dilluns, 27 de maig del 2013

Entreno "Els 7 termes"


Bon dia/vesprada/nit amigues i amics dels kms!!!!

El diumenge 26 vaig fer una tirada UT de 34 km i en 4 hores i 12 minuts entre Falset-Marça-Pla de la Fermada(“revolts”)-Camí vell de la Torre-Coll de l’Eudalda-Morral-Coll de la Teixeta-Porrera- Coll Major-Masos-Falset.
Bon matí desdejune, m’acabe d’omplir la motxilla i em pose direcció a Marça per tal d’agafar la pista que ix des de la primera rotonda que uneix Falset i Marça, per tal de trotar-la acabant en la carretera asfaltada que uneix  el segon poble amb la Torre de Fontaubella. Aquesta la passe uns 500 m fins que agafe una altra pista rural que em porta ja en direcció Llaberia; en aquest moment tinc el meu primer ensurt quan encara dormint o pensant en la mona de Pasqua colpeje una pedra i aterre. Llavors pense, -ara ja t’has despertat, doncs a córrer- , seguint per aquella pista fins a trencar a mà dreta pel Pla de la Fermada o els Revolts(que diuen els colldejouencs).
Aquests revolts sempre són un plaer de córrer donat que hi ha pujades i baixades bastant corredores. A les baixades, quan els corriols es compliquen per la presència de pedres al mig és quan patisc un poc. Finalment, arribe a la Bassa dels bombers i baixe per altre corriol corredor fins a prop de la Torre de Fontaubella. Des d’ahí  vaig fent cap al Coll de l’Eudalda, no sense abans ingerir una barreta sense ni tan sols parar per traure l’envoltori. Remontant tal com puc els trams de la cursa de Falset( a l’inrevés) arribe fins a dalt del Coll de l’Eudalda on m’ature a fer un glop, i veient el bon dia que feia ,a mirar el paisatge i al observar els molins de Pradell pensava que escases setmanes enrere jo hi era patint(quins contrastos!).
Llavors es moment de baixar xalant de nou fins que remonte pel camí del Polvorí fins a la carretera la qual creue per tal de pujar fins al Morral des d’on baixe cap a la Pedra de Santa Càndia. Ací aprofite per fer una foto de la placa comnemorativa que hi ha en aquella, per tal d’enviar-li-la a Mar qui des de casa realitzava els “controls” de pas per whatsapp.

 Un lloc dels tants emblemàtics que envolten Falset i que és digne, i moltes vegades desconegut per les falsetanes. Desgraciadament, ha hagut de ser visitat per desaprensius que poc tenen a veure amb el respecte per l'entorn.

En aquest moment, aprofite per traure una mica de potasi en forma de plàtan per tal d’enfilar en direcció al Coll de la Teixeta, llavors una vegada que he engolit la fruita passe de caminar a trotar per tal de passar per la pista junt a una gran roca que voreja una part del camí per la dreta pensant en “quant de xicotets som els humans enmig de tota aquesta immensitat” i al girar el cap en direcció a la meua esquerra i guaitar la Serra del Montsant pensar de nou “xicotets sí, molt xicotets!”. En aquell moment arribe a  un punt en el què gire pel camí de més cap a l’esquerra per tal de córrer una llarguíssima pista on m’ature a l’alçada d’una casa de guardar estris de la vinya per tal de demanar-li a un home que la guardava que em fes una foto amb uns costers com a fons.
En el moment de seguir, no acabe de trobar el minuciós corriol que em farà baixar fins a Porrera fet que provoca que potineje amb el mòbil per tal de no poder encetar aquell trac, amb la sort que quan aixique la vist, sortuosament, el camí s’obria davant dels meus ulls. El moment és impagable i jo decidisc premiar-me gaudint d’aquells corriols, tot i que respectant-me, prement en certa mesura el gas fins arribar a tindre Porrera a un tir de pedra. Des d’allí retrocedisc fins al Coll Major per una pista, previ pas per uns dos-cents metres d’asfalt. 

 Em venia molt de gust fer-me una foto, fet que dec al guarda d'una barracó d'estris 
vinícoles. Al fons uns costers els quals vaig creure farien un bon fons.

Una vegada toque aquella sinuosa pista, i quan ja veig els guarda-rails del Coll Major, faig servir el meu sentit de l’orientació per pujar cap a la pista que portaria fins al Camí dels Masos però ho faig per una altra pista abandonada per la qual faig el Kilian omplint-me de punxes i arraps fins a les celles per voler fer el Kilian, donat que la pista que jo pensava que donaria tot d’una, directament, cap a l’altra que jo coneixia dóna encara uns quants revolts a la complexa orografia vitivinícola. Finalment, faig cap a la pista i en arribar a dalt en dispose per gaudir d’una baixada en pista força corredora on després d’un tomb a l’esquerra m’ature en una casa abandonada on pose en pràctica de nou les meues idees de bombero torero: evocant al Gamba de Castelló i sufocat per la coentor del  dit gros del peu esquerre veig com una bona solució ficar el peu en una gerra d’un metre que veig en aquella casa.
Després de “ressuscitar” el meu peuet seguisc a bon ritme fins a les arcades que porten al camí dels Masos on omplic la cantimplora comprovant com en el toll que està just a sota meu hi ha algunes espècies d’ofidis  que no són amfibis.
Seguisc fins a la fi de la carretera i amb 32 km i escaig i després de saber-me esperat per les meues obligacions paternals, faig cap a casa, tancant la jornada en 34 km, 1630 metres de desnivell positiu en 4hores i 12 minuts

Salut i cames!!

Pd: Per al Cursionari una de Pau Ferré:
Fer el Kilian: expressió aplicada a fer una part de la ruta de muntanya corrent per fora de les sendes i per llocs poc habituals. Així per exemple, pot ser per on hi ha marges, per zones de bosc espés, etc.

dilluns, 13 de maig del 2013

MIM o com escriure un episodi de supervivència



Amb el hàndicap de no haver dormit ni 3 hores en presentem a les 5’30h en la UJI.  Com que ja teniem el pitrall agafat del dia abans, entrem directament a la pista d’atletisme de la Universitat , punt de trobada dels atletes i lloc d’eixida, per arrencar puntualment a les 6’00h.

 La cursa es presentava amb molt d'optimisme degut a l'esperit competitiu que portàvem de Riudoms.

Anem junt a Adolf i Carles qui fa la CSP 115. A José Bort, que també prenia part en la cursa més llarga tot i tindre problemes al turmell, i no li tornem a veure el pèl en tota la cursa.
Al principi bastant confiat i amb l’aposta per un calçat mixt(ASICS SKY SPEED2), donat que el perfil així m’ho va donar a entendre. Als primers 35 kms no vaig tindre cap problema, aquests van vindre quan passada aquesta distància, amb tots els kms que portàvem a les cames i amb tot el que l’orografia exigia, em vaig trobar sense l’amortiment per evitar el contacte brusc en les baixades. Abans ja ho havia trobat a faltar, però amb molta precaució i més precisió havia superat les baixades en la suficient.
Només eixir de la UJI  tenim molt de tros d’asfalt fins que toquem les senderes, així passem el pont de l’autopista i enmig de les botzines dels camions que passen ens enfilem cap a una urbanització que ens durà fins al primer desnivell de la cursa, La Pedra de la Serra de Borriol on ja començàvem a donar-nos compte de què el nivell d’aficionats a les cunetes seria considerable.
Més endavant, continuem amb els repetxonets de Pou de Mollet i Mas de Panero els quals passem sense quasi ni pensar-hi.  La baixada és frenètica en la mesura de les meues possibilitats, ja que sóc conscient de què les soles de les Asics no donen per a  més  i Adolf m’indica que tampoc és moment per arriscar. Així li faig més cas pensant en una relliscada que tinc i la contraelongació del genoll que me’ls posa de corbata.
Seguim pujant  de desnivell i quan anem cap a la Bassa de les Orenetes pense que és moment per seguir esgarrapant llocs i així ho faig en llocs impossibles. Adolf em torna a aturar en la meua intenció per tal de seguir pujant còmodament en filera d’un i dosificar un poc les forces. En tot això arribem a la Bassa on es respirava un gran ambient de curses, cosa que ens dóna pas al mos i glop pertinent per tal de seguir forts fins a les Useres. En aquell moment, Adolf ja s’escapava i al arribar a aquell poble Adolf portava uns 10 minuts esperant-me junt a Josep Broch qui ens va brindar a fer-nos d’assistència.  Josep em passa els bastons per acabar de lligar la cursa(gràcies Josep!!) i al eixir d’aquest poble veig com la impotència s’apodera completament de mi, en forma de pesos a les cames, de voler córrer i no poder. Llavors s’origina en reiterades ocasions un debat entre dos bons amics(sí, aquells que siga blanc o negre no tenen cap problema de dir el que hi ha!) respecte a acabar la cursa junts o per separat cosa que Adolf conclou ràpidament amb allò de fer el que s’havia acordat d’un principi(junts fins la glòria).

 Moments de gaudir en la cursa i aparença de competitivitat. El més dur encara estava per arribar.

A Sant Miquel de les Torrocelles ja vaig com un mer caminant, traient la meua curta però dilatada experiència amb els nordic walking,  tractant de caminar el més ràpid que poguera, apretant les dents a les pujades i mirant de trotar el que podia a les baixades (que venia a ser més bé poc). La UT LES FONTS  queda molt lluny en el temps, però ara en fred pense, que tots aquells 97 km dels dos darrers dies els portava gravats en la pell i que m’empenyien el culet fins al finisher.  Adolf en una situació molt còmoda, unes desenes de metres més endavant es comunica en mi amb la mirada i de tant en tant em pregunta pel meu estat(bastant evident pel que es veia).
Ara no sé si és en Sant Miquel o a Xodos que havia una ermita i ahí vaig cometre altra gran errada, que va ser el no fer com en Sant Roc(UTFonts) i parar a banyar-me els peus donat que l’esquerre el tenia unflat com  una bota. El que sí que faig és menjar com un senyor barretes, entrepà i algun dolcet apart de carregar el bidonet d’isotònic i beure’m mitja gerra d’aigua de colp. Seguisc pensant que queden només 12 km després de Xodos,  però els kms eren el de menys donat que encara ens esperava el Marinet i la Banyadera.  Al final del primer acabe caient del burro per tal d’aturar-me al líquid (+ plàtans) per tal de demanar aigua p’al peu i acabar oferint-me reflex, amb el qual me l’arruixe per veure si puc seguir amb un poc més de “garbo”. Després d’elogiar una vegada més l’organització isc tal com puc amb l’únic objectiu de no perdre molt de temps respecte d’Adolf i a colps de bastó anar tirant tot el que puc.
És l’hora final, l’hora que tots esperàvem Adolf m’indica que només ens queda eixe fenòmen, la Banyadera, després tocaria gaudir, però abans com tot, patir i més patir. Ens enfilem i després d’acceptar de bon grat la cafeïna que un dia li vaig oferir al padrí de la Vinyet me la prenc i reviscole per tal d’agafar per moments la iniciativa i tirar dels dos, aguantant les embestides de Manu, superant-lo però claudicant finalment davant la seua gran cursa (enhorabona Manu, com a tots els Alqueries Running!). Evidentment, que si ja plovia la cosa acaba de prendre tints èpics en el moment de passar junt al punt més alt de la cursa, donat que aquesta aigua es fa sòlida i ens apedrega(sort que només eren balins); en aquell moment, fem l’últim líquid i ens disposem a baixar amb moltíssims peus de plom xafant terra i herba per tal d’evitar les esvaroses pedres del voltant de l’Ermita de Sant Joan de Penyagolosa.
Aleshores, Adolf m’adverteix sentir la megafonia i jo i el meu debat intern trenquem en tot per tal d’assentir i canviar l’immnens dolor per una gran emoció que el disfressava i el revestia d’una gran joia al passar aquella línia d’arribada amb les mans juntes, abraçant-nos i jo envoltat de llàgrimes de ràbia, dolor i satisfacció enmig del xivarri dels espectadors.

Ho havíem aconseguit en 9 hores i 3 minuts. Havia que xalar i celebrar-ho aguantant-me com bonament poguera.

Salut, excés de confiança, patiment, bastons, paciència(no sé ni d’on la vaig traure) i finishers.
Enhorabona a tots els finishers d’Alqueries Running  de la MIM i de la CSP, i també als que van abandonar donat que això no és cap fracàs sinó un port enmig la turmenta que els portarà fins a un mar d’èxits.

dimecres, 1 de maig del 2013

2 elements contra els estats de l'aigua(Riudoms-la Mola-Riudoms)



Després de dormir el que van poder degut a l’esperat retrobament amb el padrí de la meua filla, Adolf(qui correria amb mi la caminada a l’endemà) i per la matinada del començament ens posem en camí cap a Riudoms a les 5 del matí per arribar cap a la mitja i anar en busca del pitrall. Allí estaven Manel Ruiz i Joan Jarque per fer el mateix.
En l’eixida havia una representació molt minvada del total de la inscripció, ja que com és lògic l’aigua va fer tirar-se enrere a molta gent: potser en quedaren uns 200 i escaig dels 500 inscrits.
Llavors sona el tro i tots com a bales en direcció al Priorat.
Passem per Montbrió i en aquell moment ja toquem pista. Curiosament, aquell dia, com la pluja vaig ser molt pixaner, cosa que no em va fer perdre gaire temps. Adolf i jo anàvem rellevant-nos sense aturar-nos donat que cadascú feia les necessitats quan i com podia. Al arribar a Riudecanyes i al passar pel seu pantà anem plegats tot i que jo  m’ature i en menys de cinc minuts ja puc donar-li caça. Seguim i per uns paratges preciosos iniciem la pujada fins al Castell d’Escornalbou. En aquell moment, faríem un control i un avituallament, que havia de ser copiós(després vaig saber que havia entrepà calent a desig), però que jo resumisc en en un glop d’isotònic i mig entrepà de formatge a la carrera. Adolf no estava per parar gaire i al veure la baixada del castell, perillosa en tant que era camí de pedra, va pensar que era un bon lloc per començar a esgarrapar alguna cosa al cronòmetre.
Baixem del castell i per un camí ens plantem en Duesaigües des d’on agafem un bon tros d’asfalt que ens porta fins a una pujada la qual ens portaria als molins de la Serra de l’Argentera (o Collet dels Feixos com diuen al Temps de tv3). Hi ha que dir que en aquell moment, l’aigua no només no havia parat sinó que de mica en mica es va convertint primer en aiguaneu i finalment en neu, ja una vegada havíem alcançat els molins.
Cal dir que abans d’iniciar la pujada cap als aerogeneradors ens vam trobar un avituallament on Adolf finalment va decidir posar-se el paravent i jo em vaig fartar de llaminadures. En eixe moment, amb tota la roba mullada vaig pensar que era millor seguir per trobar-nos després i així li ho faig saber a Adolf qui assenteix. Llavors jo vaig fent cap als molins ignorant tot el fred i la humitat que des de ja feia estona em recorria tot el meu cos. Era pujada i damunt la faig a un ritme més baix de l’habitual a l’espera que apareguera el company; ja porte com a uns vint minuts  mirant cap enrere i llavors quan portem uns 500 metres de la pista dels molins recorreguda, veig el seu paravent gris i els seus pantalonets curts(quins trons Déu meu eixe xic!).

 Francament, aquest moment quedarà sempre en la nostra memòria, no només per l'esforç sinó 
pel  risc i el patiment que suposa practicar esport en aquestes condicions meteorològiques.

Seguim junts i a partir d’aquest moment s’intensifica tota aquesta història donat que comence a trobar-me malament per la neu i el fred que en eixe moment apreten de valent. Pense que el millor que puc fer és córrer com mai, donat que ni tot el malestar que em recorre de dalt a baix ni les ganes de pixar són motiu per fer un alto.
S’acaben els molins i tot just, en l’avituallament que havia a Colldejou em planteje retirar-me cosa que em convencen varis corredors i organitzadors que no faça(si de cas que m’espere al proper avituallament). Llavors, és quan a falta d’alguna cosa calenteta per  beure o llançar-me al damunt no se m’ocorre altra cosa que pixar, però damunt de les meues mans. Continue, no sense abans esbandir-me les mans i fer acopi de llaminadures i de fruits secs.
És el moment de fer una baixada força corredora per tal de plantar-nos en Colldejou, per fer ràpidament un avituallament on anirien fins al següent després de fer una baixada força corredora, enmig de la qual férem parada tècnica per desaiguar i menjar alguna barreta amb additius. Just al peu de l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca(Montroig) menje un parell de trossos de plàtan, en previsió de què arribaren les rampes a les cames. En aquest moment el noi de l’avituallament ens diu que potser tinguem unes vint-i-cinc persones al davant. Això i el fet de què tenia la sensació d’haver passat el pitjor em va fer –igual que a Adolf- que miràrem de tirar més i més.
La pujada a l’ermita tot i tindre trossos corredors és molt exigent, ja que toca enganxar-se a les roques. Arribem a dalt del rocar i només tenim una baixadeta d’escales tallades damunt les roques per tal d’arribar a l’ermita on ens espera altre avituallament-control des d’on iniciaríem una baixada tècnica molt curosament per la perillositat de l’aigua. Som al km 38 i pel que m’han dit podrien faltar uns 7 o 8(finalment serien 10).
Paciència! -Pensem- i mentrestant seguim superant altres corredors amb un ritme que s’aproximava a 7 min/km ja amb 40 km a les cames. Passem un rierol i ja tenim Montbrió a tocar. Allí ens esperava l’últim  avituallament on em bec un suc de préssec, un isotònic i un tros  de plàtan, i li dic a Adolf trota!
Continuem el nostre pas incessant, i a mi les cames ja comencem a fer figueretes, cosa que Adolf observa i em dóna alè uns metres més avant. Llavors, al fi veiem les urbanitzacions de Riudoms, ens endinsem ens els seus carrers i en un tres i no res ja estem en la Plaça de l’Església.
Havíem aconseguit el nostre objectiu amb escreix i amb molt de patiment.  Finalment, 5 hores 27 minuts en 48km i una gran satisfacció. Ara a pensar en la MIM!
Gràcies a tots els d’Alqueries Running i als Trailrunners falsetans pel seu suport!

Salut, fred, volves i gassss!!*!!

Pere

Pd: avui l'entrada per al Cursionari és obra del company Adolf Marco(Alqueries Running):

 1) Anar en tarifa plana: Expressió aplicada al  moment d'una cursa en el que, donat el cansament màxim de l'atleta, no serveix de res cap nutrient que es puga ingerir i on tampoc es pot variar el ritme de cursa.