dimarts, 29 de gener de 2013

Enpastifada de quilòmetres vora el riu


Cursa del Pastisset; crònica:

La cursa ha començat amb una errada infantil de l'organització qui ens ha deixat amb el cul a l'aire als qui encara no havíem entrat al corralet(i per tant, no havíem marcat amb el xip). Jo havia calculat mirant el rellotge del marcador que van ser 45 segons(després m'adone que al final ens ho descomptarien del temps).
Isc sense gaire presses de l'arc d'arribada per donar la pertinent volteta al poble. Llavors em pose en direcció cap a les muntanyes per tal de fer el 1r avituallament, allà pel km 5 i tirar cap a un barranc trencacames, que de manera inacabable ens apurava les energies abans d'enfilar-nos cap a la Creu de Santos(cim de la cursa). L'anècdota ací és que veiem com un corredor, davant l'estupefacció de la resta, ens repasa a tots, salta cap a una roca que fa un metre, s'impulsa i supera el desnivell("Spiderman, l'anomene jo. I no seria la darrera vegada que apareixeria en escena)

Aquesta pujada, com era d'imaginar es fa llarguíssima, però jo vaig complint amb els meus objectius de no desperdiciar gaires energies, ja que a dalt de tot ens esperava l'equador de la cursa i, per tant, quedaven encara poc més de 13 kms.



Vinyet i Mar sempre present durant la cursa en la meua memòria. Ací durant la duríssima pujada a la Creu de Santos.
 

Arribem a dalt de la Creu de Santos on hi ha un avituallament líquid i on m'abrace amb un individu que va disfraçat de Doraemon(el bon humor a les curses que no falte!). Llavors comença una zona mig plana, però molt tècnica on tinc una caiguda tractant de superar a un corredor. Em repose, però tinc la mà sagnant i plena de punxes d'argelaga i a més d'una entortillada de turmell(ara no em fa mal, demà vos contaré!).


El paravent necessari, donat que a eixes altituds els esbufecs del senyor Eolo eren considerables.

S'inicia una llarga baixada cap a una zona boscosa on em sent força confiat i solte molt de gasss. Aquesta baixada acaba en el Balneari de Cardó. Des d'ahí, després de tocar uns centenars de metres d'asfalt baixem fins a altra zona boscosa i, en ocasions tècnica, fins al punt d'inflexió que ens portaria a abordar l'últim repetxonet de la cursa, que és el Mas de Monclús. En aquesta baixada, només em passa un corredor, tot i que crec més oportú deixar-lo passar pel tipus de cursa que faig("spiderman" de nou)

Quan baixem aquell ja ens situem a tir de 6 kms i tinc unes ganes boges d'acabar. Seguisc amb les ungles fora, esgarrapant totes les posicions que m'és possible. Ahí mateix em trobe amb Sergi Sales de la Cameta Coixa, a qui decidisc seguir per tal de buscar un nou estímul; ho faig durant 2 km de pujada, però en la següent baixada l'he de deixar, ja que sóc conscient de la preparació que té ell ara mateix. A la meua cursa! -pense-. Llavors, a partir d'ahí en plena baixada cap al poble encara supere altre corredor i em quede soles en els revolts que em portaran a veure de lluny el nucli rural. Aquesta solitud em fa sentir impotència al tindre la meua segona caiguda del dia, donat que ho faig damunt d'uns esbarzers i les poques branques que hi ha per agafar-me estan seques(llavors no tinc més remei que donar-me impuls en les mateixes punxes amb el resultat que vos podeu imaginarrrr!)

Llavors ve altra zona d'asfalt des d'on ja veiem completament el poble als nostres peus. El corredor que abans havia superat, contacta amb mi, fem bones miques i encara superem a dos corredors més, abans de ficar-nos en les escales de baixada al poble i arribar plegats a l'arribada, alçant les mans plegades i jo fent el gest de fer la pipa en honor a la meua xicoteta Vinyet.

En arribar, com és de rigor, espere en l'arribada als companys d'equip Jordi Rofes, qui arriba 20 minuts després, així com a Armand Pi i Vicenç Brull, que ho fan 40 minuts després que jo marcara.

Finalment, molt content, ja que amb un temps semblant al de l'any passat(3'03) i tot i fer 3 minuts més vaig millorar la 49a posició del 2012 amb una 43a. En categoria senior, vaig ser 32é.




Des d'aquest modest racó no puc deixar de fer-li un xicotet homenatge al meu company de club i de micròfon Vicenç Brull qui tornava a córrer una cursa de les de primer nivell. En la imatge dalt de la Creu de Santos

Després les merescudes cervesetes s'acompanyarien amb un bon plat d'escudella servit amb molt de carinyo per les "Dones Meravelles" enmig del recolzament de la gent tan guapa que pobla el corralet ebrenc.



Finalment, en el moment que vos escric això ja em sent completament recuperat i amb el turmell sà i estalvi.

Salut, cames i gas molt de gassssssss!!*!!



Pd: aquesta vegada els mots i expressions del Cursionari van de mà d'eixa gran atleta muntanyenca de Xixona que és Vicky Romero(CEX):


 
1)      Fals pla: pareix pla però no ho és i així animes una miqueta a qui et pregunta.

2) Peruana: costera llarga i inclinada

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada