divendres, 17 de febrer de 2012

Somriures i llàgrimes (original anglès: The Sound of Music)



Amb el títol de la pel·lícula estadounidenca de Robert Wise començaria una setmana atípica: atípica en el sentit de què veuria el seu inici en un diumenge en el que, després d’haver accelerada la rutina de la setmana pasada, vaig aprofitar aquell dia per donar el tret d’eixida a la següent i així poder fer les hores corresponents a la ultra eixa setmana, sense deixar de banda el descans(sagrat i merescut) de 3 dies, abans de  la cursa de lo Frare.

Aleshores, he de dir que el primer diumenge, anava en moltes ganes d’aprendre costara el que costara. Per davant teniem, doncs, 22 kms en una ruta circular Falset-Pradell-la Torre de Fontaubella-Falset, si bé aquest últim tram jo el vaig allargar un parell de quilòmetrets més per tal de tindre  provisions quilomètriques en la nevera muscular(ja se sap: no deixes per demà…), ja que amb  el fred que estava caient a la comarca podria que altre dia fóra encara pitjor.
Així doncs, diumenge al matí  el Jordi Rofes i jo ens posarem a la marxa des de la benzinera, un trosset d’asfalt i ràpidament cap a la pedra de Sta. Càndia. Des d’allí, en un tram totalment nou per a mi,  enfilàrem per una pista cap a  la carretera i d’allí per una baixadeta  cap al mateix poble de Pradell. 1’5 kms d’asfalt ens comunicaren amb  el centre de la Torre de Fontaubella, des d’on per una altra pista enganxàrem en el camí vell de la Torre a Falset.  Arribats al creuament  del camí que va cap al Camí de les Bateries jo em desvià acomiadant-me de Jordi que seguiría recte cap a Falset. Jo seguiría per l’esmentat camí per fer una baixada de barranc, pujar-la i agafar pista(unes petites sèries) i de nou per la carena amunt fins a tornar al camí vell de la Torre. Un cop allí em decidisc  per pujar des de la Creu fins al Pla del Castanyer i d’allí enfile cap a casa que ja és hora.
Dilluns vaig voler descansar ,però ho vaig fer de manera activa, ja que la meua parella volia fer uns quilòmetres de camí.
Dimarts, encaixe les hores d’entrenament  enmig de les de feina i,. sensacional: 50 minuts d’espinning, 20 llargs piscina i tots els exercicis de la zona lumboabdominal.
Ja per acabar amb la teca, prèvia a la cursa, dimecres em decidisc a fer uns 20 quilòmetres per la cursa llarga de Falset, de manera bastant satisfactòria i amb bones sensacions.
Llavors, ara el que tocava eren 3 dies de pau i tranquilitat, passeiget, menjar bé, hidratar-se i desconnectar un poc mentalment(és més complicat del que sembla).

Per acabar en aquesta  setmana, diumenge Jordi, Josep, Armand, Pau i jo ens posem en camí  cap a Ginestar. La cursa de lo Frare crec que era un nou repte per a mi, amb el dilema de si estrenaria les noves SPORTIVA Raptor o optaria per les Mizuno grogues ja amb més quilòmetres i una plantilla esmorteidora. Aquesta darrera opció és la que decidisc i la que em fa patir molt els últims 4 km de cursa, ja que comence a sentir un mal de peus que em va fer sentir un mal que no recordava des de la passada cursa de Falset.
He de dir que, d’acord amb el que és aquesta cursa, em vaig deixar contagiar per la seua rapidesa, ja des del principi, eixint com un coet i remetent als primers collets. La táctica era parar el tren fins a mitja cursa: ho aconseguisc  fins al km 12 no sense anar agafant renda en les costeres amunt, ja que els finals encara me’ls he de currar. Cap al km 15, en plena baixada, em trobe amb tot un subcampió de Catalunya de raids, Josep Benaiges, amb qui rode 3 km i escaig però he de soltar l’accelerador per què és quan comencen tots els meus mals. Ahí és quan decidisc posar el pilot automàtic i fent el cor fort i prement les dents acabar com siga. La pista se me fa eterna i l’asfalt  no et vull ni contar. Em passen 3 o 4 corredors fins que al girar al darrer revolt veig que apareix el Samu de Xerta, moment en el qual m’oblide de tot, dels mals, de l’aire, dels plors i arribe en un bon temps(2’18), però sense respiració i amb un mal de peus que a partir d’ara em condicionarà molt tot el que faça. EL FISIO DICTARÀ SENTÈNCIA!!
Una vegada més l’organització com molts dels corredors es van interesar per la meua salut i el company d’equip Pau em fer costar fins a l’hospital de Móra i el CAP de Falset. 1000 gràcies company!!!

Salut i cames!!*!!

Pere

En la foto un tram molt bonic(Pujada al Frare) en el que tracte de donar el màxim que puc amb desnivell positiu.












Pd: Avui afegirem dues paraules més al CURSIONARI.

 - Pitrall: porció de paper plastificat que ens enganxem en la part anterior de la samarreta els i les corredores per tal d'identificar-nos amb un número. En totes les ultres i en alguna mitja, posa també el nom de la persona.
- Xip: Eina de plàstic que serveix per segellar el nostre pas per determinats punts de la cursa, inclosos l'eixida i l'arribada. Amb aquesta tecnologia s'ha aconseguit donar als temps marcats en les curses la màxima precisió aixó com un seguiment constant de l'ubicació dels participants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada