UT LES FONTS 2014 o el plaer de córrer

Divendres a la nit començava la festa, començava la UTF’2014. Una nova il·lusió posada en marxa enmig de la precarietat, de les retallades... però també d’un esforç suplementari per poder estar en el corralet del Baix Ebre. De la mateixa manera que el meu germà Pep, Trail Tarraco feren abans el meu gran amic Adolf Marco es disposava a posar el seu granet de sorra  en aquest gran equip que aconseguiria el seu objectiu dos dies després.

            Després d’arribar amb el temps just per un contratemps d’última hora, Adolf i jo muntem el xiringuito a l’ajuntament de Xerta i volant cap al Casal xertolí per poder prendre part a l’eixida. L’anècdota té lloc quan el matalàs d’Adolf es punxa gairebé al arribar jo a meta, cosa que ens esmenen en qüestió de 10 minuts els cracs de l’organització(com sempre de 14)

A les 21 hores té lloc aquesta.

            Jo, a diferència de fa dos anys, vaig pensar que calia arriscar i així des d’un principi em decidisc aquella mateixa nit provar les MOUNTAIN WAREHOUSE EXTREM(unes britàniques desconegudes però amb sola Vibram i llaç ràpid que el meu germà em va regalar); altrament, també pense que puc pagar car un ritme alt el primer dia cosa que  també  oblide al cap de tres quilòmetres, donant gas per anar passant a corredors, ja en el primer avituallament(Ossera).  La cursa pràcticament no té més història que la d’anar seguint el ritme endimoniat que porten Monty i Albert Blanch(CEM La Cameta Coixa). Així els aguante fins a la hora i mitja de cursa, moment en què estic a punt d’arribar a Aldover, 2n avituallament, on m’esperava Adolf, de qui recibisc ànims i a qui deixe la tèrmica, ficada a la cintura fins aleshores de més en una nit perfecta per practicar aquest esport..

            Quan deixe a Adolf, pense que és moment per anar fent donat que el dissabte serà molt llarg. Llavors vaig dosificant-me, tractant de no perdre el camí, cosa que passa a prop del 3r avituallament. Allí un grup de corredors es desvien per sota d’un pont de manera incorrecta, cosa que esmenen uns crits irruptors en el silenci normal d’aquella zona.

            Per acabar l’etapa, torne a Xerta parant el crono en 2’02, plat de pasta en companyia d’Adolf i a dormir el que es puga.

Al dia següent  després de dormir més bé poc, com en la MIM,  a la Sala Polivalent, en vestisc i després de planificar un poc l’etapa ens adrecem al Casal per tal de desdejunar el màxim possible. Carregue de gels i barretes, foto de rigor en el fotolog pel debut ultrafondista llop i sonant el mític tema “Run with you” dels Midnight eixim en busca dels 70km i 4000 m +. Als peus porte unes Saucony xodus 3.0 bastant castigades: després les canviaria.

Anem vorejant el canal i considere que encara he de caminar molt fins veure la llum del dia. D’aquesta manera, quan portem 5 o 6 km vaig fent, però de seguida trenque el guió passant pels camins del voltant de Xerta. Quan passen la carretera, travessem sobre unes reixes metàliques on veig que l’ampolla d’isotònic és molt alta, decidint canviar-me-la a les butxaques laterals,; després vaig pensar que la butxaca del tirant buida aniria bé per tindre millor accés a barretes i gels. Llavors és en aquest moment, quan perdo la concentració topant amb una pedra, i anar de morros contra les reixes que cobreixen la sèquia. Com és del meu estil no perdo gaire temps i m’aixeque ràpidament obviant el dolor d’espatlla, la sang en genolls i mans i oblidant un dels dos bastons; al cap de dos minuts em percate del fet d’anar en un sol bastó cosa que em fa tornar cap enrere per tal de recuperar-lo unes desenes de metres més enllà.

 El dolor és insufrible i, pense que la cosa és farà llarga, ja que l’impacte amb els bastons es transmetrà ahí precisament. Llavors pense –bah, millor no pensar-hi i seguir seguir-.

En tot això comente les meues sensacions, alimentació i hidratació a Adolf qui de manera estricta m’aconsella front a l’atempta mirada de Karim(director de cursa) qui irònicament em deixa caure un “et  deixa carregar d’isotònic la teua assistència?”. Llavors, isc de Paüls, diguent-me Adolf que ja no em veuria fins a Prat de Compte. 

 El braç esquerre buscant la zona adolorida. L'aigua es feia necessària. 

Tot això en el carrers de Paüls. Foto: Adolf Marco.

Uf no sé perquè però de vegades, no recorde ben bé tots els detalls!! Tant és, de la mateixa manera que ocorreguera en UTF’12 em ve al cap un fort regust de la pujada al Tossal de l’Engrillo, ja que si en aquella ocasió tenia a Edu Alonso de l’Extrem Team Tivissa(a qui curiosament se li va desmuntar un bastó) ara mateix la meua memòria em duu a pensar que en la pujada vaig anar fent amb un grup amb el que estava la campiona de Fredes-Paüls, Àngels Centelles(Trail CER la Sènia), grup al que em vaig decidir a atacar de manera contundent per perdre’l per un moment i tornar-lo a veure en la baixada fins al fons del Barranc següent. Aquest grup em torna a donar caça i junts remuntem de nou fins al control del Tossal.

Llavors isc lleugeret del control alimentant-me i fent conyes amb els xertolins sobre el vent que feia.  Prenc gel, bec, recarregue i tire fins a la pujada que em faria descendir fins al meu punt clau. Pel cami decidisc banyar-me totes les cames en un abeurador boví. Ja sóc a l’Ermita de Sant Roc on m’espera Adolf amb el seus consells i tota l’energia per preparar-me menjar i beguda a l’instant; de tota manera, per no trencar amb aquesta part del guió jo seguisc el meu ritual: bany de peus, menjar, gel potentet, glop de cervesa fresqueta, cremeta i mitjons secs i a la marxa. Les Saucony semblen dir prou, i jo decidisc agafar les EXTREME provades només en la Nocturneta per tal de tindre un poc més d’amortiment(la història del calçat no acabaria ací).Unes rialles amb Adolf(“pájaro yu-yui!”, “com m’agrada la cassalla!”) i ens acomiadem fins a Alfara. 

Ll'Ermita de Sant Roc: una fita clau. El meu semblant ho diu tot. Foto: Adolf Marco

L’ESPINA ÉS MÉS ALTA QUE L’ENGRILLO, PERÒ EL MEU PENSAMENT EM DIU QUE COM QUE HI HA UN CAMÍ MÉS FET QUE EN L’ANTERIOR CIM, NO TINDRÉ PROBLEMA DONAT QUE M’HO HE DE PRENDRE COM UNA QÜESTIÓ DE TOSSUDERIA I DE PACIÈNCIA I SENSE PRESSA ARRIBARÉ DALT.

L’arribada a alfara és important prendre-se-la amb sentit de l’humor i una vegada allí bromeje amb els de l’organització, amb adolf i amb Xavi gilabert de la uec(cul, cul, cul... la dansa del cuuuul!!). vEIG COM BERNABE HIERRO DEL TRAIL ROQUETES HA PLEGAT PER ESTAR RATLLAT DEL COCO(HI HA MÉS ULTRES assentim  ELS DOS). Els meus peus estan bastant castigats donat que la novetat de les extreme em llaga; és el moment de prendre una decisió, decisió condicionada per l’escassessa de mitjans, o la poca amortiguació i bona adaptació al peu(Saucony xodus) o
Bona amortiguació i poca adaptació(Mountain Warehouse Extrem), decidint-me, a instàncies del gran Adolf per la segona opció.  L’amic m’afegeix més gels per a la recta final , i tot i que estic convençut que encara no està, sóc bastant optimista. Em diu que ja no ens veurem fins a l’arribada.. Isc cap al coll, no sense abans apagar per enèsima vegada el foc de les meues cames en una font.

Cal arribar fins a la font nova com siga –pense- i després ja vorem. Així pujant el Coll d’Alfara em passen un munt de corredors, cosa que ignore i seguisc a la meua, no sense molt de patiment. És hora de distraure’m amb el que siga i, per això tire alguna miradeta al paisatge enlluernador dels ports, per tal d’arribar al control del Coll d’Alfara i anar trotant en la baixada per guanyar una miqueta de temps.

En tot això sobre les 16-16’30 arribe a l’avituallament-control de la font nova, fet que motiva encarar-me cap al tram final com un repte personal, menjant i bevent com mai, motivant-me amb  coses meues i amb la trucada a Adolf que em diria que Mar i Vinyet ja estaven a l’arribada per tal de fer-me comboi. 

Llavors, és el moment de pujar dalt del collet que hi ha davant de la font nova per a tirar per la banda esquerra(demà seria per la dreta). Llavors, pista neta molt neta i cara avall(que fins i tot la merda corre), fins donar en aquell pont que em porta a vorejar el canal Xerta-sénia i ficar-me en unes oliveres que em portarien fins al canal de la dreta i d’ahí. en direcció als carrers del poble.  La recta final mereix el seu pàragraf especial.

Llavors veig que tinc a tocar la fi d’aquella recta llarguiiiiíssima. Tombe a la dreta, i en la següent cantonada Mar, petó i em passa a la Vinyet; Recta d’arribada enmig dels clams del públic. -Déu meu quina emoció!-, no puc contindre les llàgrimes. Tot és molt bonico i damunt els crits sorollosos d’ànim del ATE-Coll de l’alba; Baixe a la Vinyet al terra i m’abrace a Adolf. HO havien aconseguit en 12 hores i 7 minuts, baixant més d’una hora el registre de fa dos anys.

La 3a etapa, com dic jo, començava només alçar-se del llit, amb el lògic mal de cames i alguna molèstia al muscle per l’ostiot d’ahir en aquella sèquia. Llavors repetim ritual : música pel moment, paracetamol, recuperador, bon desdejuni i a la gaso que arriben Vi i armand per donar-me uns copets de força fins a la fi. Era dia per assegurar i així em calce les pesades però còmodes Lafuma(que te fuma) moonrace.

 En tot això, arribem i jo vaig a buscar el meu cotxe a Xerta(va passar la nit allí perquè dissabte per la nit, l’últim que em venia de gust era conduir. 1 horeta per distreure el cansament i el dolor entre rialles i salutacions a corredors coneguts; És el moment de ficar-se al corralet.

Diumenge la consigna era no apretar molt al principi, buscar anar cremant els quilòmetres i anar incrementant el ritme tal com passaren. Així ho faig, eixint des dels llocs de darrere i tractant d’anar esgarrapant algun lloc de tant en tant. Vaig mirant el rellotge, conscient de què els parcials al principi anaven molt bé, però que això es farà llarg molt llarg i que hauré d’afegir una bon grapat de minuts.

A l’avituallament de Coves d’en Castells (km4) arribe bastant tranquil i pensant en la meua estratègia d’anar jugant mentalment a la fracció més petita(1r 1/8, després 1/6, ¼, ½... així fins a l’arribada); Allí carregue el meu bidó i prenc algun gel dels que porte damunt.

Francament, tot passa de manera bastant amena fins a la Coscollosa. De tota manera, recorde en molt de carinyo l’estona que passe amb la colla rapitenca de la foradada amb qui faig moltes bromes, tot escoltant la música que portava un d’ells. Després estic una bona estona amb Manel Sanahuja de la UEC TORTOSA amb qui comente alguns detalls postcursa i junts veiem l’espectacular embestida que rep Isa Arasa(UEC TORTOSA)en una baixada a prop del control de la Font de la Perera. Ufff- comentaven, ella tan petita i mira que caure-li aquell tros de samarro a sobre. Per sort, va eixir indemne i Manel i jo a lo nostre. Així, passem aquell control i ens trobem amb Ana Belen Balagué i el seu germà Joan Carles.

 Jo vull millorar el temps de referència i per això els deixe a tots tres, no sense fer broma amb Ana Belen (embarbussament per motivar-se: tinc tanta sang que a les cinc tinc son!).

Seguisc fent al meu ritme, buscant una mica de temps a les baixades i en tot això arribe a l’avituallament que hi ha baix de la Coscollosa(Ombries de Paüls: km. 14) , on bec bé, carregue isotònic i torne a fotre’m un “xute” de cafeïna per pujar més vivet. Res, agafe els bastons i cap amunt, només tinc ganes d’endrapar quilòmetres, així que vaig caminant però a ritme constant per tal d’anar agafant tots els corredors que puc. Gairebé a dalt em trobe amb Albert Queralt Molino, de qui guarde un gran record de ser finishers junts fa dos anys, qui m’anima. Llavors ja falta poc per arribar a dalt. Allí a lluny veig dos puntes lila, que al acostar-me veig que són JOsep Antoni MOntagut i Albert Blanch(CAMETA COIXA) ALS QUI LLANCE UN CRIT(MOREROOOS, PER LA SEUA PROCEDÈNCIA RIBERENCA). No seria l’última vegada que els veuria. Arribe dalt, pique al control i ara és tot de baixada, no sé si podré fer 4 hores, si faig una miqueta més tampoc no passa res.

Dalt de la Coscollosa, conec uns joves del Trail Cer la Sénia amb qui comente la seua gran pedrera i els valors com Manel Tomas, Ramon Curto, Àngels Centelles... Evidentment, ells van davant, i jo vaig baixant al meu ritme, lent però segur. Unes quantes miniòsties en els infinits revolts fins a baixar.

Llavors arribe a quasi pla on torne a divisar als de la Cameta. Em trobe amb un abeurador , on per enèsima vegada, invertisc temps refrescant les cames per mirar d’acabar còmode. Al cap d’una estona, em torne a trobar amb els de la CAmeta aturats i MOntagut em diu que té recorde que a la cama i que pateix molt a les baixades. Sort! els hi dic i seguisc baixant el més ràpid que puc.

Faig cap a l’Avituallament-control de la Font Nova on rebo “ales” de la gran afició que allí es congregava. Menje força i carregue el bidó, per tal d’arribar dalt d’aquell turó, després de saludar a Armand Pi.  Llavors diumenge tocava el camí de la dreta, on presèncie breument aquella gran barranca que m’encisa. Agafe la mateixa pista neta d’ahir, passe el control de Tosses de Vences i així vaig tirant fins a l’avituallament de Camí dels Bous, on agafe un parell de gots i a dintre.

 Cara de cansament dissimulada, ganes d'arribar, D'esgarrapar 

encara algun minut. Foto: org. UTF

Els últims quatre quilòmetres, tracte d’anar el més fort que puc ja que crec que 3 dies han donat molt de sí però jo només tinc ganes de gaudir d’aquest gran circ amb una bona cervesa.

Arribe al casal en 4 hores i 28 minuts, junt a Xavi Gilabert(UEC TORTOSA) amb qui anem quasi tot l’ut junts.

Ho he aconseguit de nou, gran satisfacció, abraçada amb Karim i a per la cervesa i bany de cames superfred.

 Moments de Glòria, moments per a la memòria. Foto: Vicenç Brull

El lliurament dels premis finishers també molt emotiu, però res podia superar l’arribada del trail d’ahir .

Força i muntanya!!!!

Pere Llinares  i Llorca

pd: SOBRETOT AGRAIR LA SEUA COL·LABORACIÓ A CE Trail Tarraco, Cenotes Labnaha, Omm Zenter(Falset), Radio Ràdio Falset Quan Vulguis, CEM LA CAMETA COIXA, Adolf Marco, Mar Carrillo Sanahujas i Vinyet Llinares i a tots els que m'han estat donant suport per petit que siga durant tota la ultra.

Cursa de Miravet 2014

Tot comença un bon dia, 23 de febrer en la bonica vila de la Ribera d’Ebre. Aquell dia es celebra va una de les curses amb més carisma de tot  el circuit ebrenc de curses per muntanya. Allí estava jo, després de posar en marxa el meu potencial tant a nivell físic com de fer les gestions pertinents per tal de poder ser-hi, donat que com tots sabeu són temps de vaques magres i per córrer cada dia és fa més complicat.

Aquell dia després de quedar amb el nodrit  grup de Falset(Pau Ferré, Jordi Martí, Raül García, Vicenç Brull, Armand Pi i Alex) fem cap a l’ajuntament d’aquella localitat per tal de recollir els pitralls i posar-nos a caminar fins al Castell, lloc des d’on es produïria l’eixida de l’event. Abans, però, una foto amb el meu nou club, Trail Tarraco, en companyia de J. Andrés Simó, Martí Español, Kai Langel i Jordi Martí Beltran.

 Foto del debut. Un servidor, Martí E., Jordi MB, J. Andrés, i Kai L.

Enmig de tot l’espectacle templer, i davant l’atempta mirada d’un helicòpter que ens seguiria durant tota la cursa es dóna el tret d’eixida i tots a veure com podem passar per aquell coll d’ampolla que és el tunel.  Llavors isc pensant bàsicament en dues coses: la primera no prendre mal donat que en 3 setmanes correré la UT  les Fonts de Xerta i la 2a era que acabava de perdre l’únic gel que tenia per suplementar-me. Al cap d’una estona, després de sondejar a  corredors de més confiança com Pau Gimeno(Trail CER) o Juan Andrés Simó(CETT), decidisc anar oblidant-me i arranque al ritme que toca en aquell tram, fins al primer avituallament, amb la mentalitat de què hauré de menjar força en les aturades sòlides; el tema de Xerta també l’oblide al cap d’un quilòmetres corrent amb més cap que cor.

Vaig fent al nivell que em donen les meues cames marcant en aquell moment 6’15 de mitja fins que al sòlid del km 10(7,0 km - Avituallament sòlid i líquid - Mas de Platilles) veig que hi ha codonyat i kinder bueno dels quals agafe “a bollo” i endrape sense contemplacions, per tal de no perdre més temps. La tònica meua va ser anar passant corredors en tot moment, donat que la sortida del castell em va deixar un poc endarrerit. D’aquesta manera, passe a la segona noia de la selecció catalana, tornant-me la moneda al poc i arribant a roda seua al tram on toquem aquells albercoquers.

 10  km - Avituallament sòlid i líquid – Xesa. Després d’aquell piscolabis Montse Martínez ix davant meua i jo conscient del ritme tan dolç que portava(aproximant-se als 6’05) em deixe portar, conscient que ella vol marcar la pauta. Ja m’està bé –pense-. Al cap de 5 minuts m’emporte una sorpresa donat que la berguedana agafa el pernil i canvia a mode marxa. Mentrestant, el col·lega falsetà Pau Ferré(Club Excta. Priorat) amb qui bromejem sobre el seu suposat sexe per optar al pernil; ell em marca el ritme i una estona, fins que m’envia cap amunt. La veritat és que em sent molt a gust cara amunt i al cap d’una estona passe també a Adrià Tomàs(Extrem Team Tivissa). Seguisc fins sentir el sac de gemecs on marque per tal d’acabar la cronoescalada, beure isotònic que m’ofereixen i seguir pujant fins al cim. Quasi a dalt de tot em trobe amb Kiko Monteverde(AEC Terra de fang) en qui bromeje, salude efusivament davant tant de temps sense veure’ns per la muntanya i fins i tot faig una besada a la calba. 

 Arribant al cim de la crono, "una de les fotos més boniques de 

tota la teva trajectòria runner".(Mar Carrillo)

Una vegada que hi sóc a dalt, ve una zona un tant corredora a la que li succeeix una més tècnica cosa que em frena un poc el meu ímpetu. Faig una sèrie de tobogans i després unes baixades en les que arrisque un poc més del que és normal en mi(en aquests moments Xerta ja no estava en el meu mapa mental, només Miravet i l’Arenal), així toca anar fent fins buscar aquelles baixades netes i sinuoses on poder esgarrapar algun minutet.

A poc menys de 4 kms  de l’arribada toca un nou sòlid i líquid on no perdo gaire temps, però ho faig de manera efectiva. 2 glops i 4 mosos de codonyat a lo tocino són bastant efectius. Llavors arranque a córrer escoltant la conyeta de Sandra Artiol de fons(que m’ho tires tot al terraaa!!!) desgraciadament sense poder recrear-me.

 La foto i les bromes de Sandra Artiol... d'agrair!

De sobte, torna a aparéixer majestuós el castell davant meu cosa que m’alegre, ja que veig que en poc menys de quatre quilòmetres ho hauré aconseguit. Tira, tira! –pense- i seguisc fins que em trobe en el tall de carretera que ens portarà a voltar per la Cobalta. Allí precisament sent els ànims d’Antonio i Glòria, qui em donen una empenta per tornar a posar-me cara al castell amb molta enèrgia.

Tocant al cim de la Cobalta. Foto: Antonio González i Glòria Artigues.

Allí li puc tornar la moneda d’abans a un rapìtenc que me la va fotre en la baixada anterior. En la pujada jo vaig millor però en la següent baixada, ja el vaig perdre de vista. Llavors, en aquella última sendera tècnica baixe força caut per tal de no baixar gas en paral·lel al riu i encara guanyar una posició a punt de tocar els esgraons de pedra d’accés al poble. Llavors ja veig els carrers i m’indiquen primer malament i després bé faig dos o tres revolts i ja veig l’Arenal. Bon debut llop, petons a tots i dedicatòria pel Club E. Trail Tarraco, però sobretot per a Mar i Vinyet, que més enllà de la samarreta les porte en el cor.

 Aquell últim atac em deixa en el lloc. En la posterior 

baixada ja avançaria per l'impacte del públic.

Gas i muntanya!!

Pd: avui per al cursionari, una de clàssica:

 - Voladores: Mot aplicat a aquelles sabatilles de pes molt lleuger que és fan servir per a curses més curtes. Amb aquesta lleugeresa es pot aconseguir "volar", d'ahí i per analogia ve el seu nom.

UTSM o “hasta el rabo todo es toro”(dita popular castellana)

Com en tota competició d'alt nivell aquesta és digna de tocar al màxim  el màxim de punts de cursa possibles. Aquest UTSM no podia ser menys, per això us en faré cinc cèntims d’allò més destacat en diferents punts quilomètrics del recorregut.

Km0. Cornudella de Montsant. Mire de tindre temps per ultimar tot(mapes, estratègia, avituallaments de Cabassers i Escaladei)...Tot  a punt i sense desperdiciar energies, al trot ens plantem Ruben i jo a 7 i pico el km en Albarca(km 5) on ens trobem de cara amb Adolf i Jose que ja ens traien 10 minuts(segons la info de Yolanda).

En l'eixida la foto de rigor(by Yolanda) amb 3 grans amics alqueriencs: Rubén, Adolf i Jose.

Kms 10-15. Coll Grau Gran-Pi Carabasseta. Una vegada hem fet la duríssima pujada que venia després d’Albarca, ens fiquem per una cresta i llavors en Pi Carabasseta, ve una zona molt corredora i un tant perillosa, donat que passa a un metre del teraplé. Des d’allí ja veiem Ulldemolins, cap on baixem per uns revolts molts ràpids.

Km 18. Ulldemolins. En aquest punt havia un avituallament sòlid i la qüestió era fer-lo i bé, fet pel qual menje de tot(entrepà, galetes, xocolata, “xuxes”, platans i bec i m’abastisc d’isotònic). Ací van veure a Dani en la xicona i Yolanda,  que ens donaren ànims.

Poc després d’Ulldemolins, abans d’arribar a l’ermita de Sant Antoni(km 22), comença el calvari del pobre Ruben al girar-se el turmell. Jo en eixe moment en trobava bé i decidisc “tirar” d’ell fins que arribem a l’altra font(aquella que no és un rajolí i no gaire visible). Poc després va passar  el que jo no volia que passara(1r regiró i després rampa)...

Km32(Pantà de  Margalef)Rubén, després de la meua insistència, m’ha de deixar(em va fer gràcia quan va dir que pensava que a partir de Cabassers jo el portaria a l’esquena). Dic insistència perquè em feia il·lusió que la meta que ens havíem marcat junts de almenys tractar de tornar plegats a Cornudella. A més en aquest punt, m’entristisc bastant donat que ell no va creure ni que devia continuar ni un quilòmetre més fins a Margalef(on l’esperava la dona). M’haguera encantat donar-li una última espenteta, però finalment, vaig pensar que devia traure el millor de mi, i alhora fer-ho pels dos(és a dir, un podia caure, els dos mai, mai!). Després 7 km sense més història que la d’anar passant els kms, els corredors i anar gaudint del paisatge mentre arribava Margalef.

Km 39. Margalef. Mentre Yolanda espera pacientment, jo li anuncie la desgràcia (o la sort) de la retirada del seu company. En tot això, entre al líquid del bar del poble, esperant el coi d’aigua que no arribava. No demore  gaire, i per una pista d’asfalt enganxe una altra de terra que em portaria fins a la Bisbal de Falset.

Km 45. Bisbal de Falset.  Sabedor de les limitacions del meu trac, feia poc que l’havia engegat i també coneixent que la gent solien perdre’s a l’eixida d’aquest poble el seguisc ara-i-adés. Baixe cap a un caminet que em portaria per una pista de terra un faig la goma en un senyor gran. El deixe darrere(em tornaria la moneda en Cabassers, ole el tio i ole!!). En eixa pista de terra vaig molta estona sol i no pare de taladrar-me el cap, fins que a 2km del 50 conec un tal Pere de Sant Vicenç de Calders, que va haver d’aguantar les meues ganes de conversa i, molt amablement va departir amb mi; d’aquest bon home vaig saber que, curiosament,  renaixia de Cornudella i vàrem departir impressions sobre la comarca. El tornaria a veure, saludant-lo com si el coneguera de tota la vida, al poc d’eixir de la Figuera

                                                                                                                                                                                                                                Grans moments, moments per al record(amb Rubèn García)

Km 50. Arribe al control de pas i material de Mas de Serrador. On ensenye ràpidament a dos corredors i isc volant, ja que estic desitjant eixir cap a Cabassers on em toca el meu ritual particular d’equador de cursa. Ja em veia en el poble i alcance a un corredor de Vinaròs conegut del circuit ebrenc amb qui xarre una estona d’aquest mundillo. En eixe moment, passa l’inesperat, em veig a dos paios al fons de la pista d’asfalt. -Dic –Blai? Noo, era Pau el  seu germà i company dels corredors falsetans, i al seu costat Jordi Martí, amb els quals trote fins al bar del poble. Abans, però, ens trobem amb Sergi Capdevila amb el menut Joel, qui acaba corrent en natros i entra al bar de Cabassers(km 56) per demanar-me una birra(10% de la ultra). El ritual era massatge del quadriceps trinxat des de no sé quant fa + massatge de peus i crema + pasta, birra i dolços + sobret de cafeïna. Foto de rigor i a cap la Figuera on m’esperaven Mar i Vinyet.

Ací amb Pau Ferré. Foto de Jordi Martí

Km 61. Mar, Vinyet, Montse i Pau petit esperant-me per convidar-me a un suc i a dos galetes de xocolata. Un petó, em deixen una altra armilla reflectant(al haver perdut la meua) i a la marxa. Isc més o menys ràpid per una pista fins a la Vilella Baixa, trobant-me amb un corredor de Sant Sadurní amb qui compartisc impressions sobre la posada del sol i el futur en llibertat de Catalunya. Una pista de baixada molt ràpida i en un tres i no res ja estem en ...

Km 70.Vilella Baixa.  Passe pel poble per tal de reomplir bidons i afegir-me un poc de les sals que portava damunt. Isc corrents en direcció a la Vilella Baixa. Només passar la carretera enganxe un noi i una noia. Al poc el noi ens deixa i la noia em comenta tota indignada els preus i altres detalls dolents de l’organització. En tot això, xerrant xerrant arribem, creuant de nou la carretera, a aquella inacabable costera que ens portaria fins a la Vilella Alta.

Km 75. Vilella Alta. Com en cada poble torne a veure a Vicenç Laiz, que m’informa sobre la bona situació del meu temps(“has recuperat molt”- em deia-). Llavors agafe aquella coneguda pista on se que es pot córrer i comence amb un trot no molt ràpid, però sostingut. Això em porta a arribar a la Conreria d’Escaladei molt content de com estaven anant les coses. Ah! Cal dir que en eixa pista vaig perdre la samarreta del CEP, la qual tractava d’assecar com fóra ràpidament per tal de tindre roba seca dalt de Serra Major, fet que em provoca una reacció instintiva de “ja la recuperaré, no tinc temps que perdre”.

Km80. Escala Dei. Ací tenia l’últim sòlid i vaig  marcar fer-lo més o menys bé per la qual cosa agafe un tros de pa i li pose pernil dolç i formatge, em menje dos talls de platans, un grapat de llaminadures, i mig litre d’isotònic a més d’omplir els bidons. Abans d’eixir recupere la samarreta del CEP(que una corredora va tindre el seny de deixar-me en l’avituallament); també agafe els bastons que Rubén i Yolanda em van deixar en Escala Dei en tota la delicadesa del món. De moment, tot el pla funcionava a la perfecció.

En tot això que enfile cap al Grau de l’Escletxa i continue passant corredors(entre ells una corredora que probablement fos la de la samarreta. Gràcies!); molt bé, no afluixes però llences la cursa -pense-. En això, al mateix grau em trobe amb David d’Evasion Running qui em dóna ànims, cosa que jo agraisc, per tal de pujar i anar fent la goma amb un tio que no em deixaria fins a pocs kms de l’arribada. Ja sóc a la Punta del Boter i ara toca superar tota la Serra Major per tal de trobar el control de dalt de tot que em portaria fins a la Morera. Reconec que ahí dalt vaig sentir de tot, des de por, fins a mooooolt fred(que em motiva a ficar-me el paravent), impaciència i ràbia(per la senyalització tan dolenta en alguns punts que em va fer perdre molt de temps i energia). Finalment, veig una llum de llanterna fortíssima i una tenda de campanya al costat, era el control i ja tocava enfilar cap a la Morera. Primer em passa aquell paio baixant i després ho faig jo així fins que aquella baixada superconeguda ja m’aboca cap a la Morera de Montsant.

Km 92. Morera de Montsant. Acabadet de baixar de dalt de la Serra Major, no em crec que ja està tot fet, però encara no m’imagine el que vindria després. Vinga Peret!- em cride per dins i just quan passe per l’últim líquid agafant alguna “xuxe” i carregant un dels dos bidons d’isotònic, mentre escolte un cop més l’alè que em dóna Vicenç Laiz.

Llavors isc d’allí bastant convençut que ja estava fet, però que calia veure l’oficina de turisme com fos. Partisc bastant ràpid amb els bastons, caminant però en pas sòlid perdent de vista el tio en que fa estona m’estic picant(des del Grau de l’Escletxa). Ja fa estona que no tinc ni bateria al gps ni tampoc tinc cap referència d’on em trobe, fet que em provoca en algun moment molta ansietat  i, enmig del bosc, arribe a veure alguna paranoia al més pur estil UTMB. De sobte, el meu mal de peus es torna insofrible en extrem i apareix el paio aquest de la “picada” a qui no puc respondre el seu atac. Al cap d’una altra estona el torne a agafar i passem junts per un celler; després en creuar la carretera, estem una estona junts i definitivament el perdo. Arriba un moment en que veig un focus gran i dos nois tirant fotos, i pensant-me que el poble ja està darrere m’emocione frustrant-me al poc temps al sentir-los dir que em queden poc més de dos quilòmetres. Aquests dos em van semblar els més llargs de ma vida i encara vaig tindre temps per tractar de canviar el pas al baixar els marges per tal de trepitjar amb el peu dret i sobreviure.

Últims moments, redéu!- pense, ja reconec l’entrada del poble, ja xafe els seus carrers i em torne a emocionar; al tombar quatre o cinc carrers em trobe al 12é classificat, el gran amic Adolf Marco, amb qui vaig trotant cap a meta mentre ell truca a Mar(?) per dir-li que ja arribava jo. Mar? Déu quina sorpresa!! Ella esperant-me a l’arribada, ens abracem, ens fem un petonàs abans d’arribar i una vegada ens soltem em trobe en meta amb el Pol de Naturetime, qui m’ature el crono i també m’abraça.

El de després per oblidar: el tema de l’ambulància, amb l’amabilitat d’eixos xics que, fins i tot, van tindre la delicadesa de telefonar-me al dia següent per veure com estava; els alquerieros fent conya a la porta de l’ambulància i l’eixida cap a casa de ma sogra per descansar en família d’una vegada per totes.

Amb un dels cracs de la cursa, el 12é classificat, el padrí de ma filla, Adolf Marco(Alqueries Running). Foto: Mar Carrillo

Al dia següent pense: ja està ja ha passat: Finisheeeeeer!!!!!!!!!

Salut, muntanya i gassss!!!!

 Camí de MARcar, camí de la glòria, 

passeig del dolor, moments per la història.

Pere

Pd: una més per al Cursionari :

-
By Trail Tarraco. Fer una mussara: anar a fer un tomb de trail per aquell indret tan... de la Serra de Prades.