diumenge, 23 de març de 2014

UT LES FONTS 2014 o el plaer de córrer




Divendres a la nit començava la festa, començava la UTF’2014. Una nova il·lusió posada en marxa enmig de la precarietat, de les retallades... però també d’un esforç suplementari per poder estar en el corralet del Baix Ebre. De la mateixa manera que el meu germà Pep, Trail Tarraco feren abans el meu gran amic Adolf Marco es disposava a posar el seu granet de sorra  en aquest gran equip que aconseguiria el seu objectiu dos dies després.
            Després d’arribar amb el temps just per un contratemps d’última hora, Adolf i jo muntem el xiringuito a l’ajuntament de Xerta i volant cap al Casal xertolí per poder prendre part a l’eixida. L’anècdota té lloc quan el matalàs d’Adolf es punxa gairebé al arribar jo a meta, cosa que ens esmenen en qüestió de 10 minuts els cracs de l’organització(com sempre de 14)
A les 21 hores té lloc aquesta.
            Jo, a diferència de fa dos anys, vaig pensar que calia arriscar i així des d’un principi em decidisc aquella mateixa nit provar les MOUNTAIN WAREHOUSE EXTREM(unes britàniques desconegudes però amb sola Vibram i llaç ràpid que el meu germà em va regalar); altrament, també pense que puc pagar car un ritme alt el primer dia cosa que  també  oblide al cap de tres quilòmetres, donant gas per anar passant a corredors, ja en el primer avituallament(Ossera).  La cursa pràcticament no té més història que la d’anar seguint el ritme endimoniat que porten Monty i Albert Blanch(CEM La Cameta Coixa). Així els aguante fins a la hora i mitja de cursa, moment en què estic a punt d’arribar a Aldover, 2n avituallament, on m’esperava Adolf, de qui recibisc ànims i a qui deixe la tèrmica, ficada a la cintura fins aleshores de més en una nit perfecta per practicar aquest esport..
            Quan deixe a Adolf, pense que és moment per anar fent donat que el dissabte serà molt llarg. Llavors vaig dosificant-me, tractant de no perdre el camí, cosa que passa a prop del 3r avituallament. Allí un grup de corredors es desvien per sota d’un pont de manera incorrecta, cosa que esmenen uns crits irruptors en el silenci normal d’aquella zona.
            Per acabar l’etapa, torne a Xerta parant el crono en 2’02, plat de pasta en companyia d’Adolf i a dormir el que es puga.

Al dia següent  després de dormir més bé poc, com en la MIM,  a la Sala Polivalent, en vestisc i després de planificar un poc l’etapa ens adrecem al Casal per tal de desdejunar el màxim possible. Carregue de gels i barretes, foto de rigor en el fotolog pel debut ultrafondista llop i sonant el mític tema “Run with you” dels Midnight eixim en busca dels 70km i 4000 m +. Als peus porte unes Saucony xodus 3.0 bastant castigades: després les canviaria.
Anem vorejant el canal i considere que encara he de caminar molt fins veure la llum del dia. D’aquesta manera, quan portem 5 o 6 km vaig fent, però de seguida trenque el guió passant pels camins del voltant de Xerta. Quan passen la carretera, travessem sobre unes reixes metàliques on veig que l’ampolla d’isotònic és molt alta, decidint canviar-me-la a les butxaques laterals,; després vaig pensar que la butxaca del tirant buida aniria bé per tindre millor accés a barretes i gels. Llavors és en aquest moment, quan perdo la concentració topant amb una pedra, i anar de morros contra les reixes que cobreixen la sèquia. Com és del meu estil no perdo gaire temps i m’aixeque ràpidament obviant el dolor d’espatlla, la sang en genolls i mans i oblidant un dels dos bastons; al cap de dos minuts em percate del fet d’anar en un sol bastó cosa que em fa tornar cap enrere per tal de recuperar-lo unes desenes de metres més enllà.
 El dolor és insufrible i, pense que la cosa és farà llarga, ja que l’impacte amb els bastons es transmetrà ahí precisament. Llavors pense –bah, millor no pensar-hi i seguir seguir-.
En tot això comente les meues sensacions, alimentació i hidratació a Adolf qui de manera estricta m’aconsella front a l’atempta mirada de Karim(director de cursa) qui irònicament em deixa caure un “et  deixa carregar d’isotònic la teua assistència?”. Llavors, isc de Paüls, diguent-me Adolf que ja no em veuria fins a Prat de Compte. 

 El braç esquerre buscant la zona adolorida. L'aigua es feia necessària. 
Tot això en el carrers de Paüls. Foto: Adolf Marco.

Uf no sé perquè però de vegades, no recorde ben bé tots els detalls!! Tant és, de la mateixa manera que ocorreguera en UTF’12 em ve al cap un fort regust de la pujada al Tossal de l’Engrillo, ja que si en aquella ocasió tenia a Edu Alonso de l’Extrem Team Tivissa(a qui curiosament se li va desmuntar un bastó) ara mateix la meua memòria em duu a pensar que en la pujada vaig anar fent amb un grup amb el que estava la campiona de Fredes-Paüls, Àngels Centelles(Trail CER la Sènia), grup al que em vaig decidir a atacar de manera contundent per perdre’l per un moment i tornar-lo a veure en la baixada fins al fons del Barranc següent. Aquest grup em torna a donar caça i junts remuntem de nou fins al control del Tossal.
Llavors isc lleugeret del control alimentant-me i fent conyes amb els xertolins sobre el vent que feia.  Prenc gel, bec, recarregue i tire fins a la pujada que em faria descendir fins al meu punt clau. Pel cami decidisc banyar-me totes les cames en un abeurador boví. Ja sóc a l’Ermita de Sant Roc on m’espera Adolf amb el seus consells i tota l’energia per preparar-me menjar i beguda a l’instant; de tota manera, per no trencar amb aquesta part del guió jo seguisc el meu ritual: bany de peus, menjar, gel potentet, glop de cervesa fresqueta, cremeta i mitjons secs i a la marxa. Les Saucony semblen dir prou, i jo decidisc agafar les EXTREME provades només en la Nocturneta per tal de tindre un poc més d’amortiment(la història del calçat no acabaria ací).Unes rialles amb Adolf(“pájaro yu-yui!”, “com m’agrada la cassalla!”) i ens acomiadem fins a Alfara. 

Ll'Ermita de Sant Roc: una fita clau. El meu semblant ho diu tot. Foto: Adolf Marco

L’ESPINA ÉS MÉS ALTA QUE L’ENGRILLO, PERÒ EL MEU PENSAMENT EM DIU QUE COM QUE HI HA UN CAMÍ MÉS FET QUE EN L’ANTERIOR CIM, NO TINDRÉ PROBLEMA DONAT QUE M’HO HE DE PRENDRE COM UNA QÜESTIÓ DE TOSSUDERIA I DE PACIÈNCIA I SENSE PRESSA ARRIBARÉ DALT.
L’arribada a alfara és important prendre-se-la amb sentit de l’humor i una vegada allí bromeje amb els de l’organització, amb adolf i amb Xavi gilabert de la uec(cul, cul, cul... la dansa del cuuuul!!). vEIG COM BERNABE HIERRO DEL TRAIL ROQUETES HA PLEGAT PER ESTAR RATLLAT DEL COCO(HI HA MÉS ULTRES assentim  ELS DOS). Els meus peus estan bastant castigats donat que la novetat de les extreme em llaga; és el moment de prendre una decisió, decisió condicionada per l’escassessa de mitjans, o la poca amortiguació i bona adaptació al peu(Saucony xodus) o
Bona amortiguació i poca adaptació(Mountain Warehouse Extrem), decidint-me, a instàncies del gran Adolf per la segona opció.  L’amic m’afegeix més gels per a la recta final , i tot i que estic convençut que encara no està, sóc bastant optimista. Em diu que ja no ens veurem fins a l’arribada.. Isc cap al coll, no sense abans apagar per enèsima vegada el foc de les meues cames en una font.
Cal arribar fins a la font nova com siga –pense- i després ja vorem. Així pujant el Coll d’Alfara em passen un munt de corredors, cosa que ignore i seguisc a la meua, no sense molt de patiment. És hora de distraure’m amb el que siga i, per això tire alguna miradeta al paisatge enlluernador dels ports, per tal d’arribar al control del Coll d’Alfara i anar trotant en la baixada per guanyar una miqueta de temps.

En tot això sobre les 16-16’30 arribe a l’avituallament-control de la font nova, fet que motiva encarar-me cap al tram final com un repte personal, menjant i bevent com mai, motivant-me amb  coses meues i amb la trucada a Adolf que em diria que Mar i Vinyet ja estaven a l’arribada per tal de fer-me comboi. 
Llavors, és el moment de pujar dalt del collet que hi ha davant de la font nova per a tirar per la banda esquerra(demà seria per la dreta). Llavors, pista neta molt neta i cara avall(que fins i tot la merda corre), fins donar en aquell pont que em porta a vorejar el canal Xerta-sénia i ficar-me en unes oliveres que em portarien fins al canal de la dreta i d’ahí. en direcció als carrers del poble.  La recta final mereix el seu pàragraf especial.
Llavors veig que tinc a tocar la fi d’aquella recta llarguiiiiíssima. Tombe a la dreta, i en la següent cantonada Mar, petó i em passa a la Vinyet; Recta d’arribada enmig dels clams del públic. -Déu meu quina emoció!-, no puc contindre les llàgrimes. Tot és molt bonico i damunt els crits sorollosos d’ànim del ATE-Coll de l’alba; Baixe a la Vinyet al terra i m’abrace a Adolf. HO havien aconseguit en 12 hores i 7 minuts, baixant més d’una hora el registre de fa dos anys.

La 3a etapa, com dic jo, començava només alçar-se del llit, amb el lògic mal de cames i alguna molèstia al muscle per l’ostiot d’ahir en aquella sèquia. Llavors repetim ritual : música pel moment, paracetamol, recuperador, bon desdejuni i a la gaso que arriben Vi i armand per donar-me uns copets de força fins a la fi. Era dia per assegurar i així em calce les pesades però còmodes Lafuma(que te fuma) moonrace.
 En tot això, arribem i jo vaig a buscar el meu cotxe a Xerta(va passar la nit allí perquè dissabte per la nit, l’últim que em venia de gust era conduir. 1 horeta per distreure el cansament i el dolor entre rialles i salutacions a corredors coneguts; És el moment de ficar-se al corralet.
Diumenge la consigna era no apretar molt al principi, buscar anar cremant els quilòmetres i anar incrementant el ritme tal com passaren. Així ho faig, eixint des dels llocs de darrere i tractant d’anar esgarrapant algun lloc de tant en tant. Vaig mirant el rellotge, conscient de què els parcials al principi anaven molt bé, però que això es farà llarg molt llarg i que hauré d’afegir una bon grapat de minuts.
A l’avituallament de Coves d’en Castells (km4) arribe bastant tranquil i pensant en la meua estratègia d’anar jugant mentalment a la fracció més petita(1r 1/8, després 1/6, ¼, ½... així fins a l’arribada); Allí carregue el meu bidó i prenc algun gel dels que porte damunt.
Francament, tot passa de manera bastant amena fins a la Coscollosa. De tota manera, recorde en molt de carinyo l’estona que passe amb la colla rapitenca de la foradada amb qui faig moltes bromes, tot escoltant la música que portava un d’ells. Després estic una bona estona amb Manel Sanahuja de la UEC TORTOSA amb qui comente alguns detalls postcursa i junts veiem l’espectacular embestida que rep Isa Arasa(UEC TORTOSA)en una baixada a prop del control de la Font de la Perera. Ufff- comentaven, ella tan petita i mira que caure-li aquell tros de samarro a sobre. Per sort, va eixir indemne i Manel i jo a lo nostre. Així, passem aquell control i ens trobem amb Ana Belen Balagué i el seu germà Joan Carles.
 Jo vull millorar el temps de referència i per això els deixe a tots tres, no sense fer broma amb Ana Belen (embarbussament per motivar-se: tinc tanta sang que a les cinc tinc son!).
Seguisc fent al meu ritme, buscant una mica de temps a les baixades i en tot això arribe a l’avituallament que hi ha baix de la Coscollosa(Ombries de Paüls: km. 14) , on bec bé, carregue isotònic i torne a fotre’m un “xute” de cafeïna per pujar més vivet. Res, agafe els bastons i cap amunt, només tinc ganes d’endrapar quilòmetres, així que vaig caminant però a ritme constant per tal d’anar agafant tots els corredors que puc. Gairebé a dalt em trobe amb Albert Queralt Molino, de qui guarde un gran record de ser finishers junts fa dos anys, qui m’anima. Llavors ja falta poc per arribar a dalt. Allí a lluny veig dos puntes lila, que al acostar-me veig que són JOsep Antoni MOntagut i Albert Blanch(CAMETA COIXA) ALS QUI LLANCE UN CRIT(MOREROOOS, PER LA SEUA PROCEDÈNCIA RIBERENCA). No seria l’última vegada que els veuria. Arribe dalt, pique al control i ara és tot de baixada, no sé si podré fer 4 hores, si faig una miqueta més tampoc no passa res.
Dalt de la Coscollosa, conec uns joves del Trail Cer la Sénia amb qui comente la seua gran pedrera i els valors com Manel Tomas, Ramon Curto, Àngels Centelles... Evidentment, ells van davant, i jo vaig baixant al meu ritme, lent però segur. Unes quantes miniòsties en els infinits revolts fins a baixar.
Llavors arribe a quasi pla on torne a divisar als de la Cameta. Em trobe amb un abeurador , on per enèsima vegada, invertisc temps refrescant les cames per mirar d’acabar còmode. Al cap d’una estona, em torne a trobar amb els de la CAmeta aturats i MOntagut em diu que té recorde que a la cama i que pateix molt a les baixades. Sort! els hi dic i seguisc baixant el més ràpid que puc.
Faig cap a l’Avituallament-control de la Font Nova on rebo “ales” de la gran afició que allí es congregava. Menje força i carregue el bidó, per tal d’arribar dalt d’aquell turó, després de saludar a Armand Pi.  Llavors diumenge tocava el camí de la dreta, on presèncie breument aquella gran barranca que m’encisa. Agafe la mateixa pista neta d’ahir, passe el control de Tosses de Vences i així vaig tirant fins a l’avituallament de Camí dels Bous, on agafe un parell de gots i a dintre.

 Cara de cansament dissimulada, ganes d'arribar, D'esgarrapar 
encara algun minut. Foto: org. UTF

Els últims quatre quilòmetres, tracte d’anar el més fort que puc ja que crec que 3 dies han donat molt de sí però jo només tinc ganes de gaudir d’aquest gran circ amb una bona cervesa.
Arribe al casal en 4 hores i 28 minuts, junt a Xavi Gilabert(UEC TORTOSA) amb qui anem quasi tot l’ut junts.
Ho he aconseguit de nou, gran satisfacció, abraçada amb Karim i a per la cervesa i bany de cames superfred.

 Moments de Glòria, moments per a la memòria. Foto: Vicenç Brull


El lliurament dels premis finishers també molt emotiu, però res podia superar l’arribada del trail d’ahir .

Força i muntanya!!!!

Pere Llinares  i Llorca

pd: SOBRETOT AGRAIR LA SEUA COL·LABORACIÓ A CE Trail Tarraco, Cenotes Labnaha, Omm Zenter(Falset), Radio Ràdio Falset Quan Vulguis, CEM LA CAMETA COIXA, Adolf Marco, Mar Carrillo Sanahujas i Vinyet Llinares i a tots els que m'han estat donant suport per petit que siga durant tota la ultra.







Cap comentari:

Publica un comentari