PETITS DETALLS EN LA MUNTANYA

“PETITS DETALLS”(Falset-Portell de Llaberia-Llaberia-Miranda-Coll del Guix-Colldejou-Torre de Fontaubella-Falset).

Just ahir em vaig posar en cami a les 16’15h provant una cosa: després de la mala nit que havia passat darrerament i no haver pogut dormir més de mitja hora de migdiada, volia saber com aniria el meu cos en l’estat –més psíquic que físic- d’esgotament.

A aquesta hora agafe la carretera de Marça, el Mas de Crusat i travessant la carretera de la Torre em pose en direcció cap al Coll del Guix, per obviar-lo agafant el Sender dels Revolts per tal de, fent una miqueta de ca-co(caminar-córrer)plantar-me dalt del Portell en una hora i un minut. Sense parar de beure ni per gaudir del paisatge, al que faig una mirada ràpida, accelere baixant per tal de sumar 12 minuts més al crono i arribar a la font del poble de Llaberia on tocava reomplir la kamelbag, beure ben begut i remullar-me tot a grapats.

5 minuts d’aturada i torne per on havia vingut fins agafar el desviament de la Miranda; curiosament, no veig a ningú corrent ni caminant, però a prop d’eixe lloc escolte unes veus que metres més avant se fan més fortes. Res, no ve ningú, probablement hagen fet cap al Portell –pense-. I res, jo a la meua ja divise la gran bola de l’Observatori de la Miranda i cometo l’errada d’encetar un trac més tard del començament de la ruta, fet que motiva que perda el crono inicial. Llavors tracte de memoritzar on ho vaig fer per anar sumant o posar com a referència l’hora d’eixida.

Tocava anar fent, ja que la Miranda és un lloc de pista i pedra seca on el millor és no parar ni un moment).  Una de les anècdotes de la vesprada va estar que just quan acabava la pista allà dalt em vaig trobar en un ramat d’ovelles les quals van pegar a fugir al veure’m. I com pujaven cap amunt –pensava jo en veu alta- . Llavors amb el trac vaig seguint i em percate que hi ha algun crac de la muntanya(de l’alçada del company Armand Pi) que va tindre la traça de fer aquell muntonet de pedres per on s’agafava l’escletxa de baixada.

La baixada és supertècnica, vaig en molt de  compte(massa crec!) passe de la roca a la pedra solta i en un moment en plante en una zona on a més d’arbres hi ha un convidat xungo que no havia tingut altres vegades, les fulles seques. Les Quechua rt360º  esmorteixen molt bé, però la falta de tacos s’evidència en eixe moment(després ni abans res de res!). Després d’agafar la darrera zona fins al Coll del Guix puc córrer un poc més fins que arribe a aquell lloc.

En eixe moment, improvise un repte: ara mateix no necessite molta altitud per al que prepare, aleshores decidisc que com que són les 18’16h veure si puc rodejar la Mola per la part de Colldejou, passar per la Torre de Fontaubella i arribar a casa abans de les 20’00. Llavors, pensat i fet; per l’experiència de  la passada per eixe tros fins a prop de Colldejou de la cursa del 24 d’agost decidisc guiar-me per l’instint i així ho faig fins al creuament que em portava fins a Colldejou. En eixe moment seguisc un pal que m’indicava “Torre Font.”  Llavors agafant una pista em trobe de cara en un senderó, el qual no agafe travessant una barana que tenia al davant i seguint una nova referència(no molt sana però) que és les torres de la llum. Ahí seguisc fins que la senda s’acaba i agafe una pista  que em porta, sense perdre de vista la Mola ni les torres fins a un altre pal de la Torre F., aquest ja conegut per mi de les vegades que he baixat la Mola per Coll Roig. En aquell moment, trobe altre pal que m’indica a la Torre, i des d’ahí fins al poble ja no hi ha més història.

Em va semblar curiós com per la vora de Colldejou havien uns bolets d’unes dimensions considerables (un pam més o menys).

Una vegada en la Torre, no carregue d’aigua, però bec d’una font i menje una barreta, compartint amb un xiquet, que curioseja sobre la meua ruta i el seu contingut. Llavors li envie un wtsapp a Mar indicant-li el meu retorn a casa cosa, que faig després de l’acostumat enllaç amb el Camí Vell de la Torre, per tal de fer cap a les 19’45 a casa on m’esperaven les princeses amb els somriures a punt.

Una gran ruta feta en solitari(fins al punt de no trobar gairebé ningú humà pels paratges muntanyosos).

Salut  i muntanya!!*!!

Pere

Entreno "Els 7 termes"

Bon dia/vesprada/nit amigues i amics dels kms!!!!

El diumenge 26 vaig fer una tirada UT de 34 km i en 4 hores i 12 minuts entre Falset-Marça-Pla de la Fermada(“revolts”)-Camí vell de la Torre-Coll de l’Eudalda-Morral-Coll de la Teixeta-Porrera- Coll Major-Masos-Falset.

Bon matí desdejune, m’acabe d’omplir la motxilla i em pose direcció a Marça per tal d’agafar la pista que ix des de la primera rotonda que uneix Falset i Marça, per tal de trotar-la acabant en la carretera asfaltada que uneix  el segon poble amb la Torre de Fontaubella. Aquesta la passe uns 500 m fins que agafe una altra pista rural que em porta ja en direcció Llaberia; en aquest moment tinc el meu primer ensurt quan encara dormint o pensant en la mona de Pasqua colpeje una pedra i aterre. Llavors pense, -ara ja t’has despertat, doncs a córrer- , seguint per aquella pista fins a trencar a mà dreta pel Pla de la Fermada o els Revolts(que diuen els colldejouencs).

Aquests revolts sempre són un plaer de córrer donat que hi ha pujades i baixades bastant corredores. A les baixades, quan els corriols es compliquen per la presència de pedres al mig és quan patisc un poc. Finalment, arribe a la Bassa dels bombers i baixe per altre corriol corredor fins a prop de la Torre de Fontaubella. Des d’ahí  vaig fent cap al Coll de l’Eudalda, no sense abans ingerir una barreta sense ni tan sols parar per traure l’envoltori. Remontant tal com puc els trams de la cursa de Falset( a l’inrevés) arribe fins a dalt del Coll de l’Eudalda on m’ature a fer un glop, i veient el bon dia que feia ,a mirar el paisatge i al observar els molins de Pradell pensava que escases setmanes enrere jo hi era patint(quins contrastos!).

Llavors es moment de baixar xalant de nou fins que remonte pel camí del Polvorí fins a la carretera la qual creue per tal de pujar fins al Morral des d’on baixe cap a la Pedra de Santa Càndia. Ací aprofite per fer una foto de la placa comnemorativa que hi ha en aquella, per tal d’enviar-li-la a Mar qui des de casa realitzava els “controls” de pas per whatsapp.

 Un lloc dels tants emblemàtics que envolten Falset i que és digne, i moltes vegades desconegut per les falsetanes. Desgraciadament, ha hagut de ser visitat per desaprensius que poc tenen a veure amb el respecte per l'entorn.

En aquest moment, aprofite per traure una mica de potasi en forma de plàtan per tal d’enfilar en direcció al Coll de la Teixeta, llavors una vegada que he engolit la fruita passe de caminar a trotar per tal de passar per la pista junt a una gran roca que voreja una part del camí per la dreta pensant en “quant de xicotets som els humans enmig de tota aquesta immensitat” i al girar el cap en direcció a la meua esquerra i guaitar la Serra del Montsant pensar de nou “xicotets sí, molt xicotets!”. En aquell moment arribe a  un punt en el què gire pel camí de més cap a l’esquerra per tal de córrer una llarguíssima pista on m’ature a l’alçada d’una casa de guardar estris de la vinya per tal de demanar-li a un home que la guardava que em fes una foto amb uns costers com a fons.

En el moment de seguir, no acabe de trobar el minuciós corriol que em farà baixar fins a Porrera fet que provoca que potineje amb el mòbil per tal de no poder encetar aquell trac, amb la sort que quan aixique la vist, sortuosament, el camí s’obria davant dels meus ulls. El moment és impagable i jo decidisc premiar-me gaudint d’aquells corriols, tot i que respectant-me, prement en certa mesura el gas fins arribar a tindre Porrera a un tir de pedra. Des d’allí retrocedisc fins al Coll Major per una pista, previ pas per uns dos-cents metres d’asfalt. 

 Em venia molt de gust fer-me una foto, fet que dec al guarda d'una barracó d'estris 

vinícoles. Al fons uns costers els quals vaig creure farien un bon fons.

Una vegada toque aquella sinuosa pista, i quan ja veig els guarda-rails del Coll Major, faig servir el meu sentit de l’orientació per pujar cap a la pista que portaria fins al Camí dels Masos però ho faig per una altra pista abandonada per la qual faig el Kilian omplint-me de punxes i arraps fins a les celles per voler fer el Kilian, donat que la pista que jo pensava que donaria tot d’una, directament, cap a l’altra que jo coneixia dóna encara uns quants revolts a la complexa orografia vitivinícola. Finalment, faig cap a la pista i en arribar a dalt en dispose per gaudir d’una baixada en pista força corredora on després d’un tomb a l’esquerra m’ature en una casa abandonada on pose en pràctica de nou les meues idees de bombero torero: evocant al Gamba de Castelló i sufocat per la coentor del  dit gros del peu esquerre veig com una bona solució ficar el peu en una gerra d’un metre que veig en aquella casa.

Després de “ressuscitar” el meu peuet seguisc a bon ritme fins a les arcades que porten al camí dels Masos on omplic la cantimplora comprovant com en el toll que està just a sota meu hi ha algunes espècies d’ofidis  que no són amfibis.

Seguisc fins a la fi de la carretera i amb 32 km i escaig i després de saber-me esperat per les meues obligacions paternals, faig cap a casa, tancant la jornada en 34 km, 1630 metres de desnivell positiu en 4hores i 12 minuts

Salut i cames!!

Pd: Per al Cursionari una de Pau Ferré:

Fer el Kilian: expressió aplicada a fer una part de la ruta de muntanya corrent per fora de les sendes i per llocs poc habituals. Així per exemple, pot ser per on hi ha marges, per zones de bosc espés, etc.

MIM o com escriure un episodi de supervivència

Amb el hàndicap de no haver dormit ni 3 hores en presentem a les 5’30h en la UJI.  Com que ja teniem el pitrall agafat del dia abans, entrem directament a la pista d’atletisme de la Universitat , punt de trobada dels atletes i lloc d’eixida, per arrencar puntualment a les 6’00h.

 La cursa es presentava amb molt d'optimisme degut a l'esperit competitiu que portàvem de Riudoms.

Anem junt a Adolf i Carles qui fa la CSP 115. A José Bort, que també prenia part en la cursa més llarga tot i tindre problemes al turmell, i no li tornem a veure el pèl en tota la cursa.

Al principi bastant confiat i amb l’aposta per un calçat mixt(ASICS SKY SPEED2), donat que el perfil així m’ho va donar a entendre. Als primers 35 kms no vaig tindre cap problema, aquests van vindre quan passada aquesta distància, amb tots els kms que portàvem a les cames i amb tot el que l’orografia exigia, em vaig trobar sense l’amortiment per evitar el contacte brusc en les baixades. Abans ja ho havia trobat a faltar, però amb molta precaució i més precisió havia superat les baixades en la suficient.

Només eixir de la UJI  tenim molt de tros d’asfalt fins que toquem les senderes, així passem el pont de l’autopista i enmig de les botzines dels camions que passen ens enfilem cap a una urbanització que ens durà fins al primer desnivell de la cursa, La Pedra de la Serra de Borriol on ja començàvem a donar-nos compte de què el nivell d’aficionats a les cunetes seria considerable.

Més endavant, continuem amb els repetxonets de Pou de Mollet i Mas de Panero els quals passem sense quasi ni pensar-hi.  La baixada és frenètica en la mesura de les meues possibilitats, ja que sóc conscient de què les soles de les Asics no donen per a  més  i Adolf m’indica que tampoc és moment per arriscar. Així li faig més cas pensant en una relliscada que tinc i la contraelongació del genoll que me’ls posa de corbata.

Seguim pujant  de desnivell i quan anem cap a la Bassa de les Orenetes pense que és moment per seguir esgarrapant llocs i així ho faig en llocs impossibles. Adolf em torna a aturar en la meua intenció per tal de seguir pujant còmodament en filera d’un i dosificar un poc les forces. En tot això arribem a la Bassa on es respirava un gran ambient de curses, cosa que ens dóna pas al mos i glop pertinent per tal de seguir forts fins a les Useres. En aquell moment, Adolf ja s’escapava i al arribar a aquell poble Adolf portava uns 10 minuts esperant-me junt a Josep Broch qui ens va brindar a fer-nos d’assistència.  Josep em passa els bastons per acabar de lligar la cursa(gràcies Josep!!) i al eixir d’aquest poble veig com la impotència s’apodera completament de mi, en forma de pesos a les cames, de voler córrer i no poder. Llavors s’origina en reiterades ocasions un debat entre dos bons amics(sí, aquells que siga blanc o negre no tenen cap problema de dir el que hi ha!) respecte a acabar la cursa junts o per separat cosa que Adolf conclou ràpidament amb allò de fer el que s’havia acordat d’un principi(junts fins la glòria).

 Moments de gaudir en la cursa i aparença de competitivitat. El més dur encara estava per arribar.

A Sant Miquel de les Torrocelles ja vaig com un mer caminant, traient la meua curta però dilatada experiència amb els nordic walking,  tractant de caminar el més ràpid que poguera, apretant les dents a les pujades i mirant de trotar el que podia a les baixades (que venia a ser més bé poc). La UT LES FONTS  queda molt lluny en el temps, però ara en fred pense, que tots aquells 97 km dels dos darrers dies els portava gravats en la pell i que m’empenyien el culet fins al finisher.  Adolf en una situació molt còmoda, unes desenes de metres més endavant es comunica en mi amb la mirada i de tant en tant em pregunta pel meu estat(bastant evident pel que es veia).

Ara no sé si és en Sant Miquel o a Xodos que havia una ermita i ahí vaig cometre altra gran errada, que va ser el no fer com en Sant Roc(UTFonts) i parar a banyar-me els peus donat que l’esquerre el tenia unflat com  una bota. El que sí que faig és menjar com un senyor barretes, entrepà i algun dolcet apart de carregar el bidonet d’isotònic i beure’m mitja gerra d’aigua de colp. Seguisc pensant que queden només 12 km després de Xodos,  però els kms eren el de menys donat que encara ens esperava el Marinet i la Banyadera.  Al final del primer acabe caient del burro per tal d’aturar-me al líquid (+ plàtans) per tal de demanar aigua p’al peu i acabar oferint-me reflex, amb el qual me l’arruixe per veure si puc seguir amb un poc més de “garbo”. Després d’elogiar una vegada més l’organització isc tal com puc amb l’únic objectiu de no perdre molt de temps respecte d’Adolf i a colps de bastó anar tirant tot el que puc.

És l’hora final, l’hora que tots esperàvem Adolf m’indica que només ens queda eixe fenòmen, la Banyadera, després tocaria gaudir, però abans com tot, patir i més patir. Ens enfilem i després d’acceptar de bon grat la cafeïna que un dia li vaig oferir al padrí de la Vinyet me la prenc i reviscole per tal d’agafar per moments la iniciativa i tirar dels dos, aguantant les embestides de Manu, superant-lo però claudicant finalment davant la seua gran cursa (enhorabona Manu, com a tots els Alqueries Running!). Evidentment, que si ja plovia la cosa acaba de prendre tints èpics en el moment de passar junt al punt més alt de la cursa, donat que aquesta aigua es fa sòlida i ens apedrega(sort que només eren balins); en aquell moment, fem l’últim líquid i ens disposem a baixar amb moltíssims peus de plom xafant terra i herba per tal d’evitar les esvaroses pedres del voltant de l’Ermita de Sant Joan de Penyagolosa.

Aleshores, Adolf m’adverteix sentir la megafonia i jo i el meu debat intern trenquem en tot per tal d’assentir i canviar l’immnens dolor per una gran emoció que el disfressava i el revestia d’una gran joia al passar aquella línia d’arribada amb les mans juntes, abraçant-nos i jo envoltat de llàgrimes de ràbia, dolor i satisfacció enmig del xivarri dels espectadors.

Ho havíem aconseguit en 9 hores i 3 minuts. Havia que xalar i celebrar-ho aguantant-me com bonament poguera.

Salut, excés de confiança, patiment, bastons, paciència(no sé ni d’on la vaig traure) i finishers.

Enhorabona a tots els finishers d’Alqueries Running  de la MIM i de la CSP, i també als que van abandonar donat que això no és cap fracàs sinó un port enmig la turmenta que els portarà fins a un mar d’èxits.

2 elements contra els estats de l'aigua(Riudoms-la Mola-Riudoms)

Després de dormir el que van poder degut a l’esperat retrobament amb el padrí de la meua filla, Adolf(qui correria amb mi la caminada a l’endemà) i per la matinada del començament ens posem en camí cap a Riudoms a les 5 del matí per arribar cap a la mitja i anar en busca del pitrall. Allí estaven Manel Ruiz i Joan Jarque per fer el mateix.

En l’eixida havia una representació molt minvada del total de la inscripció, ja que com és lògic l’aigua va fer tirar-se enrere a molta gent: potser en quedaren uns 200 i escaig dels 500 inscrits.

Llavors sona el tro i tots com a bales en direcció al Priorat.

Passem per Montbrió i en aquell moment ja toquem pista. Curiosament, aquell dia, com la pluja vaig ser molt pixaner, cosa que no em va fer perdre gaire temps. Adolf i jo anàvem rellevant-nos sense aturar-nos donat que cadascú feia les necessitats quan i com podia. Al arribar a Riudecanyes i al passar pel seu pantà anem plegats tot i que jo  m’ature i en menys de cinc minuts ja puc donar-li caça. Seguim i per uns paratges preciosos iniciem la pujada fins al Castell d’Escornalbou. En aquell moment, faríem un control i un avituallament, que havia de ser copiós(després vaig saber que havia entrepà calent a desig), però que jo resumisc en en un glop d’isotònic i mig entrepà de formatge a la carrera. Adolf no estava per parar gaire i al veure la baixada del castell, perillosa en tant que era camí de pedra, va pensar que era un bon lloc per començar a esgarrapar alguna cosa al cronòmetre.

Baixem del castell i per un camí ens plantem en Duesaigües des d’on agafem un bon tros d’asfalt que ens porta fins a una pujada la qual ens portaria als molins de la Serra de l’Argentera (o Collet dels Feixos com diuen al Temps de tv3). Hi ha que dir que en aquell moment, l’aigua no només no havia parat sinó que de mica en mica es va convertint primer en aiguaneu i finalment en neu, ja una vegada havíem alcançat els molins.

Cal dir que abans d’iniciar la pujada cap als aerogeneradors ens vam trobar un avituallament on Adolf finalment va decidir posar-se el paravent i jo em vaig fartar de llaminadures. En eixe moment, amb tota la roba mullada vaig pensar que era millor seguir per trobar-nos després i així li ho faig saber a Adolf qui assenteix. Llavors jo vaig fent cap als molins ignorant tot el fred i la humitat que des de ja feia estona em recorria tot el meu cos. Era pujada i damunt la faig a un ritme més baix de l’habitual a l’espera que apareguera el company; ja porte com a uns vint minuts  mirant cap enrere i llavors quan portem uns 500 metres de la pista dels molins recorreguda, veig el seu paravent gris i els seus pantalonets curts(quins trons Déu meu eixe xic!).

 Francament, aquest moment quedarà sempre en la nostra memòria, no només per l'esforç sinó 

pel  risc i el patiment que suposa practicar esport en aquestes condicions meteorològiques.

Seguim junts i a partir d’aquest moment s’intensifica tota aquesta història donat que comence a trobar-me malament per la neu i el fred que en eixe moment apreten de valent. Pense que el millor que puc fer és córrer com mai, donat que ni tot el malestar que em recorre de dalt a baix ni les ganes de pixar són motiu per fer un alto.

S’acaben els molins i tot just, en l’avituallament que havia a Colldejou em planteje retirar-me cosa que em convencen varis corredors i organitzadors que no faça(si de cas que m’espere al proper avituallament). Llavors, és quan a falta d’alguna cosa calenteta per  beure o llançar-me al damunt no se m’ocorre altra cosa que pixar, però damunt de les meues mans. Continue, no sense abans esbandir-me les mans i fer acopi de llaminadures i de fruits secs.

És el moment de fer una baixada força corredora per tal de plantar-nos en Colldejou, per fer ràpidament un avituallament on anirien fins al següent després de fer una baixada força corredora, enmig de la qual férem parada tècnica per desaiguar i menjar alguna barreta amb additius. Just al peu de l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca(Montroig) menje un parell de trossos de plàtan, en previsió de què arribaren les rampes a les cames. En aquest moment el noi de l’avituallament ens diu que potser tinguem unes vint-i-cinc persones al davant. Això i el fet de què tenia la sensació d’haver passat el pitjor em va fer –igual que a Adolf- que miràrem de tirar més i més.

La pujada a l’ermita tot i tindre trossos corredors és molt exigent, ja que toca enganxar-se a les roques. Arribem a dalt del rocar i només tenim una baixadeta d’escales tallades damunt les roques per tal d’arribar a l’ermita on ens espera altre avituallament-control des d’on iniciaríem una baixada tècnica molt curosament per la perillositat de l’aigua. Som al km 38 i pel que m’han dit podrien faltar uns 7 o 8(finalment serien 10).

Paciència! -Pensem- i mentrestant seguim superant altres corredors amb un ritme que s’aproximava a 7 min/km ja amb 40 km a les cames. Passem un rierol i ja tenim Montbrió a tocar. Allí ens esperava l’últim  avituallament on em bec un suc de préssec, un isotònic i un tros  de plàtan, i li dic a Adolf trota!

Continuem el nostre pas incessant, i a mi les cames ja comencem a fer figueretes, cosa que Adolf observa i em dóna alè uns metres més avant. Llavors, al fi veiem les urbanitzacions de Riudoms, ens endinsem ens els seus carrers i en un tres i no res ja estem en la Plaça de l’Església.

Havíem aconseguit el nostre objectiu amb escreix i amb molt de patiment.  Finalment, 5 hores 27 minuts en 48km i una gran satisfacció. Ara a pensar en la MIM!

Gràcies a tots els d’Alqueries Running i als Trailrunners falsetans pel seu suport!

Salut, fred, volves i gassss!!*!!

Pere

Pd: avui l'entrada per al Cursionari és obra del company Adolf Marco(Alqueries Running):

 1) Anar en tarifa plana: Expressió aplicada al  moment d'una cursa en el que, donat el cansament màxim de l'atleta, no serveix de res cap nutrient que es puga ingerir i on tampoc es pot variar el ritme de cursa.

De riu a riu

Hola amigues i amics dels kms!!!!

Després de passar sense pena ni glòria per Miravet; una cursa en la que m'havia posat unes expectatives més altes, però on donada la meua falta de kms vaig acabar sucumbint en una cursa que prometia ser molt de muntanya i va acabar sent supercorredora per tal de tindre tres pujades constants però que no eren res de l'altre món. Aquella era la meua gran esperança, i així vaig arriscar des del principi, acabant de fondre'm just quan passavem tocant del riu Ebre en el camí de Benifallet.  En aquell moment vaig decidir afluixar donat que trobava bastant absurd forçar la màquina i arruinar la temporada només començar.

Finalment, veig el castell i allí on em passa Pau Ferré(qui molt hàbilment planteja una cursa d'anar fent) pense que és un bon moment per anar agafant el ritmet d'acabada degut que en la línia d'arribada m'esperen la pacient i agradable Mar  per posar-me a la preciosa Vinyet als meus braços i passar junts per primera vegada aquella línia.

 La cara de fatiga es feia evident, davant l'arremetiment de Judit Lamas, que fa palès 

de la gran  feina de  Rafa Flores al cap del seu team flowers.

Arribava la Cursa de les Fonts i amb el record encara fresc de fa un any i els 37km d'entreno de la setmana passada amb l'amic Manel (Falset-Serra d'Almos-Falset), feia cap a la vila dels tarongers per afrontar els 27 km i 1700m desnivell positiu.

Tot solet feia cap a Xerta on en companyia del Mora Runner Albert Blanch Campos ens posàvem en camí cap a aquell poble.

Després de saludar a vells i coneguts pel motiu d'estar enmig del desenvolupament d'una ultratrail, ens fiquem al corralet i a saco!
Avui la consigna era anar agafant un ritme i aguantar-lo tot el que pugués. Així en el primer repetxonet(a uns 450m d'altitud) arribava tranquil, però sense perdre-li la cara a la cursa. En la baixada següent em mostrava bastant conservador, però efectiu donat que la pujada a la Coscollosa era clau, donat que havia d'arribar allí amb forces suficients com per iniciar el descens de 12 km que restava fins a l'arribada.

Abans, però, vaig contactant en algun corredor que em porta, però al que deixe tot just al tocar el cim de la cursa. La baixada promet, doncs, donat que ve per darrere com una exhalació un jove canareu de 15 anys a qui deixe passar, ja que en les baixades jo no havia de decidir res.

Continue dos o tres quilòmetres tot sol fins que tinc la senyal que esperava: al anar baixant marges, això ja tocava a la seua fi. Passe'm un barranquet molt estret i pedregós i després trobem el típic repetxó xicotet d'última hora que es converteix en un maror. Llavors el supere com puc i a més deixe enrere a aquell quinzeanyer de la baixada i a Jan Martin de la Foradada. Des d'aquest moment fins que toque l'asfalt en un parell de quilòmetres, no m'inquieta ningú.

Una vegada que arribe a la zona d'asfalt -la qual se me fa eterna- decidisc no forçar gaire i continue amb el pilot automàtic endollat. Llavors a falta de 700 metres arribem dos corredors(dels que feien la ut dels 3 dies!) i vull continuar al seu ritme, però és tan fort que decidisc deixar-los(les arribades boges sempre m'acaben passant factura-pense-) i arribe tranquilament al veure que ningú més s'acosta, parant el cronòmetre 3hores 13 minuts;acabant el 24é de la general, superant el meu record personal de fa 3 anys en mitja hora i acabant amb un mar de bones sensacions.

En acabar, bon menjar en la bona companyia d'Albert(content amb el seu 3'53"). Felicitacions als finishers UT i cap a casa falta gent!!

Dalt de la Coscollosa, punt clau de la cursa, on tenia clar que havia de 

dosificar-me per racionar les forces en la baixada.

Per acabar en aquesta crònica transversal, em feia patxoca parlar-vos de l'entrenament d'ahir. El recorregut era Falset-Sant Gregori-Torres-Morral-Pedra Sta. Càndia-Plàstics-Coll de Porrera- Camí dels Masos(nova variant)- Camp de tir- Mas Martinet-Bellmunt- Camí del Molí- Serra Obagues-Falset.

Una mica contrariat amb mi mateix, ja que no me sol agradar entrenar sol, engege la ràdio del mòbil(on entrevistaven els de Flaixbac a Pep Plaza, que passada de riure!!!) i escoltant-la agafe un bon ritmet fins a les Torres. Des d'allí baixe a la ctra de Reus, on me'ls trec i faig cap al Morral i la Pedra de Sta Càndia. Allí tocava el primer "control"(això era enviar el punt on estava per whatsapp a Mar i el proper on aniria). En aquell mateix punt decidisc guardar la ràdio, donat que veig que posar i traure el mòbil i perdre la senyal de ràdio em feia perdre massa temps.

Llavors enfile la llarguíssima i pedregosa baixada que em portaria fins a Plàstics Roda. Creue la carretera i al poc d'endinsar-me per aquell camí veig a David Cortés, qui curiosament estava fent els sarments per la calçotada que faríem l'endemà al lloc per on posteriorment passaria(Tros de Joan Llop al Coll de Porrera). En aquest moment, faig el segon "control" i seguisc per aquella pista sense deixar-la(he de dir que aquella senda sinuosa de baixada no l'agafe). Allí sense aturar-me agafe i em menje el plàtan que porte i bec un glopet d'aigua amb sals. Així seguisc uns tres o quatre quilòmetres fins agafar una baixada pleníssima de llicorella que em portaria a una altra pista, on enganxe de nou en el recorregut clàssic(sí, en aquella caseta enderrocada on havia una marca groga!). 

Torne cap avall fins que veig aquells arcs que em posen a suportar mig quilòmetre d'asfalt pudent fins que creue la carretera de Gratallops per enfilar el tram que em portava al Mas Martinet passant pel Camp de tir. Passe pels 4 camins i cap avall, encetant l'entrepà que portava i menjant-me'l tranquil·lament però sense aturar-me(ja pararia ja!). Me'l cruspisc i seguisc trotant fins a vore la quantitat tan impressionant d'aigua que passa pel Siurana al seu pas pel Mas Martinet.

 

Una mica més endavant on continua la ruta, em vaig haver de descalçar(no 

arromangar-me els camals perquè portava pirates). Ah, per cert no seria l'única vegada!

En aquest cas, passe un primer escull tirant pedres i un tronquet per improvisar un pont, però a la segona vegada veig que el millor és posar els peus en remull. Així ho faig i crec que tot i la fredor i la inestabilitat provocada per la força que portava la corrent i les pedres, em beneficie del benestar corporal que m'aporta aquella temperatura als meus peus i a la sang. Llavors enfile per la sendera del vell camí de Gratallops amunt en pla de retallar(tant de moda, però sense provocar malestar en ningú com fan altres!) temps, i així no correc quasi fins arribar a dalt, tot i tindre un caminar bastant constant i incesant. 

Al arribar al pla ja fa uns quants minuts que m'he decidit a trotar. Llavors telefone a casa per tal que em diga ma mare quin regal li faig al papi pel seu dia, tot i que sense èxit. És moment de seguir pulint segons al crono i al tombar a l'esquerra direcció Bellmunt baixe per aquell corriol on davant la meua sorpresa vaig  haver  de fer un exercici d'intuició donat que el llaurat per unes futures vinyes s'havia menjat el mateix corriol de la ruta.

En tot això, arribe altra vegada al Siurana on m'he de tornar a descalçar per passar a l'altra vora(aquesta ocasió l'aigua cobria més) i una vegada que ho faig enfile el corriol que em portarà fins al poble de Bellmunt. Allí de nou(com ja fes al Martinet) tocava "control" cosa que faig, omplo bidons i cap a Falset. Llavors encara tindria una última sorpresa, donat que pel Cami del Molí m'equivoque(més fruit del cansament donat que portava més de 26 km a les cames) ficant-me dins d'un tros i rectificant per acabar en la cruïlla que em portaria fins a Serra de les Obagues i des d'allí fins al poble.

Res, 34km 1750 m desnivell positiu, molt bones sensacions i un gran dia per córrer que em fan presagiar bones cosetes de  cara a fer de comparsa del meu amic Adolf en la MIM(Castelló-Penyagolosa) d'enguany.

Salut i cames!!!!

Pere

Pd: una parauleta del cursionari vinga!!

Xafatolls(gentilesa de Carles Peris d'Alqueries Running): corredor o corredora mediocre