divendres, 20 de juliol de 2012

Baixant de quatre grapes i sirgant per la Ribera

7/07/2012: Móra,ara sí! Aquest seria el títol d’un entreno en el que Albert Blanch i jo vàrem esmenar el recorregut que el darrer dia no vam fer correctament amb Ramon. Simplement el que tocava fer era rectificar el segon bucle a partir de Sant Jeroni posant-lo al principi. Així, el que feiem era  eixir com a fones per agafar posició de cara a pujar la Picossa. Així, ens tocava fer front a uns trams empinadíssims en el que ens havíem d’agafar com fos a terra, branques o arbustos. Una vegada que vam coronar ens tocava passar per zones on havíem d’anar amb molt de compte, ja que estàvem constantment crestejant o passant per zones on no ens servia de res la velocitat. La baixada, doncs, es presentava interessant, ja que finalment trobàvem algun lloc per on planejar i això ens portava fins al barranquet que precedia a l’ermita; ahí vaig patir una caiguda al enganxar-me amb una arrel.
Albert diguem que és el nostre apèndix del CEP i és un plaer entrenar amb ell entre riures i somriures.
 
Quan arribem a Sant Jeroni, fem un beure ràpid i seguim, ja que tenim moltes zones de bosc on hem de ser força ràpids, però guardant força per les pujades. La tònica dominant d’aquest trajecte no va ser mai anar ràpid sinó conèixer-lo bé. El segon cim, complicat és el Pic de l’Àliga a on s’accedeix per una pujada escarpadíssima, la qual s’ha de fer agafant-se a les roques i, fins i tot, a uns ferros que ajuden en aquesta semiescalada per tal de fer el cim. Quan ja hem coronat, veiem que hi ha una senyera trencada que marcaria un futur control i per una cresta hem de baixar cap a la nostra esquerra amb molt de compte de no despenjar-nos vorejant la carena fins al parc eòlic. Era el moment per pensar quina estratègia podríem planificar de cara a la fi de la cursa donat que quedaven 4 kms i gairebé tot el recorregut fins a l’arribada de Sant Jeroni va ser en baixada i bastant net. Així que vam traçar a tope, ja que teníem moltes ganes d’arribar aturant el crono el 3’15h.
9/07/2012: Exercicis físics amb escales.  A les 19’30h em vaig posar en marxa per tal de fer un escalfament previ amb un tram mixt asfalt-terra començant en direcció a Marça i trencant per un camí veïnal que travessava l’horta marçalenca fins a la carretera estatal i creuant-la s’endinsava en l’horta falsetana. Aleshores, eixint per la carretera de Belmunt torne de nou a Falset on iniciaré el treball de força.
En aquell moment, tenia per davant una hora i 40 esglaons amb els quals milloraria tota la potència treballada a principis de temporada per aplicar-la als llocs més escarpats. Senzillament, el que vaig fer van ser:  dues sèries de salts amb les cames juntes, un amb cada cameta coixa, cinc saltant els esglaons de dos en dos i cinc saltant-los de tres en tres. Finalment, a les tres últimes baixades, vaig treballar salts des de tres o quatre esglaons en diferents direccions. Me’n vaig anar força cansat, però satisfet, ja que els dos primers exercicis eren un tant angoixants i vaig estar a punt de plegar.
11/07/12. Entreno de la cursa de Móra. Aquest entrenament amb la gran companyia de Pau Ferré va transcórrer entre un gran ambient, ja que, tot i la calorada que fotia al començament(17’30h) vam compartir un bon grapat de coneixements no només de les curses sinó també de pares i mares, d’ensenyament, d’amistat...  Es tractava de què Pau reconegués tota la ruta, que jo la repasara i de què anàrem mitjanament ràpids. Les dues primeres coses es van acomplir amb escreix, i el darrer no del tot, ja que al segon bucle va ocórrer un fet que va marcar el temps final.
En la foto el gran company i amic Pau. Sempre és un plaer entrenar xarrant de tot el que la vida ens porta.
 
Vam eixir bastant lleugers en busca de la primera pujada ja pensant que diumenge hauríem d’encarar-la força preparats. Només agafar el trencant a la dreta comencem a pujar i anem pujant marges fins que al arribar a la cova ens trobem amb una tartera que ens fa baixar de cop la mitjana de ritme i ens duu a coronar el primer cim. Des d’allí anem crestejant fins que trobem una baixada tècnica i una de ràpida. Llavors arribem a una pista que ens porta a un camí corredor de baixar bancals fins arribar a un barranquet, que ens porta a Sant Jeroni. És moment de beure i, llavors Pau es planteja si ha de seguir o no, donat que la calor és molt forta. Ell decideix seguir fins on puga i sinó ja tornaria per on va venir.  Ahí ens trobem amb Albert que començava a marcar i qui ens comenta les últimes modificacions(ampliació en 1 km) en el primer bucle. A partir d’ara jo interprete malament el que diu el meu gps i com que la cursa fa un vuit comence el segon bucle pel final. Li consulte a Pau i diu que no li sembla malament que el fem a l’inrevés; seguint per zones de pista i bosc que ràpidament ens conduirien passant pels molins fins a la pujada del Pic de l’Àliga, on ens fem una foto i gaudim d’un inspirador paisatge riberenc on ens planifiquem una possible eixida de senderisme amb el club.
Una vegada dalt ens toca baixar i analitzar des d’eixe punt de vista com podria ser una pujada, inclosa la part dels ferros. Amb tanta pedra solta ens divertim com a bojos i anem a parar a altra zona bosca i força corredora. Just quan eixim d’aquesta ens trobem amb l’altre germà, Josep, qui ens diu quant de tros ja tenim marcat(aproximadament 3 km) on ens deixem anar fins que trobem una pista  llarguíssima que ens portarà fins al creuament de la carretera on mirem espants l’hora que és, patim per les dones, Pau pel bany del Julià, i decidim fer cap per la pista asfaltada per fer camí recte i amb el cotxe volar fins a casa.
15/07/12: Cursa del Camí de Sirga. De nou era el gran dia i aquesta vegada més perquè hi eren tots: no només els Ferré, García, Rofes i jo sinó també els Carreño, Pi i Soldevila. Llavors ens esperancem bastant al veure que havia un temps bastant fresc, cosa que pensem que ens afavoriria per córrer. Ens fem la foto de rigor i suportant el retard en l’eixida eixim com a bales.



Després d’afrontar aquella pujada de marges tracte, ja en la cova, d’anar agafant posicions, ja que l’arma de les pujades va donant els seus fruits. Així, vaig passant a corredors fins que arriba la minitartera que em puja al primer cim. Llavors, en la corda he d’aturar-me i anar en peus de plom, però des d’allí crec que cal anar gratant tots els llocs que es puga i en la cresta vaig treient més rèdit. A la primera baixada tècnica arribe ben col·locat i en el següent sender  corredor baixe tot sol. Llavors faig cap a una pista que em duu fins a una pujada que trenca en una pujada molt tècnica, on he de posar les mans als genolls i fer de tractoret; en aquest moment porte enganxat com una puça un corredor de Garrigues Altes a qui vull cedir el ritme, rebent una negativa. Arribem dalt i descendim per un senderó rapidíssim amb alguna roca i enfilem per altra pista que ens portarà fins a un descens entre ombres, arbres i alguna casa abandonada. Llavors li comente al lleidatà com es la baixada i que venia després, caient i fent-me un poc de sang als genolls. Pase el barranc i ja l’havia perdut, havent de parar a pixar i sent agafat per Jordi Cherto d’AE Cara nord en la mateixa ermita de Sant Jeroni. Transcorrem uns 3km junts fins que veig com fot una fuetada i se m’allunya, però tampoc excesivament. A la zona boscosa, a punt arribar a l’avituallament del revolt de la palla el veig clarament donat que el camí s’obri tremendament, llavors menje mig platan i una ampolleta d’aigua i de nou em llance a picar pedra. Hi ha una pista, on salude a la gent de Miravet, fins que donem amb la pujada boscosa que ens portarà cap a dalt del Pic de l’Àliga, on li pregunte a Josep Blanch si ha passat cap veterà per allí, ja que d’això depenia el  meu pòdium de categoria(anava 6é en Sant Jeroni i 7é al passar-me Chertó) rebent una negativa. És moment per pensar, ja que de vegades arribe a veure’l  o, com en la pujada al pic, m’hi acoste, però sembla que em treu entre 20 i 30 segons. Llavors decidisc que es bona aquesta posició, però que he de treballar de valent per mantindre-la,  mire cap enrera i tinc la sensació de veure com si acosta Angel Accensi del ATE COLL DE L’ALBA.
    Ara només pense en tirar i tirar i baixe per la cresta per trobar-me amb una baixada molt tècnica on pense que les curses no són més que un joc i que la vida segueix després, prenent-m’ho amb tranquilitat. Ja toque de peus a terra i tot i que no tinc completament en horitzontal els peus ja s’acaba el rocar. És el meu moment –pense- i  cride avaaaant Pereee!! Per tal de córrer més ràpid fins als molins on hi ha el penúltim avituallament; aquest el faig ràpid i llavors sóc conscient que llevat d’una desgràcia del Chertó ja no l’agafaré i seguisc esforçant-me amb un esforç més relaxat per mantindre la meua posició. Baixades i més baixades em duen a arribar 7é a Sant Jeroni i amb la satisfacció de veure a la meua perla esperant-me.


Salut, coaching i gassss!!*!!


www.labnaha.net
www.mcoach.cat

PD:Aquesta setmana no hi ha cursionari, per la qual cosa no dubteu en enviar els vostres termes o expressions. Moltes gràcies!

Cap comentari:

Publica un comentari