Com nen amb sabates noves...i corrent pel camp!!!!

I això era un xiquet… que després de suportar-ho tot –fins i tot a ell mateix- en una vall cremada, va agafar camí d’una bonica volada pel (Baix)camp.
Així començaria una historieta en la que em va tocar acabar de sanar-me les ferides de la marató, de cicatritzar-les bé, d’anar paint els cops, de refer els músculs, però també de pair les alegries d’arribar més enllà dels objectius proposats.
Realment, la que havia de ser una setmana per descansar es va convertir, en sis dies per donar-li voltes al cap, cinc per gaudir de la vida amb Mar, quatre per treballar, tres per estar amb la família, dos per entrenar i un per córrer la Reus-Prades-Reus.
Complicat panorama, quan només acabar una cursa, sense temps per pensar has de veure com la teua maltreta economia s’enfronta al repte de buscar un calçat a correcuita i provar-lo per una tirada llarga en menys de cinc dies. Era evident, que després d’una marató, el que no tocava era entrenar –sinó descansar- per al que venia, però donades les circumstàncies em vaig veure obligat a fer el que no estava en els escrits per tindre un calçat normalet amb el que afrontar una cursa d’aquestes característiques, amb el que no patir molt i que em permetés poder acabar la temporada amb garanties d’assolir els meus objectius.
Llavors els 2 entrenaments  es van resumir de la següent manera: primer, en companyia dels futurs companys falsetans de la Reus-Prades, més Anna Llop i Imma, van fer 10km per St Gregori-Coll de l’Eudalda i Falset. Segon, amb Albert Blanch i en Joan de Móra la Nova, 10km per alguns trams de la cursa de Móra. En principi, les sensacions no eren dolentes del tot, però el que no podia esperar era posar-me pneumàtics nous i arrasar.

                        Els amics de Trail Roquetes(groguets) es van prendre la R-P-R com una fita per preparar futures ultres.

En tot, això i després d’un descans total de dijous i divendres, ens posem cap a Reus  els de l’entrenament falsetà  i Ferran Piñol, en camí cap a la capital del  Baix Camp. A les 6’30 ja erem allí per agafar els dorsals. A les 7h donen el tret d’eixida i ja només començar fins que arribem a Castellvell Manel i jo ens posem junts i vaig avisant-lo de què de mica en mica anem afluixant, ja que anem a 5’30min/km. En uns 2km ja agafem les pistes de terra, quan decidim no només afluixar sinó posar-nos a caminar, ja que fem una pujada i encara ens queden 50 km per davant.
En aquest moment, veiem com el temps tapadot es torna en pluja –perfecte, vaig pensar-, cosa que ens ajudaria moltíssim donat que aquesta sensació éra força més agradable que la del  diumenge passat  amb aquella calorada. Llavors tinc el presentiment de què la cursa no tindria més història que la d’anar fent quilòmetres i més quilòmetres fins acabar. Una coseta que crec resaltar és que pujant a Prades, veig en aquelles escarpades pujades un bon moment per baixar el meu ímpetu i fer més feina de formigueta; km a km amb els bastons vaig pujant mentre gaudisc de les lliscoses pujades d’aquell bonic paratge i m’entrecreue amb els ciclistes de l’Extreme Man.
Llavors em trobe un avituallament, un dels tants que hagueren i –quin avituallament- veig més una superparada de menjar que un avituallament, ja que allí havia de tot el que us pogueu imaginar(entrepans, donuts, birra, isotònics, sucs, llaminadures, fruita...) i com no, molta simpatia. UN 14 per a l’organització.
Llavors pare a pixar i em veig que Ferran, em diu –no pixes tant, que no la tens tan gran- i isc volant darrere de Manel que se’m despegava a tots els avituallaments. En 2 km l’agafe i seguim corrent junts fins a Prades.
En Prades, en aquella plaça tan bonica, m’havia marcat que faria de 5 a 10 min de parada, per aiguar-me bé, bon entrepà, 2 cervesetes (no us sona això a UT LES FONTS, ja que abans no l’havia ni tocat) i a la marxa. Com de costum, Manel s’en va al·ludint qüestions de malestar per parada excesiva. El deixe i quan em toca isc d’aquest pintoresc poble per una llarga carretera d’asfalt cap a uns  paratges frondosos els quals només deixen passar un poc de sol entremig de les copes dels arbres.

                        Al centre, estic fent un àpat i si us fixeu el xic de la cinta del pulsòmetre porta als peus la meua futura i  revolucionària adquisició després del  fiasco de les Asics Kayana: Quechua RT 360º(tanca de cordons de Salomon, bon esmorteiment, comoditat). Els bastons de sota són meus: amics indefugibles per les muntanyes de Prades.

Em tocava anar al meu ritme i anar un pelet ràpid si el volia agafar, llavors tracte d’anar incrementant en el meu ritme, però sense que hagués de pagar amb la meua salut. Anava a 8’00min/km i de mica en mica, vaig mirant que allò baixara. Ho faig baixar fins a 7’45, i amb les pulsacions a 165 ppm passe 10km  fins que camí de la Febró en una baixada llarguíssima i molt sinuosa, d’aquella tipus camí de ferradura, em veig amb ganes de gresca, i tot i que amb molta cautel·la,  vaig passant corredors esquiant en les baixades ben assenyat i amb una concentració digna dels meus millors dies. –Ara és el moment, veig a Manel, primer, l’espere, però veig que no puc frenar el meu entusiasme sense acabar la baixada, llavors decidisc deixar-lo enrere i  no aturar-me fins que veig la pista de cement que em porta fins Vilaplana. Llavors altra vegada,el sol havia reviscolat i de quina manera, jo tenia un flato que em moria i deixe que Manel em passe.
En arribar a Vilaplana, veig com Manel ix de l’avituallament just quan jo entre. -Res, pense- he de hidratar-me i refrescar-me bé que les últimes tres hores de cursa es presenten magres. Aleshores, isc d’aquell nucli  i em dispose per patir de valent durant dues hores.

                     El de blanc assegut és Ferran Piñol i el de verd d'esquena Joan. En Prades, romanien junts; el calvari fou pel primer en perdre Joan: quina desesperació en meta!!!!

Al següent, i penúltim papeo, a l’Aleixar faig un glopet de birra un mos d’entrepà així com omplic a vessar les cantimplores, ja que veig que això pot fer-se inacabable. Llavors 6’5 kms que semblava que no s’acabaven mai amb mal de peus com a protagonista i una sensació mai observada: l’arrencada i el manteniment de la marxa a una certa velocitat em feia notar un poc de dolor als testicles. Tot i que al principi, decidisc no fer cas, finalment, passe a velocitat de passeig que tot i que a pas ràpid, no arribava a considerar-se com a córrer. I així, fins al següent avituallament (Boca de la Mina) quan em refresque desesperadament en la font ansiant veure ja línia d’arribada. – Un últim esforç- em dic, i veig com aquella arbreda s’acaba i jo seguisc caminant per acabar en la Plaça de les Baldufes que en un  no res em portaria a fer dues cantonades  per arribar i donar gràcies per haver-ho fet i per tindre darrere una organització tan precisa i agradable.
Avaluant, en definitiva, crec que les 7h 13 minuts em deixen a poc de les 7 hores desitjades, però m’emporte  un bon sabor de boca per haver respost molt bé tot i les dificultats, sense caigudes, sense errades i havent gaudit sempre de la bona companyia de Manel, així com de Joan i Ferran.
Salut, cames i gassss!!*!!
Peret
Pd: i avui, després d’una entrada sense posar cap novetat al Cursionari, tornem amb doble ració de la mà de Pau Ferré del Club Excursionista Priorat.
1) Baixar el pistó: expressió multidisciplinar que ve a fer palés de què la capacitat humana té un límit i que cal fer-se’n càrrec d’ell abans que puguem emportar-nos un disgust. Això pot donar-se tant dintre d’una cursa com al llarg d’una temporada donat que el descans també és part de la formació de la massa muscular com configura la  temporada atlètica.
2) Gasss!!: expressió també compartida amb altres esports amb la qual onomatopeïcament donem a entendre que accelerem; així podem ser els millors o si més no, els que més guadeixen de la pràctica muntanyenca.
3) Arremetre:  Mot amb el qual podem anomenar tant l’atac a un adversari que ens precedeix en la cursa com a la persecució pròpiament dita.
4) Anar fos: expressió usada per un moment de la carrera en el què les forces no ens responen o en què el cansament s’apodera físicament i mentalment del cos de l’atleta. Sinònim d’ anar desmanegat o d’ estar cadàver.