divendres, 6 de juliol de 2012

Tots els camins condueixen al pòdium


Tot just després de l’èxit(?) de  la Reus-Prades-Reus m’havia marcat que no tocaria pista fins exactament una setmana després. Així mateix, el dimarts 5,  els meus exercicis de piscina es van reduir a la meitat i vaig seguir amb idèntic procés en la musculació en el líquid element. Dimecres 6 era un dia per seguir xalant i deixant reposar les cames, per  la qual cosa vaig acceptar la invitació del meu cunyat i la gentilesa de la piragua del meu antic veí, Alex Pérez, per tal de fer un descens de Móra d’Ebre a Miravet en 2h 45min.
Arribats al diumenge 10 de juny, si que em tocava complir amb el meu compromís i assolir el que em demanava el meu cos i l’exigència dels meus honorables companys d’equip. En aquest cas, junt a N’Armand i En Jordi Rofes vam dur a terme el tram Falset-Llaberia-Falset. Aleshores, eixint de baix de ma casa a les 7’15h, ens posàrem en camí per enfilar per asfalt cap a la primera rotonda que duu a Marça i des d’allí mateix agafar una pista que ens portarà per una pista forestal cap a Llaberia, passant pel Portell. Cal dir que aquesta pujada del Portell és impressionant i fa que m’estimule a donar més i més en les rampes i fins i tot a grimpar per fer drecera en elles. En tot això arribem al cim on estirem i bevem un poc. És el moment per descendir pels revolts pedregosos practicant tècnica de baixada unes vegades i altres agafant dreceres que ens converteixen en autèntics kamikazes. En tot això girem una roca i per una pista arenosa on descansem les articulacions accedim fins al nucli de Llaberia. La tornada va ser pel mateix lloc, però amb la xicoteta variació d’agafar un desviament que va per Colldejou.

13/06/2012: Miravet-4camins-Serra de Cavalls-la Fonteta-Serra de Pàndols-Estació del Pinell-Fontcalda-carretera del Pinell-Miravet. En aquesta eixida de 54 kms vam participar 6 ciclistes: German(que vingué des de Alcoletge, Segrià), Dani, Toni de Benissanet, Alberto, Toni de Miravet i jo mateix. Aquest recorregut era el mateix que Toni M. férem setmanes enrere, tot i que sense el tram de Benifallet. Ara mateix el que canviava a més d’això havia canviat el nivell que estava més alt, amb Toni B. i Dani que amb les seues màquines a punt no volien donar ni un sol moment de treva. Així ho manifestaren des del primer moment  i ja en la famosa pujada a Cavalls premeren de valent l’accelerador, junt a Toni M.  Fent-nos saber que eren els que més ofici tenien en això de la btt.
Decidim reagrupar-nos quasi dalt de cavalls, en un balcó, que cau cap a la dreta de la pista, i en un tres i no res ja estem a dalt de tot. Serra de Cavalls al sac –pensava-, però ara em tocava el més complicat, baixar sense suspensions, fent el que pogués. Llavors al poc de la baixada, veig com començava el calvari del pobre German, ja que una caiguda en un revolt en plena baixada li deixa tot el costat dret ple de pols i sang.
Continue baixant com puc i finalment ens plantem en la carretera que ens portava fins a la Fonteta, on podem refrescar-nos abans de fer la pujada a Pàndols. Ací després de fer 1 km d’asfalt ens plantem ens unes senderes per on hem d’anar amb molt de compte –així ens ho fa saber Toni B.- , ja que  hi ha uns palets de fusta posats a consciència per suposadament gent amb màquines d’enduro, que haurem de passar pel costat.
La resta del recorregut, un cop vam eixir de la via verda,  es resumeix en la pujada per l’asfalt fins arribar al terme de Miravet i el passeig per la seua horta per tal de fer un merescut avituallament de cireres i nectarines. D’ahí arribem a Miravet on donem bon compte d’un xampú a l’Arenal i ...cap a casa falta gent!
14/06/2012: Falset-Llaberia-Capçanes-les  Taules- Marça –Falset. Diguem que aquest tram és una evolució a partir de Llaberia per la qual cosa, la història realment comença a partir d’aquest subnucli rural. Una vegada vam eixir d’ell, deixem el GR per tal d’agafar un barranc que ens va fer perdre uns 30 minuts, però que ens deixà en la retina unes imatges idíl·liques i molt significatives del que és el Priorat. Després de tornar enrere, i gràcies al gps de Raül Garcia, vam tornar a agafar el barranc i travessant-lo ens vam enfilar en una pujada digna de les millors curses. Aleshores, un cop situats a dalt del cim i tenint una visió clara de Capçanes, Marça, els Guiamets o Falset,  ens disposem a fer una baixada que a mi particularment em recordava a la tartera de la Mola de Colldejou;  un suïcidi –pense- però alhora una baixada força tècnica on vam jugar tots els elements del nostre cos(cintura, cames, braços i fins i tot de vegades els glutis per suportar les caigudes constants damunt de la pedra solta).
Anem a parar a una pista que ens durà cap a les Taules, on ens l’havíem jugat i  després d’altra baixada rapidíssima. Per acabar, ja amb Marça a tocar eixim a la carretera des d’on agafem una  pista, ja en el terme de Falset, que ens durà cap a casa després eixir a la  rotonda de l’entrada del poble.

16/06/2012 Falset-Porrera-Falset. 16km 730 desnivell +
Tot i ser un cap de setmana en gent competint per tot arreu(Oriol i Solde en Capçanes i Raül i Pau en Amposta), Jordi Rofes i jo teníem la nostra treva i van decidir “atacar” pel nostre compte, però fer-ho amb qualitat. Així vam començar els 3 primers quilòmetres –fins als Masos- suportant l’asfalt fins que vam entrar entre vinyes a la pujada que ens portaria fins al Coll dels Masos. Llavors des d’ací prenen una sinuosa i llarguíssima baixada on... de sobte, virolla, va!! Em caic al terra en un revolt i veig com sagne per la part del colze. Malament –li comente a Jordi- qui em pregunta pel meu estat i li responc que potser trobem un rierol per refrescar-me la ferida. Posteriorment, veig com el rierol que coneixia està sec,  però, afortunadament  en 1km trobe un pagès qui amablement em cedeix una garrafa per netejar-me la ferida. Llavors això em va fer reviscolar i pogué  fer les dues properes pujades a bon ritme.
Ja baixant per la carretera de Porrera fins trobar el proper sender, ens prenem un respir fins que aquella baixada tan dolceta es converteix en una amargor per les constants friccions i aturades per tal de no fer-nos les cames un Crist amb els esbarzers. Aquell tram tan bonic i sofert alhora s’acabava en la fàbrica de plàstics i la creu, on vam decidir no continuar fins a el Morral, ja que el fet que la nostra ruta fos més qualitativa i que jo em moria de ganes per sanar la meua ferida, ens van fer optar per agafar el senderó que acabava en la Bòbila on agafàrem asfalt per passar pel Portal dels Bous i plantar-nos en un tres i no res en casa.
En qüestió de 2 dies em decidisc per atacar els trams de Bellmunt amb resultat satisfactori, ja que tenia ganes d’anar més suau i treballar en les pujades. Els planejos en les baixades em permeten acabar bastant sencer els 15 km.
19/06/2012. Entrenament Cursa  Camí de Sirga. Móra d’Ebre. 21km i 1100 desnivell +.
Amb el dubte de si plouria o no quedaven a les 8’15 Ramon Sastre i jo a un conegut supermercat d’aquesta localitat per tal de pujar amb la seua furgoneta cap a l’Ermita de Sant Jeroni, punt d’eixida i emplaçament central de tota la infraestructura competitiva. Ja en els primers 5 km Ramon comença a imprimir un ritme endiablat, cosa que fa que a l’arribar al primer cim senti un lleuger mareig;  això fa que m’ature, bega i respire. Llavors continuem  per les crestes que voregen el parc eòlic i seguim tot el trajecte enmig d’esbufecs, de conats de torcedures, de precisió i de velocitat continguda en la quantitat de baixades tècniques. És el moment d’alleujar la sed en l’ermita  de Sant Gregori i després d’una pujada pronunciada i de pujar i baixar la Picossa tornem a l’esmentada ermita per aturar el cronòmetre en 2’35. Satisfacció pel temps i per haver donat el do de pit amb tot un fora de sèrie.

24/06/2012. Falset-el Portell-la Mola-Falset. Tot un nou repte, ja que variàvem la pujada en direcció cap a Llaberia per tal de desviar-nos quasi a l’arribar dalt del Portell direcció a Colldejou. Llavors després d’una pista ampla traçàvem per un camí boscos fins a la pujada de la Mola més propera a Falset –molt corredora- baixant igualment per altra semitartera –que no era la Canal del Mig- per tal de lliscar entre pedres, arbres, enganxar-nos a una corda i acabar el seu recorregut caient d’esquena sobre un pal  que m’esperava amb la punta encarada cap als meus renyons(déu meu quin mal!). I després de veure com em quedava senyalada l’ esmentada zona feiem cap al poble aturant el crono sobre les 3 hores  per als 24km i 900m +.
Els dies 25 i 27 van introduir la novetat de l’entrenament nocturn degut a que les altes temperatures ens feren claudicar de la idea d’eixir més d’hora. Així, i amb la novetat de l’estrena del lluminosíssim frontal LED LENSER de Jordi Rofes ens vam posar el primer dia en marxa per la cursa curta de Falset i el segon per la circular de Bellmunt, havent de tornar sobre les nostres passes a l’alçada del Mas Martinet, donat que els gasos de l’incendi de Cabacés començaven a fer cap on érem corrent.

Ells, tots els que formen l'equip de trailrunning del CEP,(en la foto amb Armand Pi i Jordi Rofes, però també ho són Pau Ferré, Raül Garcia, Oriol Carreño, Josep Ortí i el Solde)són culpables de tot quant de bo està passant-me, ja que m'obliguen a donar el millor de mi mateix i alhora és un plaer desconnectar de la rutina amb les seues converses i quilòmetres. Vers l'infinit companys!!!!

El dia 30 de juny era el gran dia –Cursa de Bítem- tot i que enguany amb moltes novetats, ja que el recorregut estava retallat, era per la vesprada i ens trobàvem amb el “regal” de poder pujar  alguna posicioneta en la classificació donat que els cracs estaven de vacances.
Eixint més fort que mai em vaig decidir a no perdre-li la cara a la cursa i tot i que al principi vaig haver de claudicar deixant que els de davant marxaren, després un cop arribat als molins  i ja en plena muntanya decidisc que havia de patir tot el que toques i arriscar al màxim. Aleshores en pujada ja comence a agafar renda atacant en la pujada del Camí del Mas del Lledó on vaig desfullant la margarida dels rivals i buscant altres referents més potents. Al arribar a la pista asfaltada que ve després de la Bassa Gran connecte amb Pasqual López (un dels innobrables cracs que aquest any poblen la categoria de veterans). –On m’he fotut?- pense, i decidisc veure fins on aguanta la meua dosi de L-Carnitina i Maltodextrina, en el constant estira-i-arronsa que portava aquest corredor amb el seu propi ritme en les pujades. Ell seguia indicant-me els desnivells del terreny, donant-me ànims(gasssssssss!) i esperonant-me (estem ahí davant, avui fas podi!!) i per això li vaig agrair efusivament la seua col·laboració en acabar la  cursa. Ja després de la segona Freixa hi ha un avituallament(dels 10 ó 12 que en va haver) i en confonc amb les cintes, preguntant a 2 espectadors qui em diuen que he de seguir l’asfaltat, girant-me ràpid i trobant-me amb un gos que se me va creuar i de poc no m’envia al terra. Llavors arriben els Barrancs dels Tancats i el  de les Rocasses  que em posen totalment a prova i on decidisc no  forçar molt la màquina, però si lluitar amb constància. A l’acabar el segon barranc vaig sentir un soroll, però no encerte  a saber si és algú que puja pel barranc darrere meua o el soroll de l’aigua del meu bidó. –Tant és!- pense, he de donar el que em queda ja que, possiblement no queden més de 3km, i així ho faig prement l’accelerador en una pujada fins que al passar el darrer sòlid tinc el premi de passar a altre corredor. Ja crec veure el poble, però abans, com no, em tocà fer una d’eixes últimes baixades frenètiques les quals posen a prova tant la teua concentració com el debat intern per tal de fer-me veure que no ho tenia encara.


L'arribada a meta em donava un respir, el que quasi no havia tingut en tota la cursa, i em donava pas a unes estones de joia i xivarri. El que no m'esperava tan d'hora havia arribat.
 

Afortunadament, s’acaba la baixada, però no la cursa,  i encara em faig un favor, llançant el bidó de l’aigua a un noi assistent de cursa, per tal d’enfilar els darrers 800 metres asfaltats, no sense abans tindre un últim ensurt: un corredor cridant-me un missatge indesxifrable pel meu cansament, però que em va donar ales per tal de volar cap al 5é lloc de la general i 1r dels seniors(en realitat 2n, ja que el 1r senior ho va ser també d’absolut).
Ah! El del crit esperonador era un crac falsetà anomenat Raül Garcia, de qui l’afició local cada dia espera més i més, i el contingut del qual vaig descobrir posteriorment que era: espabilaaaaaa!!!


Les llàgrimes en pujar al més al del calaix en la meua categoria eren de joia, però vaig pensar que dies com els dies durs d’hivern entrenant o curses penoses com les de Ginestar, finalment,  havien donat el seu fruit.

Salut, cames i gassss


www.mcoach.cat
www.labnaha.net










Pd: dins del Cursionari inclourem els següents termes:


1) Calaix: denominació popular del lloc on pujen els tres millors de cada cursa, ja siga en categoria absoluta(masculina o femenina) o bé per categories d'edats; també es pot premiar amb altres criteris com el liderat local...

2) Pòdium: denominació culta del lloc anteriorment esmentat. Aquesta paraula té el seu origen en els temples grecs i romans, ja que era la base sobre on pujaven aquestes magnífiques construccions.

3) Gel: Estat sòlid de l'aigua, que en forma de glaçons serveix de gran remei ràpid per a lleus lesions esportives. Líquid viscós contingut en tubets o sobrets que posseeix uns oligoelements (fructosa, glucosa, maltodextrina...) els quals tenen propietats com ajudar als atletes a incrementar els esforços de llarga durada.

4) Barreta: quantitat de cereals i altres elements nutritius(mel, iogurt, xocolate...) els quals, tal com ocorre amb alguns gels són de ràpida absorció cap a la sang i donen energia en moments difícil accés a àpats més preparats.




Cap comentari:

Publica un comentari