De riu a riu

Hola amigues i amics dels kms!!!!

Després de passar sense pena ni glòria per Miravet; una cursa en la que m'havia posat unes expectatives més altes, però on donada la meua falta de kms vaig acabar sucumbint en una cursa que prometia ser molt de muntanya i va acabar sent supercorredora per tal de tindre tres pujades constants però que no eren res de l'altre món. Aquella era la meua gran esperança, i així vaig arriscar des del principi, acabant de fondre'm just quan passavem tocant del riu Ebre en el camí de Benifallet.  En aquell moment vaig decidir afluixar donat que trobava bastant absurd forçar la màquina i arruinar la temporada només començar.

Finalment, veig el castell i allí on em passa Pau Ferré(qui molt hàbilment planteja una cursa d'anar fent) pense que és un bon moment per anar agafant el ritmet d'acabada degut que en la línia d'arribada m'esperen la pacient i agradable Mar  per posar-me a la preciosa Vinyet als meus braços i passar junts per primera vegada aquella línia.

 La cara de fatiga es feia evident, davant l'arremetiment de Judit Lamas, que fa palès 

de la gran  feina de  Rafa Flores al cap del seu team flowers.

Arribava la Cursa de les Fonts i amb el record encara fresc de fa un any i els 37km d'entreno de la setmana passada amb l'amic Manel (Falset-Serra d'Almos-Falset), feia cap a la vila dels tarongers per afrontar els 27 km i 1700m desnivell positiu.

Tot solet feia cap a Xerta on en companyia del Mora Runner Albert Blanch Campos ens posàvem en camí cap a aquell poble.

Després de saludar a vells i coneguts pel motiu d'estar enmig del desenvolupament d'una ultratrail, ens fiquem al corralet i a saco!
Avui la consigna era anar agafant un ritme i aguantar-lo tot el que pugués. Així en el primer repetxonet(a uns 450m d'altitud) arribava tranquil, però sense perdre-li la cara a la cursa. En la baixada següent em mostrava bastant conservador, però efectiu donat que la pujada a la Coscollosa era clau, donat que havia d'arribar allí amb forces suficients com per iniciar el descens de 12 km que restava fins a l'arribada.

Abans, però, vaig contactant en algun corredor que em porta, però al que deixe tot just al tocar el cim de la cursa. La baixada promet, doncs, donat que ve per darrere com una exhalació un jove canareu de 15 anys a qui deixe passar, ja que en les baixades jo no havia de decidir res.

Continue dos o tres quilòmetres tot sol fins que tinc la senyal que esperava: al anar baixant marges, això ja tocava a la seua fi. Passe'm un barranquet molt estret i pedregós i després trobem el típic repetxó xicotet d'última hora que es converteix en un maror. Llavors el supere com puc i a més deixe enrere a aquell quinzeanyer de la baixada i a Jan Martin de la Foradada. Des d'aquest moment fins que toque l'asfalt en un parell de quilòmetres, no m'inquieta ningú.

Una vegada que arribe a la zona d'asfalt -la qual se me fa eterna- decidisc no forçar gaire i continue amb el pilot automàtic endollat. Llavors a falta de 700 metres arribem dos corredors(dels que feien la ut dels 3 dies!) i vull continuar al seu ritme, però és tan fort que decidisc deixar-los(les arribades boges sempre m'acaben passant factura-pense-) i arribe tranquilament al veure que ningú més s'acosta, parant el cronòmetre 3hores 13 minuts;acabant el 24é de la general, superant el meu record personal de fa 3 anys en mitja hora i acabant amb un mar de bones sensacions.

En acabar, bon menjar en la bona companyia d'Albert(content amb el seu 3'53"). Felicitacions als finishers UT i cap a casa falta gent!!

Dalt de la Coscollosa, punt clau de la cursa, on tenia clar que havia de 

dosificar-me per racionar les forces en la baixada.

Per acabar en aquesta crònica transversal, em feia patxoca parlar-vos de l'entrenament d'ahir. El recorregut era Falset-Sant Gregori-Torres-Morral-Pedra Sta. Càndia-Plàstics-Coll de Porrera- Camí dels Masos(nova variant)- Camp de tir- Mas Martinet-Bellmunt- Camí del Molí- Serra Obagues-Falset.

Una mica contrariat amb mi mateix, ja que no me sol agradar entrenar sol, engege la ràdio del mòbil(on entrevistaven els de Flaixbac a Pep Plaza, que passada de riure!!!) i escoltant-la agafe un bon ritmet fins a les Torres. Des d'allí baixe a la ctra de Reus, on me'ls trec i faig cap al Morral i la Pedra de Sta Càndia. Allí tocava el primer "control"(això era enviar el punt on estava per whatsapp a Mar i el proper on aniria). En aquell mateix punt decidisc guardar la ràdio, donat que veig que posar i traure el mòbil i perdre la senyal de ràdio em feia perdre massa temps.

Llavors enfile la llarguíssima i pedregosa baixada que em portaria fins a Plàstics Roda. Creue la carretera i al poc d'endinsar-me per aquell camí veig a David Cortés, qui curiosament estava fent els sarments per la calçotada que faríem l'endemà al lloc per on posteriorment passaria(Tros de Joan Llop al Coll de Porrera). En aquest moment, faig el segon "control" i seguisc per aquella pista sense deixar-la(he de dir que aquella senda sinuosa de baixada no l'agafe). Allí sense aturar-me agafe i em menje el plàtan que porte i bec un glopet d'aigua amb sals. Així seguisc uns tres o quatre quilòmetres fins agafar una baixada pleníssima de llicorella que em portaria a una altra pista, on enganxe de nou en el recorregut clàssic(sí, en aquella caseta enderrocada on havia una marca groga!). 

Torne cap avall fins que veig aquells arcs que em posen a suportar mig quilòmetre d'asfalt pudent fins que creue la carretera de Gratallops per enfilar el tram que em portava al Mas Martinet passant pel Camp de tir. Passe pels 4 camins i cap avall, encetant l'entrepà que portava i menjant-me'l tranquil·lament però sense aturar-me(ja pararia ja!). Me'l cruspisc i seguisc trotant fins a vore la quantitat tan impressionant d'aigua que passa pel Siurana al seu pas pel Mas Martinet.

 

Una mica més endavant on continua la ruta, em vaig haver de descalçar(no 

arromangar-me els camals perquè portava pirates). Ah, per cert no seria l'única vegada!

En aquest cas, passe un primer escull tirant pedres i un tronquet per improvisar un pont, però a la segona vegada veig que el millor és posar els peus en remull. Així ho faig i crec que tot i la fredor i la inestabilitat provocada per la força que portava la corrent i les pedres, em beneficie del benestar corporal que m'aporta aquella temperatura als meus peus i a la sang. Llavors enfile per la sendera del vell camí de Gratallops amunt en pla de retallar(tant de moda, però sense provocar malestar en ningú com fan altres!) temps, i així no correc quasi fins arribar a dalt, tot i tindre un caminar bastant constant i incesant. 

Al arribar al pla ja fa uns quants minuts que m'he decidit a trotar. Llavors telefone a casa per tal que em diga ma mare quin regal li faig al papi pel seu dia, tot i que sense èxit. És moment de seguir pulint segons al crono i al tombar a l'esquerra direcció Bellmunt baixe per aquell corriol on davant la meua sorpresa vaig  haver  de fer un exercici d'intuició donat que el llaurat per unes futures vinyes s'havia menjat el mateix corriol de la ruta.

En tot això, arribe altra vegada al Siurana on m'he de tornar a descalçar per passar a l'altra vora(aquesta ocasió l'aigua cobria més) i una vegada que ho faig enfile el corriol que em portarà fins al poble de Bellmunt. Allí de nou(com ja fes al Martinet) tocava "control" cosa que faig, omplo bidons i cap a Falset. Llavors encara tindria una última sorpresa, donat que pel Cami del Molí m'equivoque(més fruit del cansament donat que portava més de 26 km a les cames) ficant-me dins d'un tros i rectificant per acabar en la cruïlla que em portaria fins a Serra de les Obagues i des d'allí fins al poble.

Res, 34km 1750 m desnivell positiu, molt bones sensacions i un gran dia per córrer que em fan presagiar bones cosetes de  cara a fer de comparsa del meu amic Adolf en la MIM(Castelló-Penyagolosa) d'enguany.

Salut i cames!!!!

Pere

Pd: una parauleta del cursionari vinga!!

Xafatolls(gentilesa de Carles Peris d'Alqueries Running): corredor o corredora mediocre

 

Enpastifada de quilòmetres vora el riu

Cursa del Pastisset; crònica:

La cursa ha començat amb una errada infantil de l'organització qui ens ha deixat amb el cul a l'aire als qui encara no havíem entrat al corralet(i per tant, no havíem marcat amb el xip). Jo havia calculat mirant el rellotge del marcador que van ser 45 segons(després m'adone que al final ens ho descomptarien del temps).
Isc sense gaire presses de l'arc d'arribada per donar la pertinent volteta al poble. Llavors em pose en direcció cap a les muntanyes per tal de fer el 1r avituallament, allà pel km 5 i tirar cap a un barranc trencacames, que de manera inacabable ens apurava les energies abans d'enfilar-nos cap a la Creu de Santos(cim de la cursa). L'anècdota ací és que veiem com un corredor, davant l'estupefacció de la resta, ens repasa a tots, salta cap a una roca que fa un metre, s'impulsa i supera el desnivell("Spiderman, l'anomene jo. I no seria la darrera vegada que apareixeria en escena)

Aquesta pujada, com era d'imaginar es fa llarguíssima, però jo vaig complint amb els meus objectius de no desperdiciar gaires energies, ja que a dalt de tot ens esperava l'equador de la cursa i, per tant, quedaven encara poc més de 13 kms.

Vinyet i Mar sempre present durant la cursa en la meua memòria. Ací durant la duríssima pujada a la Creu de Santos.
 
Arribem a dalt de la Creu de Santos on hi ha un avituallament líquid i on m'abrace amb un individu que va disfraçat de Doraemon(el bon humor a les curses que no falte!). Llavors comença una zona mig plana, però molt tècnica on tinc una caiguda tractant de superar a un corredor. Em repose, però tinc la mà sagnant i plena de punxes d'argelaga i a més d'una entortillada de turmell(ara no em fa mal, demà vos contaré!).

El paravent necessari, donat que a eixes altituds els esbufecs del senyor Eolo eren considerables.

S'inicia una llarga baixada cap a una zona boscosa on em sent força confiat i solte molt de gasss. Aquesta baixada acaba en el Balneari de Cardó. Des d'ahí, després de tocar uns centenars de metres d'asfalt baixem fins a altra zona boscosa i, en ocasions tècnica, fins al punt d'inflexió que ens portaria a abordar l'últim repetxonet de la cursa, que és el Mas de Monclús. En aquesta baixada, només em passa un corredor, tot i que crec més oportú deixar-lo passar pel tipus de cursa que faig("spiderman" de nou)

Quan baixem aquell ja ens situem a tir de 6 kms i tinc unes ganes boges d'acabar. Seguisc amb les ungles fora, esgarrapant totes les posicions que m'és possible. Ahí mateix em trobe amb Sergi Sales de la Cameta Coixa, a qui decidisc seguir per tal de buscar un nou estímul; ho faig durant 2 km de pujada, però en la següent baixada l'he de deixar, ja que sóc conscient de la preparació que té ell ara mateix. A la meua cursa! -pense-. Llavors, a partir d'ahí en plena baixada cap al poble encara supere altre corredor i em quede soles en els revolts que em portaran a veure de lluny el nucli rural. Aquesta solitud em fa sentir impotència al tindre la meua segona caiguda del dia, donat que ho faig damunt d'uns esbarzers i les poques branques que hi ha per agafar-me estan seques(llavors no tinc més remei que donar-me impuls en les mateixes punxes amb el resultat que vos podeu imaginarrrr!)

Llavors ve altra zona d'asfalt des d'on ja veiem completament el poble als nostres peus. El corredor que abans havia superat, contacta amb mi, fem bones miques i encara superem a dos corredors més, abans de ficar-nos en les escales de baixada al poble i arribar plegats a l'arribada, alçant les mans plegades i jo fent el gest de fer la pipa en honor a la meua xicoteta Vinyet.

En arribar, com és de rigor, espere en l'arribada als companys d'equip Jordi Rofes, qui arriba 20 minuts després, així com a Armand Pi i Vicenç Brull, que ho fan 40 minuts després que jo marcara.

Finalment, molt content, ja que amb un temps semblant al de l'any passat(3'03) i tot i fer 3 minuts més vaig millorar la 49a posició del 2012 amb una 43a. En categoria senior, vaig ser 32é.

Des d'aquest modest racó no puc deixar de fer-li un xicotet homenatge al meu company de club i de micròfon Vicenç Brull qui tornava a córrer una cursa de les de primer nivell. En la imatge dalt de la Creu de Santos

Després les merescudes cervesetes s'acompanyarien amb un bon plat d'escudella servit amb molt de carinyo per les "Dones Meravelles" enmig del recolzament de la gent tan guapa que pobla el corralet ebrenc.



Finalment, en el moment que vos escric això ja em sent completament recuperat i amb el turmell sà i estalvi.

Salut, cames i gas molt de gassssssss!!*!!


Pd: aquesta vegada els mots i expressions del Cursionari van de mà d'eixa gran atleta muntanyenca de Xixona que és Vicky Romero(CEX):


 

1)      Fals pla: pareix pla però no ho és i així animes una miqueta a qui et pregunta.

2) Peruana: costera llarga i inclinada

 

Retorn al 13

Hola amigues i amics del bloc!!!!

Després d'un retard força llarg en tornar a escriure no puc sinó demanar perdó per no haver-ho fet abans.
Això ve motivat fonamentalment per la dificultat de trobar una connexió a internet en garanties(cosa que he recuperat fa tot just un parell de dies: toquem ferro!!).

En tot aquest temps, han passat un munt de coses meravelloses donat que la nostra Vinyet ja és al món. Just abans eixia d'un trencament fibrilar que em va impedir acabar de rematar la feina en el campionat junior al Circuit de les Terres de l'Ebre de curses per muntanya(algun dia tornaré!) així com prendre part en la UTSM. Aquest últim repte pretés a última hora i amb l'estímul del meu gran amic Adolf(qui sent nomenat com a padrí de la meua filla) em donava un últim alè per veure si podia intentar-ho. Finalment, tinc un gran record d'eixe dia, donat que apart de donar-li alè li vaig fer d'assistència en Cabassers i la Vilella Baixa en un dia que mereix ser recordat per l'estoicitat de tots els finishers donades les intempestives condicions meteorològiques.

El tema de la feina es va posar a favor quan a mitjans d'octubre en van manar a fer de profe d'Integració Social a l'Institut Vidal i Barraquer, lloc on vaig treballar hores incansables i vaig aconseguir tirar unes arrels inprevisibles fins a eixe moment. Estava avançant pedagògicament parlant.

Ja en el 2013 i després de perdre la feina continuava amb el noi i la noia de Marça als que els hi donava repàs d'ESO, i amb els entrenaments de running a Josep de Falset i Robert de la Serra d'Almos.

Vaig fent quilòmetres, però a un altre ritme diferent, donat que és primordial l'atenció a casa. No obstant, això dissabte passat van fer una gran ruta pels Molins del Collet dels Feixos amb Rofes, Pi i Ferré, corrent i xalant amb uns paisatges del Baix Camp indescriptibles de tanta bellesa.

En quant als objectius d'aquesta temporada, he basat tota la temporada en 2 UTs: MIM(en març) i UTSM (en octubre). Llavors per a preparar aquestos faré totes les curses del circuit ebrenc que siguen possibles així com els entrenos(els dels pupils i els meus propis). Tot donat per una mena d'anarquia que em portarà a prendre'm algunes curses del circuit com a entrenaments més que com a curses en sí mateixes.

La propera fita a la que estic inscrit és a la Cursa del Pastisset de Benifallet, en la que com a primera cursa on correc la consigna és saber exactament on estic i a partir d'ahí veure fins on puc arribar dins el nivell que tinc ara mateix.

Aquesta entrada del bloc va dedicada a la iaia del meu amic Adolf, qui a hores d'ara i mentre ell es consola lleument amb el finisher del GR10 EXTREM, passa uns moments delicats de sa vida a l'Hospital de la Plana. UNA ABRAÇADA AFECTUOSA PER A TOTA LA FAMÍLIA!!!!!!

Salut i cames!!*!!

Pere

Pd: i també torna el Cursionari; avui amb dos paraules de Carles Peris d'Alqueries Running:

   1) Anar menys que un poll en l'alquitrà: expressió popular amb que s'anomena a aquell corredor que corre menys que altre. Evidentment, tot és relatiu...

   2) Manta dels morts: Denominació vulgar d'aquell objecte de seguretat exigit en les curses de llarga distància com a requisit(manta tèrmica). Serveix per a casos extrems i donar calor en casos de baixes temperatures i perill d'hipotèrmia

Cursa d’Alcanar: fi de la temporada(?).

La veritat és que tots els entrenos em portaven a planificar la temporada de la manera millor possible, això és, mirant la classificació senior amb la renda que tenia per tal de dossificar-la el millor possible de cara al que quedava de campionat, tot i tindre una cursa de menys(Horta de Sant Joan).

Pensava en la Cursa de Falset, en haver assolit allò que tant ansiava, però al mateix temps aquells últims 2 kms irrefrenables em duien un remordiment incesant donat que d’haver sabut que els següents competidors arribaven a 3 minuts i el següent local a més de 8 probablement no hauria fet aquella galopada desbocada fins al final. No era només això, era tota una temporada: la que deixaria sense acabar i la part de la passada, les quals encaixaven perfectament dins un any, un gran any –crec modestament-; això respectant els descansos pre i post cursa , però sense canviar rutines (fins i tot augmentant-les en Nadal, Setmana Santa i estiu).

Dimecres anterior feia un entrenament bastant maco: Entrenament Falset-Sant Gregori-Torres-Morral-Pedra Sta Càndia-Bòbila-Antic Escorxador-Obagues-Mas Martinet-Bellmunt-Camí del Molí-Obagues-Falset.

Diguem-ne que en els 28km amb 1532 m + i 3h 40min ha hagut de tot. Whatsapps cada 8/9 km per fer-li saber a Mar que estava viu, cagueroles(per duplicat), una autoassistència al Carrer de l'Escorxador feta al maleter del meu Zafira, assatjos de baixades en coneixement... en definitiva, bones sensacions. En aquest primer bucle, fins a tornar a Falset, anava amb el meu bidó lligat a la cintura, una barreta energética i les mitges compressives per suportar una tirada llargueta. Puje ràpidament a les Torres i buide la ment baixant per l’encimentat que duu al Coll de Falset, per travessar la carretera estatal i pujar fruint d’aquell entorn tan frondós fins arribar a dalt del Morral i baixar fins a la Pedra de Santa Càndia. D’ahí baixaria fins a Falset, no sense abans canviar un cordó de la meua bamba(el quicklace té les seues limitacions!).

En Falset, tinc l’assistència on em toca traure totes les pedretes de la sabata, menjar tres o quatre galetes , dos talls de pernil dolç, glop d’isotònic. Llavors canvie la ronyonera amb el bidó per una motxilla ut per tal d’afrontar els últims 19km. Bidons carregats, cordons ben premuts i gasss cap a Bellmunt. Envie un whatsapp a Mar per tal que sapiguera on em trobava i seguisc. Seguisc rodant sobre 7 min/km, perquè crec que no cal més i tot i sentir alguna coseta ahí pensé que puc seguir. Arribe al camp de tir i després de girar en la pujada a esquerres passe les vinyes baixant fins a aquell bidó i pel camí de la dreta faig una baixada bastant lleugera, però no descontrolada fins al Mas Martinet.

Allí, en passar a l’altra banda del Siurana faig una pujada intensa en la que alterne trot ràpid i caminar amb pas ample. Un cop a dalt, a les vinyes de Palacios, trenque a la dreta per fer una pista d’uns 2 kms que em portaria per una baixada sinuosa i dolceta a tornar a creuar el riu i pujar per una senda molt ben marcada fins a Bellmunt.

En aquell poble, m’ature a una font tot somrient, donat que estava xalant de valent, em proveisc d’aigua pel que quedava i em menje una barreta. Altre whatsapp a Mar, em col·loque el frontal i a la marxa!!

Després de trotar 200m per l’asfalt trenque per un camí a l’esquerra que hi ha poc després del poliesportiu i llavors es produeix l’anècdota del dia: allà lluny veig un tractor que s’hi apropa i just quan estic a punt de veure’l a la part interior del revolt m’espera a un costat pensant-se que era un cotxe o alguna cosa així. Déu n’hi do el LED LENSER quina passada de llum!!!!! Llavors seguisc i em trobe sorprés per la nit i per un mal de ventre terrible que em fa aturar-me a fer aigües majors(i mai millor dit donat que els meus problemes estomacals em tenen fregit). M’aixeque per seguir i just quan tire a córrer rebo la telefonada de Mar a qui indique la meua posició i que encara no podia calcular la distància. Llavors recorrec 1’5km fins a Serra Obagues i en arribar al creuament que em feu baixar cap a Mas Martinet li envie altre whatsapp per dir-li que en mitja hora ja estaria al Carrer de l’Escorxador on tenia el cotxe. Baixe per aquell camí tocant 500m d’asfalt girant a la dreta pel canyar i aturant-me de nou pel mal de panxa. Isc i allí estaven Mar i Vinyet esperant-me. S’acaba això, dutxa i a sopar!!

I després d’un parell de dies de descansar, només alterats per una de les dues sessions setmanals, que faig a l’únic alumne que tinc com a Personal Trainer, arribe l’últim dia del mes de setembre amb la Cursa d’Alcanar.

 Xè de lo milloret: venim del nord, venim del sud...!!!!

Bon matí, a les 6:00 ens posem en camí des de la benzinera del poble, per tal de plantar-nos allí en hora i quart. Només arribar em trobe amb el gran amic Adolf amb qui em fonc en una efusiva abraçada. Puje a dalt del poliesportiu, agafe pitrall i xip, em vestisc i cap al corralet. Eixim i només passar aquella llarga recta asfaltada ens fiquen en la muntanya i amb ella les primeres rampes. La gent va molt ràpida, Adolf va amb mi fins al km 6 que és quan jo li dic q no puc més i seguisc fins a l’avituallament proper al Mas del Mulet(on està la bassa dels bombers), el passe però al poc decidisc tornar enrere a buscar-lo i abandone. Llavors espere per saber que he de fer i em conviden a un entrepà de truita amb tomaca fregida que treia el sentit. D’ahí baixaria fins al Mas del Mulet per veure com passaven els tres primers(Ahmed, Kiko i Abde). Em baixen fins a l’Ermita del Remei i d’allí faig un passejet fins a l’arribada. Eixa va ser la meua cursa hehhe.

En arribar, esperava en candeletes a Adolf, qui arriba en 3’48, i ens abracem amb totes les ganes en un moment irrepetible i memorable. Després arriben Raül i Pau en 4’15, però crec que aquest temps s’ha de valorar donat que van entrenar pocs quilòmetres per aquesta cursa.

Ben menjadets, dutxats i amb el massatge al cos, ens acomiaden fins la UTSM i cap a casa falta gent.

Salut i cames!!*!!

Peret

Pd: avui faré un parell d’entrades del Cursionari, un tant originals:

Ser un torbellino(per Kiko Monteverde de l’AEC Terra de Fang): Bucle repetit en doble direcció que es dóna en la Cursa de Falset que es caracteritza per l’assombrosa pujada i sinuositat en poc més de dos quilòmetres.

Benzina(de collita pròpia): nom que es dóna a alguns líquids com el vi del Priorat, que afavoreixen l’espurna dels atletes.

Pd: Avui m'he ratllat i com que ens va agradar tant als 3 de casa aquesta recepta, us la regale!!

Avui us presento una truita de verdures ben facileta i que faig per donar sortida a tota la producció de carbassons i porros que tenim. Quan l’hort comença a donar tot són alegries però quan ja dona massa, tothom es cansa i he de canviar contínuament la presentació de les verdures.He baixat a l'hort i he vist uns porros, uns carbassons... les meves gallines... i he sabut que fer ràpidament!!!!

TRUITA DE CARABASSÓ I PORROS AMB PARMESÀ

 

Ingredients:

2 porros

1 carbassó

1 cullerada de tomàquet concentrat

Formatge parmesano

3 ous

Sal, pebre

Tallem els porros ben petits i els sofregim a la paella amb molt poc oli. Després tallem els carbassons (jo no els pelo ja que són de casa ) i els afegim a la paella i continuem remenant. Quan ja està casi cuit afegim la cullerada de tomàquet concentrat i el formatge a làmines primes.

Batem els ous i salpebrem. Afegim el farcit i quallem la truita.

Espero que us agradi!!!

Personal Trainer per tothom a preus assequibles

Hola amics i amigues del kms!!!!

Des d'aquest el meu fòrum d'exposició d'idees vull proposar-vos una cosa. Donada la meua situació actual en la feina en la que em trobe a l'atur he pensat posar en marxa dos dels meus millors actius: un és el curs (Curs Superior d'Entrenador Personal) que he aconseguit amb nota d'Excel·lent durant aquest any; i d'altra banda la meua bona marxa en el Circuit de Curses de les Terres de l'Ebre(entre els millors 15 de la general i els millors 10 seniors), Finisher del UT Les Fonts de Xerta i preparant el UTSM.
.
Amb això, i tot el coneixement que m'han donat les meues sessions de coaching crec que és el moment per posar-se a la feina per tal de transmetre tots els meus coneixements de cara a futurs atletes de running i trail running.

Si algú es veu en cos de tirar endavant tot el procés que sàpiga que es trobarà davant a una persona que li transmetrà uns valors com són constància, passió, esforç, lluita i altres però tot aixòi sense perdre mai de vista que està fent un esport el qual li servirà per trencar amb la rutina i la monotonia de la vida diària.

Si comencem el nostre procés es trobarà amb una entrevista inicial en la que clarificarem els seus objectius i avaluarem les seues condicions de cara a la pràctica de l'esport.

A continuació, anirem a provar aquestes condicions físiques i veure els primers indicadors en la pràctica, per tal de veure d'on partim.

PLANIFICACIÓ-ACCIÓ-AVALUACIÓ --> AQUESTS SERAN ELS EIXOS EN ELS QUE INCIDIREM.

A més cada setmana et faré arribar al teu correu electrònic una avaluació completa de les teues sessions, així com un article interessant relacionat amb aspectes de l'esport(físic, psicològic, nutricional...)

Tot això ho tindràs dividit en 8 sessions amb un cost de tan sols 50 euros. Increïble, no? Potser, no tant perquè amb les ganes de rebre a gent i veure com gaudeixen de l'esport i se senten millor no hi ha millor recompensa!!!

Res, ens veiem per les muntanyes i no dubtes en fer córrer aquest missatge a tot aquell que li puga interessar. Moltes gràcies!!


Salut i cames!!!

Pere Llinares i Llorca

Falset, 11 de setembre: el puny ben alt i… damunt la taula!!!!

Els dies anteriors a la cursa havien estat marcats per l’entreno de la cursa curta del dilluns dia 3,  i el recorregut del dia 5 agafant el darrers 13 km(Grèfol-Coll E- Camí Bateries-Creu del Terme...) plegant en aquest últim per una punxada al bessó on va aparèixer l’Home del Mall i em va fer tornar cap a casa preocupat. No faria res més d’impacte fins a la cursa.

Dissabte vaig anar al massatgista i vaig fer 30 km en bici per Miravet i el Pinell, però sense excesives complicacions.

Cursa de Falset

Començava un dia complicat, ja que era el dia pràcticament més important de tota la temporada, el dia en el que tenia marcat un objectiu: ser el primer local.

La nit abans, com era d’esperar no vaig poder dormir, l’anterior tampoc ni la migdiada del dia abans degut a l’obligada atenció que requeria una eixida sobtada cap a Reus per malaltia de Mar.

Tot i això aquell dia m’aixeca animat, i un tant nerviós, bon matí a les 6’30h per tal de realitzar el meu  desdejuni amb tota normalitat. Comence fent els primers estiraments i mirant que no falte cap detall (roba, sabatilles, mocador, ulleres, gels…). Deixe passar les hores entre el face i el whatsapp intercanviant primeres impressions amb els viciosos de les xarxes.

A les 8’20h isc de casa xiulant i gaudint del que no puc fer en tota la temporada: anar a peu a la cursa. Josep Ma Olesa de l’Extrem Team Tivissa em para i em diu si vull pujar, saludant-lo i refusant l’oferiment(ningú em podia treure aquest plaer!).

 D'esquerra a dreta: Pere, Jordi Martí, Raül Garcia, Armand Pi, Jordi Rofes, 
Oriol Carreño, Solde i Pau Ferré. Tot un luxe de companyia.

Arribe a la Pça. de l’Artesana i comence a saludar a tots quants coneguts m’ixen al pas.  M’acabe l’isotònic que porte, escalfe i al corralet!!

Eren les 9h i només eixir em decidisc  a no quedar-me enrere d’un primer moment, accelere i tracte d’arribar a la pujada de Sant Cristòfol ben situat. Conscient de què aquesta cursa és diferent, no pare de mirar a la gent que ve darrere, gipant a Pau Ferré i Oriol Carreño que em segueixen de prop  fins a dalt de la pujada. És el moment de baixar cap a la Roca Roja, tal com era la consigna, sense cremar-se en les baixades perquè immediatament tocava pujar. Només tocar aquell asfalt abandonat em toca donar gas cap amunt i buscar aquells revolts empinats que em portaran al primer avituallament on prenc aire i em bec dos gots(o almenys el que puc buidar en la boca).

Fins ahí, anava darrere de Jordi Martí i el seguiria fins que s’acaba l’asfaltat (just on està la caravana d’aquell de la bandereta ianqui), moment en el que el perd completament, ja que Jordi, que fa la curta, va per feina, i jo seguisc al meu ritme(5’15). Arribe a l’avituallament de les Vinyes d’en Rafel bastant confiat, però conscient de què queda molta cursa. Menje un poc de platan, un glop d’aigua i seguisc baixant el ritme ja que eixa costereta i jo no és que siguem molt amics. ¾ del mateix ocorre  fins al peu del Coll de l’Eudalda. Abans en un creuament, em trobe amb en Gifré i Marc Borja als qui deixe tot emprenyat l’emissor del Gps que no m’acaba d’ajustar.

És el moment de pujar al primer gran cim, però allò no era un entrenament frenètic, faig el que puc i tracte d’arribar dalt el més sencer possible. Inicie la baixada fins a la bifurcació de les dues curses mirant bé on trepitje i no desgastant-me més del que toca. 

 Normalment recorde els meus pensaments, cosa que ací no ocorre. L'únic que veig és que de vegades 

 crec estar esquiant. Poseu-hi un bastó a cada mà i feu un poc d'imaginació(al poder!).

Llavors quan estic a punt d’arribar a l’avituallament on acaba el Camí Vell de la Torre, gire a dreta, lliscant en unes pedres  amb la sort que caic inclinat i m’agafe fort a un arbre treient gripaus i serps per  la boca. En l’avituallament Anton Vidal m’ofereix eixugar-me el cap, cosa que accepte, menje un poc de meló, bec isotònic i obric gas fins al fons del barranc. És bonic- pense-,  fins que arribe a aquella baixada on has d’anar en compte de no sortir-te’n, decidisc arrossegar el cul i derrapar un poc a baix, junt a la roca,  per concloure el descens.

Allí em tocava pujar i agafar la pista que em duria al Camí de les Bateries. Allí tracte d’agafar el ritme com puc, de baixar un poc ritme mitjà, aconseguint arribar a 5’25 al peu de la carena que ve després del pont. Allí  m’agafa un de Reus amb qui aniria quasi fins a la fi. Junts pugem la carena tal com podem:  primer tire jo després ell. Dalt de la carena,  hi ha un avituallament on està la cunyada d’Armand Pi; allí bec ràpid i el passe. Arribem al creuament on tornàvem a creuar-nos i  a l’avituallament de la Creu del Terme ja m’ha tornat a passar. 

 La desitjada arribada a dalt de les Torres(fi de la crono), més per passar-la que per les pròpies aspiracions.

En tot això, arribem al començament de la Crono on ell va davant i jo m’aprope dalt de Sant Gregori, passant-lo i arribant primer dalt de les Torres. Llavors baixe fins al darrer avituallament, conscient de què el meu objectiu el tenia a l’abast. Ara tocava lluitar per això, i tot el meu debat intern es torna més fort quan note que el bessó que em va fer plegar l’altre dia em punxa terriblement, però pense que era hora d’acabar. Llavors seguisc tal com puc baixant cap a la Roca Roja i puje cap a Sant Cristòfol davant del reusenc, tractant de traure-li una mica de renda.  Tal com era d’esperar la baixada se me fa moooolt llarga i al tercer revolt em passa, ja de manera definitiva.  No cal ficar-me en lluites estèrils –pense- però tampoc cal que baixe el ritme, que en eixe moment era de 5’45. Acabe la baixada i no pare de cridar-me  en veu alta -Vinga Peret, què ja ho tens!- i m'exigisc ser  constant fins a la fi.

És el moment de baixar la rampa i endinsar-se en el tunel, a la fi del qual hi ha dos nois que com a dos àngels caiguts del cel m’agafen de les mans per tal d’ajudar-me a pujar el marge. Ja està ahí -pense-, passe el pavelló i resignat a que Mar s’havia quedat en casa patxutxeta gaudiré com puga amb la resta de la gent. Estava equivocat , sorpresa! Ahí estava ella què emocionant quant m’aprope tocant-li la mà, cosa que em dóna ales per esprintar fins a meta. OBJECTIU COMPLERT.

 Un dia feliç, sens dubte, i la fi de dies d'insomni i nerviosisme. Això és per Mar i Vinyet, 

per la vostra paciència i també per tots els companys de fatiga!

Salut, coaching i gasss!!*!!

www.labnaha.com

www.mcoach.cat