L’ABANS,EL DURANT I EL DESPRÉS D’UNA ULTRA per Pere

                En el temps que he trigat sense aparèixer per aquest bloc han ocorregut, com no podria ser d’una altra manera,  moltes coses al voltant d’aquest event tan important en la meua vida, tan personal com esportiva.

                En primer lloc, una vegada acabada la Cursa de Miravet, només em restava tancar el procés d’entrenament, afiançar el procés muscular amb màquines i descarregar tota la tensió en el fisio. De la primera cosa, he de dir que vaig fer un parell d’entrenaments d’entre 15 i 20 quilòmetres, el segon dels quals em resolia una incògnita sobre aquell camí que anava a Bellmunt (on finalment vaig poder  arribar), gràcies a l’ajuda i gran companyia del col·lega d’equip Jordi Rofes. Amb les màquines vaig treballar el que tocava com ja venia fent i amb la piscina de la darrera setmana patia un parell de rampes en cada peu respectivament, que venien a marcar totalment el límit del procés preparatori. Així doncs, el massatge al de Santi de Móra em deixava completament a punt per a la cursa, i també marcava el punt d’arranc d’ansietat per l’espera .

                Amb tot divendres, m’aixeque per anar a la feina  i aquesta em serveix per evair un poc la ment, -res- pense- en qüestió d’hores seré camí de Xerta-. És el moment, doncs, Mar agafa el cotxe i em porta cap al bonic poble del Baix Ebre. Llavors, -mal comencem- falten deu quilòmetres per arribar i ja he oblidat les meues cames suplementàries, els bastons, o el que  el mateix un parell de mesos de dedicació a les escombraries. Per sort, el Dídac de Miravet, em resol la papereta amb els seus (i Déu meu quins bastons,  es nota que és un ultrafondista!).

                A la nit em despedisc de Mar m’instal·le i a pel primer assalt: una etapa molt plana amb tendència a emportar-se per davant qualsevol corredor que no li pose dos dits de cervell. En el meu cas, al principi, em vaig contagiar arribant a 4’20 en algun moment,  però baixant a mitja cursa per acabar-la a 6’15 i guardar gran part de les forces pel palissó de l’endemà.

                El segon dia, mal dormit(el tros de fusta de l’alberg em vaig deixar l’esquena pitjor que vint garrotades) mentre escalfe cap al punt d’eixida pensava que allò no em costara la retirada. Per això, i segons la meua preparació del coaching, vaig decidir “tirar” de bons pensaments, de bona música al mp3 i gaudir del paisatge per tal de fer-ho el millor que sé i tornar a Xerta sà i estalvi.

                Ja pel km 10(Paüls) comence a notar una certa molèstia a la ròtula dreta, però pense que és molt prematur ni pensar que seria per sempre i ho reconceptualitze com un simple doloret que es podria minvar en 15 o 20 kms(sinó ja tindria temps per pensar malament). Llavors tocava menjar i beure bé, però sense tocar la que diuen que és la millor beguda recuperadora(la cerveseta). Això formaria part de la meua estratègia, ja que decidisc concedir-me aquest suc en arribar al km 40(Font de Sant Roc) com un premi per arribar fins allí(punt de vital importància).

 La veritat és que va ser tot un plaer conèixer-me un poc més i saber com funcione en condicions extremes.

                D’ahí tocant asfalt i pujant i baixant el que no està en els escrits vaig a parar, junt a Albert de la Cameta i J. Maria de l’E. T.Tivissa a Prat de Comte on gaudim d’un bon menjar en companyia d’uns pocs aficionats que ens animaven per tal de no glaçar-se com nosaltres. Era moment de fer  una pujada tremendíssima i dalt del Tossal de l’Engrilló tenim líquid i control amb la sorollosa i simpàtica gent de la Ribera(gràcies guapets!).

                La meua petita victòria ja estava a prop així que seguia  guaitant el regal   que el paisatge em brindava. Llavors, arribe i... sí, la cervesa a punt, l’entrepà, més cremeta especial, banyet de peus i  samarreta seca de www.mcoach.cat per ajudar-me a traure foc dels talons si calguera.

                Ara si que isc content, tot i que els problemes estomacals em duen de bòlit(aaaai la meua tasseta!), però res, avant... que el pròxim papeo era a només dotze quilòmetres i llavors hauria més cervesa i pa amb tomaqueta i pernil. Seguisc en la constant de pujar tot el més ràpid que puc ,dins les meues possibilitats, i a les baixades fer el que puc (les baixades eren de 5 a 8 kms totes) i era com una sensació d’èsser absorbit  per la muntanya corrent i malgastant tota l’energia que hagueres desitjat guardar per arribar fresc. En fi, és la llei de la natura: el ser humà mai podrà dominar-la(almenys del tot).

                Els alfarencs ens reben amb els braços oberts i tot el menjar i l’afecte a punt per afrontar els últims 20 kms amb les forces que quedaren i molta il·lusió.

Res, anar fent era la qüestió, i ara amb uns i després amb altres, fent una miqueta el cabreta per trencar amb la monotonia, passaven els kms fins arribar a l’últim sòlid (Font Nova). Ahí agafe platans a dojo per previndre rampes i bon pernilet que hem de llançar el que ens queda.

                9 kms, sense més història que pensaments estranys, colps de bastó amunt i esquiant cap avall per jugar amb la ment i fer-la la meua aliada en moments de fatiga màxima. Allí a 2 kms veig un poble, però –horror, no és Xerta- sinò Paüls i he de seguir tirant més i més.  Llavors sona en el meu cap la dita de ma mare per tu ha de passar   i  prenc el coratge suficient per acostar-me al lloc per on els especuladors valencians volen robar l’aigua de l’Ebre i per enmig d’oliveres fer uns 3 kms inacabables que finalment em porten als carrers del poble, ahí la gent animant em dóna l’alè suficient per donar l’últim colp de taló i fer cap als lluminosos blaus del cronòmetre. 13 hores, 17 minuts i 7 segons que,  en relació a com estava tot, era meravellós.

L’últim dia era per passar-ho com poguera,amb els  bastons i a poc a poc. Bastons? Sí, però de poc a poc res, ben menjadet, sals, i el de sempre, baixa –trot , puja- cop de bastó. Així, en lloc de comptar em dedique a descomptar, a restar, a lluitar, i a aconseguir el meu objectiu. Finalment, arribe amb  Albert Queralt del Trail Roquetes amb qui faig una entrada més pròpia d’un guanyador i acompanyada de l’abraçada i la felicitació efusiva de Karim(director de cursa).

                El temps final de 20:22:02 en  una cursa marcada pel  respecte i la temor cap a les muntanyes, però també en la confiança feta en la feina ben feta i en no decebre la magnífica col·laboració de www.cenoteslabnaha.com .

                Ara ens toca una setmaneta de relax, i desconnexió d’aquest món per recuperar-nos i concedir-nos Mar i jo un cap de setmaneta de premi. Ens el mereixem!

Salut i cames!!*!!

Pere

Moments per gaudir dalt d’un lloc on només feia que pensar en tot el que he fet i tot el que em  queda. La vida continua!

Pd: I per celebrar la UT, que millor manera que seguir amb el CURSIONARI:

1)      Fotre un pet(gentilesa de Lluc Maresma de Sudactiu): expressió utilitzada en curses de llarga distància que es dóna quan el corredor, ja siga per causes físiques i psicològiques, es troba en una situació de no poder més i, en conseqüència, abandona. També pot ocòrrer, però en curses més curtes, tot i que per falta de preparació.

2)      Tirada(per Floren Sales de Sudactiu): expressió que identifica el volum de quilòmetres que pot fer un corredor per entrenar. Així pot fer la tirada curta, p.ex. per eixir d’una lesió, quan s’aproxima una cursa o a l’inici d’aquest esport; o llarga, quan s’hi  troba amb forces, per preparar una ultra o senzillament perquè ha d’exprèmer el poc temps del que disposa en el cap de setmana.