2 elements contra els estats de l'aigua(Riudoms-la Mola-Riudoms)

Després de dormir el que van poder degut a l’esperat retrobament amb el padrí de la meua filla, Adolf(qui correria amb mi la caminada a l’endemà) i per la matinada del començament ens posem en camí cap a Riudoms a les 5 del matí per arribar cap a la mitja i anar en busca del pitrall. Allí estaven Manel Ruiz i Joan Jarque per fer el mateix.

En l’eixida havia una representació molt minvada del total de la inscripció, ja que com és lògic l’aigua va fer tirar-se enrere a molta gent: potser en quedaren uns 200 i escaig dels 500 inscrits.

Llavors sona el tro i tots com a bales en direcció al Priorat.

Passem per Montbrió i en aquell moment ja toquem pista. Curiosament, aquell dia, com la pluja vaig ser molt pixaner, cosa que no em va fer perdre gaire temps. Adolf i jo anàvem rellevant-nos sense aturar-nos donat que cadascú feia les necessitats quan i com podia. Al arribar a Riudecanyes i al passar pel seu pantà anem plegats tot i que jo  m’ature i en menys de cinc minuts ja puc donar-li caça. Seguim i per uns paratges preciosos iniciem la pujada fins al Castell d’Escornalbou. En aquell moment, faríem un control i un avituallament, que havia de ser copiós(després vaig saber que havia entrepà calent a desig), però que jo resumisc en en un glop d’isotònic i mig entrepà de formatge a la carrera. Adolf no estava per parar gaire i al veure la baixada del castell, perillosa en tant que era camí de pedra, va pensar que era un bon lloc per començar a esgarrapar alguna cosa al cronòmetre.

Baixem del castell i per un camí ens plantem en Duesaigües des d’on agafem un bon tros d’asfalt que ens porta fins a una pujada la qual ens portaria als molins de la Serra de l’Argentera (o Collet dels Feixos com diuen al Temps de tv3). Hi ha que dir que en aquell moment, l’aigua no només no havia parat sinó que de mica en mica es va convertint primer en aiguaneu i finalment en neu, ja una vegada havíem alcançat els molins.

Cal dir que abans d’iniciar la pujada cap als aerogeneradors ens vam trobar un avituallament on Adolf finalment va decidir posar-se el paravent i jo em vaig fartar de llaminadures. En eixe moment, amb tota la roba mullada vaig pensar que era millor seguir per trobar-nos després i així li ho faig saber a Adolf qui assenteix. Llavors jo vaig fent cap als molins ignorant tot el fred i la humitat que des de ja feia estona em recorria tot el meu cos. Era pujada i damunt la faig a un ritme més baix de l’habitual a l’espera que apareguera el company; ja porte com a uns vint minuts  mirant cap enrere i llavors quan portem uns 500 metres de la pista dels molins recorreguda, veig el seu paravent gris i els seus pantalonets curts(quins trons Déu meu eixe xic!).

 Francament, aquest moment quedarà sempre en la nostra memòria, no només per l'esforç sinó 

pel  risc i el patiment que suposa practicar esport en aquestes condicions meteorològiques.

Seguim junts i a partir d’aquest moment s’intensifica tota aquesta història donat que comence a trobar-me malament per la neu i el fred que en eixe moment apreten de valent. Pense que el millor que puc fer és córrer com mai, donat que ni tot el malestar que em recorre de dalt a baix ni les ganes de pixar són motiu per fer un alto.

S’acaben els molins i tot just, en l’avituallament que havia a Colldejou em planteje retirar-me cosa que em convencen varis corredors i organitzadors que no faça(si de cas que m’espere al proper avituallament). Llavors, és quan a falta d’alguna cosa calenteta per  beure o llançar-me al damunt no se m’ocorre altra cosa que pixar, però damunt de les meues mans. Continue, no sense abans esbandir-me les mans i fer acopi de llaminadures i de fruits secs.

És el moment de fer una baixada força corredora per tal de plantar-nos en Colldejou, per fer ràpidament un avituallament on anirien fins al següent després de fer una baixada força corredora, enmig de la qual férem parada tècnica per desaiguar i menjar alguna barreta amb additius. Just al peu de l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca(Montroig) menje un parell de trossos de plàtan, en previsió de què arribaren les rampes a les cames. En aquest moment el noi de l’avituallament ens diu que potser tinguem unes vint-i-cinc persones al davant. Això i el fet de què tenia la sensació d’haver passat el pitjor em va fer –igual que a Adolf- que miràrem de tirar més i més.

La pujada a l’ermita tot i tindre trossos corredors és molt exigent, ja que toca enganxar-se a les roques. Arribem a dalt del rocar i només tenim una baixadeta d’escales tallades damunt les roques per tal d’arribar a l’ermita on ens espera altre avituallament-control des d’on iniciaríem una baixada tècnica molt curosament per la perillositat de l’aigua. Som al km 38 i pel que m’han dit podrien faltar uns 7 o 8(finalment serien 10).

Paciència! -Pensem- i mentrestant seguim superant altres corredors amb un ritme que s’aproximava a 7 min/km ja amb 40 km a les cames. Passem un rierol i ja tenim Montbrió a tocar. Allí ens esperava l’últim  avituallament on em bec un suc de préssec, un isotònic i un tros  de plàtan, i li dic a Adolf trota!

Continuem el nostre pas incessant, i a mi les cames ja comencem a fer figueretes, cosa que Adolf observa i em dóna alè uns metres més avant. Llavors, al fi veiem les urbanitzacions de Riudoms, ens endinsem ens els seus carrers i en un tres i no res ja estem en la Plaça de l’Església.

Havíem aconseguit el nostre objectiu amb escreix i amb molt de patiment.  Finalment, 5 hores 27 minuts en 48km i una gran satisfacció. Ara a pensar en la MIM!

Gràcies a tots els d’Alqueries Running i als Trailrunners falsetans pel seu suport!

Salut, fred, volves i gassss!!*!!

Pere

Pd: avui l'entrada per al Cursionari és obra del company Adolf Marco(Alqueries Running):

 1) Anar en tarifa plana: Expressió aplicada al  moment d'una cursa en el que, donat el cansament màxim de l'atleta, no serveix de res cap nutrient que es puga ingerir i on tampoc es pot variar el ritme de cursa.

De riu a riu

Hola amigues i amics dels kms!!!!

Després de passar sense pena ni glòria per Miravet; una cursa en la que m'havia posat unes expectatives més altes, però on donada la meua falta de kms vaig acabar sucumbint en una cursa que prometia ser molt de muntanya i va acabar sent supercorredora per tal de tindre tres pujades constants però que no eren res de l'altre món. Aquella era la meua gran esperança, i així vaig arriscar des del principi, acabant de fondre'm just quan passavem tocant del riu Ebre en el camí de Benifallet.  En aquell moment vaig decidir afluixar donat que trobava bastant absurd forçar la màquina i arruinar la temporada només començar.

Finalment, veig el castell i allí on em passa Pau Ferré(qui molt hàbilment planteja una cursa d'anar fent) pense que és un bon moment per anar agafant el ritmet d'acabada degut que en la línia d'arribada m'esperen la pacient i agradable Mar  per posar-me a la preciosa Vinyet als meus braços i passar junts per primera vegada aquella línia.

 La cara de fatiga es feia evident, davant l'arremetiment de Judit Lamas, que fa palès 

de la gran  feina de  Rafa Flores al cap del seu team flowers.

Arribava la Cursa de les Fonts i amb el record encara fresc de fa un any i els 37km d'entreno de la setmana passada amb l'amic Manel (Falset-Serra d'Almos-Falset), feia cap a la vila dels tarongers per afrontar els 27 km i 1700m desnivell positiu.

Tot solet feia cap a Xerta on en companyia del Mora Runner Albert Blanch Campos ens posàvem en camí cap a aquell poble.

Després de saludar a vells i coneguts pel motiu d'estar enmig del desenvolupament d'una ultratrail, ens fiquem al corralet i a saco!
Avui la consigna era anar agafant un ritme i aguantar-lo tot el que pugués. Així en el primer repetxonet(a uns 450m d'altitud) arribava tranquil, però sense perdre-li la cara a la cursa. En la baixada següent em mostrava bastant conservador, però efectiu donat que la pujada a la Coscollosa era clau, donat que havia d'arribar allí amb forces suficients com per iniciar el descens de 12 km que restava fins a l'arribada.

Abans, però, vaig contactant en algun corredor que em porta, però al que deixe tot just al tocar el cim de la cursa. La baixada promet, doncs, donat que ve per darrere com una exhalació un jove canareu de 15 anys a qui deixe passar, ja que en les baixades jo no havia de decidir res.

Continue dos o tres quilòmetres tot sol fins que tinc la senyal que esperava: al anar baixant marges, això ja tocava a la seua fi. Passe'm un barranquet molt estret i pedregós i després trobem el típic repetxó xicotet d'última hora que es converteix en un maror. Llavors el supere com puc i a més deixe enrere a aquell quinzeanyer de la baixada i a Jan Martin de la Foradada. Des d'aquest moment fins que toque l'asfalt en un parell de quilòmetres, no m'inquieta ningú.

Una vegada que arribe a la zona d'asfalt -la qual se me fa eterna- decidisc no forçar gaire i continue amb el pilot automàtic endollat. Llavors a falta de 700 metres arribem dos corredors(dels que feien la ut dels 3 dies!) i vull continuar al seu ritme, però és tan fort que decidisc deixar-los(les arribades boges sempre m'acaben passant factura-pense-) i arribe tranquilament al veure que ningú més s'acosta, parant el cronòmetre 3hores 13 minuts;acabant el 24é de la general, superant el meu record personal de fa 3 anys en mitja hora i acabant amb un mar de bones sensacions.

En acabar, bon menjar en la bona companyia d'Albert(content amb el seu 3'53"). Felicitacions als finishers UT i cap a casa falta gent!!

Dalt de la Coscollosa, punt clau de la cursa, on tenia clar que havia de 

dosificar-me per racionar les forces en la baixada.

Per acabar en aquesta crònica transversal, em feia patxoca parlar-vos de l'entrenament d'ahir. El recorregut era Falset-Sant Gregori-Torres-Morral-Pedra Sta. Càndia-Plàstics-Coll de Porrera- Camí dels Masos(nova variant)- Camp de tir- Mas Martinet-Bellmunt- Camí del Molí- Serra Obagues-Falset.

Una mica contrariat amb mi mateix, ja que no me sol agradar entrenar sol, engege la ràdio del mòbil(on entrevistaven els de Flaixbac a Pep Plaza, que passada de riure!!!) i escoltant-la agafe un bon ritmet fins a les Torres. Des d'allí baixe a la ctra de Reus, on me'ls trec i faig cap al Morral i la Pedra de Sta Càndia. Allí tocava el primer "control"(això era enviar el punt on estava per whatsapp a Mar i el proper on aniria). En aquell mateix punt decidisc guardar la ràdio, donat que veig que posar i traure el mòbil i perdre la senyal de ràdio em feia perdre massa temps.

Llavors enfile la llarguíssima i pedregosa baixada que em portaria fins a Plàstics Roda. Creue la carretera i al poc d'endinsar-me per aquell camí veig a David Cortés, qui curiosament estava fent els sarments per la calçotada que faríem l'endemà al lloc per on posteriorment passaria(Tros de Joan Llop al Coll de Porrera). En aquest moment, faig el segon "control" i seguisc per aquella pista sense deixar-la(he de dir que aquella senda sinuosa de baixada no l'agafe). Allí sense aturar-me agafe i em menje el plàtan que porte i bec un glopet d'aigua amb sals. Així seguisc uns tres o quatre quilòmetres fins agafar una baixada pleníssima de llicorella que em portaria a una altra pista, on enganxe de nou en el recorregut clàssic(sí, en aquella caseta enderrocada on havia una marca groga!). 

Torne cap avall fins que veig aquells arcs que em posen a suportar mig quilòmetre d'asfalt pudent fins que creue la carretera de Gratallops per enfilar el tram que em portava al Mas Martinet passant pel Camp de tir. Passe pels 4 camins i cap avall, encetant l'entrepà que portava i menjant-me'l tranquil·lament però sense aturar-me(ja pararia ja!). Me'l cruspisc i seguisc trotant fins a vore la quantitat tan impressionant d'aigua que passa pel Siurana al seu pas pel Mas Martinet.

 

Una mica més endavant on continua la ruta, em vaig haver de descalçar(no 

arromangar-me els camals perquè portava pirates). Ah, per cert no seria l'única vegada!

En aquest cas, passe un primer escull tirant pedres i un tronquet per improvisar un pont, però a la segona vegada veig que el millor és posar els peus en remull. Així ho faig i crec que tot i la fredor i la inestabilitat provocada per la força que portava la corrent i les pedres, em beneficie del benestar corporal que m'aporta aquella temperatura als meus peus i a la sang. Llavors enfile per la sendera del vell camí de Gratallops amunt en pla de retallar(tant de moda, però sense provocar malestar en ningú com fan altres!) temps, i així no correc quasi fins arribar a dalt, tot i tindre un caminar bastant constant i incesant. 

Al arribar al pla ja fa uns quants minuts que m'he decidit a trotar. Llavors telefone a casa per tal que em diga ma mare quin regal li faig al papi pel seu dia, tot i que sense èxit. És moment de seguir pulint segons al crono i al tombar a l'esquerra direcció Bellmunt baixe per aquell corriol on davant la meua sorpresa vaig  haver  de fer un exercici d'intuició donat que el llaurat per unes futures vinyes s'havia menjat el mateix corriol de la ruta.

En tot això, arribe altra vegada al Siurana on m'he de tornar a descalçar per passar a l'altra vora(aquesta ocasió l'aigua cobria més) i una vegada que ho faig enfile el corriol que em portarà fins al poble de Bellmunt. Allí de nou(com ja fes al Martinet) tocava "control" cosa que faig, omplo bidons i cap a Falset. Llavors encara tindria una última sorpresa, donat que pel Cami del Molí m'equivoque(més fruit del cansament donat que portava més de 26 km a les cames) ficant-me dins d'un tros i rectificant per acabar en la cruïlla que em portaria fins a Serra de les Obagues i des d'allí fins al poble.

Res, 34km 1750 m desnivell positiu, molt bones sensacions i un gran dia per córrer que em fan presagiar bones cosetes de  cara a fer de comparsa del meu amic Adolf en la MIM(Castelló-Penyagolosa) d'enguany.

Salut i cames!!!!

Pere

Pd: una parauleta del cursionari vinga!!

Xafatolls(gentilesa de Carles Peris d'Alqueries Running): corredor o corredora mediocre

 

Enpastifada de quilòmetres vora el riu

Cursa del Pastisset; crònica:

La cursa ha començat amb una errada infantil de l'organització qui ens ha deixat amb el cul a l'aire als qui encara no havíem entrat al corralet(i per tant, no havíem marcat amb el xip). Jo havia calculat mirant el rellotge del marcador que van ser 45 segons(després m'adone que al final ens ho descomptarien del temps).
Isc sense gaire presses de l'arc d'arribada per donar la pertinent volteta al poble. Llavors em pose en direcció cap a les muntanyes per tal de fer el 1r avituallament, allà pel km 5 i tirar cap a un barranc trencacames, que de manera inacabable ens apurava les energies abans d'enfilar-nos cap a la Creu de Santos(cim de la cursa). L'anècdota ací és que veiem com un corredor, davant l'estupefacció de la resta, ens repasa a tots, salta cap a una roca que fa un metre, s'impulsa i supera el desnivell("Spiderman, l'anomene jo. I no seria la darrera vegada que apareixeria en escena)

Aquesta pujada, com era d'imaginar es fa llarguíssima, però jo vaig complint amb els meus objectius de no desperdiciar gaires energies, ja que a dalt de tot ens esperava l'equador de la cursa i, per tant, quedaven encara poc més de 13 kms.

Vinyet i Mar sempre present durant la cursa en la meua memòria. Ací durant la duríssima pujada a la Creu de Santos.
 
Arribem a dalt de la Creu de Santos on hi ha un avituallament líquid i on m'abrace amb un individu que va disfraçat de Doraemon(el bon humor a les curses que no falte!). Llavors comença una zona mig plana, però molt tècnica on tinc una caiguda tractant de superar a un corredor. Em repose, però tinc la mà sagnant i plena de punxes d'argelaga i a més d'una entortillada de turmell(ara no em fa mal, demà vos contaré!).

El paravent necessari, donat que a eixes altituds els esbufecs del senyor Eolo eren considerables.

S'inicia una llarga baixada cap a una zona boscosa on em sent força confiat i solte molt de gasss. Aquesta baixada acaba en el Balneari de Cardó. Des d'ahí, després de tocar uns centenars de metres d'asfalt baixem fins a altra zona boscosa i, en ocasions tècnica, fins al punt d'inflexió que ens portaria a abordar l'últim repetxonet de la cursa, que és el Mas de Monclús. En aquesta baixada, només em passa un corredor, tot i que crec més oportú deixar-lo passar pel tipus de cursa que faig("spiderman" de nou)

Quan baixem aquell ja ens situem a tir de 6 kms i tinc unes ganes boges d'acabar. Seguisc amb les ungles fora, esgarrapant totes les posicions que m'és possible. Ahí mateix em trobe amb Sergi Sales de la Cameta Coixa, a qui decidisc seguir per tal de buscar un nou estímul; ho faig durant 2 km de pujada, però en la següent baixada l'he de deixar, ja que sóc conscient de la preparació que té ell ara mateix. A la meua cursa! -pense-. Llavors, a partir d'ahí en plena baixada cap al poble encara supere altre corredor i em quede soles en els revolts que em portaran a veure de lluny el nucli rural. Aquesta solitud em fa sentir impotència al tindre la meua segona caiguda del dia, donat que ho faig damunt d'uns esbarzers i les poques branques que hi ha per agafar-me estan seques(llavors no tinc més remei que donar-me impuls en les mateixes punxes amb el resultat que vos podeu imaginarrrr!)

Llavors ve altra zona d'asfalt des d'on ja veiem completament el poble als nostres peus. El corredor que abans havia superat, contacta amb mi, fem bones miques i encara superem a dos corredors més, abans de ficar-nos en les escales de baixada al poble i arribar plegats a l'arribada, alçant les mans plegades i jo fent el gest de fer la pipa en honor a la meua xicoteta Vinyet.

En arribar, com és de rigor, espere en l'arribada als companys d'equip Jordi Rofes, qui arriba 20 minuts després, així com a Armand Pi i Vicenç Brull, que ho fan 40 minuts després que jo marcara.

Finalment, molt content, ja que amb un temps semblant al de l'any passat(3'03) i tot i fer 3 minuts més vaig millorar la 49a posició del 2012 amb una 43a. En categoria senior, vaig ser 32é.

Des d'aquest modest racó no puc deixar de fer-li un xicotet homenatge al meu company de club i de micròfon Vicenç Brull qui tornava a córrer una cursa de les de primer nivell. En la imatge dalt de la Creu de Santos

Després les merescudes cervesetes s'acompanyarien amb un bon plat d'escudella servit amb molt de carinyo per les "Dones Meravelles" enmig del recolzament de la gent tan guapa que pobla el corralet ebrenc.



Finalment, en el moment que vos escric això ja em sent completament recuperat i amb el turmell sà i estalvi.

Salut, cames i gas molt de gassssssss!!*!!


Pd: aquesta vegada els mots i expressions del Cursionari van de mà d'eixa gran atleta muntanyenca de Xixona que és Vicky Romero(CEX):


 

1)      Fals pla: pareix pla però no ho és i així animes una miqueta a qui et pregunta.

2) Peruana: costera llarga i inclinada