Com nen amb sabates noves...i corrent pel camp!!!!

I això era un xiquet… que després de suportar-ho tot –fins i tot a ell mateix- en una vall cremada, va agafar camí d’una bonica volada pel (Baix)camp.
Així començaria una historieta en la que em va tocar acabar de sanar-me les ferides de la marató, de cicatritzar-les bé, d’anar paint els cops, de refer els músculs, però també de pair les alegries d’arribar més enllà dels objectius proposats.
Realment, la que havia de ser una setmana per descansar es va convertir, en sis dies per donar-li voltes al cap, cinc per gaudir de la vida amb Mar, quatre per treballar, tres per estar amb la família, dos per entrenar i un per córrer la Reus-Prades-Reus.
Complicat panorama, quan només acabar una cursa, sense temps per pensar has de veure com la teua maltreta economia s’enfronta al repte de buscar un calçat a correcuita i provar-lo per una tirada llarga en menys de cinc dies. Era evident, que després d’una marató, el que no tocava era entrenar –sinó descansar- per al que venia, però donades les circumstàncies em vaig veure obligat a fer el que no estava en els escrits per tindre un calçat normalet amb el que afrontar una cursa d’aquestes característiques, amb el que no patir molt i que em permetés poder acabar la temporada amb garanties d’assolir els meus objectius.
Llavors els 2 entrenaments  es van resumir de la següent manera: primer, en companyia dels futurs companys falsetans de la Reus-Prades, més Anna Llop i Imma, van fer 10km per St Gregori-Coll de l’Eudalda i Falset. Segon, amb Albert Blanch i en Joan de Móra la Nova, 10km per alguns trams de la cursa de Móra. En principi, les sensacions no eren dolentes del tot, però el que no podia esperar era posar-me pneumàtics nous i arrasar.

                        Els amics de Trail Roquetes(groguets) es van prendre la R-P-R com una fita per preparar futures ultres.

En tot, això i després d’un descans total de dijous i divendres, ens posem cap a Reus  els de l’entrenament falsetà  i Ferran Piñol, en camí cap a la capital del  Baix Camp. A les 6’30 ja erem allí per agafar els dorsals. A les 7h donen el tret d’eixida i ja només començar fins que arribem a Castellvell Manel i jo ens posem junts i vaig avisant-lo de què de mica en mica anem afluixant, ja que anem a 5’30min/km. En uns 2km ja agafem les pistes de terra, quan decidim no només afluixar sinó posar-nos a caminar, ja que fem una pujada i encara ens queden 50 km per davant.
En aquest moment, veiem com el temps tapadot es torna en pluja –perfecte, vaig pensar-, cosa que ens ajudaria moltíssim donat que aquesta sensació éra força més agradable que la del  diumenge passat  amb aquella calorada. Llavors tinc el presentiment de què la cursa no tindria més història que la d’anar fent quilòmetres i més quilòmetres fins acabar. Una coseta que crec resaltar és que pujant a Prades, veig en aquelles escarpades pujades un bon moment per baixar el meu ímpetu i fer més feina de formigueta; km a km amb els bastons vaig pujant mentre gaudisc de les lliscoses pujades d’aquell bonic paratge i m’entrecreue amb els ciclistes de l’Extreme Man.
Llavors em trobe un avituallament, un dels tants que hagueren i –quin avituallament- veig més una superparada de menjar que un avituallament, ja que allí havia de tot el que us pogueu imaginar(entrepans, donuts, birra, isotònics, sucs, llaminadures, fruita...) i com no, molta simpatia. UN 14 per a l’organització.
Llavors pare a pixar i em veig que Ferran, em diu –no pixes tant, que no la tens tan gran- i isc volant darrere de Manel que se’m despegava a tots els avituallaments. En 2 km l’agafe i seguim corrent junts fins a Prades.
En Prades, en aquella plaça tan bonica, m’havia marcat que faria de 5 a 10 min de parada, per aiguar-me bé, bon entrepà, 2 cervesetes (no us sona això a UT LES FONTS, ja que abans no l’havia ni tocat) i a la marxa. Com de costum, Manel s’en va al·ludint qüestions de malestar per parada excesiva. El deixe i quan em toca isc d’aquest pintoresc poble per una llarga carretera d’asfalt cap a uns  paratges frondosos els quals només deixen passar un poc de sol entremig de les copes dels arbres.

                        Al centre, estic fent un àpat i si us fixeu el xic de la cinta del pulsòmetre porta als peus la meua futura i  revolucionària adquisició després del  fiasco de les Asics Kayana: Quechua RT 360º(tanca de cordons de Salomon, bon esmorteiment, comoditat). Els bastons de sota són meus: amics indefugibles per les muntanyes de Prades.

Em tocava anar al meu ritme i anar un pelet ràpid si el volia agafar, llavors tracte d’anar incrementant en el meu ritme, però sense que hagués de pagar amb la meua salut. Anava a 8’00min/km i de mica en mica, vaig mirant que allò baixara. Ho faig baixar fins a 7’45, i amb les pulsacions a 165 ppm passe 10km  fins que camí de la Febró en una baixada llarguíssima i molt sinuosa, d’aquella tipus camí de ferradura, em veig amb ganes de gresca, i tot i que amb molta cautel·la,  vaig passant corredors esquiant en les baixades ben assenyat i amb una concentració digna dels meus millors dies. –Ara és el moment, veig a Manel, primer, l’espere, però veig que no puc frenar el meu entusiasme sense acabar la baixada, llavors decidisc deixar-lo enrere i  no aturar-me fins que veig la pista de cement que em porta fins Vilaplana. Llavors altra vegada,el sol havia reviscolat i de quina manera, jo tenia un flato que em moria i deixe que Manel em passe.
En arribar a Vilaplana, veig com Manel ix de l’avituallament just quan jo entre. -Res, pense- he de hidratar-me i refrescar-me bé que les últimes tres hores de cursa es presenten magres. Aleshores, isc d’aquell nucli  i em dispose per patir de valent durant dues hores.

                     El de blanc assegut és Ferran Piñol i el de verd d'esquena Joan. En Prades, romanien junts; el calvari fou pel primer en perdre Joan: quina desesperació en meta!!!!

Al següent, i penúltim papeo, a l’Aleixar faig un glopet de birra un mos d’entrepà així com omplic a vessar les cantimplores, ja que veig que això pot fer-se inacabable. Llavors 6’5 kms que semblava que no s’acabaven mai amb mal de peus com a protagonista i una sensació mai observada: l’arrencada i el manteniment de la marxa a una certa velocitat em feia notar un poc de dolor als testicles. Tot i que al principi, decidisc no fer cas, finalment, passe a velocitat de passeig que tot i que a pas ràpid, no arribava a considerar-se com a córrer. I així, fins al següent avituallament (Boca de la Mina) quan em refresque desesperadament en la font ansiant veure ja línia d’arribada. – Un últim esforç- em dic, i veig com aquella arbreda s’acaba i jo seguisc caminant per acabar en la Plaça de les Baldufes que en un  no res em portaria a fer dues cantonades  per arribar i donar gràcies per haver-ho fet i per tindre darrere una organització tan precisa i agradable.
Avaluant, en definitiva, crec que les 7h 13 minuts em deixen a poc de les 7 hores desitjades, però m’emporte  un bon sabor de boca per haver respost molt bé tot i les dificultats, sense caigudes, sense errades i havent gaudit sempre de la bona companyia de Manel, així com de Joan i Ferran.
Salut, cames i gassss!!*!!
Peret
Pd: i avui, després d’una entrada sense posar cap novetat al Cursionari, tornem amb doble ració de la mà de Pau Ferré del Club Excursionista Priorat.
1) Baixar el pistó: expressió multidisciplinar que ve a fer palés de què la capacitat humana té un límit i que cal fer-se’n càrrec d’ell abans que puguem emportar-nos un disgust. Això pot donar-se tant dintre d’una cursa com al llarg d’una temporada donat que el descans també és part de la formació de la massa muscular com configura la  temporada atlètica.
2) Gasss!!: expressió també compartida amb altres esports amb la qual onomatopeïcament donem a entendre que accelerem; així podem ser els millors o si més no, els que més guadeixen de la pràctica muntanyenca.
3) Arremetre:  Mot amb el qual podem anomenar tant l’atac a un adversari que ens precedeix en la cursa com a la persecució pròpiament dita.
4) Anar fos: expressió usada per un moment de la carrera en el què les forces no ens responen o en què el cansament s’apodera físicament i mentalment del cos de l’atleta. Sinònim d’ anar desmanegat o d’ estar cadàver.

WIIMAX ESTAFA I

Bona vesprada companyes i companys!!

Curiosament, mai faig servir aquest mitjà per difondre afers diferents de l'esportiu, però aquesta ocasió que es presenta crec que és necessària i irrenunciable.

Aquesta companyia proveïdora(Wiimax Global Access, del grup British Telecom) d’internet establerta a Falset des de fa anys, té un servei bastant deficient deixant sense subministrament als abonats dies i fins i tot setmanes senceres. El servei tècnic només funciona de 9 a 13 i de 16 a 19 de dilluns a divendres per la qual cosa, si alguna cosa fallava un divendres ja estaven sense subministrament tot el cap de setmana.
Per aquest motiu i donat que jo, que treballe de docent, necessite tindre bon servei en tot moment, i la meua companya  van decidir donar-nos de baixa del servei. Ara ens quedava recuperar els 230 euros de fiança que la companyia ens demanà al donar-nos d’alta.
En aquest moment va començar la odissea:
Primerament, havien d’enviar un e-meil exposant els motius de la baixa cosa que vam fer;  després,havíem d’esperar a que vingués un tècnic a recollir-nos els aparells per comprovar que tot funcionava correctament(altres 15 dies). En teoria, entre 4 i 5 de juny, era la data en la que en deurien haver ingressat els calers, doncs no. A dia 4 de juny truquem a un 902(que també costa diners) i ens diuen que ens cridaran donat que havien de contactar amb el departament d’abonaments. No rebem cap trucada.
A 5 de juny, pel matí, Mar torna a trucar rebent com a  resposta la mateixa d’abans i també li diuen que ahir no la van trucar perquè no havien pogut contactar amb l’esmentat departament, que la trucarien abans de les 13h per tal de donar-li una resposta al respecte. No rep cap trucada. Per aquest motiu, aquella mateixa tarda em pose en contacte personalment amb Wiimax, per demanar explicacions i rebo com a resposta el mateix de les dues anteriors vegades (impossibilitat de contacte amb aquell departament); llavors opte per dir-los que si no fan efectiu aquest pagament en dos dies, optaré per anar a partir de dilluns vinent a tots els mitjans de comunicació per  tal de fer-los saber el seu tracte cap als clients.
Ara mateix, a 8 de juny tot està en què no he pogut enviar un correu electrònic, ja que el telèfon d’atenció al client me’ls retornava.
Seguiré informant-vos a aquest mateix bloc.
Salut!!*!!

Eixint del foc per caure en les brases

15/05/2012 Entrenament en Piscina de Vila-seca: 55 piscines i exercicis complets de musculació en piscina(abductors-adductors-lumbars) i abdominals. Tot resolt satisfactòriament.

Entrenament en btt:  Miravet-4 camins-deixant Serra de Cavalls a l’esquerra-Sant Jeroni- Móra- Benissanet-Miravet. La veritat és que va ser un entrenament, més llarg que  el darrer fet per la Ribera d’Ebre, però no més dur, ja que tot i passar per unes pujades molt empinades va haver molt més pla que l’altra vegada i van descansar força a les baixades(algunes d’elles com la que arribava fins a Sant Gregori llarguiiiiiiiíssimes i acollonants).

He de dir que la meua consigna era treballar les pujades i gaudir tot el que pogués en les baixades, però sense patir cap caiguda, donat que la cursa de Rasquera està ahí darrere; per aquest motiu, responia bastant bé pujant i decidia veure com Toni s’allunyava de la meua vista en un tres i no res i jo seguia al meu ritme –arriscant el que tocava-.

Quan vam arribar a Sant Jeroni, vam veure i vam seguir a prop de la Picossa fins al bonarea, per  passar pel túnel de la carretera i després de passar per Benissanet, aturar-nos a fer un avituallament molt especial: calia aprofitar els pocs  cirerers que encara quedaven farcits i ens delectaven amb la seua dolcesa i vermellor enlluernadors.

En tot això, arribaven al punt d’eixida, quatre estiraments i cap a casa a descansar  fins el cap de setmana, que serà quan tocarà rutina de dos dies.

19/05/2012 Entrenament Falset- Camí de la Torre- Mas de Magrinyà- Camí de la Torre- Falset  de 18 km i poc més 900 m positius, junt a Armand Pi i Jordi Rofes, que ens posava a les 7’30 del dissabte 19 de maig en camí des de la Font Vella per passar el tunel de la dreta i encaminar-nos  per fer a l’inrevés un corriol de la cursa que condueix cap al Camí de les Bateries, però sense arribar a baixar per la carena donat que abans de fer el darrer revolt trencàrem cap a la dreta per baixar a les vinyes de Torres i per un camí de Marça enfilar cap a la massa espesa boscosa que ens duria –almenys a mi- a descobrir la bellesa i la netedat dels revolts que ens feren passar un bon moment fins acabar a prop de la Torre de Fontaubella –poble que deixàrem a la dreta, a certa distància- per enfilar per la pista que s’allunya d’aquell poble fins a creuar el barranc la carretera i enfilar de nou cap a Falset pel camí vell de la Torre en una pujada en la que vaig aprofitar per fer de formigueta treient alguna pedra del mig del camí per tal de fer més segures futures traçades.

20/05/2012 Entrenament Falset- Porrera- Falset. Una de les meues rutes preferides és va convertir en un sucós matí en el que van invertir 1’45 hores  per recórrer els poc més de 16km. Les sinuoses baixades de camí a Porrera ens marcaren els turmells i ens deixaren els peus(de Pau Ferré i meus) ben molls degut que havia tornat a eixir  l’herba i les punxes.  La veritat és que cada vegada em perdo menys en aquest trajecte(com no podria ser d’una altra manera) i em trobe més còmode(si bé no tant com en el sofà de casa, però sí més realitzat).

Ací conclou una rutina de dos dies, en la que tinc com a premisses principals tant l’eixir acompanyat(per evitar disgustos) com el fer volum amb poc descans per veure com podria acabar una marató.

22/05/2012 Altre dimarts i...cap a la piscina a fer el que no és més agradable, però sí el que més agradeixen els meus músculs: piscina i musculació en l’aigua. Tot acabat i el segon apartat complert amb dosi extra per tal de posar a punt tots els músculs de la cintura pelviana de cara al trot de Rasquera.

23/05/2012 Ruta  Btt Miravet-4 Camins- Serra de Cavalls-La Fonteta-Estació del Pinell- la Fontcalda-Benifallet-Miravet. 56 km en 3’40hores(4 hores si compten les aturades).

Una ruta superxaladora per posar-me ben a prova en les pujades i passar-ho bé (però patint en les llarguiiiiísimes baixades). Els recesos de la Fonteta i la Fontcalda, els llargs túnels de la via verda així com l’encopetada carreterera del Pinell a Miravet ens refrescaren tot el camí en una vesprada on el termòmetre degué de rondar els 30º. En acabat, una clara ben fresqueta al bar l’Arenal  va entrar d’allò més bé.

I res, passaven els dies pensant en temes més cassolans i trascendentals, passejant, deixant passar els dies ple d’inconsciència sense saber la que se’m venia al damunt: El trail Rasquera-Tortosa de 42 km i 2000 m +.

D’aquesta manera, em plante en diumenge i després de preparar la meua logística(motxilla d’ultra, aigua a dojo, sals de sobra, manta tèrmica i bena elàstica) em pose en camí junt a 3 valents més del Club Excursionista Priorat, Pau Ferré, Raül García i Oriol Carreño. Eixint a les 6’45 h de la benzinera a les 7’20h ja estem en Rasquera a punt per recollir els dorsals i en qüestió de mitja horeta se’ns dóna el tret d’eixida.

Comence massa fort –crec – però de seguida la pujada al Mirador de Lister (aquest pren el nom d’un camperol, gran lluitador del bandol comunista durant la guerra civil) va frenant-me i fent-me saber que el pistó ha d’anar baixet fins arribar als molins (km 30). En tot això, seguint els consells del meu amic Albert Blanch em decidisc a pujar de manera constant i baixar planejant i aprofitant les poques ombres que el camí ens plantejava; això em porta a contactar amb un grup de quatre en el que va un noi de Triatló Lleida, un Spiridon(que posteriorment faria 10 km junt a mi), un ampostí i un rapitenc, vells companys de fatigues. Els seguisc i aprofitant ombra i fent de murri en una bifurcació abrupta, els passe davant continuant poc més d’un quilòmetre fins que em desconcentre,caiguent,  picant de genolls a terra i ensanginant-me les dues mans; llavors el espere i vaig seguint-los mentre puc i finalment desistisc per tal de seguir al meu rotllo.

Vàries pujades i baixades molt llargues, tècniques amb llocs on t’hi podies enganxar i fer volantins com si res,  no tenen més història, fins que em plante en la Creu de Santos per tal que l’excel·lent organització em sane les ferides de les mans i alguna fricció als genolls. Seguisc i veig com pel retrovisor arriba Josep Benaiges, sotscampió de Catalunya de raids, a qui veig com a pal de paller en moltes curses i que presentia que en un moment o altre em donaria caça. Llavors abans de 2 km això es consuma i jo, que pense ja seria un bon lloc  quedar darrere d’ell, i després de passar a uns quants grupets, em decidisc a seguir-lo. Fins ací tot en ordre, però un fet que va marcar el desenvolupament de la cursa va ser que, per una enganxada amb branques o fricció amb pedres,  vaig veure com la meua sabatilla dreta s’esquellava per la part superior deixant penjant de les meues  grapes i els mitjons, i  hauríem de veure quant aguantarien en el tram més salvatge de la cursa. Li vaig preguntar a Josep Benaiges - quant puc aguantar així – contestant-me –ho veig complicat perquè és un tros molt salvatge, que seria més suportable la zona dels molins(km 26). Llavors pense que és massa temps i el meu cap es posa a pensar solucions(no tinc als altres traileros del club perquè estan a Vilanova fent altra cursa, Mar ha de descansar, Toni treballa...) i llavors no se m’ocorre altra que trucar a Josep Blanch qui no té el número adequat i a qui penje involuntàriament al tindre un altra caiguda. Tot eren súpliques i control màxim...una eternitat desitjant que arribara l’avituallament següent per tal que em feren una “solsideta” al forat.  Llavors la gent supercompetent de la UEC em donen solució:  embenada sabateril de dalt a baix i pels costats hehe, semblava un mutilat o... si més no ho era perquè ja portava dues caigudes.

Baixe una costera llarguíssima en pista i mentre em continc les llàgrimes per aquell paisatge cremat agafe a Sergi Sánchez de la UEC i Francesc Monteverde de  AEC TERRA DE FANG rodant 500m amb ells i escapant-me ben aviat.

Quant arribe  a Cabrafeixet,  al km 18, veig que l’embenatge funciona bé, però que jo no puc córrer igual(em falta seguretat). I vaig seguint i vaig tirant i tirant seguint a aquests 2 d’abans que em tornen a agafar fins que en l’avituallament del km 23(Parc Eòlic) se m’apareix un àngel, sí sí un ángel, L’Ángel Accensi d’ATE COLL DE L’ALBA qui em  cedeix gentilment unes bambes en perfecte estat, per tal d’acabar la cursa fet un home. No sé quins calificatius se li pot donar des de fora a tot aquest circ de les curses de muntanya , però els que us puc assegurar és  que solidari ho és i de llarg!

                  Molt agraït senyor Àngel, ara és de rigor una botelleta de vi per complir i que compleixis amb la teua penya el dia que vos donen el pernil.

Era temps per assegurar-se bé que podíem acabar la cursa, però més enllà d’això, de què les constants vitals estaven a punt per acabar la cursa (sense pensar en el lloc) i així em dedique durant 10 km a mirar-me una vegada i una altra les pulsacions, a escoltar-me el cor i a no donar treva a la calor que em volia deshidratar. La contrapartida era arribar al Coll de l’Alba, on faria l’últim sòlid, ben sencer i planejar els últims 9 km al 70-80%. Prèviament, havia corregut amb Raul Sales i Jesús Escudero d’Spiridon Team, els quals em van haver de cedir la càrrega del ritme per rampa del primer i definitivament m’abandonaren quan el segon es trencà momentàneament (només de cansament) en la pujada que donava accés a l’avituallament esmentat i del segon quan en el mateix àpat comença a sentir molèsties al bessó.

                        Moments complicats just al pujar cap al Coll de l'Alba, però també d'intimar i compartir experiències

Llavors el camí era meu, el passat unia el present, un dels meus primers entrenaments en la memòria em donaren força per pujar ara corre, ara camina... fins a la Creu de Coll Redó on tocava una baixada tècnica molt terregosa fins tocar asfalt i en 300m plantar-me en una baixada “frenètica” on només volia saber si venia algú darrere. La resposta no apareixia i jo que arribava a l’últim líquid on faltaven 4 km i allò no parava de baixar. La darrera caiguda vingué quan  en acabar una baixada vingueren pedres i jo cansat i fart del desnivell negatiu vaig veure tard una fletxa a esquerra, cosa que em dugué a posar en evidència que el grip també  és qüestió de reflexos tan mancats en eixos moments.

Cap als 2’5 km del poble ja veig urbanitzacions, asfalt i el que no em veig per enlloc és a mi mateix, quasi com si de la tornada a Chamonix(UTMB)  es tractara veig unes tanques metàliques de xalets on no veig cintes fins que dubtant em decidisc a avançar 100 metres. -Bé- em dic, puc seguir,  i entrant entre cases més modestes ja veig un pas elevat: -Sí, és la meta- em dic i de content que estava veig com puje i baixe les rampes de ferro traçant els revolts amb gran dretania. Finalment, ja sent els crits, ho havia aconseguit, no m’ho creia, i encara em quedaven forces per llançar des de la  barana més alta que baixa un –no m’ho creeeec!- cap a Albert Segura de Trail Roquetes, que m’aplaudeix  i  m’anima de cor, com sempre.

                      Al final happy-end i amb tot el que havia passat i que haja una nena esperant-me (això em dóna bons presagis de futur) amb aigua justifica el meu somriure.

Res, això s’acaba i jo veig com una vegada més açò està marcat pels contrastos: un cor feliç i un cos dolorit, sang per molts llocs i endorfines, executius del calçat sense escrúpols i paios que et donen el cor quan menys t’ho esperes,  sol per viure, però també per morir en la pista...

Salut i cames!!*!!

Pere

Quan menys t’ho esperes, salta la llebre (dita popular de la Vilajoiosa). Especial Cursa dels Reguers

En aquesta entrada només us deixaré un parell de gotetes del meu ingeni: un entrenament bastant sofrit i eclèctic, i la darrera satisfacció en competició. Espere que vos agrade!!
09/05/2012.
Recorregut: Falset-Torres d’Altafalla-El Morral-Serra Obagues-Siurana(Mas Martinet)-Bellmunt-Falset
Distància: 25’63 km. Desnivell: 1300m +
Una ruta divertida, però bastant dura, ja que vaig decidir eixir a les 17h amb  quasi 25º de temperatura. En fi…experiments! Només eixir decidisc que he de fer molta altitud, donat que la cursa dels Reguers així ho exigeix i en tot això, a la mitja hora de començar ja em berene la tartera de la Cursa de Falset. Allí, veig com després de pujar m’espera una bona estona d’ombra fins que baixe a la carretera i la creue per enfilar-me cap a les sinuoses i brutes senderes de El Morral(que sensació més estranya fent-ho a l’inrevés!); finalment, toca una baixada espectacular i xaladora entre mig del bosc per encarar la pista que, en altra llarguíssima baixada carregada de revolts, en la que l’objectiu era guardar el màxim de renda de temps per tal d’afrontar una tirada que acabaría sent pessadíssima.
 En tot això, em plante altra vegada en el poble endinsant-me de nou en la terra pel camí que em conduirà cap a Serra de les Obagues. Mala cosa ací perquè en mal moment no vaig carregar la batería del meu MP3 i això no m’acaba de deixar concentrar-me i em passaria factura al final de la ruta.
Aleshores, arribe als 4 camins, on em dispose a fer una de les meues baixades preferides(clar està que encara ho seria més si estigués net de licorella, cosa que el fa infumable en alguna de les seues parts), però jo avant al meu ritme i sense gastar excesivament pneumàtics, acabe plantant-me baix al riu on bec un poc d’aigua, m’eixugue la cara i neteje el buff de suor(tot un plaer amb la calda que caia). Llavors seguisc la ruta marcada amb línia groga i puje per un sender llarguíssim i molt sinuós fins a les vinyes de Palacios. En 1km tombe a l’esquerra on ja vaig cap a Bellmunt, clar que m’espera una baixada i algun que altre problema com el flato  que em dugué a aturar-me durant un minut, cosa que vaig lamentar, ja que altre dia ahí anava més lleuger(clar que no m’havia berenat una tartera: tot siga dit de pas). En un moment, travesse un terreny tou per evitar la licorella i em plante en l’última baixada abans d’enfilar de nou cap  a Bellmunt, però no sense abans mullar-me un peu al riu per la crescuda d’aquest que desbordava les pedres de recolzament.
 En aquell moment, vaig fer una ràpida reflexió i vaig pensar que  aquella pujada la faria xano-xano i així ho vaig executar. En acabat, quan passe per dins de Bellmunt, rebo la trucada de Mar per localitzar-me i li dic on em trobe. Llavors seguisc pel Camí del Molí per, entre vinyes, arribar de nou al pal que m’assenyala si anar cap a Serra Obagues o cap a Falset, decidint-me per aquesta última opció. Ja veig el poble, però aquests últims 3km no van tindre més historia que la d’arrossegar-me per aquest tram d’asfalt que em conduiria fins a ma casa, i on beneiria aquella vesprada haver arribat(un poc més que sempre).

En fi, un dia d’aquestos que ningú sabem que ens poden agafar perquè ens creiem superhomes (o superdones), però que quant menys t’ho esperes pot que t’estiguen esperant a la porta de ta casa, o a l’eixida del bosc, com va ser el meu cas.

En tot això, que arribava el dia 13 de maig i després d’un mes i escaig sense competir, em plante al poble baixebrenc dels Reguers per afrontar la Cursa del Vent. Bon matí, ens posem en camí, Pau Ferré, Jordi Rofes, Raul García i jo mateix, passant pels Guiamets a recollir a Jordi  Soldevila  i a n’Oriol Carreño.
Una cursa completament nova, però que segons les referències ens prometia tot el caràcter agrest dels Ports de Caro-Beseit; a  això havíem d’afegir que va eixir  un dia amb una ofegant calor  cosa que va fer que els 9 avituallaments en 22km foren poc per tal d’apagar la constant sequetat de les nostres goles.
En principi, el desnivell positiu acumulat de més de 1400 metres  marcava tres cims impressionants per la qual cosa, fora de tota previsió vaig decidir guardar una mica pel final tractant de donar un poc de gas al principi, col·locant-me en bona disposició de cara a la primera pujada. Em venien al cap les pujades de l’ultra, pujades en les que veies com al GPS corria el temps, però no així la distancia, desnivells que calia superar i que una vegada aconseguit t’havies de trobar amb baixades llarguíssimes que, en aquest cas, eren molt tècniques, havent-te d’ajudar amb cordes (que encara les pateixen les meues mans).
Ja pel quilòmetre cinc, sent com el meu genoll dret comença a molestar-me, i és que tantes frenades, revolts, gambades... se fan notar, i per això al segon avituallament demane reflex;  no l’aconseguisc fins al quart, fet que provoca traure del meu ingeni el millor, que és anar deixant-me caure gots d’aigua per tal de calmar la força acumulada en les infinites frenades. Lla vors trobe trams de córrer un poc, però res, ni corredora ni per mirar el paisatge, tot per a acabar just amb el dipòsit.

 

Les pujades estan bé, però si penses que hauries d'estar torrant-te el fardatxo, no sé no sé!!

                        
Crec que va ser un dia per omplir els tancs a rebossar i així, amb tres gots d’isotònic, per avituallament eixia disparat per trobar-los a faltar en qüestió d’un quart d’hora.
Allà pel km 12, ja començava a vore gent de la marxa, els quals em deixaven passar i m’animaven. També vaig evocar les mítiques pujades al Caro d’asfalt amb Ivan i Bernabé del Trail Roquetes com a testimonis de luxe. Era moment per seguir:  caminar, caminar... i la lluita personal, ja que no recorde tant de temps lluitant mentalment contra mi mateix. La solució tan senzilla abans de l’MP3 ja no servia i jo no feia cas ni a Cristo, debatent-me constantment amb mi mateix per si no era un dia de córrer per si no era apte per aquell tipus de curses(no del tot cert perquè la Cornudella-Siurana de fa 2 anys en ple juliol i amb pocs avituallaments ho fa palès!).
Llavors arriba un gran moment, que és quan en un avituallament quasi al cel veig un cartell de 3KM A L’ARRIBADA que em fa albergar esperances de cara a poder arribar i callar, a no pensar en resultats, a pensar en Mar, en el que porta a dins i a que la meua salut em deixara gaudir de tot plegat.  Pot ser l’estratègia, tot i que un poc improvisada, va ser bona, ja que només em van passar quatre paios i en les pujades(ben preparats tot siga dit). Finalment, em trobe amb els cracs de l’ATE COLL DE L’ALBA RUNNING que m’animen i baixe fins el pont que marcava l’últim quilòmetre. Tot un patiment, mirant cap enrere que no vinguera ningú més i a poc a poc em vaig atracant a l’objectiu. Havia arribat, tocava recuperar i preparar-se per a la sorpresa final: increïble, 19é!! Crec que bastant just però inesperat, pels moments que havia estat més pendent de la meua salut que de competir.

Una de les baixades més còmodes, donat que és tipus Puigcampana 

(Finestrat, Marina Baixa) on em vaig iniciar com a fan de la muntanya.

Salut i cames!!*!!
Pere

Pd: aquesta setmana les entrades del Cursionari van dedicades a l'èxit esportiu(tant en muntanya com en altres disciplines). Són facilitades per l'amic Jordi Merino(riudecanyenc):

- Ser un fenomen.
- Tenir el dia rodó.

De tota manera, això és tot ben matisable, ja que com tots sabem o hem comprovat alguna vegada l'èxit estarà allà on el posem cadascun de nosaltres.

MISCEL·LÀNIA D’UN MES SENSE CURSES

MISCEL·LÀNIA  D’UN  MES  SENSE  CURSES

                En aquesta entrada vos relataré unes quantes pinzellades de tot el que va ocórrer en el mes d’abril. Aquest tingué com a denominador comú l’eixida d’aquell episodi eufòric de Xerta, el descans competitiu(excepte la del dia 1 d’abril en la Massaluca) després de cinc curses seguides, l’absència de coaching per motius econòmics, l’adquisició dels coneixements que dóna un llibre com Córrer o morir de Kilian Jornet, i  sobretot, i sempre el més important de tot la gran noticia del nostre embaràs. Va, per tant, per tu  amor meu, amb qui has tingut la sort, i de vegades la desgràcia(no sóc perfecte!) de compartir aquesta vida,  aquesta entrada.

La setmana després de la cursa de la Pobla de Massaluca, me la vaig prendre amb bastant calma, només eixint a rodar uns 10km en pla el dijous següent, tot pensant en el cap de setmana que ens escaparíem cap al meu poble(per tal de donar a familia i amics la nova).

08/04/2012 Aquell dia tenia el cuquet de fer la cursa de Falset sencera, però els meus problemes estomacals em van fer que m’hagués de conformar amb fer la curta.

09/04/2012 Al dia següent si que vaig poder fer-la sencera, però com sempre que passe per les vinyes del Mas d’En Rafel, l’experiència acaba petant-me l’estomac(passa o algun bacteri?). En acabat dutxa i a menjar la mona a un tros amb la colla falsetana.

La tornada de la feina sense poder acabar la jornada, em va fer desistir de fer res fins dissabte, excepte alguna caminadeta per dins del poble.

14/04/2012  Falset-Serra d'Almos-Falset: en una eixideta barreja de ut(pel ritme, 8'06), de marató (per la distància, 37km) i de rogaine(m'he encabotat en fer aventuretes perdent temps enganxat dins d'un barranc entre argelagues i altres punxes, havent de rebuscar el camí fent camp a través). El desnivell positiu van ser uns 1400 m.
Finalment, happy end, i en 5 horetes a casa amb una finíssima pluja que m'acompanyava l'últim tram(eixint d'un camí als Guiamets, em trobà amb 2 ciclistes que em deien -que, ens banyen!- i jo els contestà: -no, ara ve la salsa!-.

                    En la foto, tota la part dels Ports de Caro, Tivissa i la Serra d'Almós(punt de destí) amb els bastons i les   vinyes com a testimoni

15/04/2012  Aquest diumenge vam fer una eixida típica amb Jordi Rofes, Armand Pi i el ja ben acoplat als nostres diumenges Albert Blanch de la Picossa. La ruta ja era coneguda(Falset-Pradell-Torre de Fontaubella-Camí de les Bateries-Falset). Al principi, en l’hora d’eixida(7 del matí) van haver d’esperar per tal que passara una pluja que ens va fer dubtar, tot i que  amb la motivació en les venes molt alta, havien moltíssimes ganes i després d’una petita espera ens posàrem en camí per tal d’acabar convertint l’oratge en el nostre aliat, així com una conversa molt agradable i instructiva(tècnica de cursa, gels, velocitat, sèries, entrenos...). Finalment, he de dir que ho vaig passar un tant malament, ja que després del tute d’ahir... en fi, sé que sol no ho haguera fet, però entrenar amb gent és plaer que paga la pena un esforcet per tal de ser gaudit.

18/04/2012 Interessant volada betetera Miravet-4 camins-Cavalls-Pinell-Talaia-Miravet. Amb el mestre Toni, per gaudir d'una bona tarde serpentejant en les baixades, deixant-nos les lumbars en les inacabables pujades i amb algun que altre ensurt(a terra en una pujada per Cavalls enganxat en una arrel o esgarrifat poc abans del Pinell per una doble culejada al baixar). Comptat i debatut, 30 km i 1100 m desnivell  +.
Finalment, la bici sana i estalvia llevat de la sabata de fre(recuperada íntegra sortuosament) i frenant l'últim tram rotllo picapedra.
El que comptà, finalment, la gran experiència, i les ganes de tornar properament a assaltar la Serra de Cavalls per la seua part superior.

                          En aquesta foto(d'arxiu) la Serra de Cavalls vista des de Corbera. Aquesta panoràmica i la                            que veuria des de dalt serà el proper objectiu.

                          

I així, ara que vos escric aquestes línies em prepare per baixar cap a terres castellonenques per tal de gaudir de la companyia del meu gran amic Adolf Marco a qui he de comunicar la nova de l’embaràs i oferir-li l’apadrinament de la criatura. Dissabte, com és per tots sabut, tenim Barça-Madrid i diumenge, trotarem un poc amb aquest gran corredor del Alqueries Running per les sendes del Montí d’Onda(sense competir) per tal de provar que tal va la seua lesió i gaudir d’aquesta cursa en un -suposem- gran dia. Sóc, doncs, optimista, per tot el que queda per fer en aquest mes i ja en la ment posada en els Reguers, com en la Rasquera-Tortosa, i en la Reus-Prades-Reus del mes de juny.

Salut i cames!!*!!

Pd: avui posaré dues expressions de la mà del gran ultrafondista del Trail Roquetes, Ivan García:

1)      Ha pegat una volta en globus: vol dir que hi ha moments en que has forçat tant la marxa(siga per ànsies pròpies o perquè el teu company de cursa és una bèstia i el vols seguir peti qui peti) que et pots trobar amb una pájara  que et faça estar més a prop del cel que de la terra.

2)      La pujada pica tota l’estona: expressió que es fa servir per denotar dolor en un desnivell que pot ser força llarg o amb molta pendent, o ambdues coses, ja que cada atleta pot començar a notar que li fa mal alguna part del seu cos(abductors, lumbars, bessons...).

3)      L’home del mall(aquesta és de Marcel d’Obrint Traça): expressió amb que s’anomena un senyor fictici que va a simbolitzar una davallada física en plena cursa després d’un esforç conscient. És bastant típica, d’ultratrail, ja que és en aquest tipus de curses on es posa el cos al límit en competició i de vegades en condicions bastant extremes(p.ex. UTMB  o Sables).

Baixant dels núvols i volant cap a la Pobla

"I això era un noi que vingué unflat com un titot de terres xertolines i pujant riu amunt hagué de tornar a la realitat". No és un conte és ma vida,  i una vegada que estàs a dalt del núvol et toca baixar i tornar a la feina, a la rutina, a pagar pagar i pagar, i per sort, a gaudir de la xicona i dels entrenaments.

                Vet aquí que el mal de cadera, anà passant, i el botifarró en que s’havia convertit el dit menut del peu dret va anar convertint-se en alguna cosa més humana. Una setmaneta i llest! Està clar que no vaig tindre cap problema en concedir-li pacientment al meu cos allò que ansiadament demanava, descans,  tot i que diumenge a Mar i a mi ens esperava el cap de setmana merescut que la meua coach ens havia recomanat; era una nit en Siurana i una caminada per la Serra de Montsant(Cornudella-Sant Joan del Codolar-Roca Corbatera-Albarca-Cornudella) en la que vàrem abandonar els dos per motius de mal marcatge i una mala logística(si bé tinc gran part de culpa per ser un inútil integral en tema de mapes, i no saber suplir la inexistència de track per eixa ruta), havent de tornar des de la Corbatera fins al nucli rural, per tal de gaudir d’un excel·lent àpat a la Fonda Recó.

                I dilluns, en unes ganes boges, tornà a la càrrega amb aquella ruta de Falset-Bellmunt-Falset, però amb una xicoteta variació cap al final, trencant per Serra de les Obagues per tal de trobar-me en un nou tros preciós i en el que m’estalviava 1’5 km d’asfalt innecessari. He de dir que pel coll del Molí (pujada no molt pronunciada) em vaig decidir a aguantar el ritme, aconseguint-ho a 6’12 durant 1’5 km, afluixant en el trencant que anava cap a Serra Obagues durant la pista i posant velocitat de creuer per gaudir aquell tros tan magnífic que finalment em duria a interconnectar els coneguts 4 camins.

                Un gran dia per provar sensacions, ja que aquella cadera em recordava que li vaig exigir molt en les baixades no fa ni 10 dies. També les noves ASICS GEL TRAIL ENDURO (sense tant esmorteïment com les TRABUCCO  però amb molt bon grip per al meu gust ) em donaven un bon resultat a l’espera de veure la comparació amb les batalladores RAPTOR(currículum de 120km hehe, amb això les ENDURO mai podran).

                Finalment, 19km 850 m + i  1h 55 min a 6’05, em deixen amb molt bones sensacions,però un pel coixet(coneixement Peret que el més fort encara està per arribar!).

                En un parell de dies, toca fer test,  contrastar, posar a prova vàries coses: Orellanes per menjar,  marranada energètica per beure i les Raptor als peus, tot adobat amb una miqueta de pluja, que en certs moments es va ver intensa. En fi, no hi ha obstacles si un vols, i amb aquestes condicions en els corriols de Bellmunt i les sendes falsetanes anava com l’aigua, rebaixant en la distància i desnivell esmentats el ritme mitjà fins a 5’55 i anant-me’n a descansar molt satisfet de la feina.

                Divendres, per falta de temps, vaig improvisar un trot suau amb alguna sèrie(de manera barroera)  combinant asfalt i muntanya amb  el pas per la Creu de Santos-Sant Gregori (ahí a fons), baixant pel tunel fins al castell(pujant i baixant-lo  a fons de manera circular per la part del Portal dels Bous) i acabant rendit a casa.

                Diumenge teníem una gran convocatòria per entrenar amb 2 grans corredors del CEP, Jordi Rofes i Armand Pi, i altre en estat creixent com és l’Albert Blanc,de la Picossa. Sens dubte, el recorregut Falset-Observatori de Llaveria-Falset, m’agafava esperant com si fos un nen amb moltes ganes d’aprendre, de gaudir amb coses noves i de deixar-me dur per la guia i el gran ritme que em marcava el mestre de cerimònies Jordi, qui ens portà per llocs, de vegades envoltats d’arbres, de vegades oberts a paisatges clars i pedregosos, però amb el regust d’haver adquirit coses bones més enllà dels 20 km i més de 1000m de desnivell +.

Dilluns seguia, forçat per no poder fer res dimarts i em vaig cascar 20km per la cursa de Falset, sense més història. Així em plante el dimecres amb la btt i ganes de ajuntar el que conec amb trams nous de terra. Finalment, unisc Falset i Marça per asfalt, trobant una pista encimentada que em baixa a un barranc i em porta una pista de terra que voreja Capçanes i per enmig d’unes vinyes em posa a tocar dels Guiamets; llavors després de pujar un petit port veig una senyal de fusta i em fique sense pensar-m’ho fent un poc de sender de bosc i d’horta per acabar en un caminet(Camí del Matissar) que em duria finalment al centre dels Guiamets(gran descobriment!); la inspiració, no s’acabava, i confiant en el meu sentit de l’orientació, tantes vegades menyspreat, faig un poc el kamikaze  baixant els revolts des de l’altre poble i abans de passar pel pont de pedra  observe un altre pal de fusta(Molí de la Bleda) que després de passar per alguns trossos, granjes abandonades i fins i tot un búnquer em porta per unes pistes dragonkaniànes fins al centre de la Serra d’Almos. Ahí ve l’avituallament de luxe(coca salada i cervesa) i de tornada cap a casa pels mateixos camins.

                Al dia següent, l’absència de Mar, em posa en circulació per tal de fer la mateixa ruta del dia abans, però seguint fins al mas del meu amic Jaume, el Mas de Pena, on bec una estona, em menje una poma, xarre i seguisc per un altre pal que deia Capçanes; aquesta vegada però, no tinc tanta sort i acabe en un atzucac que m’impedeix fer una ruta circular; llavors torne a la Serra d’Almos i cap a casa falta gent. 75km en 2 dies, amb una trek de fa 10 anys...- no, si encara m’enganxaré, he he!! -.

                Del dijous passe al diumenge, i en la cursa de la Pobla de Massaluca, em decidisc a fer-la per estar relativament a prop de casa tot i no ser afí a les meues  característiques.  El començament va ser bastant mesurat, ja que em vaig posar a còrrer amb els dos germans Sales de la Cameta  fins que va passar el company d’equip Pau Ferré, amb qui vaig rodar un parell de quilòmetres fins que ell parà a pixar i jo continuà amb Rafael Subirós (Trail
CER). La veritat és que aquelles pistes tan ràpides no m’agradaven gens i esperava en candeletes que arribara una baixada tècnica(la del pantà) des d’on anirien a parar a unes pistes bastant corredores on quasi plegue per culpa d’un flato horrorós. Res, dos pets  i per avant, 7 km serien qüestió de poc temps i en una pujada vaig amb uns d’Arbeca Runners passant a gent d’asfalt. En tot això, em plante al darrer avituallament, on xarrant amb el  cosí del meu cunyat, em diu que venia Sergi Sales, fet que provoca en mi una reacció espaordidora, llançant a mig menjar el plàtan i eixint com un posés cap a la meta. Faltarien uns 3 kms per a l’arribada i, sent evident de què havia perdut molta energia, arracant ràpid, baixant com un cavall i caminant poc, em decidisc a posar una estona el pilot automàtic costera amunt i esperar a que arribara Sergi Sales. Llavors quan faltaven uns 750 m per arribar a la fi, prove a vore que queda de les meues reserves, em decidisc a tirar i arribe just abans que ell per 5 segons, quan jo haguera signat haver acabat per darrere dos minuts. Lema: si ho pense no ho faig.

                Tota aquella vesprada, igual que el dia en què vos escric aquestes línies transcorren amb molt mal de malucs, articulacions,però amb ganes de més mambo. La propera havia de ser Rasquera-Tortosa, però tot i que el pressupost previst era per 12 curses ara el cos em demana més(cap a les 15, mirant cap amunt). Llavors, qui vullga apadrinar un corredor per 1euro/cursa, li puc passar el compte hehe!!

D’altra banda, a tots els lectors i seguidors del meu bloc vos donaré l’oportunitat de què vos beneficieu de les avantatges de la meua proveïdora de vambes i material running. Es una botiga d’Elx per internet que  s’anomena www.deporr.com  Allí introduint el codi PERE-X10 obtindreu un 10% de descompte, tenint com a altres avantatges que no cobren ports ni res per canvis o devolucions. Espere que vos agrade!!

Finalment, acabaré amb un parell de paraules per al CURSIONARI:

1)      No pares!: expressió amb que uns corredors fan referència a les ànsies d’altres per fer més curses, entrenar més, en definitiva, lliurar-se cada cop més a aquest esport que, es ve a concebir-se com una droga(i per això enganxa).

2)      Disciplina:  -és el que em dic a mi mateix quan en una cursa m'estic desconcentrant o perdent les forces- segons l’amic Narcís de www.no-city.com.  Aquesta qualitat, que l’atleta pot anar educant de mica, serveix per no decaure en alguns moments de competició i també per eixir a entrenar en dies dures com quan hi ha pluja, fa fred a l’hivern...

                             Des d'ací envie tota la força al Puça en la seua 2a aventureta pel desert. Ànims!!!!