Baixant dels núvols i volant cap a la Pobla

"I això era un noi que vingué unflat com un titot de terres xertolines i pujant riu amunt hagué de tornar a la realitat". No és un conte és ma vida,  i una vegada que estàs a dalt del núvol et toca baixar i tornar a la feina, a la rutina, a pagar pagar i pagar, i per sort, a gaudir de la xicona i dels entrenaments.

                Vet aquí que el mal de cadera, anà passant, i el botifarró en que s’havia convertit el dit menut del peu dret va anar convertint-se en alguna cosa més humana. Una setmaneta i llest! Està clar que no vaig tindre cap problema en concedir-li pacientment al meu cos allò que ansiadament demanava, descans,  tot i que diumenge a Mar i a mi ens esperava el cap de setmana merescut que la meua coach ens havia recomanat; era una nit en Siurana i una caminada per la Serra de Montsant(Cornudella-Sant Joan del Codolar-Roca Corbatera-Albarca-Cornudella) en la que vàrem abandonar els dos per motius de mal marcatge i una mala logística(si bé tinc gran part de culpa per ser un inútil integral en tema de mapes, i no saber suplir la inexistència de track per eixa ruta), havent de tornar des de la Corbatera fins al nucli rural, per tal de gaudir d’un excel·lent àpat a la Fonda Recó.

                I dilluns, en unes ganes boges, tornà a la càrrega amb aquella ruta de Falset-Bellmunt-Falset, però amb una xicoteta variació cap al final, trencant per Serra de les Obagues per tal de trobar-me en un nou tros preciós i en el que m’estalviava 1’5 km d’asfalt innecessari. He de dir que pel coll del Molí (pujada no molt pronunciada) em vaig decidir a aguantar el ritme, aconseguint-ho a 6’12 durant 1’5 km, afluixant en el trencant que anava cap a Serra Obagues durant la pista i posant velocitat de creuer per gaudir aquell tros tan magnífic que finalment em duria a interconnectar els coneguts 4 camins.

                Un gran dia per provar sensacions, ja que aquella cadera em recordava que li vaig exigir molt en les baixades no fa ni 10 dies. També les noves ASICS GEL TRAIL ENDURO (sense tant esmorteïment com les TRABUCCO  però amb molt bon grip per al meu gust ) em donaven un bon resultat a l’espera de veure la comparació amb les batalladores RAPTOR(currículum de 120km hehe, amb això les ENDURO mai podran).

                Finalment, 19km 850 m + i  1h 55 min a 6’05, em deixen amb molt bones sensacions,però un pel coixet(coneixement Peret que el més fort encara està per arribar!).

                En un parell de dies, toca fer test,  contrastar, posar a prova vàries coses: Orellanes per menjar,  marranada energètica per beure i les Raptor als peus, tot adobat amb una miqueta de pluja, que en certs moments es va ver intensa. En fi, no hi ha obstacles si un vols, i amb aquestes condicions en els corriols de Bellmunt i les sendes falsetanes anava com l’aigua, rebaixant en la distància i desnivell esmentats el ritme mitjà fins a 5’55 i anant-me’n a descansar molt satisfet de la feina.

                Divendres, per falta de temps, vaig improvisar un trot suau amb alguna sèrie(de manera barroera)  combinant asfalt i muntanya amb  el pas per la Creu de Santos-Sant Gregori (ahí a fons), baixant pel tunel fins al castell(pujant i baixant-lo  a fons de manera circular per la part del Portal dels Bous) i acabant rendit a casa.

                Diumenge teníem una gran convocatòria per entrenar amb 2 grans corredors del CEP, Jordi Rofes i Armand Pi, i altre en estat creixent com és l’Albert Blanc,de la Picossa. Sens dubte, el recorregut Falset-Observatori de Llaveria-Falset, m’agafava esperant com si fos un nen amb moltes ganes d’aprendre, de gaudir amb coses noves i de deixar-me dur per la guia i el gran ritme que em marcava el mestre de cerimònies Jordi, qui ens portà per llocs, de vegades envoltats d’arbres, de vegades oberts a paisatges clars i pedregosos, però amb el regust d’haver adquirit coses bones més enllà dels 20 km i més de 1000m de desnivell +.

Dilluns seguia, forçat per no poder fer res dimarts i em vaig cascar 20km per la cursa de Falset, sense més història. Així em plante el dimecres amb la btt i ganes de ajuntar el que conec amb trams nous de terra. Finalment, unisc Falset i Marça per asfalt, trobant una pista encimentada que em baixa a un barranc i em porta una pista de terra que voreja Capçanes i per enmig d’unes vinyes em posa a tocar dels Guiamets; llavors després de pujar un petit port veig una senyal de fusta i em fique sense pensar-m’ho fent un poc de sender de bosc i d’horta per acabar en un caminet(Camí del Matissar) que em duria finalment al centre dels Guiamets(gran descobriment!); la inspiració, no s’acabava, i confiant en el meu sentit de l’orientació, tantes vegades menyspreat, faig un poc el kamikaze  baixant els revolts des de l’altre poble i abans de passar pel pont de pedra  observe un altre pal de fusta(Molí de la Bleda) que després de passar per alguns trossos, granjes abandonades i fins i tot un búnquer em porta per unes pistes dragonkaniànes fins al centre de la Serra d’Almos. Ahí ve l’avituallament de luxe(coca salada i cervesa) i de tornada cap a casa pels mateixos camins.

                Al dia següent, l’absència de Mar, em posa en circulació per tal de fer la mateixa ruta del dia abans, però seguint fins al mas del meu amic Jaume, el Mas de Pena, on bec una estona, em menje una poma, xarre i seguisc per un altre pal que deia Capçanes; aquesta vegada però, no tinc tanta sort i acabe en un atzucac que m’impedeix fer una ruta circular; llavors torne a la Serra d’Almos i cap a casa falta gent. 75km en 2 dies, amb una trek de fa 10 anys...- no, si encara m’enganxaré, he he!! -.

                Del dijous passe al diumenge, i en la cursa de la Pobla de Massaluca, em decidisc a fer-la per estar relativament a prop de casa tot i no ser afí a les meues  característiques.  El començament va ser bastant mesurat, ja que em vaig posar a còrrer amb els dos germans Sales de la Cameta  fins que va passar el company d’equip Pau Ferré, amb qui vaig rodar un parell de quilòmetres fins que ell parà a pixar i jo continuà amb Rafael Subirós (Trail
CER). La veritat és que aquelles pistes tan ràpides no m’agradaven gens i esperava en candeletes que arribara una baixada tècnica(la del pantà) des d’on anirien a parar a unes pistes bastant corredores on quasi plegue per culpa d’un flato horrorós. Res, dos pets  i per avant, 7 km serien qüestió de poc temps i en una pujada vaig amb uns d’Arbeca Runners passant a gent d’asfalt. En tot això, em plante al darrer avituallament, on xarrant amb el  cosí del meu cunyat, em diu que venia Sergi Sales, fet que provoca en mi una reacció espaordidora, llançant a mig menjar el plàtan i eixint com un posés cap a la meta. Faltarien uns 3 kms per a l’arribada i, sent evident de què havia perdut molta energia, arracant ràpid, baixant com un cavall i caminant poc, em decidisc a posar una estona el pilot automàtic costera amunt i esperar a que arribara Sergi Sales. Llavors quan faltaven uns 750 m per arribar a la fi, prove a vore que queda de les meues reserves, em decidisc a tirar i arribe just abans que ell per 5 segons, quan jo haguera signat haver acabat per darrere dos minuts. Lema: si ho pense no ho faig.

                Tota aquella vesprada, igual que el dia en què vos escric aquestes línies transcorren amb molt mal de malucs, articulacions,però amb ganes de més mambo. La propera havia de ser Rasquera-Tortosa, però tot i que el pressupost previst era per 12 curses ara el cos em demana més(cap a les 15, mirant cap amunt). Llavors, qui vullga apadrinar un corredor per 1euro/cursa, li puc passar el compte hehe!!

D’altra banda, a tots els lectors i seguidors del meu bloc vos donaré l’oportunitat de què vos beneficieu de les avantatges de la meua proveïdora de vambes i material running. Es una botiga d’Elx per internet que  s’anomena www.deporr.com  Allí introduint el codi PERE-X10 obtindreu un 10% de descompte, tenint com a altres avantatges que no cobren ports ni res per canvis o devolucions. Espere que vos agrade!!

Finalment, acabaré amb un parell de paraules per al CURSIONARI:

1)      No pares!: expressió amb que uns corredors fan referència a les ànsies d’altres per fer més curses, entrenar més, en definitiva, lliurar-se cada cop més a aquest esport que, es ve a concebir-se com una droga(i per això enganxa).

2)      Disciplina:  -és el que em dic a mi mateix quan en una cursa m'estic desconcentrant o perdent les forces- segons l’amic Narcís de www.no-city.com.  Aquesta qualitat, que l’atleta pot anar educant de mica, serveix per no decaure en alguns moments de competició i també per eixir a entrenar en dies dures com quan hi ha pluja, fa fred a l’hivern...

                             Des d'ací envie tota la força al Puça en la seua 2a aventureta pel desert. Ànims!!!!

L’ABANS,EL DURANT I EL DESPRÉS D’UNA ULTRA per Pere

                En el temps que he trigat sense aparèixer per aquest bloc han ocorregut, com no podria ser d’una altra manera,  moltes coses al voltant d’aquest event tan important en la meua vida, tan personal com esportiva.

                En primer lloc, una vegada acabada la Cursa de Miravet, només em restava tancar el procés d’entrenament, afiançar el procés muscular amb màquines i descarregar tota la tensió en el fisio. De la primera cosa, he de dir que vaig fer un parell d’entrenaments d’entre 15 i 20 quilòmetres, el segon dels quals em resolia una incògnita sobre aquell camí que anava a Bellmunt (on finalment vaig poder  arribar), gràcies a l’ajuda i gran companyia del col·lega d’equip Jordi Rofes. Amb les màquines vaig treballar el que tocava com ja venia fent i amb la piscina de la darrera setmana patia un parell de rampes en cada peu respectivament, que venien a marcar totalment el límit del procés preparatori. Així doncs, el massatge al de Santi de Móra em deixava completament a punt per a la cursa, i també marcava el punt d’arranc d’ansietat per l’espera .

                Amb tot divendres, m’aixeque per anar a la feina  i aquesta em serveix per evair un poc la ment, -res- pense- en qüestió d’hores seré camí de Xerta-. És el moment, doncs, Mar agafa el cotxe i em porta cap al bonic poble del Baix Ebre. Llavors, -mal comencem- falten deu quilòmetres per arribar i ja he oblidat les meues cames suplementàries, els bastons, o el que  el mateix un parell de mesos de dedicació a les escombraries. Per sort, el Dídac de Miravet, em resol la papereta amb els seus (i Déu meu quins bastons,  es nota que és un ultrafondista!).

                A la nit em despedisc de Mar m’instal·le i a pel primer assalt: una etapa molt plana amb tendència a emportar-se per davant qualsevol corredor que no li pose dos dits de cervell. En el meu cas, al principi, em vaig contagiar arribant a 4’20 en algun moment,  però baixant a mitja cursa per acabar-la a 6’15 i guardar gran part de les forces pel palissó de l’endemà.

                El segon dia, mal dormit(el tros de fusta de l’alberg em vaig deixar l’esquena pitjor que vint garrotades) mentre escalfe cap al punt d’eixida pensava que allò no em costara la retirada. Per això, i segons la meua preparació del coaching, vaig decidir “tirar” de bons pensaments, de bona música al mp3 i gaudir del paisatge per tal de fer-ho el millor que sé i tornar a Xerta sà i estalvi.

                Ja pel km 10(Paüls) comence a notar una certa molèstia a la ròtula dreta, però pense que és molt prematur ni pensar que seria per sempre i ho reconceptualitze com un simple doloret que es podria minvar en 15 o 20 kms(sinó ja tindria temps per pensar malament). Llavors tocava menjar i beure bé, però sense tocar la que diuen que és la millor beguda recuperadora(la cerveseta). Això formaria part de la meua estratègia, ja que decidisc concedir-me aquest suc en arribar al km 40(Font de Sant Roc) com un premi per arribar fins allí(punt de vital importància).

 La veritat és que va ser tot un plaer conèixer-me un poc més i saber com funcione en condicions extremes.

                D’ahí tocant asfalt i pujant i baixant el que no està en els escrits vaig a parar, junt a Albert de la Cameta i J. Maria de l’E. T.Tivissa a Prat de Comte on gaudim d’un bon menjar en companyia d’uns pocs aficionats que ens animaven per tal de no glaçar-se com nosaltres. Era moment de fer  una pujada tremendíssima i dalt del Tossal de l’Engrilló tenim líquid i control amb la sorollosa i simpàtica gent de la Ribera(gràcies guapets!).

                La meua petita victòria ja estava a prop així que seguia  guaitant el regal   que el paisatge em brindava. Llavors, arribe i... sí, la cervesa a punt, l’entrepà, més cremeta especial, banyet de peus i  samarreta seca de www.mcoach.cat per ajudar-me a traure foc dels talons si calguera.

                Ara si que isc content, tot i que els problemes estomacals em duen de bòlit(aaaai la meua tasseta!), però res, avant... que el pròxim papeo era a només dotze quilòmetres i llavors hauria més cervesa i pa amb tomaqueta i pernil. Seguisc en la constant de pujar tot el més ràpid que puc ,dins les meues possibilitats, i a les baixades fer el que puc (les baixades eren de 5 a 8 kms totes) i era com una sensació d’èsser absorbit  per la muntanya corrent i malgastant tota l’energia que hagueres desitjat guardar per arribar fresc. En fi, és la llei de la natura: el ser humà mai podrà dominar-la(almenys del tot).

                Els alfarencs ens reben amb els braços oberts i tot el menjar i l’afecte a punt per afrontar els últims 20 kms amb les forces que quedaren i molta il·lusió.

Res, anar fent era la qüestió, i ara amb uns i després amb altres, fent una miqueta el cabreta per trencar amb la monotonia, passaven els kms fins arribar a l’últim sòlid (Font Nova). Ahí agafe platans a dojo per previndre rampes i bon pernilet que hem de llançar el que ens queda.

                9 kms, sense més història que pensaments estranys, colps de bastó amunt i esquiant cap avall per jugar amb la ment i fer-la la meua aliada en moments de fatiga màxima. Allí a 2 kms veig un poble, però –horror, no és Xerta- sinò Paüls i he de seguir tirant més i més.  Llavors sona en el meu cap la dita de ma mare per tu ha de passar   i  prenc el coratge suficient per acostar-me al lloc per on els especuladors valencians volen robar l’aigua de l’Ebre i per enmig d’oliveres fer uns 3 kms inacabables que finalment em porten als carrers del poble, ahí la gent animant em dóna l’alè suficient per donar l’últim colp de taló i fer cap als lluminosos blaus del cronòmetre. 13 hores, 17 minuts i 7 segons que,  en relació a com estava tot, era meravellós.

L’últim dia era per passar-ho com poguera,amb els  bastons i a poc a poc. Bastons? Sí, però de poc a poc res, ben menjadet, sals, i el de sempre, baixa –trot , puja- cop de bastó. Així, en lloc de comptar em dedique a descomptar, a restar, a lluitar, i a aconseguir el meu objectiu. Finalment, arribe amb  Albert Queralt del Trail Roquetes amb qui faig una entrada més pròpia d’un guanyador i acompanyada de l’abraçada i la felicitació efusiva de Karim(director de cursa).

                El temps final de 20:22:02 en  una cursa marcada pel  respecte i la temor cap a les muntanyes, però també en la confiança feta en la feina ben feta i en no decebre la magnífica col·laboració de www.cenoteslabnaha.com .

                Ara ens toca una setmaneta de relax, i desconnexió d’aquest món per recuperar-nos i concedir-nos Mar i jo un cap de setmaneta de premi. Ens el mereixem!

Salut i cames!!*!!

Pere

Moments per gaudir dalt d’un lloc on només feia que pensar en tot el que he fet i tot el que em  queda. La vida continua!

Pd: I per celebrar la UT, que millor manera que seguir amb el CURSIONARI:

1)      Fotre un pet(gentilesa de Lluc Maresma de Sudactiu): expressió utilitzada en curses de llarga distància que es dóna quan el corredor, ja siga per causes físiques i psicològiques, es troba en una situació de no poder més i, en conseqüència, abandona. També pot ocòrrer, però en curses més curtes, tot i que per falta de preparació.

2)      Tirada(per Floren Sales de Sudactiu): expressió que identifica el volum de quilòmetres que pot fer un corredor per entrenar. Així pot fer la tirada curta, p.ex. per eixir d’una lesió, quan s’aproxima una cursa o a l’inici d’aquest esport; o llarga, quan s’hi  troba amb forces, per preparar una ultra o senzillament perquè ha d’exprèmer el poc temps del que disposa en el cap de setmana.

Rumb a Xerta, passant per Miravet

Aquesta quinzena començava, després del gust agreidolç de la cursa de Ginestar, amb molta cautela, descansant dilluns, mig amb el canguelo(especulacions sobre una possible fascitis plantar) i demanant hora inajornable per al fisio de cara a minvar els pertinents mals rotllos.

                El mateix descans –merescut d’altra banda- seria la tònica dominant en els dos dies següents, fins que dimecres el fisio, després d’una interessantíssima i  educativa sessió- em donà la nova de què de fascitis res de res, però que havia de fer uns reajustaments físics per tal que allò no tornara a ocòrrer (o si més no minvar-ho al màxim cas de tornar-hi).

                Aleshores, dijous com qui no vol la cosa, pensant en les meues forces, decidisc reinventar-me, agafant els bastons i fent un tomb clàssic d’uns 15 km per les muntanyes del voltant de Falset. A més la combinació d’aquests amb les noves Raptor, em donen un bon resultat de referència(15km 1000m + i 2h 26’). Amb aquesta satisfacció em done el capritx de fer un tomb a peu amb la meua companya per dins del casc urbà.

                Ja en dissabte, i després del  fiasco del companys de Roquetes en Benifallet, em prepare una sessió a correcuita(Falset-Pradell-Torre F.-Falset), la qual acabe trencant i fent més asfalt del que tocava i fent camp a través per tal d’acabar endinsant-me en un tram (Vinyes del Mas d’En Rafel) de la cursa de Falset que em dugué a traçar rumb directe cap a casa.  Un descobriment, una sensació[1] va ser que per tercera vegada en menys de sis mesos, aquell camp de vinyes va accentuar els meus problemes gàstrics. I com si d’una pel·lícula yankee es tractara, hi ha final feliç amb un bon crono de 23 km 1035 m + i 3h 23’.

                Diumenge la triada descans-família-parella conformen tota la meua mobilitat.

                Dilluns tornaria a la feina, amb un ritme més assossegat, mirant bé les meues reaccions en tot moment, i la cursa llarga de Falset, però sense Sant Gregori ni  tartera em donen un crono de 3 hores justes en 20k mi 1050m +.

                Després del descans de dimarts, forçat per motius de feina, torne a arrencar el dimecres amb moltes ganes d’aventura, ja que hi ha un tram entre Falset i Bellmunt que se  m’havia convertit en un atzucac[2]. Llavors amb una miqueta de fred, a les 9 del matí amb bastons, la motxilla UT i les Raptor em pose en camí. De moment fins que isc de Falset, passe per Serra de les Obagues, m’endinse en les rodalies del Mas Martinet( provant el nou pontet de troncs que els companys del Club Excta Priorat van construir) per passar el Siurana, torne a pujar de nou cap a les vinyes del Palacios i llavors agafe un trencant cap a Bellmunt(deixant de banda el de Gratallops) per tal d’arribar a uns camins en els que la senyalització deixava molt que desitjar. Finalment, torne a ensopegar en la mateixa pedra(aquest cop dues vegades) i després de baixar per un camí fins a la vora del riu(-ho sent,  però febrer no és, per mi, mes per barranquisme-), torne de nou cap a casa amb la sensació que no me n’havia sortit, però que l’excursió a aquella banda del riu, ja la tenia marcada hehe. Temps:23km, 1150m + i 3h 15’).

                Un cop gaudit el descans de divendres, em plante en dissabte en ganes de més relax, impacient, però decidisc proposar-li a la meua companya una caminadeta prèvia a la de Miravet, ja que agafar-ho sense tant de temps, podria ser molt dolent. Així ens decidim a agafar des del poble fins al Camí de les Bateries, d’on hem de fer cap, donat que una senyal de batuda de senglars ens posa en sobreavís. De tota manera, 8 km al sac i cadascú a la seua manera preparats per voltar i còrrer el terme del poble templer.

                Ja per acabar aquesta crònica, arriba el dia en el que sé perfectament que he de provar, però sense arriscar. Tot i això hi ha coses que no es poden amagar i hi ha trams que em deixe dur pel meu ímpetú. Les baixades tècniques m’anaren posant al lloc (el millor era baixar-les com si aixafara ous), però el regal de trobar-me un gran corredor que perseguia el meu mateix objectiu, Jordi Bonavila del TR, em va fer alternar-me amb ell estirant-nos mútuament fins  la meta on ell donà el do de pit i em tragué 5 segonets que ens deixaven 46è i 47è, molt contents i amb ganes i força per xalar amb la festassa que la genial organització miravetana  posà al nostre abast.

                Molts consells, molts somriures...

... i ara  el cap i les cames em direcció cap a l’Assut.

Salut i cames!!*!!

Pere

 En la foto en el moment de començar una pujada; aquestes configuraren una cursa molt exigent, però alhora divertida.

Pd:  Vinga amb el CURSIONARI: dues parauletes més!!:

1)       Desnivell: Mesura orogràfica del terreny muntanyós que pot ser positiva(quan és de pujada) o negativa(quan és de baixada).És mesura en metres. En curses de muntanya, és el que dóna importància a aquesta més enllà de la seua distància.

2) Anar doblegat(gentilesa de Maria Garí, del CEM la Cameta Coixa): expressió aplicada a els moments de la cursa en els quals la persona que corre es troba al límit de la seua capacitat física. En aquest moment, pot abandonar o descobrir coses en aquella que mai s'haguera pogut imaginar. Sinònims: anar/acabar desmanegat. També es pot fer servir en infinitiu(doblegar) per superar a un altre corredor o corredors.

               

               

---

[1]  Dic sensació perquè altre dia modificant la cursa llarga de Falset, és a dir, fent drecera des del Camí del Polvorí cap al Coll de l’Eudalda, sense passar per les vinyes…ves per on, de la panxa res de res!! Això confirmava les meues sospites(alguna coseta hi havia en l’aire que no em sentava gens bé).

[2] Arabisme català, pràcticament, sense evolucionar, que equival a carreró sense eixida.

Somriures i llàgrimes (original anglès: The Sound of Music)

Amb el títol de la pel·lícula estadounidenca de Robert Wise començaria una setmana atípica: atípica en el sentit de què veuria el seu inici en un diumenge en el que, després d’haver accelerada la rutina de la setmana pasada, vaig aprofitar aquell dia per donar el tret d’eixida a la següent i així poder fer les hores corresponents a la ultra eixa setmana, sense deixar de banda el descans(sagrat i merescut) de 3 dies, abans de  la cursa de lo Frare.

Aleshores, he de dir que el primer diumenge, anava en moltes ganes d’aprendre costara el que costara. Per davant teniem, doncs, 22 kms en una ruta circular Falset-Pradell-la Torre de Fontaubella-Falset, si bé aquest últim tram jo el vaig allargar un parell de quilòmetrets més per tal de tindre  provisions quilomètriques en la nevera muscular(ja se sap: no deixes per demà…), ja que amb  el fred que estava caient a la comarca podria que altre dia fóra encara pitjor.

Així doncs, diumenge al matí  el Jordi Rofes i jo ens posarem a la marxa des de la benzinera, un trosset d’asfalt i ràpidament cap a la pedra de Sta. Càndia. Des d’allí, en un tram totalment nou per a mi,  enfilàrem per una pista cap a  la carretera i d’allí per una baixadeta  cap al mateix poble de Pradell. 1’5 kms d’asfalt ens comunicaren amb  el centre de la Torre de Fontaubella, des d’on per una altra pista enganxàrem en el camí vell de la Torre a Falset.  Arribats al creuament  del camí que va cap al Camí de les Bateries jo em desvià acomiadant-me de Jordi que seguiría recte cap a Falset. Jo seguiría per l’esmentat camí per fer una baixada de barranc, pujar-la i agafar pista(unes petites sèries) i de nou per la carena amunt fins a tornar al camí vell de la Torre. Un cop allí em decidisc  per pujar des de la Creu fins al Pla del Castanyer i d’allí enfile cap a casa que ja és hora.

Dilluns vaig voler descansar ,però ho vaig fer de manera activa, ja que la meua parella volia fer uns quilòmetres de camí.

Dimarts, encaixe les hores d’entrenament  enmig de les de feina i,. sensacional: 50 minuts d’espinning, 20 llargs piscina i tots els exercicis de la zona lumboabdominal.

Ja per acabar amb la teca, prèvia a la cursa, dimecres em decidisc a fer uns 20 quilòmetres per la cursa llarga de Falset, de manera bastant satisfactòria i amb bones sensacions.

Llavors, ara el que tocava eren 3 dies de pau i tranquilitat, passeiget, menjar bé, hidratar-se i desconnectar un poc mentalment(és més complicat del que sembla).

Per acabar en aquesta  setmana, diumenge Jordi, Josep, Armand, Pau i jo ens posem en camí  cap a Ginestar. La cursa de lo Frare crec que era un nou repte per a mi, amb el dilema de si estrenaria les noves SPORTIVA Raptor o optaria per les Mizuno grogues ja amb més quilòmetres i una plantilla esmorteidora. Aquesta darrera opció és la que decidisc i la que em fa patir molt els últims 4 km de cursa, ja que comence a sentir un mal de peus que em va fer sentir un mal que no recordava des de la passada cursa de Falset.

He de dir que, d’acord amb el que és aquesta cursa, em vaig deixar contagiar per la seua rapidesa, ja des del principi, eixint com un coet i remetent als primers collets. La táctica era parar el tren fins a mitja cursa: ho aconseguisc  fins al km 12 no sense anar agafant renda en les costeres amunt, ja que els finals encara me’ls he de currar. Cap al km 15, en plena baixada, em trobe amb tot un subcampió de Catalunya de raids, Josep Benaiges, amb qui rode 3 km i escaig però he de soltar l’accelerador per què és quan comencen tots els meus mals. Ahí és quan decidisc posar el pilot automàtic i fent el cor fort i prement les dents acabar com siga. La pista se me fa eterna i l’asfalt  no et vull ni contar. Em passen 3 o 4 corredors fins que al girar al darrer revolt veig que apareix el Samu de Xerta, moment en el qual m’oblide de tot, dels mals, de l’aire, dels plors i arribe en un bon temps(2’18), però sense respiració i amb un mal de peus que a partir d’ara em condicionarà molt tot el que faça. EL FISIO DICTARÀ SENTÈNCIA!!

Una vegada més l’organització com molts dels corredors es van interesar per la meua salut i el company d’equip Pau em fer costar fins a l’hospital de Móra i el CAP de Falset. 1000 gràcies company!!!

Salut i cames!!*!!

Pere

En la foto un tram molt bonic(Pujada al Frare) en el que tracte de donar el màxim que puc amb desnivell positiu.

Pd: Avui afegirem dues paraules més al CURSIONARI.

 - Pitrall: porció de paper plastificat que ens enganxem en la part anterior de la samarreta els i les corredores per tal d'identificar-nos amb un número. En totes les ultres i en alguna mitja, posa també el nom de la persona.

- Xip: Eina de plàstic que serveix per segellar el nostre pas per determinats punts de la cursa, inclosos l'eixida i l'arribada. Amb aquesta tecnologia s'ha aconseguit donar als temps marcats en les curses la màxima precisió aixó com un seguiment constant de l'ubicació dels participants.

Daltabaixos enmig del temporal

Hola amigues i amics dels quilòmetres!!!!

Ja en una setmaneta en la que tot just en un dia paisc els quilòmetres i el fred del Pastisset, dimarts em pose de nou a la feina amb 17 km i 900+: la cursa curta de Falset més un trosset de la llarga (el tros de la tartera per un altre dia millor!). Crec que és un bon començament per anar fent feina de formigueta en una setmana en la que me les hauré d'enginyar per traure els comptes de quilometratge de cara a la UT de Xerta.
Dimecres, toca descans i complir amb els quefers de casa i de la feina, i de pas pensar un poc en les curses de Ginestar i Miravet.
Dijous, decidisc fer de xiquet bo i no allunyar-me de les carreteres amb la qual cosa faig Falset-Capçanes-Falset-dipòsit de runes-ctra. de Bellmunt i cap a casa. Total 22 km i una gran satisfacció per tornar a tastar aquell verí de l'asfalt prioratí.
No reprenc la feina fins divendres en el qual torna a eixir-me la iaia previsora que porte dins, i faig cap a Miravet on gràcies a la cortesia del meu cunyat, puc gaudir d'una horeta d'espinning i uns bons exercicis lumboabdominals en el seu gimnàs cassolà. Total una horeta, 40 quilometrets, vàries sèries llarguetes de musculació en l'esmentada zona que em deixen un bon regust de boca. De moment, he tornat a salvar l'escull del temps i ja m'ixen els comptes de quilometratge per aquesta setmana.

La satisfacció em fa que mire amb optimisme cap a la setmana següent: aquesta es preveu un tant atípica, ja que serà de vuit dies començant demà(amb un fred que ja puc posar-me piles, pilons i de tot el que trobe) per culminar el diumenge següent amb la Cursa de lo Frare.

Salut i cames!!*!!

Pd: Per anar continuant amb la feina del CURSIONARI(diccionari de curses: així el bateje des d'ara), vull afegir un parell d'expressions:

- Avui toca cames amb olor a romaní(gentilesa d'Obrint Traça): Expressió que denota que ha arribat el moment de donar-ho tot siga per on siga, com per exemple, de llocs sense marcar. Llavors podem explorar noves coses i enriquir-nos amb l'experiència.
- Salut i cames!! o Salut i quilòmetres!!(la meua Coach em va refrescar la memorieta): Expressions de comiat per a la gent que ocupen aquest xicotet però enriquidor i plaenter món de les curses de muntanya.