dissabte, 7 d’abril de 2012

Baixant dels núvols i volant cap a la Pobla


"I això era un noi que vingué unflat com un titot de terres xertolines i pujant riu amunt hagué de tornar a la realitat". No és un conte és ma vida,  i una vegada que estàs a dalt del núvol et toca baixar i tornar a la feina, a la rutina, a pagar pagar i pagar, i per sort, a gaudir de la xicona i dels entrenaments.
                Vet aquí que el mal de cadera, anà passant, i el botifarró en que s’havia convertit el dit menut del peu dret va anar convertint-se en alguna cosa més humana. Una setmaneta i llest! Està clar que no vaig tindre cap problema en concedir-li pacientment al meu cos allò que ansiadament demanava, descans,  tot i que diumenge a Mar i a mi ens esperava el cap de setmana merescut que la meua coach ens havia recomanat; era una nit en Siurana i una caminada per la Serra de Montsant(Cornudella-Sant Joan del Codolar-Roca Corbatera-Albarca-Cornudella) en la que vàrem abandonar els dos per motius de mal marcatge i una mala logística(si bé tinc gran part de culpa per ser un inútil integral en tema de mapes, i no saber suplir la inexistència de track per eixa ruta), havent de tornar des de la Corbatera fins al nucli rural, per tal de gaudir d’un excel·lent àpat a la Fonda Recó.
                I dilluns, en unes ganes boges, tornà a la càrrega amb aquella ruta de Falset-Bellmunt-Falset, però amb una xicoteta variació cap al final, trencant per Serra de les Obagues per tal de trobar-me en un nou tros preciós i en el que m’estalviava 1’5 km d’asfalt innecessari. He de dir que pel coll del Molí (pujada no molt pronunciada) em vaig decidir a aguantar el ritme, aconseguint-ho a 6’12 durant 1’5 km, afluixant en el trencant que anava cap a Serra Obagues durant la pista i posant velocitat de creuer per gaudir aquell tros tan magnífic que finalment em duria a interconnectar els coneguts 4 camins.
                Un gran dia per provar sensacions, ja que aquella cadera em recordava que li vaig exigir molt en les baixades no fa ni 10 dies. També les noves ASICS GEL TRAIL ENDURO (sense tant esmorteïment com les TRABUCCO  però amb molt bon grip per al meu gust ) em donaven un bon resultat a l’espera de veure la comparació amb les batalladores RAPTOR(currículum de 120km hehe, amb això les ENDURO mai podran).
                Finalment, 19km 850 m + i  1h 55 min a 6’05, em deixen amb molt bones sensacions,però un pel coixet(coneixement Peret que el més fort encara està per arribar!).
                En un parell de dies, toca fer test,  contrastar, posar a prova vàries coses: Orellanes per menjar,  marranada energètica per beure i les Raptor als peus, tot adobat amb una miqueta de pluja, que en certs moments es va ver intensa. En fi, no hi ha obstacles si un vols, i amb aquestes condicions en els corriols de Bellmunt i les sendes falsetanes anava com l’aigua, rebaixant en la distància i desnivell esmentats el ritme mitjà fins a 5’55 i anant-me’n a descansar molt satisfet de la feina.
                Divendres, per falta de temps, vaig improvisar un trot suau amb alguna sèrie(de manera barroera)  combinant asfalt i muntanya amb  el pas per la Creu de Santos-Sant Gregori (ahí a fons), baixant pel tunel fins al castell(pujant i baixant-lo  a fons de manera circular per la part del Portal dels Bous) i acabant rendit a casa.
                Diumenge teníem una gran convocatòria per entrenar amb 2 grans corredors del CEP, Jordi Rofes i Armand Pi, i altre en estat creixent com és l’Albert Blanc,de la Picossa. Sens dubte, el recorregut Falset-Observatori de Llaveria-Falset, m’agafava esperant com si fos un nen amb moltes ganes d’aprendre, de gaudir amb coses noves i de deixar-me dur per la guia i el gran ritme que em marcava el mestre de cerimònies Jordi, qui ens portà per llocs, de vegades envoltats d’arbres, de vegades oberts a paisatges clars i pedregosos, però amb el regust d’haver adquirit coses bones més enllà dels 20 km i més de 1000m de desnivell +.


Dilluns seguia, forçat per no poder fer res dimarts i em vaig cascar 20km per la cursa de Falset, sense més història. Així em plante el dimecres amb la btt i ganes de ajuntar el que conec amb trams nous de terra. Finalment, unisc Falset i Marça per asfalt, trobant una pista encimentada que em baixa a un barranc i em porta una pista de terra que voreja Capçanes i per enmig d’unes vinyes em posa a tocar dels Guiamets; llavors després de pujar un petit port veig una senyal de fusta i em fique sense pensar-m’ho fent un poc de sender de bosc i d’horta per acabar en un caminet(Camí del Matissar) que em duria finalment al centre dels Guiamets(gran descobriment!); la inspiració, no s’acabava, i confiant en el meu sentit de l’orientació, tantes vegades menyspreat, faig un poc el kamikaze  baixant els revolts des de l’altre poble i abans de passar pel pont de pedra  observe un altre pal de fusta(Molí de la Bleda) que després de passar per alguns trossos, granjes abandonades i fins i tot un búnquer em porta per unes pistes dragonkaniànes fins al centre de la Serra d’Almos. Ahí ve l’avituallament de luxe(coca salada i cervesa) i de tornada cap a casa pels mateixos camins.
                Al dia següent, l’absència de Mar, em posa en circulació per tal de fer la mateixa ruta del dia abans, però seguint fins al mas del meu amic Jaume, el Mas de Pena, on bec una estona, em menje una poma, xarre i seguisc per un altre pal que deia Capçanes; aquesta vegada però, no tinc tanta sort i acabe en un atzucac que m’impedeix fer una ruta circular; llavors torne a la Serra d’Almos i cap a casa falta gent. 75km en 2 dies, amb una trek de fa 10 anys...- no, si encara m’enganxaré, he he!! -.
                Del dijous passe al diumenge, i en la cursa de la Pobla de Massaluca, em decidisc a fer-la per estar relativament a prop de casa tot i no ser afí a les meues  característiques.  El començament va ser bastant mesurat, ja que em vaig posar a còrrer amb els dos germans Sales de la Cameta  fins que va passar el company d’equip Pau Ferré, amb qui vaig rodar un parell de quilòmetres fins que ell parà a pixar i jo continuà amb Rafael Subirós (Trail
CER). La veritat és que aquelles pistes tan ràpides no m’agradaven gens i esperava en candeletes que arribara una baixada tècnica(la del pantà) des d’on anirien a parar a unes pistes bastant corredores on quasi plegue per culpa d’un flato horrorós. Res, dos pets  i per avant, 7 km serien qüestió de poc temps i en una pujada vaig amb uns d’Arbeca Runners passant a gent d’asfalt. En tot això, em plante al darrer avituallament, on xarrant amb el  cosí del meu cunyat, em diu que venia Sergi Sales, fet que provoca en mi una reacció espaordidora, llançant a mig menjar el plàtan i eixint com un posés cap a la meta. Faltarien uns 3 kms per a l’arribada i, sent evident de què havia perdut molta energia, arracant ràpid, baixant com un cavall i caminant poc, em decidisc a posar una estona el pilot automàtic costera amunt i esperar a que arribara Sergi Sales. Llavors quan faltaven uns 750 m per arribar a la fi, prove a vore que queda de les meues reserves, em decidisc a tirar i arribe just abans que ell per 5 segons, quan jo haguera signat haver acabat per darrere dos minuts. Lema: si ho pense no ho faig.
                Tota aquella vesprada, igual que el dia en què vos escric aquestes línies transcorren amb molt mal de malucs, articulacions,però amb ganes de més mambo. La propera havia de ser Rasquera-Tortosa, però tot i que el pressupost previst era per 12 curses ara el cos em demana més(cap a les 15, mirant cap amunt). Llavors, qui vullga apadrinar un corredor per 1euro/cursa, li puc passar el compte hehe!!


D’altra banda, a tots els lectors i seguidors del meu bloc vos donaré l’oportunitat de què vos beneficieu de les avantatges de la meua proveïdora de vambes i material running. Es una botiga d’Elx per internet que  s’anomena www.deporr.com  Allí introduint el codi PERE-X10 obtindreu un 10% de descompte, tenint com a altres avantatges que no cobren ports ni res per canvis o devolucions. Espere que vos agrade!!


Finalment, acabaré amb un parell de paraules per al CURSIONARI:
1)      No pares!: expressió amb que uns corredors fan referència a les ànsies d’altres per fer més curses, entrenar més, en definitiva, lliurar-se cada cop més a aquest esport que, es ve a concebir-se com una droga(i per això enganxa).
2)      Disciplina:  -és el que em dic a mi mateix quan en una cursa m'estic desconcentrant o perdent les forces- segons l’amic Narcís de www.no-city.com.  Aquesta qualitat, que l’atleta pot anar educant de mica, serveix per no decaure en alguns moments de competició i també per eixir a entrenar en dies dures com quan hi ha pluja, fa fred a l’hivern...


                             Des d'ací envie tota la força al Puça en la seua 2a aventureta pel desert. Ànims!!!!



2 comentaris:

  1. Ostres Pere,
    Em fas sentir com un professional, cada cop que llegeixo el teu bloc em puja la moral.
    Segueix amb el bloc que està molt bé.
    Fins aviat

    ResponSuprimeix
  2. Està clar que són abans les persones que els atletes, i gent com Armand, tu o l'Albert de Móra si venen amb mi és per alguna cosa. Salut, cames i amistat!!!!!

    ResponSuprimeix