenc aire i em bec dos gots(o almenys el que puc
buidar en la boca).
Fins ahí, anava darrere de Jordi Martí i el seguiria
fins que s’acaba l’asfaltat (just on està la caravana d’aquell de la bandereta
ianqui), moment en el que el perd completament, ja que Jordi, que fa la curta, va
per feina, i jo seguisc al meu ritme(5’15). Arribe a l’avituallament de les
Vinyes d’en Rafel bastant confiat, però conscient de què queda molta cursa.
Menje un poc de platan, un glop d’aigua i seguisc baixant el ritme ja que eixa
costereta i jo no és que siguem molt amics. ¾ del mateix ocorre fins al peu del Coll de l’Eudalda. Abans en
un creuament, em trobe amb en Gifré i Marc Borja als qui deixe tot emprenyat
l’emissor del Gps que no m’acaba d’ajustar.
És el moment de pujar al primer gran cim, però
allò no era un entrenament frenètic, faig el que puc i tracte d’arribar dalt el
més sencer possible. Inicie la baixada fins a la bifurcació de les dues curses
mirant bé on trepitje i no desgastant-me més del que toca.
Normalment recorde els meus pensaments, cosa que ací no ocorre. L'únic que veig és que de vegades
crec estar esquiant. Poseu-hi un bastó a cada mà i feu un poc d'imaginació(al poder!).
Llavors quan estic a
punt d’arribar a l’avituallament on acaba el Camí Vell de la Torre, gire a
dreta, lliscant en unes pedres amb la
sort que caic inclinat i m’agafe fort a un arbre treient gripaus i serps
per la boca. En l’avituallament Anton
Vidal m’ofereix eixugar-me el cap, cosa que accepte, menje un poc de meló, bec
isotònic i obric gas fins al fons del barranc. És bonic- pense-, fins que arribe
a aquella baixada on has d’anar en compte de no sortir-te’n, decidisc
arrossegar el cul i derrapar un poc a baix, junt a la roca, per concloure el descens.
Allí em tocava pujar i agafar la pista que em
duria al Camí de les Bateries. Allí tracte d’agafar el ritme com puc, de baixar
un poc ritme mitjà, aconseguint arribar a 5’25 al peu de la carena que ve
després del pont. Allí m’agafa un de
Reus amb qui aniria quasi fins a la fi. Junts pugem la carena tal com
podem: primer tire jo després ell. Dalt
de la carena, hi ha un avituallament on
està la cunyada d’Armand Pi; allí bec ràpid i el passe. Arribem al creuament on
tornàvem a creuar-nos i a
l’avituallament de la Creu del Terme ja m’ha tornat a passar.
La desitjada arribada a dalt de les Torres(fi de la crono), més per passar-la que per les pròpies aspiracions.
En tot això, arribem al començament de la
Crono on ell va davant i jo m’aprope dalt de Sant Gregori, passant-lo i
arribant primer dalt de les Torres. Llavors baixe fins al darrer avituallament,
conscient de què el meu objectiu el tenia a l’abast. Ara tocava lluitar per
això, i tot el meu debat intern es torna més fort quan note que el bessó que em
va fer plegar l’altre dia em punxa terriblement, però pense que era hora d’acabar.
Llavors seguisc tal com puc baixant cap a la Roca Roja i puje cap a Sant Cristòfol
davant del reusenc, tractant de traure-li una mica de renda. Tal com era d’esperar la baixada se me fa
moooolt llarga i al tercer revolt em passa, ja de manera definitiva. No cal ficar-me en lluites estèrils –pense-
però tampoc cal que baixe el ritme, que en eixe moment era de 5’45. Acabe la
baixada i no pare de cridar-me en veu alta -Vinga Peret, què ja ho tens!- i m'exigisc ser constant fins a la fi.
És el moment de baixar la rampa i endinsar-se
en el tunel, a la fi del qual hi ha dos nois que com a dos àngels caiguts del cel m’agafen de
les mans per tal d’ajudar-me a pujar el marge. Ja està ahí -pense-, passe el pavelló
i resignat a que Mar s’havia quedat en casa patxutxeta gaudiré com puga amb la
resta de la gent. Estava equivocat , sorpresa! Ahí estava ella què emocionant
quant m’aprope tocant-li la mà, cosa que em dóna ales per esprintar fins a
meta. OBJECTIU COMPLERT.
Un dia feliç, sens dubte, i la fi de dies d'insomni i nerviosisme. Això és per Mar i Vinyet,
per la vostra paciència i també per tots els companys de fatiga!
Salut, coaching i gasss!!*!!
www.labnaha.com
www.mcoach.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada