Quilòmetre a quilòmetre enmig de la calor

En aquesta entrada, poques fotos, però convé recordar amb les 

tardanes i escases fotos de Móra aquell gran dia.

30/07/12: Falset-St. Gregori-St. Cristòfol-Roca Roja- Coll de l’Eudalda- Camí de les Bateries- Falset. Una ruta bastant distesa l’ocorreguda aquest dia amb Pau Ferré, Raül Garcia i Jordi Martí parant a fer-la petar als cims de les Soleies i dalt de la carena de les Bateries, fent el temps final palès d’això, resultant 1’50min per 14km.

Al principi ens vam equivocar tirant per la creu del terme, rectificant per la drecera que baixa al Pla del Castanyer i tornant a pujar per la pista que fa cap a Sant Cristòfol. Després, en la baixada cap a la Roca Roja ens envalentonàrem (sobretot Pau)  tractar d’apartar el tronc caigut que envaïa  el senderó, no aconseguint-ho, però aplanant-lo un poc per tal de poder saltar-lo i seguir, no sense eixir amb els membres esgarrapats per les punxes que cobrien l’obstacle.

Una vegada a baix de la Roca Roja seguirem a bon ritme sense afluixar costera amunt fins a sortir a la pista que puja a les Torres d’Altafalla, llavors giràrem cap al camí del polvorí, girant per  la caravana per estalviar-nos el Mas d’en Rafel i apareixent a la part de baix de les Soleies(Coll de l’Eudalda) on al pujar faríem el primer descans. A la baixada frenètica d’aquella punta li succeïa altra no menys on camí de la Torre es posen d’evidència els meus problemes estomacals. Pare en la cruïlla que em portaria fins al fons del barranc i deixe que caminen els companys, agafant-los a l’altre costat d’aquest ja un cop a dalt. Seguim per la pista que ens durà fins a aquell pont on passem pel camí de les Bateries i pugem la carena sense baixar el ritme i al seu cim parem al repetidor abandonat per conversar sobre futures curses.

Des d’allí ens enfilem per una altra pujada i al baixar-la seguim pel camí de Ferradura que ens conduirà cap a la Creu del Terme on deliberàrem per tornar cap a casa.

31/07/12: Falset-Morral- Camí de les Torres- Roca Roja-Sant Cristòfol- Sant Gregori –Torres d’Altafalla- Coll de l’Eudalda- Falset. Van ser gairebé 15km en la incondicional companyia de Raül García i Pau Ferré. Aquest últim, si bé ens va deixar just quan pujàvem per Sant Gregori, donat que suportava el tercer dia consecutiu fotent canya.

A l’eixida de la Plaça de les escoles a les 19’30h Raül ens comenta que vol fer un poc d’altitud de cara a la cursa de dissabte a Vandellós. Pau i jo teníem prou en anar sumant volum de cara als compromisos de la Mola de Colldejou(Priorat) i el Caro(Roquetes, Baix Ebre). Enfilem pel camí de la Bòbila i de seguida en aquella pista arenosa eixint cap al primer desnivell, que ens portaria –sense ni tan sols prendre un respir- cap a la Pedra de Sta. Càndia. Allí ens aturem a beure i decidim que hem de fer la pujada del Morral (La nova ruta cap a Porrera haurà d’esperar!). La pujada la comencem caminant però al poc m’entone i ells em segueixen arribant al cim del Morral, des d’on pugem per una xicoteta carena fins als revolts serpentejants que ens portaran a prop del Mirador del Cucó. Des d’allí mateix, trenquem a l’esquerra per la pista pedregosa que ens portarà fins a un tros de l’antiga carretera i des d’on creuàrem la nova, trencant per una altra pista pujant fins al senderó que ens duria fins a la Roca Roja. Aquest camí era el de sempre, però amb un pèl més de dificultat, ja que aquell arbre caigut ara l’havíem de superar en pujada, cosa que fem i arribem a Sant Cristòfol, des d’on descendim fins al Grèfol on Pau desapareix pel Pla del Castanyer, mentre nosaltres fem la pujada per Sant Gregori fins a les Torres. L’anècdota estaria en què  quan ja érem a dalt de l’ermita Pau ens fa un crit anunciant-nos que la nova equipació ja estarà per divendres.

Nosaltres ja hi érem dalt de les torres i llavors entre glop d’aigua i mos de barreta decidim fer-ho més sucós anant cap   al Coll de l’Eudalda. Com ja es de costum, trenquem per la dreta del camí del polvorí on, per enèsima vegada, caic en un lloc facilíssim per tanta distensió. M’ature, respire, ja que al caure amb costelles damunt del puny fa que perda la respiració uns segons, i seguim més espai per la  senda que ens porta a la cruïlla, i frenèticament per les sinuoses pujades de les Soleies.  Des d’allí, baixada i a caseta que es fa fosc!

01-02/08/2012: Falset-Mas Martinet- Falset. Ara mateix des de l’escalfor que dóna haver fet uns quilòmetres em propose experimentar aquesta sobre el teclat i cree una experiència sense precedents per a mi.L’entrenament amb Jordi Rofes va ser tan senzill com anar cap a aquell lloc deixant-nos seduir per la nit tan bonica de lluna plena que ens envoltava, en la que fins i tot feia ganes d’apagar els frontals(no evidentment, dins del bosc sinó en les zones descobertes).Quan comencen, a les 23h, la frescor era immensa i les ganes de córrer també, almenys per part meua, ja que Jordi em commovia amb les seues històries de feina i nens, fent part per a millor trobar-se físicament. Seguia amb el seu sofriment, però jo sabia que calia emmirallar-me de cara al futur.

Decidim en arribar als 4camins no tornar per les Obagues, per allò d’estalviar-nos un bon grapat d’asfalt, tirant recte i fent aquella baixada sinuosa que tan m’agrada. Anem a 7’34 i veig la possibilitat de baixar el ritme mitjà arribant a casa deixant-lo en 7’15 en una tirada nocturna que ens portaria al  somni més profun.

03/08/2012: Falset-Masos-Coll de Porrera- Plàstics-Pedra de Sta. Càndia-Morral-St. Cristòfol-Torres d’Altafalla-Coll de l’Eudalda-Falset. 21km i 1000metres de  desnivell positi(uns quants menys, evidentment, per al Sr. Pi que acabava la ruta en St. Cristòfol). Aquest recorregut va començar a les 7’30h a la Font Vella des d’on ens dirigiren ràpidament per asfalt cap als Masos. A partir d’aquell arc comença la zona terregosa i pedregosa amb una pujada molt acompasada per tots tres (Jordi Martí, Armand i jo mateix). El ritme és constant i Armand, al seu rotllo, però seguint-nos!

Apareixem a la part de dalt dels Masos i ací apareix la novetat d’avui: trenquem cap a la dreta enlloc de baixar cap a Porrera(no hi ha oportunitat de caiguda –pense- tot i que després no seria així!) anant a parar al Coll de Porrera des d’on baixem per l’asfalt fins a aquells corriols i senderons tan punxeguts. Finalment, quan veiem la claror ja estem en Plàstics.

És hora de pujar sense pensar-nos-ho primer cap a la Pedra de Sta. Càndia i després cap al Morral. Des d’ahí faig un dels meus trams favorits a ritme frenètic junt a Jordi, per anar a parar al camí de la Cova dels Lladres, esperant poc temps l’arribada d’Armand. Baixem fins a la carretera, per travessar-la prudentment i tombem cap a la dreta per pujar cap a les Torres, trencant de nou pel senderó que baixa a la Roca Roja, tot i que agafem la drecera que ens duria a Sant Cristòfol.

Armand marxa, però nosaltres tenim ganes de rock&roll tirant cap a les Torres per la seua tartera i baixant fins al Coll de l’Eudalda per la caravana. La pujada a les Soleies fou digna de tota competició i com si d’una sèrie es tractara donàrem el màxim de nosaltres mateixos fins tocar el cim. Aleshores arriba el moment amarg del dia, caient al poc de baixar aquella punta quan m’enganxà amb una pedra, punxant-me tota la mà. Caminem una estoneta i de nou i al trot fins a casa.

10/08/2012. Falset-Masos-Porrera-Coll de Porrera- Morral-Torres- Coll de l’Eudalda.

Aquest dia, després del parèntesi per l’últim adéu a la tia Beatriz (sempre et recordaré i la propera anirà per tu!), tocava posar-se les piles de valent i així aquell dia em vaig posar en camí cap als Masos acompanyat dels bastons i de bona provisió d’aigua. L’objectiu principal era anar fent algun test per als quilòmetres verticals però sense deixar de banda el darrer compromís de la temporada(Ultratrail Serra Montsant). D’aquesta manera, m’aniria bé combinar el pas llarg i ràpid de caminant amb un ritme constant en les pujades.

Ja al passar per sota dels arcs que donen accés al camí dels Masos comence a caminar amb pas ferm i ràpid deixant-me anar en la baixadeta que donava accés al primer revolt i a la pujada cap als camps de Vinyes. El descens cap a Porrera el faig correctament, amb total precisió i posant atenció de no repetir l’accident de fa dos mesos. Ja tocant a Porrera em decidisc a pujar cap al primer coll atacant amb els bastons, cosa que em dóna un resultat excel·lent, tot i que arribe a dalt de tot ofegat(la calor ja començava a fer-se veure!).

Després de fer els pertinents 150 metres d’enllaç per asfalt torne a una pista sinuosa on crec que puc baixar de nou el ritme mitjà i així ho faig mentre no puja el desnivell. Al final d’aquesta pista hi ha una senda més tancada que em toca atacar-la i on sortuosament no baixe gaire el ritme. Així, doncs el resultat continuava sent satisfactori, però el cansament cada vegada més evident per la pujada de les temperatures. A dalt, a la carretera, em faig un glop llarguíssim d’aigua amb sals i em cruspisc una barreta.

Llavors toquem altres 200 metres de baixada revirada per l’asfalt de la ctra. vella de Porrera, per tal de trencar a la dreta per aquell corriol tan bonic, però que sempre deixa empremta en la pell per algun esbarzer. Tot transcorre amb normalitat, sense cap caiguda però amb una rascada en tota l’amplària de la zona púbica.

Un cop arribe a la fàbrica de plàstics, vaig cap a la Pedra de Sta. Càndia per tal de trencar cap al Morral, on puje més pensant en una UT que en un KMVertical, arribe a dalt i com sempre em dispose a gaudir del pas per una de les zones més brutes del Morral, la que uneix els miradors de les Sentius i el del Cucó; l’acabe satisfet però amb un cansament evident. NO ERA DIA PER FER EIXES COSES,  a més després me n’assabentaria que en aquests dies d’alt risc d’incendi estava prohibit l’accés a les zones forestals colindants a Falset.

Em pose a caminar tranquilament i em plante a la carretera, creuant-la i anant cap a la pista que duu  a les Torres, trenque a la dreta i en lloc de baixar cap a la Roca Roja,  faig drecera cap a Sant Cristòfol. Aleshores, amb camí de bona ombra faig cap al Grau de les Torres, des d’on encararia el tram final en direcció a les Soleies, però agafant el trencant a la dreta (direcció St. Cristòfol) per tal de fer cap a casa i així finalitzar els 24 soferts kms i         de desnivell + amb 3hores i quart.

11/08/2012. Cursa popular de Falset. O el que seria d’altra manera com suportar sense preparar  una competició en una superfície que no és l’habitual i amb una temperatura infernal sense sucumbir. Després de la lliçó de l’any passat per aquella eixida boja vaig preveure que havia de fer-ho més progressivament. Així, em vaig situar un poc més cap enrera,  començant bé però trobant-me amb els lògics taps. Al arribar a la nevera, veig de fons a Pau Ferré i a Gerard Sánchez, però pense que no és dia per a l’èpica i em centre en algun dels meus objectius: baixar dels 20 minuts i mig de l’any passat. Llavors pujant la Carretera Nova em trobe amb Robert Coll amb qui compartiria recorregut durant 2’5km. No acabava de notar-me gaire còmode quan tiraven de mi, per la qual cosa em decidisc a ser jo qui marque el ritme, i i això tindria conseqüències positives. Entrem al tancat fins a la casa de Jaume Martí i quan estem pels bombers, passant-me Sergi, cosa que fa que jo deixe a Robert Coll i de seguida li done a caça a aquell per tal de superar-lo. Llavors en la pujada del Carrer de l’Era com en la del Portal dels Bous, sóc conscient que puc aplicar la meua millor arma de les curses de muntanya, ja que molts afluixaven en eixes pujades, i així podria agafar una mica de distància. Arribant a la Plaça Vella ja veig altre corredor a qui seguisc en la Plaça de la Quartera, superant davant del local del Baster. Finalment, per posar la cirereta, en la recta de meta apareix com una llapassa el Raül Garcia per tal de provocar-me un últim esprint en el que per poc no trec els budells per la boca.

En  conclusió, una jornada satisfactòria per l’equip ficant a Jordi Martí, Pau Ferré i Oriol Carreño en el pòdium dels locals, ficant a cinc corredors entre els 15 primers i a 6 entre els 25 primers. També cal destacar el paper dels deseanyers Magí Carrillo i Pol Jarque els quals van cobrir tot el recorregut en 35 minuts i sense haver preparat gens la prova.

14/08/2012. Entreno Crono Mola. Jordi Martí i jo ens vam posar en camí cap a la Torre de Fontaubella per tal d’entrenar els 3’097km d’aquesta bonica pujada contra el crono. A les 7’15 ja estem a la Torre i després de fer l’escalfament i estiraments adients, engeguem el rellotge allà a l’esgléssia. Eixim més o menys fort però també amb certes reserves, ja que el camí és llarg i cada vegada seria més elevat. Pel camí veïnal ja notem que allò seria dur i les dues vegades que travessem la carretera comentem experiències passades sobre aquell trajecte. En poc, ens enfilem per un senderó que transcorre per dins del bosc i on ja observem algunes rampes que posem a relluir la nostra preparació en músculoesquelètica. Al km 1’5 hi ha una miqueta de baixadeta, i tal com si d’un miratge es tractara, trobem una xicoteta baixada que dóna pas a la famosa tartera. Era el moment per posar a prova els nostres nervis, donat que veure com perds tracció entre un munt de pedres no casa molt amb anar el més ràpid possible i la resistència mental; en fi, ja ho havíem de preveure i teniem alguns rocs fixes i algun arbre per tal d’agafar-nos a ell i donar-nos un poc d’impuls. En tot això, m’equivoque i apareixem a la canal de costat. De tota manera, aquesta errada ja la tenia present i trenquem cap a la nostra esquerra per tal d’enfilar, ara sí, la Canal del Mig. En aquesta, hi ha una semiescalada en la que cames i braços serveixen per superar un rocar enpinadíssim. Aquest ens conduiria al cim, però hauríem de trobar el camí enmig d’una convidada previsible, però poc cooperativa de cara a jugar-nos-la en el tram final: la boira. Allí dalt, amb la sensació de vorejar la Lluna ens decidim per confiar en la nostra situació i seguir una senda en direcció cap al Castell.  En principi, qualsevol desnivell resulta perillós, ja que de no res ens podíem plantar a la vora d’el precipici i tindre conseqüències nefastes. Amb un poc de sort i la bona orientació de Jordi ens plantem en l’estanyet on solen beure les cabres, des d’on enfilem una senda que primer baixa i després s’enfila per tal d’anar buscant el castell, que no apareix, però que finalment apareix a la nostra dreta. Hem arribat sans i estalvis marcat 38 minuts. Barrejant el km vertical amb una mena de rogaine ràpida. La baixada pel mateix lloc, frenètica i cap a casa després de nodrir-nos bé.

En la foto -junt al Castell- la cara de satisfacció, ja que arribar a meta en eixes condicions és tot un plaer.

17/08/2012. Falset-Masos- Coll de Porrera-Falset en bici. 12 km en una hora per tal d’anar preparant un poc de potència de cara als quilòmetres verticals.

Finalment, a 16(via correu electrònic) i 17(telefònica) d’agost vaig rebre la comunicació de què la crono de la Mola s’havia suspés per les altes temperatures i donat que els agents forestals no permetien l’accés a la zona. L’ajornament seria per al 23 de setembre. D’aquesta manera, em quedava un mes apretadet al màxim, perfecte per preparar la UTSM.

I ara unes quantes entrades al  Cursionari:

1)      Foter-se una borrega(per Albert Segura i Ivan Maigí del Trail Roquetes): Expressió baixebrenca que denota una caiguda d’una persona que corre; Tot i donar-se connotacions de caiguda forta, es pot eixir ben parat, però tocadet.

2)      Mola: tossal o penyalar elevat i de cim planer. De la mateixa família : moleta, molar.(Revista  Vèrtex núm. 243. Juliol- agost 2012).

Baixant de quatre grapes i sirgant per la Ribera

7/07/2012: Móra,ara sí! Aquest seria el títol d’un entreno en el que Albert Blanch i jo vàrem esmenar el recorregut que el darrer dia no vam fer correctament amb Ramon. Simplement el que tocava fer era rectificar el segon bucle a partir de Sant Jeroni posant-lo al principi. Així, el que feiem era  eixir com a fones per agafar posició de cara a pujar la Picossa. Així, ens tocava fer front a uns trams empinadíssims en el que ens havíem d’agafar com fos a terra, branques o arbustos. Una vegada que vam coronar ens tocava passar per zones on havíem d’anar amb molt de compte, ja que estàvem constantment crestejant o passant per zones on no ens servia de res la velocitat. La baixada, doncs, es presentava interessant, ja que finalment trobàvem algun lloc per on planejar i això ens portava fins al barranquet que precedia a l’ermita; ahí vaig patir una caiguda al enganxar-me amb una arrel.

Albert diguem que és el nostre apèndix del CEP i és un plaer entrenar amb ell entre riures i somriures.
 

Quan arribem a Sant Jeroni, fem un beure ràpid i seguim, ja que tenim moltes zones de bosc on hem de ser força ràpids, però guardant força per les pujades. La tònica dominant d’aquest trajecte no va ser mai anar ràpid sinó conèixer-lo bé. El segon cim, complicat és el Pic de l’Àliga a on s’accedeix per una pujada escarpadíssima, la qual s’ha de fer agafant-se a les roques i, fins i tot, a uns ferros que ajuden en aquesta semiescalada per tal de fer el cim. Quan ja hem coronat, veiem que hi ha una senyera trencada que marcaria un futur control i per una cresta hem de baixar cap a la nostra esquerra amb molt de compte de no despenjar-nos vorejant la carena fins al parc eòlic. Era el moment per pensar quina estratègia podríem planificar de cara a la fi de la cursa donat que quedaven 4 kms i gairebé tot el recorregut fins a l’arribada de Sant Jeroni va ser en baixada i bastant net. Així que vam traçar a tope, ja que teníem moltes ganes d’arribar aturant el crono el 3’15h.
9/07/2012: Exercicis físics amb escales.  A les 19’30h em vaig posar en marxa per tal de fer un escalfament previ amb un tram mixt asfalt-terra començant en direcció a Marça i trencant per un camí veïnal que travessava l’horta marçalenca fins a la carretera estatal i creuant-la s’endinsava en l’horta falsetana. Aleshores, eixint per la carretera de Belmunt torne de nou a Falset on iniciaré el treball de força.
En aquell moment, tenia per davant una hora i 40 esglaons amb els quals milloraria tota la potència treballada a principis de temporada per aplicar-la als llocs més escarpats. Senzillament, el que vaig fer van ser:  dues sèries de salts amb les cames juntes, un amb cada cameta coixa, cinc saltant els esglaons de dos en dos i cinc saltant-los de tres en tres. Finalment, a les tres últimes baixades, vaig treballar salts des de tres o quatre esglaons en diferents direccions. Me’n vaig anar força cansat, però satisfet, ja que els dos primers exercicis eren un tant angoixants i vaig estar a punt de plegar.
11/07/12. Entreno de la cursa de Móra. Aquest entrenament amb la gran companyia de Pau Ferré va transcórrer entre un gran ambient, ja que, tot i la calorada que fotia al començament(17’30h) vam compartir un bon grapat de coneixements no només de les curses sinó també de pares i mares, d’ensenyament, d’amistat...  Es tractava de què Pau reconegués tota la ruta, que jo la repasara i de què anàrem mitjanament ràpids. Les dues primeres coses es van acomplir amb escreix, i el darrer no del tot, ja que al segon bucle va ocórrer un fet que va marcar el temps final.

En la foto el gran company i amic Pau. Sempre és un plaer entrenar xarrant de tot el que la vida ens porta.
 

Vam eixir bastant lleugers en busca de la primera pujada ja pensant que diumenge hauríem d’encarar-la força preparats. Només agafar el trencant a la dreta comencem a pujar i anem pujant marges fins que al arribar a la cova ens trobem amb una tartera que ens fa baixar de cop la mitjana de ritme i ens duu a coronar el primer cim. Des d’allí anem crestejant fins que trobem una baixada tècnica i una de ràpida. Llavors arribem a una pista que ens porta a un camí corredor de baixar bancals fins arribar a un barranquet, que ens porta a Sant Jeroni. És moment de beure i, llavors Pau es planteja si ha de seguir o no, donat que la calor és molt forta. Ell decideix seguir fins on puga i sinó ja tornaria per on va venir.  Ahí ens trobem amb Albert que començava a marcar i qui ens comenta les últimes modificacions(ampliació en 1 km) en el primer bucle. A partir d’ara jo interprete malament el que diu el meu gps i com que la cursa fa un vuit comence el segon bucle pel final. Li consulte a Pau i diu que no li sembla malament que el fem a l’inrevés; seguint per zones de pista i bosc que ràpidament ens conduirien passant pels molins fins a la pujada del Pic de l’Àliga, on ens fem una foto i gaudim d’un inspirador paisatge riberenc on ens planifiquem una possible eixida de senderisme amb el club.
Una vegada dalt ens toca baixar i analitzar des d’eixe punt de vista com podria ser una pujada, inclosa la part dels ferros. Amb tanta pedra solta ens divertim com a bojos i anem a parar a altra zona bosca i força corredora. Just quan eixim d’aquesta ens trobem amb l’altre germà, Josep, qui ens diu quant de tros ja tenim marcat(aproximadament 3 km) on ens deixem anar fins que trobem una pista  llarguíssima que ens portarà fins al creuament de la carretera on mirem espants l’hora que és, patim per les dones, Pau pel bany del Julià, i decidim fer cap per la pista asfaltada per fer camí recte i amb el cotxe volar fins a casa.
15/07/12: Cursa del Camí de Sirga. De nou era el gran dia i aquesta vegada més perquè hi eren tots: no només els Ferré, García, Rofes i jo sinó també els Carreño, Pi i Soldevila. Llavors ens esperancem bastant al veure que havia un temps bastant fresc, cosa que pensem que ens afavoriria per córrer. Ens fem la foto de rigor i suportant el retard en l’eixida eixim com a bales.

La qualitat en la foto i la sort de no estar solet com l'any passat mereix la pena. CEP trail4ever!

Després d’afrontar aquella pujada de marges tracte, ja en la cova, d’anar agafant posicions, ja que l’arma de les pujades va donant els seus fruits. Així, vaig passant a corredors fins que arriba la minitartera que em puja al primer cim. Llavors, en la corda he d’aturar-me i anar en peus de plom, però des d’allí crec que cal anar gratant tots els llocs que es puga i en la cresta vaig treient més rèdit. A la primera baixada tècnica arribe ben col·locat i en el següent sender  corredor baixe tot sol. Llavors faig cap a una pista que em duu fins a una pujada que trenca en una pujada molt tècnica, on he de posar les mans als genolls i fer de tractoret; en aquest moment porte enganxat com una puça un corredor de Garrigues Altes a qui vull cedir el ritme, rebent una negativa. Arribem dalt i descendim per un senderó rapidíssim amb alguna roca i enfilem per altra pista que ens portarà fins a un descens entre ombres, arbres i alguna casa abandonada. Llavors li comente al lleidatà com es la baixada i que venia després, caient i fent-me un poc de sang als genolls. Pase el barranc i ja l’havia perdut, havent de parar a pixar i sent agafat per Jordi Cherto d’AE Cara nord en la mateixa ermita de Sant Jeroni. Transcorrem uns 3km junts fins que veig com fot una fuetada i se m’allunya, però tampoc excesivament. A la zona boscosa, a punt arribar a l’avituallament del revolt de la palla el veig clarament donat que el camí s’obri tremendament, llavors menje mig platan i una ampolleta d’aigua i de nou em llance a picar pedra. Hi ha una pista, on salude a la gent de Miravet, fins que donem amb la pujada boscosa que ens portarà cap a dalt del Pic de l’Àliga, on li pregunte a Josep Blanch si ha passat cap veterà per allí, ja que d’això depenia el  meu pòdium de categoria(anava 6é en Sant Jeroni i 7é al passar-me Chertó) rebent una negativa. És moment per pensar, ja que de vegades arribe a veure’l  o, com en la pujada al pic, m’hi acoste, però sembla que em treu entre 20 i 30 segons. Llavors decidisc que es bona aquesta posició, però que he de treballar de valent per mantindre-la,  mire cap enrera i tinc la sensació de veure com si acosta Angel Accensi del ATE COLL DE L’ALBA.
    Ara només pense en tirar i tirar i baixe per la cresta per trobar-me amb una baixada molt tècnica on pense que les curses no són més que un joc i que la vida segueix després, prenent-m’ho amb tranquilitat. Ja toque de peus a terra i tot i que no tinc completament en horitzontal els peus ja s’acaba el rocar. És el meu moment –pense- i  cride avaaaant Pereee!! Per tal de córrer més ràpid fins als molins on hi ha el penúltim avituallament; aquest el faig ràpid i llavors sóc conscient que llevat d’una desgràcia del Chertó ja no l’agafaré i seguisc esforçant-me amb un esforç més relaxat per mantindre la meua posició. Baixades i més baixades em duen a arribar 7é a Sant Jeroni i amb la satisfacció de veure a la meua perla esperant-me.


Salut, coaching i gassss!!*!!


www.labnaha.net
www.mcoach.cat

PD:Aquesta setmana no hi ha cursionari, per la qual cosa no dubteu en enviar els vostres termes o expressions. Moltes gràcies!

Tots els camins condueixen al pòdium

Tot just després de l’èxit(?) de  la Reus-Prades-Reus m’havia marcat que no tocaria pista fins exactament una setmana després. Així mateix, el dimarts 5,  els meus exercicis de piscina es van reduir a la meitat i vaig seguir amb idèntic procés en la musculació en el líquid element. Dimecres 6 era un dia per seguir xalant i deixant reposar les cames, per  la qual cosa vaig acceptar la invitació del meu cunyat i la gentilesa de la piragua del meu antic veí, Alex Pérez, per tal de fer un descens de Móra d’Ebre a Miravet en 2h 45min.
Arribats al diumenge 10 de juny, si que em tocava complir amb el meu compromís i assolir el que em demanava el meu cos i l’exigència dels meus honorables companys d’equip. En aquest cas, junt a N’Armand i En Jordi Rofes vam dur a terme el tram Falset-Llaberia-Falset. Aleshores, eixint de baix de ma casa a les 7’15h, ens posàrem en camí per enfilar per asfalt cap a la primera rotonda que duu a Marça i des d’allí mateix agafar una pista que ens portarà per una pista forestal cap a Llaberia, passant pel Portell. Cal dir que aquesta pujada del Portell és impressionant i fa que m’estimule a donar més i més en les rampes i fins i tot a grimpar per fer drecera en elles. En tot això arribem al cim on estirem i bevem un poc. És el moment per descendir pels revolts pedregosos practicant tècnica de baixada unes vegades i altres agafant dreceres que ens converteixen en autèntics kamikazes. En tot això girem una roca i per una pista arenosa on descansem les articulacions accedim fins al nucli de Llaberia. La tornada va ser pel mateix lloc, però amb la xicoteta variació d’agafar un desviament que va per Colldejou.

13/06/2012: Miravet-4camins-Serra de Cavalls-la Fonteta-Serra de Pàndols-Estació del Pinell-Fontcalda-carretera del Pinell-Miravet. En aquesta eixida de 54 kms vam participar 6 ciclistes: German(que vingué des de Alcoletge, Segrià), Dani, Toni de Benissanet, Alberto, Toni de Miravet i jo mateix. Aquest recorregut era el mateix que Toni M. férem setmanes enrere, tot i que sense el tram de Benifallet. Ara mateix el que canviava a més d’això havia canviat el nivell que estava més alt, amb Toni B. i Dani que amb les seues màquines a punt no volien donar ni un sol moment de treva. Així ho manifestaren des del primer moment  i ja en la famosa pujada a Cavalls premeren de valent l’accelerador, junt a Toni M.  Fent-nos saber que eren els que més ofici tenien en això de la btt.
Decidim reagrupar-nos quasi dalt de cavalls, en un balcó, que cau cap a la dreta de la pista, i en un tres i no res ja estem a dalt de tot. Serra de Cavalls al sac –pensava-, però ara em tocava el més complicat, baixar sense suspensions, fent el que pogués. Llavors al poc de la baixada, veig com començava el calvari del pobre German, ja que una caiguda en un revolt en plena baixada li deixa tot el costat dret ple de pols i sang.
Continue baixant com puc i finalment ens plantem en la carretera que ens portava fins a la Fonteta, on podem refrescar-nos abans de fer la pujada a Pàndols. Ací després de fer 1 km d’asfalt ens plantem ens unes senderes per on hem d’anar amb molt de compte –així ens ho fa saber Toni B.- , ja que  hi ha uns palets de fusta posats a consciència per suposadament gent amb màquines d’enduro, que haurem de passar pel costat.
La resta del recorregut, un cop vam eixir de la via verda,  es resumeix en la pujada per l’asfalt fins arribar al terme de Miravet i el passeig per la seua horta per tal de fer un merescut avituallament de cireres i nectarines. D’ahí arribem a Miravet on donem bon compte d’un xampú a l’Arenal i ...cap a casa falta gent!
14/06/2012: Falset-Llaberia-Capçanes-les  Taules- Marça –Falset. Diguem que aquest tram és una evolució a partir de Llaberia per la qual cosa, la història realment comença a partir d’aquest subnucli rural. Una vegada vam eixir d’ell, deixem el GR per tal d’agafar un barranc que ens va fer perdre uns 30 minuts, però que ens deixà en la retina unes imatges idíl·liques i molt significatives del que és el Priorat. Després de tornar enrere, i gràcies al gps de Raül Garcia, vam tornar a agafar el barranc i travessant-lo ens vam enfilar en una pujada digna de les millors curses. Aleshores, un cop situats a dalt del cim i tenint una visió clara de Capçanes, Marça, els Guiamets o Falset,  ens disposem a fer una baixada que a mi particularment em recordava a la tartera de la Mola de Colldejou;  un suïcidi –pense- però alhora una baixada força tècnica on vam jugar tots els elements del nostre cos(cintura, cames, braços i fins i tot de vegades els glutis per suportar les caigudes constants damunt de la pedra solta).
Anem a parar a una pista que ens durà cap a les Taules, on ens l’havíem jugat i  després d’altra baixada rapidíssima. Per acabar, ja amb Marça a tocar eixim a la carretera des d’on agafem una  pista, ja en el terme de Falset, que ens durà cap a casa després eixir a la  rotonda de l’entrada del poble.

16/06/2012 Falset-Porrera-Falset. 16km 730 desnivell +
Tot i ser un cap de setmana en gent competint per tot arreu(Oriol i Solde en Capçanes i Raül i Pau en Amposta), Jordi Rofes i jo teníem la nostra treva i van decidir “atacar” pel nostre compte, però fer-ho amb qualitat. Així vam començar els 3 primers quilòmetres –fins als Masos- suportant l’asfalt fins que vam entrar entre vinyes a la pujada que ens portaria fins al Coll dels Masos. Llavors des d’ací prenen una sinuosa i llarguíssima baixada on... de sobte, virolla, va!! Em caic al terra en un revolt i veig com sagne per la part del colze. Malament –li comente a Jordi- qui em pregunta pel meu estat i li responc que potser trobem un rierol per refrescar-me la ferida. Posteriorment, veig com el rierol que coneixia està sec,  però, afortunadament  en 1km trobe un pagès qui amablement em cedeix una garrafa per netejar-me la ferida. Llavors això em va fer reviscolar i pogué  fer les dues properes pujades a bon ritme.
Ja baixant per la carretera de Porrera fins trobar el proper sender, ens prenem un respir fins que aquella baixada tan dolceta es converteix en una amargor per les constants friccions i aturades per tal de no fer-nos les cames un Crist amb els esbarzers. Aquell tram tan bonic i sofert alhora s’acabava en la fàbrica de plàstics i la creu, on vam decidir no continuar fins a el Morral, ja que el fet que la nostra ruta fos més qualitativa i que jo em moria de ganes per sanar la meua ferida, ens van fer optar per agafar el senderó que acabava en la Bòbila on agafàrem asfalt per passar pel Portal dels Bous i plantar-nos en un tres i no res en casa.
En qüestió de 2 dies em decidisc per atacar els trams de Bellmunt amb resultat satisfactori, ja que tenia ganes d’anar més suau i treballar en les pujades. Els planejos en les baixades em permeten acabar bastant sencer els 15 km.
19/06/2012. Entrenament Cursa  Camí de Sirga. Móra d’Ebre. 21km i 1100 desnivell +.
Amb el dubte de si plouria o no quedaven a les 8’15 Ramon Sastre i jo a un conegut supermercat d’aquesta localitat per tal de pujar amb la seua furgoneta cap a l’Ermita de Sant Jeroni, punt d’eixida i emplaçament central de tota la infraestructura competitiva. Ja en els primers 5 km Ramon comença a imprimir un ritme endiablat, cosa que fa que a l’arribar al primer cim senti un lleuger mareig;  això fa que m’ature, bega i respire. Llavors continuem  per les crestes que voregen el parc eòlic i seguim tot el trajecte enmig d’esbufecs, de conats de torcedures, de precisió i de velocitat continguda en la quantitat de baixades tècniques. És el moment d’alleujar la sed en l’ermita  de Sant Gregori i després d’una pujada pronunciada i de pujar i baixar la Picossa tornem a l’esmentada ermita per aturar el cronòmetre en 2’35. Satisfacció pel temps i per haver donat el do de pit amb tot un fora de sèrie.

24/06/2012. Falset-el Portell-la Mola-Falset. Tot un nou repte, ja que variàvem la pujada en direcció cap a Llaberia per tal de desviar-nos quasi a l’arribar dalt del Portell direcció a Colldejou. Llavors després d’una pista ampla traçàvem per un camí boscos fins a la pujada de la Mola més propera a Falset –molt corredora- baixant igualment per altra semitartera –que no era la Canal del Mig- per tal de lliscar entre pedres, arbres, enganxar-nos a una corda i acabar el seu recorregut caient d’esquena sobre un pal  que m’esperava amb la punta encarada cap als meus renyons(déu meu quin mal!). I després de veure com em quedava senyalada l’ esmentada zona feiem cap al poble aturant el crono sobre les 3 hores  per als 24km i 900m +.
Els dies 25 i 27 van introduir la novetat de l’entrenament nocturn degut a que les altes temperatures ens feren claudicar de la idea d’eixir més d’hora. Així, i amb la novetat de l’estrena del lluminosíssim frontal LED LENSER de Jordi Rofes ens vam posar el primer dia en marxa per la cursa curta de Falset i el segon per la circular de Bellmunt, havent de tornar sobre les nostres passes a l’alçada del Mas Martinet, donat que els gasos de l’incendi de Cabacés començaven a fer cap on érem corrent.

Ells, tots els que formen l'equip de trailrunning del CEP,(en la foto amb Armand Pi i Jordi Rofes, però també ho són Pau Ferré, Raül Garcia, Oriol Carreño, Josep Ortí i el Solde)són culpables de tot quant de bo està passant-me, ja que m'obliguen a donar el millor de mi mateix i alhora és un plaer desconnectar de la rutina amb les seues converses i quilòmetres. Vers l'infinit companys!!!!

El dia 30 de juny era el gran dia –Cursa de Bítem- tot i que enguany amb moltes novetats, ja que el recorregut estava retallat, era per la vesprada i ens trobàvem amb el “regal” de poder pujar  alguna posicioneta en la classificació donat que els cracs estaven de vacances.
Eixint més fort que mai em vaig decidir a no perdre-li la cara a la cursa i tot i que al principi vaig haver de claudicar deixant que els de davant marxaren, després un cop arribat als molins  i ja en plena muntanya decidisc que havia de patir tot el que toques i arriscar al màxim. Aleshores en pujada ja comence a agafar renda atacant en la pujada del Camí del Mas del Lledó on vaig desfullant la margarida dels rivals i buscant altres referents més potents. Al arribar a la pista asfaltada que ve després de la Bassa Gran connecte amb Pasqual López (un dels innobrables cracs que aquest any poblen la categoria de veterans). –On m’he fotut?- pense, i decidisc veure fins on aguanta la meua dosi de L-Carnitina i Maltodextrina, en el constant estira-i-arronsa que portava aquest corredor amb el seu propi ritme en les pujades. Ell seguia indicant-me els desnivells del terreny, donant-me ànims(gasssssssss!) i esperonant-me (estem ahí davant, avui fas podi!!) i per això li vaig agrair efusivament la seua col·laboració en acabar la  cursa. Ja després de la segona Freixa hi ha un avituallament(dels 10 ó 12 que en va haver) i en confonc amb les cintes, preguntant a 2 espectadors qui em diuen que he de seguir l’asfaltat, girant-me ràpid i trobant-me amb un gos que se me va creuar i de poc no m’envia al terra. Llavors arriben els Barrancs dels Tancats i el  de les Rocasses  que em posen totalment a prova i on decidisc no  forçar molt la màquina, però si lluitar amb constància. A l’acabar el segon barranc vaig sentir un soroll, però no encerte  a saber si és algú que puja pel barranc darrere meua o el soroll de l’aigua del meu bidó. –Tant és!- pense, he de donar el que em queda ja que, possiblement no queden més de 3km, i així ho faig prement l’accelerador en una pujada fins que al passar el darrer sòlid tinc el premi de passar a altre corredor. Ja crec veure el poble, però abans, com no, em tocà fer una d’eixes últimes baixades frenètiques les quals posen a prova tant la teua concentració com el debat intern per tal de fer-me veure que no ho tenia encara.

L'arribada a meta em donava un respir, el que quasi no havia tingut en tota la cursa, i em donava pas a unes estones de joia i xivarri. El que no m'esperava tan d'hora havia arribat.
 
Afortunadament, s’acaba la baixada, però no la cursa,  i encara em faig un favor, llançant el bidó de l’aigua a un noi assistent de cursa, per tal d’enfilar els darrers 800 metres asfaltats, no sense abans tindre un últim ensurt: un corredor cridant-me un missatge indesxifrable pel meu cansament, però que em va donar ales per tal de volar cap al 5é lloc de la general i 1r dels seniors(en realitat 2n, ja que el 1r senior ho va ser també d’absolut).
Ah! El del crit esperonador era un crac falsetà anomenat Raül Garcia, de qui l’afició local cada dia espera més i més, i el contingut del qual vaig descobrir posteriorment que era: espabilaaaaaa!!!

Les llàgrimes en pujar al més al del calaix en la meua categoria eren de joia, però vaig pensar que dies com els dies durs d’hivern entrenant o curses penoses com les de Ginestar, finalment,  havien donat el seu fruit.

Salut, cames i gassss


www.mcoach.cat
www.labnaha.net










Pd: dins del Cursionari inclourem els següents termes:


1) Calaix: denominació popular del lloc on pujen els tres millors de cada cursa, ja siga en categoria absoluta(masculina o femenina) o bé per categories d'edats; també es pot premiar amb altres criteris com el liderat local...

2) Pòdium: denominació culta del lloc anteriorment esmentat. Aquesta paraula té el seu origen en els temples grecs i romans, ja que era la base sobre on pujaven aquestes magnífiques construccions.

3) Gel: Estat sòlid de l'aigua, que en forma de glaçons serveix de gran remei ràpid per a lleus lesions esportives. Líquid viscós contingut en tubets o sobrets que posseeix uns oligoelements (fructosa, glucosa, maltodextrina...) els quals tenen propietats com ajudar als atletes a incrementar els esforços de llarga durada.

4) Barreta: quantitat de cereals i altres elements nutritius(mel, iogurt, xocolate...) els quals, tal com ocorre amb alguns gels són de ràpida absorció cap a la sang i donen energia en moments difícil accés a àpats més preparats.

Com nen amb sabates noves...i corrent pel camp!!!!

I això era un xiquet… que després de suportar-ho tot –fins i tot a ell mateix- en una vall cremada, va agafar camí d’una bonica volada pel (Baix)camp.
Així començaria una historieta en la que em va tocar acabar de sanar-me les ferides de la marató, de cicatritzar-les bé, d’anar paint els cops, de refer els músculs, però també de pair les alegries d’arribar més enllà dels objectius proposats.
Realment, la que havia de ser una setmana per descansar es va convertir, en sis dies per donar-li voltes al cap, cinc per gaudir de la vida amb Mar, quatre per treballar, tres per estar amb la família, dos per entrenar i un per córrer la Reus-Prades-Reus.
Complicat panorama, quan només acabar una cursa, sense temps per pensar has de veure com la teua maltreta economia s’enfronta al repte de buscar un calçat a correcuita i provar-lo per una tirada llarga en menys de cinc dies. Era evident, que després d’una marató, el que no tocava era entrenar –sinó descansar- per al que venia, però donades les circumstàncies em vaig veure obligat a fer el que no estava en els escrits per tindre un calçat normalet amb el que afrontar una cursa d’aquestes característiques, amb el que no patir molt i que em permetés poder acabar la temporada amb garanties d’assolir els meus objectius.
Llavors els 2 entrenaments  es van resumir de la següent manera: primer, en companyia dels futurs companys falsetans de la Reus-Prades, més Anna Llop i Imma, van fer 10km per St Gregori-Coll de l’Eudalda i Falset. Segon, amb Albert Blanch i en Joan de Móra la Nova, 10km per alguns trams de la cursa de Móra. En principi, les sensacions no eren dolentes del tot, però el que no podia esperar era posar-me pneumàtics nous i arrasar.

                        Els amics de Trail Roquetes(groguets) es van prendre la R-P-R com una fita per preparar futures ultres.

En tot, això i després d’un descans total de dijous i divendres, ens posem cap a Reus  els de l’entrenament falsetà  i Ferran Piñol, en camí cap a la capital del  Baix Camp. A les 6’30 ja erem allí per agafar els dorsals. A les 7h donen el tret d’eixida i ja només començar fins que arribem a Castellvell Manel i jo ens posem junts i vaig avisant-lo de què de mica en mica anem afluixant, ja que anem a 5’30min/km. En uns 2km ja agafem les pistes de terra, quan decidim no només afluixar sinó posar-nos a caminar, ja que fem una pujada i encara ens queden 50 km per davant.
En aquest moment, veiem com el temps tapadot es torna en pluja –perfecte, vaig pensar-, cosa que ens ajudaria moltíssim donat que aquesta sensació éra força més agradable que la del  diumenge passat  amb aquella calorada. Llavors tinc el presentiment de què la cursa no tindria més història que la d’anar fent quilòmetres i més quilòmetres fins acabar. Una coseta que crec resaltar és que pujant a Prades, veig en aquelles escarpades pujades un bon moment per baixar el meu ímpetu i fer més feina de formigueta; km a km amb els bastons vaig pujant mentre gaudisc de les lliscoses pujades d’aquell bonic paratge i m’entrecreue amb els ciclistes de l’Extreme Man.
Llavors em trobe un avituallament, un dels tants que hagueren i –quin avituallament- veig més una superparada de menjar que un avituallament, ja que allí havia de tot el que us pogueu imaginar(entrepans, donuts, birra, isotònics, sucs, llaminadures, fruita...) i com no, molta simpatia. UN 14 per a l’organització.
Llavors pare a pixar i em veig que Ferran, em diu –no pixes tant, que no la tens tan gran- i isc volant darrere de Manel que se’m despegava a tots els avituallaments. En 2 km l’agafe i seguim corrent junts fins a Prades.
En Prades, en aquella plaça tan bonica, m’havia marcat que faria de 5 a 10 min de parada, per aiguar-me bé, bon entrepà, 2 cervesetes (no us sona això a UT LES FONTS, ja que abans no l’havia ni tocat) i a la marxa. Com de costum, Manel s’en va al·ludint qüestions de malestar per parada excesiva. El deixe i quan em toca isc d’aquest pintoresc poble per una llarga carretera d’asfalt cap a uns  paratges frondosos els quals només deixen passar un poc de sol entremig de les copes dels arbres.

                        Al centre, estic fent un àpat i si us fixeu el xic de la cinta del pulsòmetre porta als peus la meua futura i  revolucionària adquisició després del  fiasco de les Asics Kayana: Quechua RT 360º(tanca de cordons de Salomon, bon esmorteiment, comoditat). Els bastons de sota són meus: amics indefugibles per les muntanyes de Prades.

Em tocava anar al meu ritme i anar un pelet ràpid si el volia agafar, llavors tracte d’anar incrementant en el meu ritme, però sense que hagués de pagar amb la meua salut. Anava a 8’00min/km i de mica en mica, vaig mirant que allò baixara. Ho faig baixar fins a 7’45, i amb les pulsacions a 165 ppm passe 10km  fins que camí de la Febró en una baixada llarguíssima i molt sinuosa, d’aquella tipus camí de ferradura, em veig amb ganes de gresca, i tot i que amb molta cautel·la,  vaig passant corredors esquiant en les baixades ben assenyat i amb una concentració digna dels meus millors dies. –Ara és el moment, veig a Manel, primer, l’espere, però veig que no puc frenar el meu entusiasme sense acabar la baixada, llavors decidisc deixar-lo enrere i  no aturar-me fins que veig la pista de cement que em porta fins Vilaplana. Llavors altra vegada,el sol havia reviscolat i de quina manera, jo tenia un flato que em moria i deixe que Manel em passe.
En arribar a Vilaplana, veig com Manel ix de l’avituallament just quan jo entre. -Res, pense- he de hidratar-me i refrescar-me bé que les últimes tres hores de cursa es presenten magres. Aleshores, isc d’aquell nucli  i em dispose per patir de valent durant dues hores.

                     El de blanc assegut és Ferran Piñol i el de verd d'esquena Joan. En Prades, romanien junts; el calvari fou pel primer en perdre Joan: quina desesperació en meta!!!!

Al següent, i penúltim papeo, a l’Aleixar faig un glopet de birra un mos d’entrepà així com omplic a vessar les cantimplores, ja que veig que això pot fer-se inacabable. Llavors 6’5 kms que semblava que no s’acabaven mai amb mal de peus com a protagonista i una sensació mai observada: l’arrencada i el manteniment de la marxa a una certa velocitat em feia notar un poc de dolor als testicles. Tot i que al principi, decidisc no fer cas, finalment, passe a velocitat de passeig que tot i que a pas ràpid, no arribava a considerar-se com a córrer. I així, fins al següent avituallament (Boca de la Mina) quan em refresque desesperadament en la font ansiant veure ja línia d’arribada. – Un últim esforç- em dic, i veig com aquella arbreda s’acaba i jo seguisc caminant per acabar en la Plaça de les Baldufes que en un  no res em portaria a fer dues cantonades  per arribar i donar gràcies per haver-ho fet i per tindre darrere una organització tan precisa i agradable.
Avaluant, en definitiva, crec que les 7h 13 minuts em deixen a poc de les 7 hores desitjades, però m’emporte  un bon sabor de boca per haver respost molt bé tot i les dificultats, sense caigudes, sense errades i havent gaudit sempre de la bona companyia de Manel, així com de Joan i Ferran.
Salut, cames i gassss!!*!!
Peret
Pd: i avui, després d’una entrada sense posar cap novetat al Cursionari, tornem amb doble ració de la mà de Pau Ferré del Club Excursionista Priorat.
1) Baixar el pistó: expressió multidisciplinar que ve a fer palés de què la capacitat humana té un límit i que cal fer-se’n càrrec d’ell abans que puguem emportar-nos un disgust. Això pot donar-se tant dintre d’una cursa com al llarg d’una temporada donat que el descans també és part de la formació de la massa muscular com configura la  temporada atlètica.
2) Gasss!!: expressió també compartida amb altres esports amb la qual onomatopeïcament donem a entendre que accelerem; així podem ser els millors o si més no, els que més guadeixen de la pràctica muntanyenca.
3) Arremetre:  Mot amb el qual podem anomenar tant l’atac a un adversari que ens precedeix en la cursa com a la persecució pròpiament dita.
4) Anar fos: expressió usada per un moment de la carrera en el què les forces no ens responen o en què el cansament s’apodera físicament i mentalment del cos de l’atleta. Sinònim d’ anar desmanegat o d’ estar cadàver.

WIIMAX ESTAFA I

Bona vesprada companyes i companys!!

Curiosament, mai faig servir aquest mitjà per difondre afers diferents de l'esportiu, però aquesta ocasió que es presenta crec que és necessària i irrenunciable.

Aquesta companyia proveïdora(Wiimax Global Access, del grup British Telecom) d’internet establerta a Falset des de fa anys, té un servei bastant deficient deixant sense subministrament als abonats dies i fins i tot setmanes senceres. El servei tècnic només funciona de 9 a 13 i de 16 a 19 de dilluns a divendres per la qual cosa, si alguna cosa fallava un divendres ja estaven sense subministrament tot el cap de setmana.
Per aquest motiu i donat que jo, que treballe de docent, necessite tindre bon servei en tot moment, i la meua companya  van decidir donar-nos de baixa del servei. Ara ens quedava recuperar els 230 euros de fiança que la companyia ens demanà al donar-nos d’alta.
En aquest moment va començar la odissea:
Primerament, havien d’enviar un e-meil exposant els motius de la baixa cosa que vam fer;  després,havíem d’esperar a que vingués un tècnic a recollir-nos els aparells per comprovar que tot funcionava correctament(altres 15 dies). En teoria, entre 4 i 5 de juny, era la data en la que en deurien haver ingressat els calers, doncs no. A dia 4 de juny truquem a un 902(que també costa diners) i ens diuen que ens cridaran donat que havien de contactar amb el departament d’abonaments. No rebem cap trucada.
A 5 de juny, pel matí, Mar torna a trucar rebent com a  resposta la mateixa d’abans i també li diuen que ahir no la van trucar perquè no havien pogut contactar amb l’esmentat departament, que la trucarien abans de les 13h per tal de donar-li una resposta al respecte. No rep cap trucada. Per aquest motiu, aquella mateixa tarda em pose en contacte personalment amb Wiimax, per demanar explicacions i rebo com a resposta el mateix de les dues anteriors vegades (impossibilitat de contacte amb aquell departament); llavors opte per dir-los que si no fan efectiu aquest pagament en dos dies, optaré per anar a partir de dilluns vinent a tots els mitjans de comunicació per  tal de fer-los saber el seu tracte cap als clients.
Ara mateix, a 8 de juny tot està en què no he pogut enviar un correu electrònic, ja que el telèfon d’atenció al client me’ls retornava.
Seguiré informant-vos a aquest mateix bloc.
Salut!!*!!

Eixint del foc per caure en les brases

15/05/2012 Entrenament en Piscina de Vila-seca: 55 piscines i exercicis complets de musculació en piscina(abductors-adductors-lumbars) i abdominals. Tot resolt satisfactòriament.

Entrenament en btt:  Miravet-4 camins-deixant Serra de Cavalls a l’esquerra-Sant Jeroni- Móra- Benissanet-Miravet. La veritat és que va ser un entrenament, més llarg que  el darrer fet per la Ribera d’Ebre, però no més dur, ja que tot i passar per unes pujades molt empinades va haver molt més pla que l’altra vegada i van descansar força a les baixades(algunes d’elles com la que arribava fins a Sant Gregori llarguiiiiiiiíssimes i acollonants).

He de dir que la meua consigna era treballar les pujades i gaudir tot el que pogués en les baixades, però sense patir cap caiguda, donat que la cursa de Rasquera està ahí darrere; per aquest motiu, responia bastant bé pujant i decidia veure com Toni s’allunyava de la meua vista en un tres i no res i jo seguia al meu ritme –arriscant el que tocava-.

Quan vam arribar a Sant Jeroni, vam veure i vam seguir a prop de la Picossa fins al bonarea, per  passar pel túnel de la carretera i després de passar per Benissanet, aturar-nos a fer un avituallament molt especial: calia aprofitar els pocs  cirerers que encara quedaven farcits i ens delectaven amb la seua dolcesa i vermellor enlluernadors.

En tot això, arribaven al punt d’eixida, quatre estiraments i cap a casa a descansar  fins el cap de setmana, que serà quan tocarà rutina de dos dies.

19/05/2012 Entrenament Falset- Camí de la Torre- Mas de Magrinyà- Camí de la Torre- Falset  de 18 km i poc més 900 m positius, junt a Armand Pi i Jordi Rofes, que ens posava a les 7’30 del dissabte 19 de maig en camí des de la Font Vella per passar el tunel de la dreta i encaminar-nos  per fer a l’inrevés un corriol de la cursa que condueix cap al Camí de les Bateries, però sense arribar a baixar per la carena donat que abans de fer el darrer revolt trencàrem cap a la dreta per baixar a les vinyes de Torres i per un camí de Marça enfilar cap a la massa espesa boscosa que ens duria –almenys a mi- a descobrir la bellesa i la netedat dels revolts que ens feren passar un bon moment fins acabar a prop de la Torre de Fontaubella –poble que deixàrem a la dreta, a certa distància- per enfilar per la pista que s’allunya d’aquell poble fins a creuar el barranc la carretera i enfilar de nou cap a Falset pel camí vell de la Torre en una pujada en la que vaig aprofitar per fer de formigueta treient alguna pedra del mig del camí per tal de fer més segures futures traçades.

20/05/2012 Entrenament Falset- Porrera- Falset. Una de les meues rutes preferides és va convertir en un sucós matí en el que van invertir 1’45 hores  per recórrer els poc més de 16km. Les sinuoses baixades de camí a Porrera ens marcaren els turmells i ens deixaren els peus(de Pau Ferré i meus) ben molls degut que havia tornat a eixir  l’herba i les punxes.  La veritat és que cada vegada em perdo menys en aquest trajecte(com no podria ser d’una altra manera) i em trobe més còmode(si bé no tant com en el sofà de casa, però sí més realitzat).

Ací conclou una rutina de dos dies, en la que tinc com a premisses principals tant l’eixir acompanyat(per evitar disgustos) com el fer volum amb poc descans per veure com podria acabar una marató.

22/05/2012 Altre dimarts i...cap a la piscina a fer el que no és més agradable, però sí el que més agradeixen els meus músculs: piscina i musculació en l’aigua. Tot acabat i el segon apartat complert amb dosi extra per tal de posar a punt tots els músculs de la cintura pelviana de cara al trot de Rasquera.

23/05/2012 Ruta  Btt Miravet-4 Camins- Serra de Cavalls-La Fonteta-Estació del Pinell- la Fontcalda-Benifallet-Miravet. 56 km en 3’40hores(4 hores si compten les aturades).

Una ruta superxaladora per posar-me ben a prova en les pujades i passar-ho bé (però patint en les llarguiiiiísimes baixades). Els recesos de la Fonteta i la Fontcalda, els llargs túnels de la via verda així com l’encopetada carreterera del Pinell a Miravet ens refrescaren tot el camí en una vesprada on el termòmetre degué de rondar els 30º. En acabat, una clara ben fresqueta al bar l’Arenal  va entrar d’allò més bé.

I res, passaven els dies pensant en temes més cassolans i trascendentals, passejant, deixant passar els dies ple d’inconsciència sense saber la que se’m venia al damunt: El trail Rasquera-Tortosa de 42 km i 2000 m +.

D’aquesta manera, em plante en diumenge i després de preparar la meua logística(motxilla d’ultra, aigua a dojo, sals de sobra, manta tèrmica i bena elàstica) em pose en camí junt a 3 valents més del Club Excursionista Priorat, Pau Ferré, Raül García i Oriol Carreño. Eixint a les 6’45 h de la benzinera a les 7’20h ja estem en Rasquera a punt per recollir els dorsals i en qüestió de mitja horeta se’ns dóna el tret d’eixida.

Comence massa fort –crec – però de seguida la pujada al Mirador de Lister (aquest pren el nom d’un camperol, gran lluitador del bandol comunista durant la guerra civil) va frenant-me i fent-me saber que el pistó ha d’anar baixet fins arribar als molins (km 30). En tot això, seguint els consells del meu amic Albert Blanch em decidisc a pujar de manera constant i baixar planejant i aprofitant les poques ombres que el camí ens plantejava; això em porta a contactar amb un grup de quatre en el que va un noi de Triatló Lleida, un Spiridon(que posteriorment faria 10 km junt a mi), un ampostí i un rapitenc, vells companys de fatigues. Els seguisc i aprofitant ombra i fent de murri en una bifurcació abrupta, els passe davant continuant poc més d’un quilòmetre fins que em desconcentre,caiguent,  picant de genolls a terra i ensanginant-me les dues mans; llavors el espere i vaig seguint-los mentre puc i finalment desistisc per tal de seguir al meu rotllo.

Vàries pujades i baixades molt llargues, tècniques amb llocs on t’hi podies enganxar i fer volantins com si res,  no tenen més història, fins que em plante en la Creu de Santos per tal que l’excel·lent organització em sane les ferides de les mans i alguna fricció als genolls. Seguisc i veig com pel retrovisor arriba Josep Benaiges, sotscampió de Catalunya de raids, a qui veig com a pal de paller en moltes curses i que presentia que en un moment o altre em donaria caça. Llavors abans de 2 km això es consuma i jo, que pense ja seria un bon lloc  quedar darrere d’ell, i després de passar a uns quants grupets, em decidisc a seguir-lo. Fins ací tot en ordre, però un fet que va marcar el desenvolupament de la cursa va ser que, per una enganxada amb branques o fricció amb pedres,  vaig veure com la meua sabatilla dreta s’esquellava per la part superior deixant penjant de les meues  grapes i els mitjons, i  hauríem de veure quant aguantarien en el tram més salvatge de la cursa. Li vaig preguntar a Josep Benaiges - quant puc aguantar així – contestant-me –ho veig complicat perquè és un tros molt salvatge, que seria més suportable la zona dels molins(km 26). Llavors pense que és massa temps i el meu cap es posa a pensar solucions(no tinc als altres traileros del club perquè estan a Vilanova fent altra cursa, Mar ha de descansar, Toni treballa...) i llavors no se m’ocorre altra que trucar a Josep Blanch qui no té el número adequat i a qui penje involuntàriament al tindre un altra caiguda. Tot eren súpliques i control màxim...una eternitat desitjant que arribara l’avituallament següent per tal que em feren una “solsideta” al forat.  Llavors la gent supercompetent de la UEC em donen solució:  embenada sabateril de dalt a baix i pels costats hehe, semblava un mutilat o... si més no ho era perquè ja portava dues caigudes.

Baixe una costera llarguíssima en pista i mentre em continc les llàgrimes per aquell paisatge cremat agafe a Sergi Sánchez de la UEC i Francesc Monteverde de  AEC TERRA DE FANG rodant 500m amb ells i escapant-me ben aviat.

Quant arribe  a Cabrafeixet,  al km 18, veig que l’embenatge funciona bé, però que jo no puc córrer igual(em falta seguretat). I vaig seguint i vaig tirant i tirant seguint a aquests 2 d’abans que em tornen a agafar fins que en l’avituallament del km 23(Parc Eòlic) se m’apareix un àngel, sí sí un ángel, L’Ángel Accensi d’ATE COLL DE L’ALBA qui em  cedeix gentilment unes bambes en perfecte estat, per tal d’acabar la cursa fet un home. No sé quins calificatius se li pot donar des de fora a tot aquest circ de les curses de muntanya , però els que us puc assegurar és  que solidari ho és i de llarg!

                  Molt agraït senyor Àngel, ara és de rigor una botelleta de vi per complir i que compleixis amb la teua penya el dia que vos donen el pernil.

Era temps per assegurar-se bé que podíem acabar la cursa, però més enllà d’això, de què les constants vitals estaven a punt per acabar la cursa (sense pensar en el lloc) i així em dedique durant 10 km a mirar-me una vegada i una altra les pulsacions, a escoltar-me el cor i a no donar treva a la calor que em volia deshidratar. La contrapartida era arribar al Coll de l’Alba, on faria l’últim sòlid, ben sencer i planejar els últims 9 km al 70-80%. Prèviament, havia corregut amb Raul Sales i Jesús Escudero d’Spiridon Team, els quals em van haver de cedir la càrrega del ritme per rampa del primer i definitivament m’abandonaren quan el segon es trencà momentàneament (només de cansament) en la pujada que donava accés a l’avituallament esmentat i del segon quan en el mateix àpat comença a sentir molèsties al bessó.

                        Moments complicats just al pujar cap al Coll de l'Alba, però també d'intimar i compartir experiències

Llavors el camí era meu, el passat unia el present, un dels meus primers entrenaments en la memòria em donaren força per pujar ara corre, ara camina... fins a la Creu de Coll Redó on tocava una baixada tècnica molt terregosa fins tocar asfalt i en 300m plantar-me en una baixada “frenètica” on només volia saber si venia algú darrere. La resposta no apareixia i jo que arribava a l’últim líquid on faltaven 4 km i allò no parava de baixar. La darrera caiguda vingué quan  en acabar una baixada vingueren pedres i jo cansat i fart del desnivell negatiu vaig veure tard una fletxa a esquerra, cosa que em dugué a posar en evidència que el grip també  és qüestió de reflexos tan mancats en eixos moments.

Cap als 2’5 km del poble ja veig urbanitzacions, asfalt i el que no em veig per enlloc és a mi mateix, quasi com si de la tornada a Chamonix(UTMB)  es tractara veig unes tanques metàliques de xalets on no veig cintes fins que dubtant em decidisc a avançar 100 metres. -Bé- em dic, puc seguir,  i entrant entre cases més modestes ja veig un pas elevat: -Sí, és la meta- em dic i de content que estava veig com puje i baixe les rampes de ferro traçant els revolts amb gran dretania. Finalment, ja sent els crits, ho havia aconseguit, no m’ho creia, i encara em quedaven forces per llançar des de la  barana més alta que baixa un –no m’ho creeeec!- cap a Albert Segura de Trail Roquetes, que m’aplaudeix  i  m’anima de cor, com sempre.

                      Al final happy-end i amb tot el que havia passat i que haja una nena esperant-me (això em dóna bons presagis de futur) amb aigua justifica el meu somriure.

Res, això s’acaba i jo veig com una vegada més açò està marcat pels contrastos: un cor feliç i un cos dolorit, sang per molts llocs i endorfines, executius del calçat sense escrúpols i paios que et donen el cor quan menys t’ho esperes,  sol per viure, però també per morir en la pista...

Salut i cames!!*!!

Pere

Quan menys t’ho esperes, salta la llebre (dita popular de la Vilajoiosa). Especial Cursa dels Reguers

En aquesta entrada només us deixaré un parell de gotetes del meu ingeni: un entrenament bastant sofrit i eclèctic, i la darrera satisfacció en competició. Espere que vos agrade!!
09/05/2012.
Recorregut: Falset-Torres d’Altafalla-El Morral-Serra Obagues-Siurana(Mas Martinet)-Bellmunt-Falset
Distància: 25’63 km. Desnivell: 1300m +
Una ruta divertida, però bastant dura, ja que vaig decidir eixir a les 17h amb  quasi 25º de temperatura. En fi…experiments! Només eixir decidisc que he de fer molta altitud, donat que la cursa dels Reguers així ho exigeix i en tot això, a la mitja hora de començar ja em berene la tartera de la Cursa de Falset. Allí, veig com després de pujar m’espera una bona estona d’ombra fins que baixe a la carretera i la creue per enfilar-me cap a les sinuoses i brutes senderes de El Morral(que sensació més estranya fent-ho a l’inrevés!); finalment, toca una baixada espectacular i xaladora entre mig del bosc per encarar la pista que, en altra llarguíssima baixada carregada de revolts, en la que l’objectiu era guardar el màxim de renda de temps per tal d’afrontar una tirada que acabaría sent pessadíssima.
 En tot això, em plante altra vegada en el poble endinsant-me de nou en la terra pel camí que em conduirà cap a Serra de les Obagues. Mala cosa ací perquè en mal moment no vaig carregar la batería del meu MP3 i això no m’acaba de deixar concentrar-me i em passaria factura al final de la ruta.
Aleshores, arribe als 4 camins, on em dispose a fer una de les meues baixades preferides(clar està que encara ho seria més si estigués net de licorella, cosa que el fa infumable en alguna de les seues parts), però jo avant al meu ritme i sense gastar excesivament pneumàtics, acabe plantant-me baix al riu on bec un poc d’aigua, m’eixugue la cara i neteje el buff de suor(tot un plaer amb la calda que caia). Llavors seguisc la ruta marcada amb línia groga i puje per un sender llarguíssim i molt sinuós fins a les vinyes de Palacios. En 1km tombe a l’esquerra on ja vaig cap a Bellmunt, clar que m’espera una baixada i algun que altre problema com el flato  que em dugué a aturar-me durant un minut, cosa que vaig lamentar, ja que altre dia ahí anava més lleuger(clar que no m’havia berenat una tartera: tot siga dit de pas). En un moment, travesse un terreny tou per evitar la licorella i em plante en l’última baixada abans d’enfilar de nou cap  a Bellmunt, però no sense abans mullar-me un peu al riu per la crescuda d’aquest que desbordava les pedres de recolzament.
 En aquell moment, vaig fer una ràpida reflexió i vaig pensar que  aquella pujada la faria xano-xano i així ho vaig executar. En acabat, quan passe per dins de Bellmunt, rebo la trucada de Mar per localitzar-me i li dic on em trobe. Llavors seguisc pel Camí del Molí per, entre vinyes, arribar de nou al pal que m’assenyala si anar cap a Serra Obagues o cap a Falset, decidint-me per aquesta última opció. Ja veig el poble, però aquests últims 3km no van tindre més historia que la d’arrossegar-me per aquest tram d’asfalt que em conduiria fins a ma casa, i on beneiria aquella vesprada haver arribat(un poc més que sempre).

En fi, un dia d’aquestos que ningú sabem que ens poden agafar perquè ens creiem superhomes (o superdones), però que quant menys t’ho esperes pot que t’estiguen esperant a la porta de ta casa, o a l’eixida del bosc, com va ser el meu cas.

En tot això, que arribava el dia 13 de maig i després d’un mes i escaig sense competir, em plante al poble baixebrenc dels Reguers per afrontar la Cursa del Vent. Bon matí, ens posem en camí, Pau Ferré, Jordi Rofes, Raul García i jo mateix, passant pels Guiamets a recollir a Jordi  Soldevila  i a n’Oriol Carreño.
Una cursa completament nova, però que segons les referències ens prometia tot el caràcter agrest dels Ports de Caro-Beseit; a  això havíem d’afegir que va eixir  un dia amb una ofegant calor  cosa que va fer que els 9 avituallaments en 22km foren poc per tal d’apagar la constant sequetat de les nostres goles.
En principi, el desnivell positiu acumulat de més de 1400 metres  marcava tres cims impressionants per la qual cosa, fora de tota previsió vaig decidir guardar una mica pel final tractant de donar un poc de gas al principi, col·locant-me en bona disposició de cara a la primera pujada. Em venien al cap les pujades de l’ultra, pujades en les que veies com al GPS corria el temps, però no així la distancia, desnivells que calia superar i que una vegada aconseguit t’havies de trobar amb baixades llarguíssimes que, en aquest cas, eren molt tècniques, havent-te d’ajudar amb cordes (que encara les pateixen les meues mans).
Ja pel quilòmetre cinc, sent com el meu genoll dret comença a molestar-me, i és que tantes frenades, revolts, gambades... se fan notar, i per això al segon avituallament demane reflex;  no l’aconseguisc fins al quart, fet que provoca traure del meu ingeni el millor, que és anar deixant-me caure gots d’aigua per tal de calmar la força acumulada en les infinites frenades. Lla vors trobe trams de córrer un poc, però res, ni corredora ni per mirar el paisatge, tot per a acabar just amb el dipòsit.

 

Les pujades estan bé, però si penses que hauries d'estar torrant-te el fardatxo, no sé no sé!!

                        
Crec que va ser un dia per omplir els tancs a rebossar i així, amb tres gots d’isotònic, per avituallament eixia disparat per trobar-los a faltar en qüestió d’un quart d’hora.
Allà pel km 12, ja començava a vore gent de la marxa, els quals em deixaven passar i m’animaven. També vaig evocar les mítiques pujades al Caro d’asfalt amb Ivan i Bernabé del Trail Roquetes com a testimonis de luxe. Era moment per seguir:  caminar, caminar... i la lluita personal, ja que no recorde tant de temps lluitant mentalment contra mi mateix. La solució tan senzilla abans de l’MP3 ja no servia i jo no feia cas ni a Cristo, debatent-me constantment amb mi mateix per si no era un dia de córrer per si no era apte per aquell tipus de curses(no del tot cert perquè la Cornudella-Siurana de fa 2 anys en ple juliol i amb pocs avituallaments ho fa palès!).
Llavors arriba un gran moment, que és quan en un avituallament quasi al cel veig un cartell de 3KM A L’ARRIBADA que em fa albergar esperances de cara a poder arribar i callar, a no pensar en resultats, a pensar en Mar, en el que porta a dins i a que la meua salut em deixara gaudir de tot plegat.  Pot ser l’estratègia, tot i que un poc improvisada, va ser bona, ja que només em van passar quatre paios i en les pujades(ben preparats tot siga dit). Finalment, em trobe amb els cracs de l’ATE COLL DE L’ALBA RUNNING que m’animen i baixe fins el pont que marcava l’últim quilòmetre. Tot un patiment, mirant cap enrere que no vinguera ningú més i a poc a poc em vaig atracant a l’objectiu. Havia arribat, tocava recuperar i preparar-se per a la sorpresa final: increïble, 19é!! Crec que bastant just però inesperat, pels moments que havia estat més pendent de la meua salut que de competir.

Una de les baixades més còmodes, donat que és tipus Puigcampana 

(Finestrat, Marina Baixa) on em vaig iniciar com a fan de la muntanya.

Salut i cames!!*!!
Pere

Pd: aquesta setmana les entrades del Cursionari van dedicades a l'èxit esportiu(tant en muntanya com en altres disciplines). Són facilitades per l'amic Jordi Merino(riudecanyenc):

- Ser un fenomen.
- Tenir el dia rodó.

De tota manera, això és tot ben matisable, ja que com tots sabem o hem comprovat alguna vegada l'èxit estarà allà on el posem cadascun de nosaltres.